PARÈNTESI

27-6-11

*

Arriba l'hora de prendre els "trastets" i emigrar de Tarragona. Nosaltres i els llibres. Un bon racó d'equipatge pels llibres. Si us cansa el que llegiu fins ara, proveu amb literatura russa. Solen ser bons músics i bons novel·listes, els russos. També alguns portuguesos, inspiradors de literatures més acostades a nosaltres. Vegeu i compareu.

Marxem cap a Elgorriaga al que antigament se'n deia "prendre les aigües"; millor al Pirineu navarrès que en llocs de calor accentuada. El nord sempre inspira, almenys a mi. Tot seguit a Mont-ral, on la boira sol curar d'aquest sol ferreny i permet un descans quiet. Per això us poso un segell i us dic adéu fins que, ja ho sabeu, missenyor l'ordinador estigui endollat de nou.

¡Que sigueu feliços i llegiu molt!

*

Collage d'OX

TURISTES A LA CIUTAT

26-6-11

*

L'avorriment a les sales d'espera fa que et fixis molt més en cada notícia del diari que llegeixes, i no he pogut apartar els ulls d'aquest titular: "Calle Reial. Lo tiraron a la vía pública. DOS DETENIDOS POR ARRANCAR UN ÁRBOL DE RAÍZ. Dos ciudadanos de Estados Unidos fueron detenidos por la Guàrdia Urbana de Tarragona acusados de una falta de daños. Los agentes vieron cómo los dos detenidos arrancaban de raíz un árbol que se encontraba a la altura del número 38 de la calle Reial y después lo lanzaban a la calzada. Los dos indivíduos, de 32 y 29 años, manifestaron que se encontraban de vacaciones y que regresaban al día siguiente a los Estados Unidos. Al carecer de dirección en España, se procedió a su detención."

La meva perplexitat té diferents direccions: si tornaven l'endemà cap als EUA, ¿aquest record ens deixaven? ¿Algun cotxe va topar amb l'arbre arrencat? El carrer Reial és paral·lel al port, i molt transitat. Si aquests nois són Hércules valdria la pena que els penalitzessin fent-los retirar els arbres caiguts al bosc, que encara hi són i ja hi comença a haver focs. ¿Aquest és el nostre turisme?

*

Els dos nord-americans convertits en porcs de la cort de Circe.

PER LA NENA MORTA - (I per tots els infants torturats pels pares)

23-6-11

*

Em dic Serena i et porto flors, perquè tenies vuit anys i els teus pares t'han matat d'un cop al cap; també sé que t'han maltractat molt durant els pocs anys que t'han deixat viure. Quina por devies passar, quin mal i quantes llàgrimes, ¿oi, nineta? Veig els teus ulls grans i brillants que em miren des de la innocència. ¿Saps? Podríem haver jugat; jo t'hauria portat a passeig, a gronxar-te al parc; potser ens hauríem comprat un gelat de iogurt d'aquells que hi posen tantes cosetes per sobre i te'ls menges amb cullereta llarga. T'hauria explicat algun conte de fades, o potser d'esquirols que viuen als arbres. Però et feia mal un braç; més endavant una cama; i el canell, perquè t'estiraven de males maneres. Tenien el cosset menut ple de blaus, pels cops. ¿Què feies quan et pegaven? ¿T'amagaves? ¿Ploraves?

¿T'havien fet algun petó o una abraçada abans d'anar a dormir? ¿Somiaves àngels o el teu àngel mai et va consolar? No, el teu àngel t'havia oblidat. ¿Tenies vestits bonics? Has patit molt, petita, i per això et porto roses blanques per curar la teva pell tendra. I grogues perquè les oloris, mira, són precioses, totes per a tu. Podríem prendre xocolata desfeta, i demà coca de Sant Joan, i tu posaries el ditet dins de la crema, per llepar-lo. Però ets morta, i tinc llàgrimes, petonets i flors per a tu, ¿que em sents, bonica?

*

Collage d'OX sobre un model de costura infantil.

DESCARADAMENT BECQUERIANA

22-6-11

*

" Em tornaran a obrir les seves ales / els llibres que fa temps que he somiat, / llibres d'altres i noves aventures / i pensaments passats i repassats. /// Però aquells que fa temps que vaig escriure / i els que encara són tebis dels meus dits, / van fugir sense adéus, en vol distant. /// Les paraules primeres van ser molsa, / seda de fils perduts i la llana deixada pels ramats, / branquillons secs curosament triats / per fer el niu confortable a qui els llegís de grat. /// Torna l'estiu, preparo aquelles obres / que llegiré entre merles, mallerengues, / el pas del vent als pins i a les alzines, / el xerrar dels pardals i el parrup dels todons. / Però si penso el vol en la distància / d'aquells que un dia em van fugir del niu, / per molt que enyori pàgines de glòria, / sé que no tornaran. "

*

Collage d'OX

A NORANTA I COMENÇA

21-6-11

*

Comença l'estiu i estem a 90 % d'humitat i 29 graus de temperatura a l'ombra, és clar. Amb aquesta perspectiva sols es pot passejar entre carrers estrets o arbrats, i arribes a casa fet una coca: ragem aigua o l'aigua ens raja. /// Ens refugiem als carrers estrets de la Part Alta, on balcons com els de la foto barregen roba estesa i geranis llampants en contrast feliç. /// Amb temps com aquest agraeixo en el cor que ens posin serials on plou i neva. Com l'excel·lent sèrie sueca Wallander (La 2, dissabtes). Sóc fan de Henning Mankell i trobo que els seus personatges els han buscat molt bé. Tot transmet la saviesa sueca en cinema, que ja sabem que és llarga i amb bons mestres i nissagues de fotògrafs amb el mateix cognom des d'Ingmar Bergman.

He llegit no sé en quin magazine que les flamarades del sol decreixen i que ho fan cada 11 anys aproximadament. Desitjaria amb tota l'ànima que així fos, perquè la terra es refredaria una mica, només una mica, que arriba el temps dels incendis i la festa major dels piròmans. Però tractant-se de temes espacials, ¿qui sap si el sol voldrà rebaixar el foc que el consumeix?

¡¡¡Bon estiu, cadascú al seu aire!!!

*

Foto OX

VENTA'T, NOIA, QUE FA CALOR

20-6-11

*

Intermitències i desventures. Fins que no m'arribi a instal·lar a Mont-ral per passar-hi l'estiu, aquest blog serà intermitent. Ja em sap greu, ja, perquè m'agrada molt practicar cada dia la petita gimnàstica cerebral que suposa: treballa, noia, no t'emmandreixis, em dic. Veureu: faig servir un venerable ordinador portàtil que de moment funciona. Com que no m'agrada escriure inclinada endavant - mal d'esquena, contractures- hi tinc un teclat extern, complicat i car, perquè el volia de color clar i cap dels senzills hi encaixava (desventura). Com que no m'agrada desfer-me la pell dels dits amb el quadradet del portàtil, tinc un ratolí també extern. /// Com que ja se'm va espatllar un disc dur extern amb gran risc de pèrdua, ara en tinc dos on passo tota la producció. Com que tota la meva obra anterior és en disquets quadrats, em vaig haver de comprar un "lector" que cada vegada llegeix pitjor (desventura)./// Com que tanta externalitat l'ordinador no l'agafa -recordem la impressora-escàner-fotocòpia-, necessito un port usb de les dimensions d'un portaavions americà. Com que endollar tota aquesta fideuà de cables necessita una ciència que ni la Nasa, entendreu que se'm fa impossible pujar i baixar el fòtil a Mont-ral cada cap de setmana o en viatges curts. Quan arribo al poble la feina és posar en marxa l'artefacte.

Fa anys ens van instal·lar una torre de radiotelefonia gairebé damunt del cap, al costat mateix de l'església romànica (desventura); però no funciona perquè no l'han connectat: diuen que no els surt rendible (ai, mare, que em canso). Ara he contractat un adsl de pixarrina, molt limitat però igualment car: s'havia acabat l'oferta d'estiu i pagaré tot l'any. S'admeten almoines, perquè fa segles que no cobro drets d'autor, mai he estat best-seller i cap periodista, cap, recorda que les meves obres existeixen i que en surten de noves (desventura). Pagar i més pagar, no sé ni per què escric, paraula. Necessito el ventall, que fa calor.

*

ROSA ESFULLADA

18 / 19 - 6 - 11

*

ROSA ESFULLADA SOBRE EL COS D'UN (O UNA) AMANT

(a la manera de l'amant de lady Chatterley)

*

"Rosa rosa, rosa oberta, rosa fragant, / rosa que et mostres oferta amb un esclat triomfant, / ¿vols que els teus pètals escampi sobre el cos del meu amant? / / La rosa es torna més rosa, s'il·lumina i va pensant / en aquell cos que l'espera i em respon: ¡i tant! "

*

Olga Xirinacs

*

Fotografia de la dilecta Olga Suárez, de Benicarló.

¿ QUI PAGA ?

17-6-11
*
Seguint el consell de Josep Pla, que ja vaig apuntar fa pocs dies, em pregunto de nou, i ara referit als indignats de carrer: ¿qui paga? Una gernació tan considerable ha de menjar, beure i fer les necessitats; comprar sprais de colors per les pintades vàries (monuments, roba, cartells...); retoladors; adhesius; banderes; tendes de campanya i matalàs; paper i plàstic; consumicions per anar passant l'estoneta; vàters públics, si és que no es fa a l'aire lliure; targetes pels mòbils que no paren i treuen fum; alimentació de fanalets i llums diversos; reposició de jardins públics; transport; menjar pels gossos i gats, etc. etc. Estem convençuts, els indignats de casa, que hi ha una organització determinada que fa moure els indignats de carrer. A les consignes que s'hi llegeixen, l'idioma ha anat canviant amb els dies fins ser el contrari del començament. O sigui, que es mouen, a més de la primera i natural indignació, per una segona influència, a l'ombra i molt ben orquestrada. Sempre política. Política la fem tots, perquè la paraula vol dir "construir (o destruir) la polis". Altra cosa és política de partits, ha de quedar clar. Si algú dels bons lectors sap qui paga i m'ho pot dir, n'estaré agraïda.
*
Collage d'OX amb figures de l'artista dEmo.

SOM UNA MERDA

16-6-11

*

Amb una fulla al davant i les mans buides implorant caritat. Aquests som els de Tarragona ciutat i província. Això és el que ha sabut muntar la província més industrial i contaminada de Catalunya. Dimarts dia 14, sant Eliseu, profeta, apareixien aquests titulars al Diari. El 20 de novembre del 2010 ja sortia un titular semblant i no recordo quin sant era. Ara anem a pitjor. I quina peneta que fem, Marededéusenyor, que deia en Higgins. Feu-nos caritat, per l'amor de Déu.

Ah, també sembla que som la població on el jovent beu més cervesa (sic), es lamenta algú. Dic jo: si en uns tallers Minipop muntats fa dues setmanes per mares dites Tecletes i família, només s'hi veien taulells de cervesa (ometo la marca), ¿què es pot esperar d'aquests educadors? Merda de gos, d'aquesta sí que n'hi ha i en sobra, perquè en aquest punt estem saturats de mala llet fins els dallonses. Pobrets i cagadets, com els pantalons horribles que tenen aquest nom i que encara es porten. També ometo l'origen i significat d'aquests pantalons.

Sort que tenim platja i sol, i sort que les autoritats fan la vista grossíssima quan es tracta de fer complir les Ordenances per a la Convivència Ciutadana (que n'hi ha, paraula). ¿Què té a veure això amb la pobresa? Doncs que de tan pobres que som i intoxicats de fums, radiacions i allò que acaba en ons, ja ningú té esma de tirar res endavant. Res de res, paraula.

*

Collage d'OX

ESPERNALLAC

15-6-11

*

Les dues pàgines senceres de lletra atapeïda que el savi Coromines dedica a l'estudi de la paraula espernallac ens han d'infondre respecte i temor. ¿Com pot ser que miserables afeccionats com jo pretenguem conèixer el nom de les nostres plantes? Perquè sembla que la "Santolina chamaecyparissus" no és gaire estesa fora dels nostres indrets. Aquests dies previs a ple estiu, l'espernallac creix i s'escampa amb tota la força solar, reflecteix el daurat a la terra aspra de camps i pedregars i ens regala les seves propietats guaridores, bé utilitzat com a camamilla, bé com a poderós desinfectant, i també, diuen, com a estimulant pels que pateixen aquella estranya malenconia dita "spleen", o melsa trista i, al contrari, per 'rebaixar les sangs', que deien uns antics porters de casa quan n'anaven a collir sacs per l'any.

A causa de tan bons efectes, Coromines viatja al cèltic, als llenguatges bàltics i centreuropeus, al francès, per tornar a casa i concloure: "Podem suposar, doncs, que els nostres vells guaridors i herbolaris vagin dir en llatí *SPLENALIS=splenicus, spleneticus, i que les plantes usades amb tal fi curatiu es diguessin en plural neutre *SPLENALIA: d'ací la gent vulgar feia *sprenalla>espernalla, en normals canvis per dissimilació i transposició, i ja tindríem la fórmula de Bofarull i Bartrina (esparnalla). D'altres usarien aquell "SPLENICUS" del metge Theodorus Priscianus, del s. IV d.C. i, coexistint les dues denominacions es combinarien en "espernall-ac."

Marededéusenyor, que deia en Higgins; ¿com m'atreviré a posar posts vegetals aquest estiu a Mont-ral, si el Coromines el tinc a casa?

*

Foto d'OX a Mont-ral.

NO HI SÓN

14-6-11

*

De nou a Mont-ral per passar els dies de la Saviesa, una de les festes que més m'agraden de l'any després de Nadal. Tal dia com avui, més o menys, no cal ser primmirats, uns elegits van ser investits savis per mitjà de llengües de foc. Més tard es va crear una Seqüència relativament curta corresponent a la festivitat del dia i que dóna uns quants consells també savis. És evident que no els segueix ningú, sinó, d'altra manera aniria el món.

Aquí també, com en tants altres llocs, l'aspirant a alcalde més votat ha estat desbancat per gent que no viu al poble i ha quedat el que ja hi havia. A casa del més votat fan aquelles coques i magdalenes que tothom coneix. Ve gent de fora a buscar-ne i ells en reparteixen per moltes localitats. Un forn de pa sempre és atractiu, aromàtic, dolç, lloc de reunió i d'informació de veïns.

A la casa que surt retratada ja fa anys que no hi són. No obstant, hi passem amb enyorança. La família de pagesos que hi habitava era amable, acollidora i sàvia en les coses de la terra i de la vida en general. N'havia après força, jo, d'ells i del seu tracte i diplomàcia. Ara ja han mort, però el seu esperit sí que continua en les roses que esperen unes mans sàvies i aquell somriure que no s'apagava.

*

Fotos d'OX

CARÍCIES

11-6-11

*

He fet aquest collage per celebrar els anys d'una filla. Que sigui tot el feliç possible és el que li puc desitjar com mare seva. Vull afegir que ella i els seus estimen molt la natura i tenen cura dels petits animalons. Francesc d'Asís n'establia un diàleg. Jo també dialogo amb els animalons i alguns sembla que m'escoltin, com jo els escolto a ells. A la natura, moltes coses són carícia per als ulls, les mans, l'esperit, el cos sencer.

Llegeixo amb tristesa que la mare d'uns nadons escriu que és insensat i gairebé un sacrilegi tocar els infants sense el seu permís (el dels infants). Acariciar un infant és envair el seu petit espai i la seva intimitat, gairebé una agressió si l'infant no ho vol. Penso en aquelles mans sobre el nostres fronts petits, tan enyorades... Es veu que ara hi ha llibres i teories que fan "respectar" el nadó, i res de tocar-li la maneta, la punteta del nas, la panxolina, allò que tan espontàniament ens feien i hem fet fins ara. El podríem contagiar. ¿De què, de bondat, potser? En canvi, la majoria d'investigadors sobre comportament diuen que és bo tocar-se, que ens toquem poc, que ens hauríem de relacionar sense tanta fredor.

Entre una cosa i l'altra, som a Pasqua Granada, la meva festa preferida perquè és la de la Saviesa. Repasseu, sinó, la seqüència "Veni Sancte Spiritus".

Faré festa de blog fins dimarts. Que tingueu bons dies, amb carícies o sense.

*

Collage d'OX

IRRITACIONS VÀRIES

10-6-11

*

Ara són els empresaris els irritats, i per culpa dels sindicalistes, explica el diari.

Com que l'empresari no es pot barrejar amb el proletari si no és per rimar, i els proletaris ocupen les places de pobles i ciutats, ara els empresaris s'han adjudicat parcs, que muden molt més. D'aquests parcs i dels que els ocupen se'n diu Dels Irritats.

El diccionari equipara indignació amb irritació, però ja he dit que els estaments no es barregen. La paraula irritació té un segon significat -segon, que no primer-; el diccionari hi afegeix la irritació que es produeix en alguna part del cos per diverses causes. La primera que se m'ocorre és la pell irritada a causa de les puces, "pulex irritans", sàviament descrites i manejades pel meu amic Francesc Valls i Calzada a la seva última novel·la "El domador de puces" (Arola). Doncs bé, puces, paparres, xinxes, mosquits tigre, vespa africana, polls, tot això es troba als parcs i irrita; hi ha qui té, a més, la síndrome del cólon irritat, ben molesta.

Com que ja he dit que indignació té un significat sol, em vull imaginar que els indignats s'estan plantats tant de temps perquè no s'irriten. Ara bé, la irritació d'un empresari pot tenir conseqüencies greus. El paio de la dreta de la foto, per exemple, en tenia un sac, de males puces.

I mentrestant els sindicats què hi diuen, ¿es graten o és que no els pica res?

*

Collage d'OX

MAL PEU

9-6-11

*

Diu que els regidors de Bildu el primer que han fet és rebaixar-se el sou. ¿Heu sentit a dir que els nostres facin cosa igual, de tan bon exemple? Perquè la caritat ben entesa comença per un mateix.

Mala cosa és (ara ja en terra nostra) votar en contra d'una proposta de resolució que aposta per "no aplicar les retallades de personal en els serveis d'atenció directe de les residències per a la gent gran ni als serveis d'atenció directa a les llars d'infants (...) en un dels equipaments més coneguts i que presten un servei essencial per a totes les persones grans que necessiten atenció al territori." Mala cosa, mala cosa, cobrar els qui decideixen i que els desvalguts es fotin. Quina mala consciència, si comença així.

Mentrestant, el porró va i ve, ara a la mà de l'un, ara a la de l'altre. Com la Parrala: "Que sí que no, que no que sí, que a la Parrala le gusta el vino... Que sí que no, que no que sí, que si no cobra no pué cantar..."

*

Collage d'OX

ABUNDOR

8-6-11

*

Per Corpus i l'Ascensió, / cireretes en abundor; així fa el refrany i així es mengen les saboroses coques de cireres. Enguany les cireres són, en efecte, abundoses, sucoses, sang dolça i carn molsuda. Omplir-se la boca amb una bona cirera és, ¿com us ho diria? sí, això mateix que penseu, no hi doneu més voltes.

Casaments i comunions, /parelles de bons minyons, /viatges a tots racons /i gelats pels més fartons. / Vestidets de mariner / o amb un tul de mosquiter, / les núvies del mes de juny, / les flors, les hòsties i el puny, / que a segar som tots cridats. / Els polítics, marrameu, / ara hi haurà nous alcaldes / amb pantalons o bé amb faldes, / i ganes de segar l'herba / a més d'un, de sota el peu. / Sigui quin sigui el bullit, / glòria i abundor tingueu.

*

Collage d'OX

PERILL IMMINENT

*

7-6-11

*

Ahir deia el diari que a una granja de Fukushima ha nascut una llebre sense orelles. La podeu veure a la figura 3. Un veí de l'Aleixar, Alexandre Mir, expert en medicions electromagnètiques, entre el seu material té alguns comptadors Geiger per mesurar la radioactivitat. Entre altres precisions tècniques, assegura que dimecres passat la radioactivitat detectada va pujar a nivells molt superiors a la comú. Quan obrien les finestres de la casa, augmentava l'impacte. Mir afirma que detecta les partícules de radioactivitat de Fukushima i les d'Ascó, perquè en percep de llunyanes.

Naturalment els entesos oficials en la matèria han negat els fets i les percepcions, però tinc tendència a creure Mir i la seva experiència d'anys perquè, no sé si us n'haureu adonat, els governs menteixen de manera gruixuda quan es tracta d'informar la població.

Per altra banda, de La Ràpita ens exhibeixen una mutació singular: un llamàntol amb cap d'àguila (figura 2). Diuen que procuraran mantenir-la i reproduir-la aprofitant els canvis que es produeixen amb les fuites radioactives i així prepararan el plat Mar i Muntanya. No sé si és més alarmant això o bé el gat que ha aparegut aquests dies al Balcó, mutat del que sembla una cria de camell. Fins ara els efectes no han arribat als humans, però no estic gens tranquil·la. Gens. ¿I si ens muten els governants? ¿Eh? ¿Quin animal en podria sortir?

*

Collages d'OX

EL TEMPS RESCATAT

6-6-11

*

En la calma de mig matí de diumenge llegeixo poemes d'Eugénio Andrade, portugués (1923-2005). Un plaer que omple el cos fins al moll dels ossos, és a dir, total. Algú, des d'un blog, retreu la pressa; no s'ha de córrer tant ni fer córrer per a tot, cal donar repòs. Hi estic d'acord. Les màquines ens estalvien temps i escurcen distàncies. Ara bé, aquest temps rescatat, ¿el fem servir potser per llegir poesia?

Com que la resposta ja la sé, torno al poema d'Andrade. M'hi he trobat de dues maneres, com en un mirall de dues cares. Una podria ser considerant l'obra que he escrit fins ara. L'altra, un diàleg sempre desitjat però mantingut en la distància.

El poema és el n. 21 del llibre "Materia solar" i no porta títol.

*

"Ahora son ellas las que tienen tu rostro,/ las palabras, / y no sólo el rostro: / el sexo y la trémula alegría / que fue siempre el sentirlo despierto. / Sin palabras ya no somos nada; / están ahora de perfil, fíjate / cómo reflejan lo de juvenil / hubo siempre en ti, la misma sonrisa / sólo que un poco menos fatigada / y el andar menos lento."

*

Sense paraules ja no som res, diu el poeta. Certíssim. Per als que hem escrit i per als que hem estimat. Les paraules porten la nostra cara. I quin somriure juvenil que hi havia a les pàgines i als gestos. El somriure potser és el mateix però més cansat, i el pas, ara, més lent.

*

Traducció: Ángel Campos. Collage d'OX sobre foto de Inés Sastre

NOVES FESTES DE SANTA NOEMÍ A TARRAGONA

5-6-11

*

La ciutat se'ns demostra rica. Com recomanava Josep Pla, he anat preguntant "¿qui paga?". M'han respost el de sempre: subvencions, o sigui, el poble. Avui dissabte, nova festa major de Santa Noemí , l'Associació dita de Tecletes ha copat tot el Passeig de 5 a 12 de la nit per celebrar tallers i festes familiars dites Minipop, amb Parrot inclòs. "Ho organitzen mares, les Tecletes", m'informen. Com que només hi ha taulells de cervesa, pregunto si nens i famílies beuen alcohol al carrer. "Oh, és que també hi haurà els pares." ¡Ah, ésclar, els pares! Solament amb la cinta plàstica amb què han embolicat el recinte n'hi hauria per dinar unes quantes famílies. Fent-se la competència, a les 6 de la tarda hi ha els Tarraconins a la Rambla, celebrant Eco-Kama-Ginka. Fantàstic. Les nenes aquí, els nens allà, ¿o no? Al matí hi ha hagut una lluïda Marató pel Passeig Marítim, amb inflables, petards, sirenes, etc.

A la Plaça del Rei han muntat una mena d'Atomium però sense boles. Dins, quan hi hem passat, s'hi veien uns paios ajaguts i un taulell de licors on predominava JB. Són les Ciutats Creatives. Al costat hi havia un artefacte que, segons els veïns, s'ha necessitat maquinària grossa per alçar-lo. Un altre artefacte immens, catedralici, fa de barrera arquitectònica fenomenal en tot el tram Est de la Rambla d'ample en ample i obliga gent, cotxets, cadires de rodes i altra fauna a passar per una estreta vorera copada de terrasses. Paga la Química. Visca.

No hi ha diners per pavellons escolars, ens els acaben de negar. Ni per llits d'hospital, ho patim. Ni per assistència social, ho sentim. Però per gresca n'hi ha tot l'any, que la mamella raja.

*

Il·lustració. Les Tecletes de Francisco Iturrino.

AMAR LA MAR

3-6-11

*

Amar la mar amb pell amarga,

buscar aquell foc que el dia allarga...

llamp que em fongués desitjaria:

cendra el meu cos es tornaria.

Aquests ulls plàcids, un somriure

i dolçament deixar de viure.

*

Olga Xirinacs

*

Foto d'OX; tempesta dia 31-5-11

LA PIANISTA DE HITLER

2-6-11

*

Continuo amb la inspecció de la segona capsa amb postals i cartes de la meva mare. Vet aquí que trobo un conjunt de noies que ja he fet servir al blog alguna vegada pel seu posat més o menys ingenu. Però aquesta no m'acabava d'encaixar; massa seriosa, determinada.

Avui se m'acut buscar el nom que hi posa, Elly Ney, i, ¿què em surt? Doncs que va ser, fins prop de la seva mort als 86 anys, una excel·lent, brillant i llorejada pianista alemanya. Va néixer el 1882 i morir el 1968. La dona va resultar un fenomen des de molt jove, i a 19 anys ja donava classes magistrals al Coliseum. Primer li deien la pianista de Hitler, perquè aquest l'apreciava molt i ella exalçava el caràcter alemany i la música de Beethoven. Pels Jocs Olímpics del 1933 va ser guardonada honoríficament pel mateix Hitler, que el 1937 li atorgava el títol de catedràtica.

Aquest caràcter determinat que se li nota a la postal, el va conservar fins a la seva mort a Baviera, d'on la van nomenar filla predilecta. "La magnífica anciana del piano", li va quedar de renom fins a l'últim dia. Hi ha gravacions seves a Youtube.

M'ha sorprès molt trobar aquestes informacions que ignorava. La postal porta senyal d'haver estat clavada amb una xinxeta. Una Paula desconeguda va ser qui l'envià a la meva mare, felicitant-la pel seu sant.

*

Foto Verlag-Berlín-sense data.