EM
MIRAVA
El d’ahir
al vespre no el tenia vist. El passadís de
casa és llarg i va al menjador, que era a les fosques. El llum darrere meu feia
imprecisa la figura que veia al final: un cap alt i blanquinós, sense faccions apreciables, em
mirava com si esperés la meva arribada. La roba del vestit, també clara, no
feia apreciar si era home o dona, però tirava més a dona. Era a tocar del full
de vidre de la porta i no es movia. M’esperava.
Jo sortia de la cuina cap al passadís i
portava la tauleta de rodes amb el meu sopar per aposentar-me al sofà i
començar la meva vetlla de nit. Li hauria de passar per davant, doncs.
A mesura que avançava, la figura s’anava
desdibuixant i quan vaig ser al menjador ja havia pres la forma de la pantalla
i el braç d’una butaca amb coixí alt.
Aquest fet em va recordar vivament el
del poeta mort, segons explica sir Walter Scott. Un amic seu coneixia un
poeta que havia mort feia poc temps. Un vespre, quan llegia al seu estudi, l’amic
del poeta aixecà els ulls del llibre per un moment i va veure el difunt dret al seu davant. En va
quedar admirat i es va aixecar per comprovar els materials que formaven la imatge.
A mesura que s’hi acostava, veié que un ventall a la paret feia l’efecte del
cap, i unes peces de vestir al penja-roba completaven la il·lusió de persona
que ell interpretà com el poeta difunt. Se’n tornà a la butaca per veure si l’aparició
es refeia, però no va ser així.
Els entesos, conclou sir Walter
Scott, atribueixen aquestes visions momentànies a l’estat del cos potser enfebrat
o bé a una il·lusió del nervi òptic.
Olga Xirinacs - 17 - 1 - 23
