7-5-24
Festejaven. Seriosos. Ell portava bigotet retallat. Ella semblava dòcil. Els vèiem sovint per la ciutat, perquè en una ciutat mitjana ens retrobem sempre els mateixos.
Aquells dies Antonio Machín cantava «Un compromiso», lent, to menor, melangiós. Era el temps que tots ens vam començar a enamorar.
*
Han passat molts anys. No els he vist més, però quan els penso em venen aquestes imatges: una habitació en penombra. Una capsa amb sabates d’home desada al fons de l’armari. Silenci, amb alguna remor molt endins de la casa. El retrat de la parella emmarcat en grisos. Potser una vella olor de càmfora, esvaïda.
Ja de nit entra ella. Sola. Encara guarda les sabates de ballar, de mig taló, que va embolicar amb paper de seda. Les agafa una estona, la justa per tornar al compromís, a Machín i a vessar una llàgrima també grisa.
Baixaven pel Passeig i el roig daurat de ponent senyalava el final del dia sobre el mar. Era el mes de Maig i es sentien les granotes de l’estany del parc. Havien segut una estona al banc i s’explicaven les feines del dia, perquè es començaven a conèixer.
S’havien trobat a les sis, segons el bolero «Cita a las seis», de Lorenzo González. Ella el trobava un cantant massa apegalós i s’estimava més algun altre intèrpret més moderat. A ell tant li feia, mentre es poguessin donar les mans.
Quan es van casar, el sabater pegot de l’altra banda de carrer li va regalar unes sabatetes ballarines que va fer servir pel viatge. Una de les camises de dormir que estrenava, estampada amb floretes, la van fer amb el tergal que es baixava d’Andorra d’amagat. Tot era nou, llavors, i el sol de les cites encara no s’havia post del tot.
***
Van passar molts anys. La roba d’ell la va donar tota. Ella, que encara guardava l’estereoscopi dels avis, havia desat totes les pipes d’ell, el bastó de muntanya i el llaç de la corona que l’empresa va oferir per al seu enterrament. Algunes vegades, quan es miren els ulls als retrats, ella li diu: «quan tornis te la posaré en banda, com un príncep».
