A VEGADES L'ANY S'ACABA

A VEGADES L’ANY S’ACABA

            *

            30-12-13

            *

Dels braços del llum de sostre pengen cintes de colors que s’acaben davant dels plats amb un petit obsequi per cada comensal. Any Nou.

            Curiós. Rellegeixo dietaris i cartes de gent tan diversa com Clara Wieck, Stravisnky i Rilke per trobar les seves apreciacions sobre festes com les d’aquests dies. Però tots semblen estar massa ocupats preparant els seus concerts, assaigs i viatges i passen per sobre de tradicions ancestrals, anteriors al cristianisme i, per això mateix, inscrites al nostre subconscient, el corrent subterrani que alimenta el cervell. El seu espai de temps, tot i ser comú a l’ésser humà, es distribueix d’altra manera, segons interessos generalment de feina. També curiós que l’únic que fa menció de Nadal és Rilke i, encara, perquè envia regals a una dona i es veu obligat a escriure-li una tarja.

            Caldria un repàs més extens per concloure si les festes de Nadal es circumscriuen a la llar, cosa que és certa, i si afecten més les dones. ¿Qui vigila mantenint el foc? ¿Qui proveeix? ¿L’home de món és massa dur per cedir al sentiment? ¿O encara no ha descobert la intel·ligència emocional?

            Seurem a taula i celebrarem l’entrada de l’any amb un dinar, costum heretat de la meva àvia i que potser s’acabarà amb mi. Entrarem als temps despullats de l’hivern nu sense concessions amables. El fred s’estavellarà contra el sol duríssim de gener i el mestral capgirarà les ones. Anem avançant anys. Avui, amb la infermera, comentàvem que no ens agradaria gens tornar enrere en la nostra vida, que tant ens ha costat de fer avançar fins al lloc on som. L’any ens demana i ens promet un esforç més. Duresa de gener i un plat de sopa. A alguns ens sap greu deixar el recer abrigat. ¿Són millors els que l’ignoren?

            *

Collage d'OX. Col·lecció 'Últimes Llums'

L'EDAT DE LA INNOCÈNCIA

L’EDAT DE LA INNOCÈNCIA

*

27-12-13

*

Vull escriure un record de Nadal grat i tendre, suggerit pel post ‘El Vel d’Harmonia’, de Teresa Costa-Gramunt quan explica una seva vivència. Sé de quina manera algú qualificaria el que escriuré i, no obstant, m’hi arrisco.

            Era ‘cantora’ al cor del meu col·legi, Carmelitas de la Caridad ara dites Vedrunes. Col·legi construït i decorat per Jujol. La nit de Nadal, les monges convidaven les ‘cantores’ a dormir al col·legi, als llits de les internes, que eren a les seves localitats per vacances. Després de la missa del gall, les ‘hermanas’ ens oferien un ressopó amb torrons. Elles i nosaltres fèiem una rotllana i cantàvem nadales i més nadales ballant. Aquella momentània treva de la formalitat diària ens enlluernava i estàvem contentes i engrescades. Veure les monges severes saltant en rodó i també engrescades només era privilegi d’aquella sola nit tan especial.

            Els dormitoris de les internes eren en una sala ampla, separats per paravents i cadascun amb els seus armariets corresponents. Tot clar, tot pulcre, i nosaltres amb les nostres converses de nenes, que no volíem dormir sinó enraonar. Però dormíem. L’endemà ens venien a despertar els ‘angelitos’: eren les monges que cantaven finament amb el sistema paper de seda sobre una pinta, ¿ho heu provat mai? Doncs això, angelical. Ens llevàvem, rentàvem i ens servien l’esmorzar. Ja s’havia acabat la nit màgica i ens acomiadàvem, les externes, les ‘cantores’, contentes d’haver viscut tal privilegi. Jo diria que ens estimàvem: ens sentíem estimades pel col·legi i per la família que ens esperava, i celebraríem el dinar de Nadal, però el moment màgic i nocturn el portàvem al cor, com un somni.

            Eren temps repressius. Tot es feia en castellà –menys les nenes, que parlàvem totes en català, a l’inrevés dels col·legials d’avui-. L’educació era segregada. La meva mare era de parla castellana. I aquí sóc jo, tants anys escrivint en català i esperant –amb ajuda del meu metge de capçalera-, el dia de la independència. Però el record, aquell record... sols el puc comparar al Nadal que ens canta Bing Crosby, quan escriu les seves postals, veu com neva i recorda la infantesa.

            *

Col·lecció 'Autobiografia. Collage d'OX.

TEMPS NOU

TEMPS NOU

*

24-12-13

*

Les eines reposen, tot és endreçat i la gent, dins, celebrem el fet de ser vius. També recordem els morts, també, i alcem una copa perquè saben que, d’una manera o altra, som amb ells i ens somriem amb complicitat.

            Dins de cadascun de nosaltres, que som duals, existeix un esperit burlesc. És lleuger i amb ales i pretén alçar-se per sobre de les realitats pesants de cada dia. Moltes vegades  el volem ignorar i fem mal fet. Recomano, aquests dies de festa, obrir la cistella de les meravelles reprimides i alliberar d’una vegada allò de més bell i imaginatiu que portem dins: ¿què en sortirà? ¡Sorpresa! Deixem-nos anar i veurem la gràcia que no sabíem: escrivim-la, retratem-la, parlem-hi, pensem-hi, juguem-hi.

            Borbolla de xampany, ala de fada o de papallona, cabell que el vent esbulla, somriure fugaç. Celebrem que som vius, que al cel hi ha estrelles: oh, aquest Venus radiant, que la mare en deia “lucero vespertino”. Amb tantes coses bones i precioses que sabem fer, el temps nou hauria de ser més feliç. Digueu-me ingènua i us respondré que sí: sentimental, ingènua i tossuda, sóc.

            *

            Collage d’OX

NIT DE VETLLA

NIT DE VETLLA

*

23-12-13

*

“Eixa nit és nit de vetlla / ha parit una donzella / la miren i fa sol...” Aquesta és una preciosa peça de Josep Gols (Els Pallaresos 1879-La Canonja 1938). Una petita peça reflexiva i harmoniosa que, com altres nadales, convida a vetllar.

El llenguatge és ric. Penso ara en vetllar, desvetllar, despertar. No és ben bé el mateix desvetllar-se que despertar-se: el primer verb suggereix un lent retorn a la consciència, i el segon una tornada més ràpida. Ho he escrit a propòsit de l’article que he hagut d’enviar ¡ja! pel llibre de la Setmana Santa. En l’oració nocturna, Jesús no va desvetllar els deixebles, perquè ell estava prou angoixat per anar amb miraments; els va despertar, en veure’ls adormits quan se suposava que havien de vetllar. No els va tocar suaument l’espatlla, sinó que diria que va ser més contundent.

La nostra apreciació de Nadal és d’una mare que vetlla. D’uns acompanyants que vetllen. D’un món cristià que vetlla i escolta. Es vetlla un nadó i, per tant, la mirada és tendra, i convé, amb el món tan endurit que vivim, abans i ara.

           Tenim una situació social que requereix vetlla. Durant una vetlla s’acompanya, es vigila (vigília), es conspira, es treballa, ens divertim, fem projectes, preguem, meditem, estimem, juguem... Per això ja he encès les vetlladores de casa.
          *

ANTICRISTIANS

ANTICRISTIANS

*

20-12-13

*

Llegeixo amb tristesa un article del periodista Àngel Juanpere al Diari de Tarragona, que titula (tradueixo) “¿VETLLAR PELS MÉS POBRES?” Estic totalment d’acord amb el que diu i n’ofereixo un extracte perquè penso que cal saber aquest estat deplorable de coses: “La ‘Conferencia Episcopal Española’, integrada per tots els bisbes espanyols, té el 51 per cent de les accions d’una cadena de televisió, 13TV que, des que va iniciar les emissions el 2010 sempre ha tingut números vermells. Només en dos anys ha acumulat pèrdues de 25 milions d’euros.”

El periodista qualifica l’emissora de tendenciosa o simplement desinformada, i continua “No obstant això, l’Església s’ha estimat més injectar una quantitat important a la seva TV abans que a Càritas, una entitat social       que depèn de la ‘Conferencia Episcopal’ i que treballa amb els més necessitats del país (...) El mes de febrer 13TV va ampliar capital de la cadena amb accions per valor de 3.428.400 euros de prima, que han estat subscrites per la ‘Conferencia Episcopal’, atorgant-li una línia de crèdit participativa de 8 milions d’euros".

“El nombre de persones amb greus problemes econòmics i socials augmenta cada dia. Mentrestant l’Església, una de les institucions que hauria de vetllar més pels desfavorits, inverteix milions d’euros en la seva televisió, una televisió que no es dedica a inculcar els valors cristians.”

Aquesta Església és la que influeix en la política fins al punt de fer canviar lleis. I la que amb les seves recents declaracions intenta escanyar un poble que vol ser lliure. ¿Qui diu que l’Església no es posa en política? No fa altra cosa. Que lluny és del cristianisme i de la caritat, que lluny.

*

Foto: vitralls a la catedral de Tarragona.

FARIZADA I LA INDEPENDÈNCIA

FARIZADA I LA INDEPENDÈNCIA

*

18-12-13

*

Farizada, la del somriure de rosa, és una princesa persa protagonista d’un dels contes de Les Mil i Una Nits. Farizada, busqueu-la, és l’exemple i model de la dona forta, generosa i alhora compassiva. Model adaptable a tots els temps i situacions.

Farizada, en un conte de camí, va a buscar les tres coses que curaran el rei, el seu pare. Altres cavallers poderosos hi ha anat abans, i per la seva supèrbia han quedat convertits en roques de basalt, negres i dures, provocatives i amenaçadores: volen fer desistir Farizada i aniquilar-la. Però ella és valenta. Sola, fa el camí cap a la salvació del pare, ignorant el mal que li pronostiquen.

Farizada, catalana, va camí de la independència que farà del seu un país lliure. L’amenacen per totes bandes amb les més negres provocacions. Poderosos cavallers que són monstres de malícia i perversió. Però ella avança, sola i amb les mans a les orelles, amb temor, però amb determinació. Troba un final feliç i encara és generosa per arruixar amb l’aigua d’or el basalt i tornar la vida als mals cavallers.

Una dona. Una dona, en el conte, sola. Ben diferent d’Ulisses, que va necessitar taps de cera i que els seus mariners el lliguessin al pal major per no cedir al cant de les sirenes... Aquí de dones decidides en tenim, valentes contra les negres amenaces de banda i banda de camí. Farizada ha de trobar la solució, per més que bordin.

*

Il·lustració de J. Segrelles per a Les Mil i Una Nits.

TRIPLE BUIT

TRIPLE BUIT

*

16-12-13

*

“Quan vostè va escriure el llibre sobre els suïcides del Balcó, m’hauria d’haver consultat a mi primer”, em diu un testimoni fiable, també amb domicili proper. “Vindré a prendre apunts amb el bloquet”, li prometo.

Un dia el van avisar que un home es volia tirar pel Balcó. Al buit. Hi va anar corrents per impedir-ho i l’home es resistia. Com que l’amic és judoka, va immobilitzar a terra el pressumpte. Quan l’anava a agafar per la mà, resulta que es troba el buit: l’home no tenia mà. Els policies que venien amb les manilles tampoc les van poder fer servir.

El penúltim suïcida que va aconseguir tirar-se no tenia braços. N’hi ha que demostren prèviament les intencions i n’hi ha que no. Trobo un pensament al llibre que llegeixo i em sembla apropiat per explicar una altra classe de buit, el buit interior:

“En què consisteix la soledat? ¿Es tracta d’una soledat que ens és donada? ¿Existeix al nostre interior, atenta a l’oportunitat de créixer fins que ens superi? ¿I què passa si algú es veu obligat a cedir a la soledat?” (Mons Kallendoft, escriptor suec.)

Aquests dies al voltant de festes hi pot haver soledats que ens superin.

*

Ciutat de seda. Postal collage d’OX

POLÍTICA

POLÍTICA

*

13-12-13

*

Som a la seu d’Òmnium Cultural presentant la campanya “Un país normal és solidari”, de cara a la celebració del seguit d’actes que es faran a Tarragona el dia 15, dedicats a la Marató de TV3.

            Deixo de banda el ‘país normal’ i la ‘solidaritat’: d’aquesta última ja n’he escrit fa pocs dies. Un dels assistents a la roda de premsa demana als periodistes: “que això no es confongui amb política”. Dissenteixo totalment. TOT és política. Política vol dir, en el seu origen, construcció de la polis, ja en parla clar el filòsof Ferrater i Mora a “Les formes de la vida catalana”. Cada acte que fem és política perquè conforma la població d’una manera o altra, segons les nostres actuacions. Construïm, doncs.

            Altra cosa és política de partits. El que segurament devia voler dir qui parlava era que aquells actes no els organitzava cap partit polític sinó la institució, forta, àmplia i creixent, que és Òmnium Cultural.

Ara, la satisfacció per l’acord de la consulta entre partits catalans es reflecteix a les cares dels qui tan han treballat per aconseguir, precisament, el país normal que encara no som. Qui representa el que en diem societat civil, somriu, aplegada, i sap que haurà de mantenir l’atenció i l’energia més que mai. Política, és clar que sí.

*

‘El gran salt’. Collage d’OX

EL CARTER COMPASSIU

EL CARTER COMPASSIU

*

9-12-13

*

Pels voltants del mercat faig una estona de camí darrere d’un carter que porta el carret groc i blau amb la correspondència. Pels voltants del mercat, també, hi ha un viacrucis, un rosari o el que se’n vulgui dir, de pidolaires asseguts a terra als llocs estratègics, més l’acordionista fidel. L’acordionista fa la seva música eterna, sempre la mateixa, amb un amplificador discret. Els pidolaires roseguen lletanies o salmòdies, també sempre les mateixes, elevant el to quan passa un vianant, però com que és ple de gent, el zumzeig és continu, de manera que si no circulessis et podries quedar adormit, que n’hi ha que dormen drets.

            El carter que camina davant meu va deixant una moneda a cada pidolaire. Aquest fet em planteja molts dubtes i curiositats: ¿quants mendicants troba el carter a la seva ruta?; ¿els mendicants coneixen el carter compassiu?; ¿el carter els deixa una moneda cada dia?; ¿el carter em podria dir si sempre troba els mateixos pidolaires o fan torns? Hi he de parlar sens falta, aquesta incertesa em rosega.

            *

Postal collage d'OX.

PANCARTA

PANCARTA

*

7-12-13

*

Aquests dies serem solidaris i caritatius o tot el contrari, hi ha gent de totes les tendències. ¿Què és millor? Jaume Reixach descriu les campanyes amb gran lucidesa al Punt/Avui d’avui mateix.

M’han demanat diversos suports per una campanya que es fa amb gran espectacularitat, o sigui, amb bombo i platerets. Res d’allò que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra, que això de la discreció és antic i no es porta.

¿Que la gent si no veu força faramalla i lluentons no es treu el cèntim de la butxaca? No totes les campanyes actuen igual, i en respecto més unes que altres. Però si som així, ves què hi farem.

*

Pancarta. Foto d’OX.

EN ÉXTASIS, CUAL TERESA...

EN ÉXTASIS, CUAL TERESA...

*

4.12.13.

*

“Vivo sin vivir en mí:

pues vivo por la bandera.

Alto cielo el que me espera,

rojigualda y victorioso,

que soy de un pueblo orgulloso

y de una estirpe altanera.

“En esta tela bendita

me envolveré cual sudario,

pues que su tacto me excita

como si fuera el Calvario.

Ved mi semblante lloroso,

afligido y sostenido

en éxtasis, cual Teresa.

El asta así me atraviesa,

dura, firme y enhiesta,

Roja, invicta y manifiesta.

“Vivo en este sinvivir

con mis buenas compañeras,

pues para arrebatos tales,

imposible sin banderas.

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

EL MÉS GRAN DELICTE

EL MÉS GRAN DELICTE

*

2-12-13

*

Entrem al desembre més o menys congelat. Com de costum, uns se n’alegren més que els altres. Ara no em refereixo a les situacions de misèria real de les capes baixes de població ni del benestar creixent i ostentós a les bandes altes. No. Sinó de les satisfaccions o disgustos personals que provoquen aquests dies. Ja he pogut llegir als mitjans allò tan pijoprogre de: “a mi el folklore del Nadal em fastigueja”. I també tot el contrari. Es podria dir, doncs, que aquest és un mes provocador.

            Fullejant un llibret d’Unamuno que hi ha en un dels petits prestatges/biblioteca que tinc repartits per la casa, trobo un esment de Calderón. És quan el bon rector del poble de Lucerna de Valverde, don Manuel, confia a l’amiga Ángela: “(...) ya lo dijo un gran doctor de la Iglesia Católica Apostólica Española, ya lo dijo el gran doctor de ‘La vida es sueño’, ya dijo que ‘el delito mayor del hombre es haber nacido’ Ése es, hija, nuestro pecado: el de haber nacido (...)”

            Hi estic d’acord, però no puc tornar enrere, perquè l’evangelista assegura que no es pot entrar de nou al ventre de la mare. Amb els anys arriba l’època dels grans  descobriments. Recordes el llibre de J. Pous i Pagès (1873-1952) “Quan es fa nosa”(1904). I t’adones que fas nosa. També els mitjans s’encarreguen de recordar-nos la càrrega que som els grans i els encara més grans. I voldries alliberar-te tu mateix, la família i la societat d’aquesta pesantor que ens/els produïm. Llavors és quan, amb Calderón, Unamuno, Mallarmé i tots els que han arribat a les mateixes realitats, sabem que el nostre delicte primer és haver nascut.

            ¿Qui em canta, per consolar-me, el Nadal Blanc de Bing Crosby? Sí, aquell que recorda quan érem infants i encara no havíem fet els terribles descobriments.

            *

            Postal amb frase de Mallarmé.

VEUS DE FONS

       VEUS DE FONS

*

29-11-13

*

Decideixo que cal fer la neteja dels vidres. Les dobles finestres de casa són difícils de manejar i necessitem algú amb força que les desmunti. Sol ser pels volts de Nadal. Sí, hi haurà uns quants dies que podrem veure un paisatge diàfan, abans que l’aire marí i els vapors de les indústries ens les embrutin de nou.

He regalat els primers calendaris d’Advent amb xocolatines, una per cada dia. Repasso que hi hagi prou felicitacions de les que vaig fer a Mont-ral a l’estiu. El temps s’imposa. Els cantaires ja fa dies que anuncien els seus concerts. Les botigues han tret els primers arbres guarnits al carrer. Avui hi ha l’encesa de l’avet gegant a la Rambla. No parlo de l’enllumenat especial, que ja va arribar (apagat, és clar) en acabar l’estiu.

Gairebé el temps i les circumstàncies m’asseguren que em portaran fins Nadal.  Dic gairebé, perquè mai podem mantenir certeses i cal deixar una escletxa pel dubte. He escoltat les meves paraules demanant els que han de venir a netejar vidres i em semblava que no les deia jo: era el temps qui m’empenyia a dir-les. I he pensat que, com els ocells migratoris o com els animalons que hivernen, hi ha dins meu alguna veu de la natura antiga, un costum heretat i ancestral que dicta, inexorable,  els moments de la meva vida.

*

Finestres. Dibuix d'OX

LA MURALLA

LA MURALLA

*

26-11-13

*

Ha vingut el pintor Josep Maria Rosselló i m’ha portat aquest quadre, d’una col·lecció seva sobre la muralla romana de Tarragona.

De seguida m’ha agradat i m’ha fet pensar el penúltim poema del meu llibre “La muralla” ( Columna-Àuria). És un llibre que veu la muralla com una persona estimada, ja en la seva maduresa. Un monument, a l’inrevés de les persones, resulta més valorat  com més anys té. Paradoxes.

“Després que em mori, serà així, la tarda, / blava i encesa, d’un granat intens, / lenta i tranquil·la sobre un mar tan dens / que cap mirada no s’hi enfonsa. / No hauran encès els llums a la muralla / i passarà una noia sense pressa / que no sabrà que em sobreviu. ///  No sé si enyoraré aquest mur tan aspre, / ara que es fon per mi, sense calor, en silenci, / que fuig sense sentir, sense ser vist / sinó per un poeta que el va escriure / per donar fe del goig d’haver viscut / alguns anys contemplant-lo de passada. ///  No sé si enyoraré la noia anònima / que veig avui per última vegada / mentre camina pel carrer, / muralla amunt, pensant la vida. ///  La tarda serà bella com el somni / del cos sobre la pedra. “

Olga Xirinacs- “La muralla”.

*

Composició de Josep Maria Rosselló sobre la muralla.

PERDEM MOLT I GUANYEM POC

PERDEM MOLT I GUANYEM POC

*

25-11-13

*

Com que som una ciutat ‘smart’ (ara resulta que Barcelona també, però primer es va dir a Tarragona, que consti), doncs brillem com una estrella magna.

El Senat Tarragoní ens hem de reunir a la flamant comissaria de la Guàrdia Urbana perquè ens volen mostrar el nou recinte. Bé. Notícia de premsa: “Fa poc més d’un mes que els agents de la Guàrdia Urbana van traslladar-se a la nova comissaria (...) El sindicat Asemir de funcionaris del consistori de Tarragona ha denunciat l’aparició de goteres a la teulada i sostre: més d’una desena de filtracions d’aigua que, en la majoria dels casos, ja han ocasionat taques a les parets noves de trinca (...) La caserna no té calefacció ni aigua calenta: el tècnic del subministrament de gas es va emportar el comptador perquè era el de l’obra, i sembla que ningú va recordar-se de posar-ne un de nou.” I després demanarem que els agents rendeixin, pobres...

            Dues pàgines més endavant trobo: “Alguns centres escolars podrien perdre línies de cara al curs vinent. (...)Segons Ensenyament, malgrat la progressiva caiguda de la natalitat, no caldrà prendre decisions dràstiques, com ara el tancament de l’Escola Olga Xirinacs (...)” Així de dur: dràstiques. Després d’haver dit que era un col·legi de rojos, sembla que va venir bé suprimir-lo dràsticament. Ai, mare, tinc fred i se’m fan goteres a l’ànima.

*

 Collage d'OX

SOLITUD * HONORS * OBRA

SOLITUD * HONORS * OBRA

*

23-11-13

*

Entre música i música per celebrar santa Cecília a casa, llegeixo un adéu al poeta Jaume Sisterna, escrit per Jesús Lizano en un suplement de cultura. Curiós, molt curiós: ens acosta el pensament d’un llibertari.

Lizano diu així en el seu article de record referit a Jaume Sisterna: “(...) No tenia gaires contactes dins del món literari, ni va rebre premis rellevants, ni medalles d’or ni qualsevol d’aquests honors que els dominants literaris distribueixen. Possiblement perquè el que ell buscava era fer la seva obra, no cap dels honor socials establerts per la política literària (...)”

Ja hi som amb els prejudicis. Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta, millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud diria que la patim una gran majoria d’escriptors.  En canvi, les “medalles que els dominants literaris distribueixen”,   la política literària o llibertària o el silenci dels premis, a vegades no tenen res a veure amb l’obra i la qualitat de l’obra; hi ha raons 'extraliteràries' de tothom conegudes. Com diu l’evangelista, no busqueu, perquè si a banda de la feina arriba alguna cosa més, serà afegida. És clar que també ens assegura: qui busca, troba. Quanta paradoxa, en el viure... De totes maneres pareu compte, llibertaris i mandarinets.

*

Postal collage d’OX

           

JARDÍ PARTIT

JARDÍ PARTIT

*

21-11-13

*

Solem dir, o creure, que tot té dues cares. O més, però dues ja valen per a la reflexió. També solem dir, o creure, quan una cosa ens sembla òptima, que “això és mitja vida”. Sempre m’he preguntat per què ens conformem amb mitja. ¿És que no ens atrevim a esperar res més, humils o descreguts com som? ¿No ens en considerem dignes o no creiem que l’altra mitja existeixi?

Aquesta noia que contempla mig jardí potser es pensa que habitar-lo, tenir-lo, seria mitja vida. ¿Des de quin punt de vista el mira? I mig paradís, ¿què seria? ¿Ja en tindríem prou, havent-lo primer posseït sencer? Una cançó de Brassens fa: “Donaria de gust un racó del paradís / pel racó més petit de paraigua.” ¿El cantant pretenia tenir sencer el paradís, que en podia donar un bocí i tot?

Potser es poden partir el paradís, la vida i un jardí. El que no es pot partir és el cor. ¿El cor com un paradís? ¿El partiríem o el compartiríem, el cor? De totes maneres, la noia el mira des de fora i jo li noto una certa recança, enyorança; o esperança, perquè encara és jove.

Preparo una conferència que he de fer al Vendrell. Repassava tots els poemes de jardins que he escrit, continguts a “Óssa Major (...)”. Em venia el plor sense poder-ho evitar: he perdut els paradisos.

*

Collage sobre l’altra meitat del jardí del Palazzo Pitti, de Florència.

           

JARDINS PENSATS

JARDINS PENSATS

*

19-11-13

*

Cada vegada més els antics jardins em són refugi del pensament fatigat. El que se m’acosta no m’agrada i sé que  ho hauré de passar per força. Quan la vida es torna lenta perquè li pesen el present i el futur.

Llavors tanco els ulls i penso els jardins. Jardins que no he tingut, almenys aquests, tan bells i extensos. Retallo figures i objectes a joc i els vaig disposant com un creador amb ínfima joguina de paper, tan fràgil. La petita intervenció fa que siguin una mica meus, i me’ls miro amb un somriure. Si una vegada van expulsar cruelment del paradís els seus primers habitants, és veritat que després cadascú, des del seu remot interior i gràcies a la memòria primitiva i fonda, ha procurat construir-se un paradís al seu gust.

¿Per què, a mesura que em faig gran em refugio en la infantesa? ¿Què deu ser dels que no han tingut una infantesa feliç? ¿On es refugien?

*

Meitat de collage a partir del Palazzo Pitti, de Florència.

¡PLOU!

¡PLOU!

*

16-11-13

*

CASA DE PLUJA

*

“Casa de pluja, ploren tots els vidres / i a l’estança calenta s’acomoden / els poetes del temps. / Tenen ploma i paper, llibretes noves, / omplen les tasses de cafè, se’l beuen / i escolten en silenci. /

“Plou a l’arena de la platja, / sobre el far i les xarxes, sobre els molls / i les velles barcasses. / Plou a les torres medievals, / a les fonts de les places i a les ales / d’algun ocell que es perd. / S’humitegen els nius i els suaus plomatges / a les branques dels pins i dels xiprers. / Es xopen els baladres, / les iuques, les mimoses i els til·lers. / La pluja tabaleja, ressonant / sobre els espais convexos. / També bat sobre els ulls dels que l’esperen / i els d’aquells que escoltaven el seu cant / quan travessava els somnis. /

La pluja fosca conta les rondalles, / ha vist països, ha creuat deserts, / s’ha acostat als canals, / ha baixat a les valls dels reis difunts /i ha dormit als jardins, amb el cos nu / dels déus i dels guerrers. / Ha besat tots els cossos que caigueren / en batalles perdudes, oblidats / sobre la terra eixorca. Vetllà la solitud dels vells carrers, / posà els dits suaus sobre la boca / dels amants que es trobaven. /

“De tot se’n recordaren els poetes / de la casa de pluja. Ho escoltaren / i després ho escrigueren.///

*

Olga Xirinacs

De llibre “La pluja sobre els palaus” (Proa, Llibres de l’Óssa Menor). Contingut a “Óssa Major-Poesia Completa 1979-2009 d’Olga Xirinacs” (Editorial Òmicron 2009)

*

Collage d’OX

           

L'ESCRIPTOR VOLUNTARI

L’ESCRIPTOR VOLUNTARI

*

15.11.13

*

Ahir vam ser a Barcelona després de molts mesos de no haver-hi anat. Tenia por que el vertigen em fes una mala passada i m’estalviava el viatge. Amb provisió de medicaments, doncs, Vicenç i jo vam fer cap a TV3, on hi havia una roda de premsa per presentar disc i llibre de la Marató. Els col·laboradors del llibre per ordre alfabètica: Dolors Borau, Pep Coll, Núria Esponellà, Fer, José Antonio Fortuny, Stephen Hawking, Miquel Martí i Pol, Sònia Moll, Ignasi Riera, Maria Carme Roca, Robert Saladrigas, Sebastià Serrano, Albert Solé, Vicenç Villatoro, Olga Xirinacs. El llibre l’edita Viena.

            Descomptant els difunts i els absents, em pensava que formaríem part d’una taula o com sigui que es distribueixen els protagonistes en un plató. Però no: ens van col·locar com a públic. Si ens pensàvem que els periodistes ens preguntarien alguna cosa, no va ser així: al plató només hi seien els editors. Pregunta, cap. No cal dir que el conte, de 10 pàgines, no es pagava perquè tothom ha treballat de voluntari. “La publicitat que es faci ja us compensarà”, ens van dir. No amb diners, naturalment.

            Amb l’exemple que vaig posar ahir, del que costa cobrar una quantitat minsa a l’administració kafkiana, i el voluntariat imposat per dues empreses importants, podeu pensar que torrons, els escriptors com jo en menjarem pocs. A més, el viatge el pagàvem nosaltres. Ells, ni un cafè. Els escriptors, alguns, passem de l’aire. En canvi, als defraudadors de renom, els paguen astronòmicament conferències i informes que no existeixen o que ni han escrit. Colloni...

*

Postal collage d’OX

           

KAFKA I L'ADMINISTRACIÓ

*

KAFKA I L’ADMINISTRACIÓ

*

Fa dies vaig rebre aquest correu que vaig considerar una publicitat més. No sóc empresa ni proveïdora ni sé què és el Fons de Pagament a Proveïdors (FPP):

“Benvolgut, benvolguda,

A data d’avui no tenim constància que la vostra empresa hagi acceptat el pagament de factures pendents, a través del Fons de Pagament a Proveïdors (FPP).

La data límit per a formalitzar aquesta acceptació, tant telemàticament com presencialment, és el proper dijous 14 de novembre.

Aquí teniu l’enllaç per on podreu fer la tramitació, si encara no l’heu fet:

http://www20.gencat.cat/portal/site/OVT/menuitem.8d9f3f7e23c1cd519e629e30b0c0e1a0/?vgnextoid=23a635294f0bb110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23a635294f0bb110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=a4fa77d98743d310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&idTipusAction=1&idAction=2#apartat2pas2

Us agrairem que, quan hàgiu formalitzat l’acceptació, ens ho comuniqueu.

Cordialment,”

*

Avui em truquen i pregunten si vaig rebre aquest correu. Sí, l’havia rebut. Em diuen que he d’obrir el quilomètric enllaç. Buscar un formulari. Omplir-lo. Fotocopiar-lo. Signar-lo i anar a presentar-lo a un centre oficial de la Generalitat. Ho sento, enviï-me’n un altre, que el vaig eliminar.

            Em quedo de pasta de mòmia, perquè en cap moment llegeixo a què correspon aquesta llarga i costosa documentació. L’amable comunicant em diu que és el pagament  d’una xerrada que ‘in illo tempore’ vaig anar a fer a una biblioteca. ¿Com? N’he fet molt poques, però l’organisme corresponent m’enviava una factura, jo posava el nº., la remetia i llestos.

            Ara, doncs, com que tinc la fotocopiadora espatllada (¿i el que no en té?) hauré de copiar el paperot en un llapis de memòria, passar per una copisteria i anar ‘presencialment’, perquè m’han dit que ‘telemàticament’ és més complicat, a una oficina perquè em segellin el paper i enviar-lo a lloc...

            Per a més inri, em diuen que demà s’acaba el termini per cobrar la minsa quantitat. ¡Demà sóc fora! Ah, doncs no cobrarà fins l’any que ve.

            Es veu que als grans cervells de la nostra administració els surt fum del cap de tant pensar: “¿com ho farem per fastiguejar més el pobre escriptor, que ara es diu proveïdor i empresari, que va fer una feina per la qual es va haver de preparar?” Dic: “jove, ¿que potser ja no cobraré?, sóc jaia i això em ve costa amunt, però ja veig que a vostès els ha aprofitat la cultura: deuen llegir Kafka tot el dia...” Ai, mare.

*

Postal collage d'OX

           

A MANERA DE 'DOODLE'

A MANERA DE ‘DOODLE’

*

10-11-13

*

La reunió era tensa, violenta a estones. Em feia por. En els mateixos documents informatius vaig dibuixar aquest ‘doodle’, que em va ser refugi per un moment.

*

MENTRE DURA LA REUNIÓ

:::

Crido Cernuda i Pessoa,

l’un enyorat de Sevilla,

l’altre al despatx de Lisboa,

tots dos inquiets, tots dos tristos:

costa molt de passar el temps,

en un cas per la distància

i en l’altre per l’existència.

No vau tenir el que volíeu,

que el desassossec mossega

amb geniva incandescent

la tendra vora inconscient

del pensament que s’envola,

i que l’angoixa empresona

amb cruel desfasament.

¿Heu viscut hores felices?

¿Sou fidels al pensament

que apunteu als vostres llibres?

Vau ser al món, dipositats

per les mans que no precisen

consell ni consentiment.

Penseu, per això us invoco,

que en llegir em sou memòria,

secret, mirall, confident.

*

7-11-13

*

Postal collage d’OX

¿D'ON VENIA LA MÀ?

¿D’ON VENIA LA MÀ?

*

7-11-13

*

“(...)Esto, de haber sido posible, es lo que hubiera preferido: volver atrás, regresar a aquella región vaga y sin memoria de donde había venido al mundo.

“¿Desde qué oscuro fondo brotaban en él aquellos pensamientos? Intentaba forzar sus recuerdos, para recuperar conocimiento de dónde, tranquilo e inconsciente, entre nubes de limbo, le había tomado la mano de Dios, arrojándole al tiempo y a la vida.(...)”  Luis Cernuda. “Ocnos”, 1942.

*

Una bona dona, menuda, humil, generosa i amable, em va sospirar una tarda: “¡És trista, la vellesa!”

Una altra dona menuda i enèrgica em va aconsellar un vespre: “¡Planta cara!”

Des de jove tinc present el consell escrit d’un científic estimat: Teilhard de Chardin. Semblava que em mirés a mi quan definia que les malalties i les xacres són “passivitats de disminució.” I tant, que sí: les patim passivament.

I ens entristeixen, com constatava la primera anciana. I provem de plantar-hi cara, com aconsellava la segona.

Però potser el desig més gran és l’impossible que escrivia Cernuda: aquest suau tornar enrere, quan vivíem tranquils i sense memòria. ¿Per què la mà pertorbadora ens va haver de llançar al temps i a la vida?

* 

Pintura d'OX: Regió sense memòria.

ORDINARIS A LES FOSQUES

ORDINARIS A LES FOSQUES

*

5-11-13

*

Fantàstic lema per a la Humanitat i per a l’individu.

Fa anys que segueixo les investigacions sobre el que en diuen ‘matèria fosca’ (que, segons els científics, ‘no se sap què és’), i que se suma a ‘l’energia fosca’, aquesta última definida pels científics com ‘ tampoc no se sap què és’. Queda clar, doncs.

            Per tal de tenir-ne una lleugera idea, els físics dels EUA han construït l’experiment LUX en una antiga mina d’or de Dakota del Sud. Ara per ara, res de res: la matèria fosca no es deixa ni veure ni atrapar. De ser, hi deu ser, perquè ens informen que la van descobrir el 1933, però que continua sent un enigma.

            Pel que fa a nosaltres, un ‘nosaltres’ que ens imaginem infinit, amb els sistemes solars, galàxies i altres meravelles, diu l’informador que només coneixem el 4% d’allò que compon l’univers (La Vanguardia 1-11-13, J. Corbella). O sigui,  tanta supèrbia, elucubració, dogmatisme, déus, poder atorgat pels déus, desgràcies i glòries humanes i estratosfèriques, només ocupen un esquifit tall de llum a la bola negra general. Per a més inri, aquest espai on ens han ficat a la força porta el nom gloriós de ‘matèria ordinària’.

            Meditem, amics, que és el mes de les ànimes. A veure on han anat a parar, aquesta pobra gent.

*

Collage d'OX

NÚVIES TRISTES

NÚVIES TRISTES

*

3-11-13

*

Em regalen un cartró de quiosc amb dues flamants revistes de moda de fama mundial, és a dir: sense text i que només mostren quincalla lluent, cosmètics i cares amb pretensió de modèliques. Inicial de la revista, V.

            Les cares fan aquella tristor que t’arriba al melic de la compassió i et preguntes: ¿què li deu haver passat, a aquesta? ¿Desenganyada? ¿Fastiguejada? ¿No ha cobrat? ¿El món li cau a sobre, tan jove? Moltes fan el que en diem morros, morros prominents, que recorden llavis amb febre o amb panses (¿qui recorda les panses?) Els castellans en diuen ‘calenturas’.

            Pobres noies, els han robat la felicitat d’aquest món, posat que n’hi hagi. Se suposa que han de seduir homes i dones, perquè la revista ofereix una quantitat de bijuteria com la que duien els exploradors i conqueridors per a fer bescanvi de tresors amb els primer salvatges incauts que trobessin en els seus viatges: a la dona sempre l’han encantat els vidrets de color i les penjarolles daurades; ho donaria tot per això. I és clar, els homes les guarneixen. Elles, decebudes perquè tot els és poca cosa, fan morros.

            De núvies en són totes, i si no, llegiu les notícies que en diuen del cor. Fins als 90 anys encara tenen ‘nóvio’: elles són núvies, doncs. I encara observo una cosa: com més joves, més tristes les núvies.

*

Collage d’OX. Les núvies tristes

COM BOLETS O CASTANYES

COM BOLETS O CASTANYES

*

1-11-13

*

Les escoles de lletres proliferen com bolets o castanyes, o han proliferat d’uns quants anys fins ara. Jo vaig ensenyar a Barcelona en dos centres de prestigi i sé què s’hi fa. Qui em va ensenyar a mi va ser exigent. Quan jo he fet classes (no donat classes, perquè el català no dóna res) he procurat ser comprensiva, però sempre he aconsellat no portar un text a impremta que no sigui, almenys, polit, entès que de genials n’hi ha pocs. Ara no ensenyo però aconsello qui m’ho demana.

            Una amiga m’envia un text que vol publicar. Deficient total. 'Però, ¿no t’ho ha corregit ningú?' 'Sí, estudio a Barcelona a (diu un centre que hauria de tenir prestigi pel professorat que hi ha)'. '¿Em pots dir quins professors?' 'X, X,...' Em faig una idea estranya de què pretenen al centre. ¿Guanyar diners? ¿Acontentar autors?

            Començo a llegir el llibre d’un jove filòleg, màster X, amb estudis pomposos de literatura i literatura comparada i que exerceix de professor en un altre centre de lletres. Potser no l’ha corregit ningú, però jo ho faig a llapis al llibre. Rodoreda va necessitar moltes retallades i correccions per part del seu editor abans no va poder publicar. Sort en va tenir. Podria posar altres exemples il·lustres però no cal.

            Ahir rebo notícia que m’envia una institució important del país. Organitza un curset o trobada amb el títol: “De narradors a generadors de continguts”. Em quedo de pedra. D’això se’n diu llenguatge adaptat als nous temps. I de fàcil entesa, a fe. Havíem rigut, fa poc, d’un senyor que escrivia al seu llibre que certa cosa era “plena de contingut”. O era plena o era buida, però no de castanyes, panellets, bolets o moniatos, sinó de contingut. Marededéusenyor, que deia en Higgins. Ara resulta que quan em demanin la petita nota biogràfica hauré de dir que sóc generadora de continguts. Que els meus llibres són plens de continguts. Felicitats, sants de tot el dia d’avui. Bon castanyot als uns i bona castanya als altres.

*

Ànimes i animals. Collage d’OX

LA INVESTIGACIÓ

LA INVESTIGACIÓ

*

29-10-13

*

Poso comentari al blog “En Blau”, de l’excel·lent ceramista Camil·la Pérez Salvà. Entre altres coses parla llargament del llentiscle o mata. Responc aportant que en el passatge bíblic del Llibre de Daniel referit a la història de Susanna i els dos vells lascius, hi apareix el llentiscle. Ho havia llegit de sempre a la BAC*. Tot seguit consulto la Bíblia Interconfessional i em trobo que el llentiscle me l’havien canviat per un freixe. El freixe sol ser arbre de ribera, de llocs humits, i és clar que al verger de Susanna hi podia ser, però... el llentiscle és el llentiscle. Present a tota la Mediterrània i d’aplicacions diverses, l’última que sé és que els furtius l’espolien i en fan malbé les mates per vendre’l a les floristes com a base de corones mortuòries.

            Començo a investigar i trobo de seguida, per sort, dos savis competents que m’informen amb tot els ets i uts, versions llatines, gregues, noms científics d’espècies botàniques: el doctor Andreu Muñoz, Director del Museu Bíblic, que alhora em remet al professor Pere Casanelles. Aquest últim m’aclareix que segurament havien triat freixe per consonància amb ‘esqueixar’, segons el text. Això últim m’ho confirma després Armand Puig i Tàrrech, Degà de la Facultat de Teologia i coordinador de la Bíblia Ecumènica en qüestió.

            Agraeixo tan concretes, il·lustratives, doctes i ràpides explicacions per un tema que pot semblar nimi a qui no sigui escriptor. Sinó, pregunteu-ho als experts que es barallen per una coma en una traducció. Preguntant preguntant, ja em veia amb un jardí sencer d’arbres diversos segons versions hi hagués de la bíblia. Però guanyava el llentiscle original. M’agrada el freixe, i a Mont-ral sec a l’ombra d’un freixe, però ni per consonància mai no hauria sacrificat la humil mata o llentiscle que vesteix els nostres camps. Qui és fidel en allò petit, també ho serà en allò gran, diu l’evangelista.

*

* BAC: Biblioteca de Autores Cristianos.

Il·lustració de Estampas Bíblicas. Llibre de Daniel. Judici de Susanna i els dos ancians. Ediciones Culturales Iberia- Joaquin Gil Editor-Barcelona 1934 (Biblioteca familiar).

JOAN DESCALS AL JARDÍ D'OLGA

JOAN DESCALS AL JARDÍ D’OLGA

*

26-10-13

*

Tenir un llibre propi que un il·lustre pintor hagi fet servir de quadern d’esbossos és una joia afegida. Joan Descals, insigne artista i polític (en aquest ordre a la seva entrada digital) va voler una vegada entrar al jardí contingut dins del meu llibre “La pluja sobre els palaus” (Els Llibres de l’Óssa Menor 1990). En va pintar tota una sèrie i em va regalar aquests esbossos. Descals, aquest cultíssim prohom resident al Vendrell, fa filigranes sobre materials diferents d’una originalitat que sorprèn. Cal visitar les seves exposicions, conèixer la seva obra. Ningú com ell ha interpretat els poetes.

             Copio aquest poema que Joan Descals omple de símbols:

            “Et diré que la primavera s’acosta a tu com l’aire a les primeres violetes

i que els corbs tracen signes amorosos amb ploma negra i tinta japonesa.

Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l’herba dels marges.

El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.

A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,

a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l’aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T’ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.”

*

Noteta curiosa: en un diari digital nacional, un articulista de Reus es pregunta on són els poetes catalans. Vergonya que no ho sàpiga, encara, i que els vulgui ignorar. Sé per on va: busca poetes patriòticament declamatoris.

*

Poema del capítol “Jardins”, del llibre esmentat més amunt. Llibre que també figura dins de “Óssa Major-Poesia Completa d’Olga Xirinacs 19