+copia.jpg)
NIMFES,
PAITIDES, NIMFEES, DONES D’AIGUA, ONDINES...
*20-5-13
*
Tinc una
amiga que és nimfa i viu a Benicarló, però la veig més dona càlida i de roses; en tinc d’altres a qui agraden les dones
d’aigua en totes versions. Al Montseny n’hi ha tradició venerable. Els poetes
les han cantat i la resta de gent s’hi ha encantat. Altres llocs tenen també
els seus refugis misteriosos amb totes les llegendes i realitats que s’hi han
generat al voltant.
Particularment no m’atreuen: aigües
fosques, verdes i negres, seduccions morboses, olors de verdet, fred que
intenta penetrar l’ànima a través d’unes mans desdibuixades, fantasmals,
dipòsit d’ofegaments per amors dissortats, abraçada gèlida, penombra eterna
dels gorgs on el repòs és impossible perquè l’habita la venjança contra tot
allò que és viu, feliç i càlid.
Al Canal de St. Fèlix, de Nantes,
trobareu aquesta Nymphéa que us mira des de l’aigua, amorosa, calma,
fascinant. La figura és de l’actriu Laetitia Casta, retratada per Ange Leccia.
N’hi ha una preciosa filmació a Google, a l’entrada:
Ange Leccia
| Nymphéa YouTube.
*
Fotografia de Xavier Borràs.
8 comentaris:
A mi m'agraden les històries de les dones d'aigua, que es fan fonedisses quan algú trenca la promesa de revelar la seva identitat...
A la Fatarella s’associen les fonts, les mines d’aigua, les basses d’aigües vives i altres espais aquosos amb alguna divinitat de la natura. Per això, quan érem infants se’ns deia que no ens poséssim a prop de l’aigua. Se’ns advertia del perill de les nimfes, quan en realitat es volia evitar que ens ofeguéssim.
Doncs jo li vaig dir a una dona d'aigua: Com podria accedir-te desposseïda de la pell morta?
És ben misteriosa la foto...A mi n'hi ha que em són simpàtiques, com les petites ninfes del bosc, que volen com papallones, o les dones d'aigua, amb les seves llegendes fantàstiques...
Bon capvespre, Olga.
Si fossen reals no ens agradarien, notaríem clarament la sensació desagradable de les aigües fosques, olor de verdet, un ambient mòrbid… però en ser llegendàries les extrapolem i, d'alguna manera, ens atrauen.
Com que no són reals? No ho són els somnis? i les il·lusions? I els distjos?
Jo us asseguro que ho són i que quan tenia sis anys en vaig veure una tornant d'excursió, a dins el forat d'un arbre. Al fons hi havia un rierol i l'ondina era allí, com no, pentinant-se els cabells i mirant-me. A mi, a quin van haver de dur a coll i bé la resta del camí, adormida.
Doncs jo trobo que és un món fascinant!
El culte als esperits de les aigües és un dels que més ha perdurat en la cultura popular al llarg de la història malgrat la incidència de la religió cristiana (en totes les seves variants).
Personatges que van omplir durant molts anys els poblets pirinencs també. Creia que coneixia totes les denominacions que se'ls donen arreu i va i em sorprens amb un ONDINES que m'ha deixat fora de joc!
Publica un comentari a l'entrada