MUNTANYES I
MOLINS DE VENT
*
21-1-15
*
Som al cafè Metropol per escoltar el String Quartet Tarraco, on toquen quatre components de
l’Orquestra de Cambra de Tarragona, entre ells Dasio Castro, violí solista. No
comento les interpretacions, excel·lents, sinó les reflexions que van fer
aflorar a la meva memòria profunda: la memòria viva heretada, influïda per
l’educació rebuda i l’experiència clarificadora.
Primera peça: Don Quixot, de
Telemann.
¿Per què no he acabat de fer meu el
llibre de Cervantes? ¿Per què el miro amb recel? No pas per la narració, prou
entretinguda, llegida i comentada en moltes cultures, sinó perquè sempre ha
estat objecte de culte castellà. Se’n feien cursos de lectura, i qui els feia
era sempre militant castellà. Ideologia castellana. És a dir, s’ha enarborat El
Quixot com a militància castellana-espanyola. Com a símbol. I potser ho és,
literari. Però utilitzat com arma
política.
Penso que he anat entenent aquesta
actitud com una imposició, tota vegada que des de la més tendra infantesa era
prohibida la llengua catalana a l’escola. No s’ensenyaven poetes catalans sinó
castellans. Ni mai ens van fer conèixer la nostra literatura. Per ordre
expressa dels governants des del 1714. “Sin que se note”, deien amb tota
malícia. De petit no en tens consciència, naturalment. Ara, amb l’experiència i
la memòria, quan escolto “El Quixot”, veig que aquestes reflexions responen a
la realitat. Respecto aquesta obra, dic. No la seva utilització ideològica.
*
Com a peça final, els concertistes
ens ofereixen la sardana de Pau Casals “Sant Martí del Canigó”, tan estimada per
mi. Em deixo envoltar per la música, sense prejudicis.
Des de la primera nota sento que
aquella música és casa meva. Potser de quan els meus avantpassats habitaven a les coves.
Però segur quan construïen el romànic en les esforçades valls pirinenques.
Muntanya agrest, pintura ingènua i ferma, cant gregorià que ressona en voltes,
contraforts, absis i campanars. Habitatge i afermament ancestral. Com diu
Jacques Brel a “El pla país”: “Tot de cares de sants / pintades amb traç fort /
que lluiten contra el temps / a cavall de la mort...” Ben cert. Com nosaltres.
Els meus avis catalans tenien tirada
a viatjar a les muntanyes del Pirineu, el català i el francès, que són un
mateix país: el nostre. Els Xirinacs (Serinyacs, Surinyac, provenim d'Occitània). Les velles cançons que cantava la iaia, i les
partitures heretades: nostàlgia a “Muntanyes del Canigó”, tan sentida i
adolorida. A “El rossinyol”, a “Muntanyes regalades”... quan el país era un de
sol i els amors, distants. Tinc àlbums de cançons populars del 1910 il·lustrats
per Utrillo, que em van equilibrar, suposo, neutralitzant les influències de
fora. Arrel indiscutible que, naturalment sento viva ara que escolto “Sant
Martí del Canigó”.
*
Il·lustració d'Utrillo.
Il·lustració de Cobos.
