LA DESUNIÓ
ENS FA AIXÍ
*18-5-13
*
“La unió fa
la força” és un lema que en principi sembla útil i raonable. ¿Per a qui? Per a
qui estigui unit o es vulgui unir, és clar.
He trobat la frase com a lema als
escuts de Bèlgica, Haití, Bulgària... i també pronunciada, sembla, per
l’alliberador Simón Bolívar. Molts altres la deuen haver dit i potser
practicat.
Qui no la practiquem som els catalans,
i cada vegada menys. Partits descompartits i desconcertats. Atomització de
plataformes i comissions que fan ballar el cap més ben moblat. Aquestes
divisionetes de reiet al cos porten a una inacció terrible, pel fet de
qüestionar-ho tot així que neix i per la incapacitat d’assimilar qualsevol
proposta concreta que faci unir el poble amb tota l’energia que necessitem per
adonar-nos que som UN poble.
No ens desanimem, no, però qui té
anys, com jo, contempla amb impotència com la nostra desunió fa que els
contraris, ells ben units, sí que aconsegueixin el que es proposen. Som dèbils,
no tenim capacitat de reacció i amb una bufada ens enfonsem. Quina llàstima, i
tant que fa que dura aquest estat de coses ...
*
10 comentaris:
Les coses no són fàcils. I ells ens les posen encara més difícils. Jo conec tota classe de gent que va anar a la manifestació per la independència. I no són ben bé iguals.
Som un poble bastonejat. Crec que és per aquest motiu que no tenim prou esmolada la intel.ligència per veure que "ara toca unió" per aconseguir el que volem. Temps hi haurà perquè els partits i partidets tinguin el seu paper.
Potser perquè l'expressió "la unió fa la força" no deixa de ser una expressió retòrica encara que no tingui bona intenció. Si s'aplica al mateix cos o ser humà, veiem el difícil que resulta tenir una actitud coordinada i harmònica dins nostre que ens atorgui fortalesa davant les adversitats. La unió-en l'soceidad o en determinats grups socials i ens polítics-no és ni únic ni definitiu: sol ser temporal, condicionat per passats, pensaments, estratègies i objectius que no sempre se saben articular per a un fi superior. A vegades resulten, però no són massa duradors. Tot és qüestió de relativitzar i esperar el moment oportú per al qual cal estar preparat. M'estic referint a qualsevol circumstància, no exclusivament a la que planteges.
Gràcies per permetre expressar. Un petó.
Quise decir "aunque no carezca de buena intención" (donde dice encara que no tingui...etc.)
Tens raó, els polítics catalanistes, haurien de fer l'esforç de posar-se d'acord en tot allò que ens ha de fer més lliures...I això que els catalans, quan volem, donem exemple de què amb l'esforç de tots podem fer grans coses, per exemple els castellers...
Bona nit Olga.
Suposo que tres-cents anys de complex d'esclau han fet el seu efecte, però trobo que, en el punt que som, quedarem un bon grapat de persones que anirem tirant endavant, i els que vulguin seguir que segueixin i els que no que es vagin quedant pel camí, mentjant-se la pols i la misèria del que no té on anar, del que ja està bé sent esclau. La unió total només l'aconsegueixen els totalitarismes. Moltes de les persones dels nous paisos independents ni se'n van assabentar fins que ho eren, i després no han reculat pas. La determinació és el que compta, i no espantar-nos perles dissidències. Farem camí i veure'm coses que mai no ens havíem pensat que veuríem, per bones.
Potser el que passa és que actualment no hi ha ganes de lluitar. Ha estat tot massa fàcil per a la gent que avui en dia és jove. Els polítics no tenen una altra feina que "fer de polítics" (bé, parlo dels més joves, eh?) Abans qui volia ser polític havia de ser "algú". Avui, qualsevol txitxarel·lo pot esdevenir polític, només llepant culs (amb perdó). I així anem...
No vull ficar-hi a TOTS... NO!!! que consti. Però n'hi ha molts, d'aquests que dic! No tenen res a perdre, i molt a guanyar. El país se'ls en fot, el que volen és poder i glòria (no sé quina mena de glòria, però glória)
en fi...si no es dóna la volta a la truita i tornem a lluitar amb ètica, ens trobarem al fons del pou i només sobreviuran els més forts.
La selva! això és la selva!
Potser encara no hem tocat el fons. Quan comencin a cremar bruixes a la foguera potser reaccionarem.
Considero que necessitem l'esma d'Estellés en tots els sentits. El Llibre de Meravelles ( un dels poemaris més importants de la postguerra) és un bon exemple. Tota una mostra edificant d'individualisme per a un cant col·lectiu...
Salut...
Doncs potser serà que encara tinc un punt d'innocència però, malgrat les clatellades que rebem de fora, i els propis entrebancs que ens posem des de dins, crec fermament en que això anirà bé. No serà fàcil, ni de conya, però si d'alguna cosa n'anem sobrats els catalans és de paciència i persistència. I ara sembla que sí, que aquesta entrega desaforada al propi patiment s'encamina cap a una direcció, amb tots els matisos que té aquesta societat nostra, això sí.
Publica un comentari a l'entrada