NO ENS HI VOLEN

*

30-7-13

*

Entre collage i collage la doneta es va entretenint a casa seva. Fa el dinaret, renta els plats, deixa de cantó un llibre premiat que no li fa el pes i s’assabenta per l’Associació de Crítics de la banalització creixent de la cultura (cosa que ja sabia). Al diari troba la notícia que el Papa, des del Brasil, on es retrata amb la vistosa  presidenta, veta de nou el sacerdoci femení. El Papa a qui prenen per modern, vull dir.

            No m’hauria fet capellana, però defenso qui s’hi vulgui ordenar, i en aquest sentit els anglicans passen la mà per la cara als catòlics. Però els mandataris catòlics rebutgen la dona perquè tornaria impurs els altars que toqués.

            Virgínia Woolf, a “Tres guinees”, ja se’n feia ressò: com que els homes són impurs, no poden mirar la dona amb els ulls nets. La dona, més pura, no mira els celebrants amb ulls de lascívia. I ells són els que castiguen en elles el seu propi pecat. El món a l’inrevés. Ja s’ho aniran fent. Les donetes ompliran missa i resaran el rosari. Altres passejarem pel bosc, retallarem papers i escriurem novel·la, cada vegada més lluny de la supèrbia i el menyspreu que demostren els qui necessiten l’adulació de les multituds per poder viure.

*

Postal collage d’OX

EL DÉU DELS FANÀTICS

*

25-7-13

*

Cadena 13 (la dels bisbes), tertúlia de migdia del 24-7-13. Parlant de papes i de la facilitat d’un atemptat entre la multitud desfermada al Brasil, es recorda l’atemptat d’Ali Agca contra Joan Pau II, el 79. Un tertulià de certa edat deixa anar, ben convençut: “ Y no mató al papa porque Dios existe.”  Tots assenteixen.

            25-7-13. Terrible accident de tren a Santiago. Tots ens sentim commoguts i demostrem compassió, empatia. Penso en el Déu esmentat pel venerable tertulià de la 13, i en tots els que creuen que si Déu era a Roma un dia perquè no morís Joan Pau II, avui devia fer vacances. Això que dic no és gens nou ni original. S’ho ha preguntat la gent sempre que moren joves, innocents, quan hi ha catàstrofes i assassinats massius. No cal dir en ocasió de l’Holocaust, que aquesta frase: “¿on era Déu?”, es va repetir fins a la sacietat.

            El que és horrorós és el que creuen i diuen els fanàtics i el que difonen, aquí i on sigui, en nom del catolicisme. I ara no parlo de l’imam de Ceuta.

            *

El cel des de casa.

OBSESSIÓ / OBSERVACIÓ

*

22-7-1

*

“¿T’obsessiona la mort?”, em preguntava algú als comentaris de l’últim post. Responc aquí amb unes primeres consideracions:

1 – No és obsessió. El que escric és observació. És una aproximació inquietant basada en el que veig, sento i penso. Ensenyances dels anys.

2 – És una percepció avançada que em porta a enyorar allò que estimo, com si després realment ho hagués de trobar a faltar. I estimo tant...

3- És, els últims anys, viure els dies nous que m’hi portaran, veient la meva decadència amb la duresa forçada de l’adaptació.

4 – És compartir el que ben lúcidament va escriure Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, quan meditava sobre la seva vellesa.

5 – Planto cara al temor, com em recomanava una amiga més gran que jo i que m’aconsellava. Però la mort sempre guanya, per molta cara que hi posis. Sortir al pas cada dia fatiga.

6 – Estimo la vida, per això escric, per comunicar-ho. La vida és feta així i així la visc, tant si m’agrada com si no. Tan sols em queda la petita llibertat de triar la mort.

7 – També escric de la mort, i molt, amb ironia i humor per treure’n el ferro. El “Pere sense por” ja ho sabia i ho practicava. A vegades si ens riem dels temors els arribem a vèncer.

*

Fotografia (aquí no tinc escàner) del collage: “Potser en una altra vida...” M’hauria agradat tant, tenir un vestit com aquest...

VIDA CALMA

*

20-7-13

*

Aquí dalt, vida calma. De tant en tant arriben els agres sorolls polítics, la duresa de les vides que els polítics han malmès i humiliat amb la seva supèrbia. Aquí dalt, vida calma entre núvols mandrosos i boires pausades.

            A la basseta hi ha capgrossos per primera vegada. Contemplo les seves evolucions i espero que es mengin les larves de mosquit que cuegen, elàstiques. Si traiem les larves, se les emporten les formigues de seguida: sempre atenta, la natura, sempre vigilant. Vides petites.

            L’amiga Montserrat Ribas em fa arribar el volum  “Cançons de Lleida i altres poemes – Obra completa-“, de Josep Gomà (1922-1991).- És editat per Viena aquest juny de 2013. Montserrat, la seva vídua, ens diu: “Quan Josep va morir, als 68 anys, em vaig trobar amb un llegat preciós i inèdit. I, sentint-me deslliurada del silenci que ell s’havia imposat, vaig presentar al concurs literari “Les Telúries”, de la Diputació de Lleida, un recull d’uns quants poemes seus. El concurs es limitava a poetes lleidatans. I va guanyar el premi. Ja tenim llibre.”

            Vaig tenir la sort de conèixer l’advocat, home de lletres i assessor d’empreses Josep Gomà com a jurat de la revista El Ciervo, que ell va contribuir a fundar. Un any en vaig guanyar el premi de poesia Enric Ferran. Temps enyorats. Copio unes línies de vers de Gomà. Títol, “Malalt II”: “Ara/ la senzillesa de la mort / com si un nen jugués/ un joc tot blau. / Sota la terra em crida/ un secret molt antic / i és perfectament lícit/ sospitar un àngel entre els ocells d’octubre (...)”

            Els meus jocs d’infant també eren blaus; temps de fred i distàncies. I entre els ocells que arriben als arbres reflectits a la basseta, qui sap si hi haurà un àngel que em conforti.

            * 

CONTE D'ESTIU

CONTE D’ESTIU

*

16-7-13

*

A la punta de la muntanya hi ha un simulacre de poble. Estiu. Calor.

Olga encén la pantalla del seu ordinador i es connecta a Internet per posar un post que acaba d’escriure. Segueix els quatre passos que hi ha fins que s’ha marcat el número de telèfon  adjudicat, després d’escriure’n de nou la contrassenya, que no ha quedat fixa a causa de defectes inicials d’instal·lació al poble. Demana el tauler per treballar.

            Contempla el cercle blau que giravolta bona estona, fins que s’anuncia una prefiguració del blog. Hi ha temps per llegir alguna novel·la, però Olga no ho fa, pendent del cercle.

            Una línia darrere l’altra, en la calma del matí, es va dibuixant el tauler. Canten els ocells de sempre, que d’aquí una estona marxaran a menjar fins que tornin al vespre, estrepitosos.

            “S’està carregant”, adverteix un requadre rosa. Olga també. De son.

            Quan, per fi, s’ha format el tauler, demana adjuntar la imatge corresponent.

          Una nova rodoneta blava gira i gira com un dervitx, i els ulls també fan aquella gimnàstica recomanada de rodar i rodar. Es refreda el cafè.

             La son augmenta, el sol va donant la seva volta diària i Olga escolta un borinot mandrós darrere de les cortines, remor que contribueix a augmentar la somnolència.

            Quan s’anuncia la nova imatge, segueix ja d’esma la línia grisa indicativa que la imatge va entrant. És lenta com un cargol incaut travessant la carretera.

            Prova d’adjuntar el text: gira de nou la rodeta punyetera. Llavors la imatge pren unes quantes formes fins que s'enquadra. Olga ja no té ni esma per pitjar “publicar”, però ho fa.

            Olga mira fixament  aquell “publicar”, quieta, sense poder alçar el dit per comprovar si, en efecte, s’ha publicat.

            En la quietud vaporosa, el clàxon insistent del camió del butà, que passa els dimarts, la desperta de la sessió hipnòtica

            *

            Cistell de flors seques, del taller d’estiu de Vicenç.

ACLARIMENT

^ACLARIMENT

^*

^13-7-13

^*

M'adono que no vaig deixar gens clara l’adreça de LA TARDE EN VENECIA, el llibre digital que anunciava al meu últim post.

Dono les gràcies a l’amable lector BAIX GAIÀ, i ara us passo el seu comentari que em sembla molt oportú i orientador.

*

“Ja l’he comprat! Per a qui se'l vulgui descarregar aquí teniu l'enllaç, només cal copiar-lo i enganxar-lo al vostre navegador:


http://www.amazon.es/gp/product/B00DRJ07FO/ref=docs-os-doi_0

Amb un preu de 3,17 € no hi ha excuses per no llegir. Als llibreters que critiquen la gran botiga del somriure els diria que amb la política de preus baixos dels llibres electrònics han aconseguit que es venguin més exemplars. No és el mateix pagar 18 /20 euros per una novel·la que 5/9 que és el preu normal, 1/2 euros el llibre de promoció diari. Al final l'autor acaba ingressant més drets perquè les descarregues es multipliquen.


Bona lectura!

10 de juliol de 2013 18.14”

* 

Nit veneciana. Collage d’OX

ALEGRIES D'ESTIU

ALEGRIES D’ESTIU

*

9-7-13

*

Aquí tenim, acabada de tramitar, la traducció al castellà de LA TARDA A VENECIA, una novel·la que m’estimo per totes les circumstàncies que em van portar a escriure-la, de les que se’n podria fer una història: quan era petita, sota la taula del menjador fullejava una grans àlbums dels avis, amb quadres de museus i comentaris corresponents. Entre altres, em va quedar a la memòria una pintora veneciana que es deia Rosalba Carriera.

            Quan vaig ser gran, un dia, a la també estimada i ara desapareguda llibreria Canuda, hi vaig veure una pila de col·leccionables de museus. Rosalba Carriera al davant. Passo full i veig un autoretrat seu, pintat quan ja era vella, dur, descarnat i amb corona de llorers. De seguida vaig tornar al record de nena. Com que jo era gran i entenia el fet de la corona de llorers, vaig admirar la tenacitat i força de Rosalba, que no es donava per vençuda, i vaig decidir donar-li més vida a partir d’un suposat dietari que jo li escriuria com si fos ella: Rosalba em demanava. Calia una bona i fidel documentació. Com més enrere en el temps és una història, més documentació cal, i estricta. Per això em deixa perplexa ara aquesta proliferació de llibres medievals i romans escrits en poc temps.

            Viatges a Venècia. Consultes a l’Institut Italià de Cultura, al número 5 de l’encantador passatge Méndez Vigo, de Barcelona. Comanda dels volums escrits per Carriera i recopilats per Bernardina Sani, de Florència. Perquè Rosalba també escrivia, voltava convidada per les corts dels prínceps europeus i fins i tot va pintar del Delfí de França. Té una sala al museu de Dresden, entre altres. Una vida interessantíssima i, ella i les seves germanes i amigues, d’un feminisme desafiant, en ple segle XVIII. Tot el que voltava Rosalba era fascinant, com la glòria de Venècia a l’època. Em va agradar escriure aquesta obra que em demanava tant i m’oferia el goig. Em penso que es nota.

            El llibre el va publicar Columna el 1999, en un bonic volum, i Pere Gimferrer i Àlex Susanna me’l van presentar a l’Institut Italià de Cultura. Va tenir molt bones crítiques.

            Des de llavors, i com en tots –menys ZONA MARÍTIMA (Planeta)- he lluitat per la publicació en castellà. Jo me l’havia traduït. Tampoc ningú se’n va voler fer càrrec. Ni editorial ni institucions. He treballat dur pels meus llibres.

            Fins que ara, un noi i una noia amics meus, un company de blog i la que va fer possible penjar el meu blog i que m’ajuda des dels inicis, van proposar que el posés en format per a llibre digital. Hi ha hagut molts tràmits a fer i, per fi, en dia d’ahir, s’ha aconseguit. Confesso que jo no seria res sense els amics que em volten i m’ajuden. Ara la noia posarà l’enllaç al meu blog, i jo us faig partíceps d’aquesta alegria d’estiu. Una alegria vital.

                                              *

Nota sense relació amb el llibre. Aquest estiu em costa més que altres vegades consultar blogs i respondre comentaris. Us demano que em perdoneu, perquè el cor se n’hi va, però les circumstàncies de comunicació em són adverses. Faré el que podré, però fins que passi la calor no em podré posar al dia.

*

Coberta del llibre digital LA TARDE EN VENECIA

EL FORT ES MENJA EL FEBLE

EL FORT ES MENJA EL FEBLE

*

6-7-13

*

A primer cop d’ull, la variació d’expressions de la Terra observada ens provoca un sentiment d’admiració: geologia, botànica i fauna associades fan un contrast que sembla posat al món per satisfer el contemplador i  subministrar fotos impressionants a revistes com National Geographic. Els tècnics en diuen biodiversitat.

            Només un simple passeig pel camp ens fa veure que la planta més ínfima produeix un gran efecte si la combinem amb altres segons el nostre criteri estètic. En fem poms i els retratem pel record. Ens associen a un lloc concret. Ens agraden.

            Aquest pensament és l’epidèrmic. Si anem al fons de la realitat, de seguida veiem que, si pot, una espècie vegetal procura créixer envaint el territori d’alguna altra. Els conreus abandonats no es mantenen i són colonitzats pel bosc: el pi desplaça l’ametller. L’espècie poderosa guanya territori a la feble; l’espernellac floreix robust com mai arraconant la sajolida. Les garces ataquen les merles; l’eixerida mallerenga es menja els cucs; el peix gran es cruspeix el petit i els humans ens mengem els conills, els pollastres i les vaques.

            A escala política, el fonamentalisme religiós aspira a colonitzar les febles democràcies laiques. Àfrica, Àsia. Espanya, país teòricament laic, és influït per corrents religiosos fortament arrelats que intenten imposar-se i aconsegueixen resultats.

            Aquesta és la realitat sencera. La trobem assaborint a fons un humil pom de flors de bosc. I res no canviarà perquè aquesta és la supervivència de la Terra, així dissenyada.

*