DIES QUE PASSEN

 







ENTRE ACTES

Us volia retrobar, bons amics bloguers, però el temps s’allargava massa. Vaig deixar en l’últim post una imatge de vaca amb cua ben visible. Ara la vaca ha començat a fer camí  i espero que si algú de vosaltres la troba, la mireu amb afecte i us correspondrà.

             A primers de maig hi va haver la sorprenent i preciosa notícia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) m’havia atorgat el premi Jaume Fuster. Aquest premi s’atorga a una trajectòria, o sigui, a la vida de qui ha escrit amb dedicació en el camí dels anys. És un premi honorífic, amb l’alt i considerable significat que els companys escriptors han estudiat el teu camí i, després d’una votació, el troben apte per dedicar-li el seu premi.  L’acte de lliurament es farà el 15 de juny a Tarragona, la meva ciutat.

             Aquest mes de maig ha estat ben bé de roses simbòliques, sí, però ple de tota mena de flors  reals i obsequis que els amics m’han portat. En aquest cas, el concepte de poble o ciutat florida es podria aplicar al meu menjador.

La primavera poètica a Tarragona durarà encara gairebé tot el juny i ha estat molt ben dissenyada i aprofitada. La poesia hi té un lloc destacat, com el títol indica. Ahir hi va haver el lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, peça clau vertebradora de la Literatura, però que no inclou poesia. Hi ha hagut diversos premis a concursos escolars i, entremig, com garlandes de flors que ornen carrers i places, rutes poètiques dedicades a diverses causes i persones, entre elles la meva, amb textos que van de la catedral al port, coordinats i llegits per amabilíssims voluntaris.

Aquest escrit sembla un tauló d’anuncis, però l’havia de posar. Dec moltíssim a totes aquelles persones que en el pas dels anys m’han demostrat afecte. He complert, també aquest mes, els 86 anys i per això la presentació del llibre hi coincidia. Me’l presentava la meva psicooncòloga. Ella m’ha fet de cua de vaca, remolcant-me quan  em semblava que no podia continuar el camí. Quantes gràcies em cal donar, en aquesta última etapa de la meva vida...

Sigueu feliços. Els de mar sabeu que un peix també pot remolcar: un dofí, un tauró, una baleneta... ens poden acompanyar a la platja si defallim. N’hi ha exemples. Adéu, amics, fins el proper post.