EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA
*
19-5-20
*
Quan s’ha pogut sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva, ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la carretera (v. foto.)
            La meva contemplació de cada dia és comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera entre les pedres.
            Al Passeig escolto la merla, que és territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau olor violeta.
            Aquest recorregut és ombrós: baixo pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.
            El que no podré constatar és el lent creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra, sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les he vistes plantar.
            El meu passeig és solitari, però ja el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.
                                  ======================