REFUGI DE RATOLINS



ELS NIUS AL FORAT DELS ARBRES - 1
*
Quan jo era petita i estava malalta al llit, la meva mare s’acostava per explicar-me algun conte que solia improvisar, amb la seva fecunda imaginació.
            Els arbres del bosc. Al forat d’un pi hi vivia una família de ratolins. En un altre forat, una d’esquirols; més amunt, el mussol, que tot ho vigilava.
            Els ratolinets tenien el seu niu calentó, amb cobrellits que els feia la mare rosegant llana. Dormien sobre els flocs de llana dels bens dels ramats, que els animals es solien deixar enganxats a les bardisses. El pare havia fet un rebost on desaven les avellanes, els pinyons, glans, galetes i formatge que portava del rebost d’algunes cases on entrava per escletxes o finestres mal tancades.
            La mare ratolineta tenia un saquet on desava totes les dents que recollia de sota de les coixineres quan als nens de les cases els queien. De tant en tant se les mirava, les remenava una mica i tancava el sac, contenta de tenir aquell petit tresor.
            Una vegada la ratolineta va entrar en una casa on tenien piano: va veure les tecles i li van semblar les dents de la canalla que ella tenia al niu: quina boca més gran, va pensar.
            La família es trobava còmoda, allà dins.
            Igual que jo em trobava còmoda al meu llit quan la mare em contava la vida al bosc i als forats dels arbres.
*
EL NIU A LA CATEDRAL  - 2
*
Un dia de festa vaig entrar a la catedral, on deien missa cantada. Jo escoltava des de l’últim banc, la vista posada al cambril de l’orgue, on brillava una llumeneta com un far en la llunyania.
            L’organista va pujar l’escala fins al teclat de l’orgue. L’orgue era un aparell imponent muntat sobre i dins del lateral esquerre, ocupant tota la paret. Dins, a força alçada, hi havia el recinte que albergava el teclat i l’organista. Déu nos guard d’una caiguda.
            La fusta fosca treballada que cobria la façana de l’aparell, rica de columnates i plafons esculpits, la vaig començar a veure com l’arbre gegantí, potser una magnífica sequoia on, a recer dels predadors i gairebé tocant el cel, hi havia el refugi, el niu que acollia el músic. Els grans tubs formaven part del bosc figurat.
            Vaig començar a demanar-me si el músic s’hi sentiria còmode, allà dins; i proveït, però, ¿de què? D’aigua, segur, i potser d’alguna galeta o avellana per a les pauses o el sermó. A la cofurna, ¿hi passava l’aire?, ¿hi feia fred o calor? I, molt important per a l’analogia amb el relat 1: ¿hi havia ratolins? Al recambró d’un orgue hi pot haver elements per ratar. I moltes dents, massa dents per als petits rosegadors.
            S’acabava la cerimònia i l’organista feia els acords finals. Quan ja era a punt de baixar, vaig veure que al refugi hi entrava una dona rossa vestida de vermell. Ja vaig marxar.
            Pensava, vista la concurrència, ¿que potser algun organista tot assajant hi berenava, allà dins? ¿que potser els ratolins sí que hi trobarien alguna resta profitosa, com ara formatge? I la dona del vestit vermell, ¿que potser portava pastes? Les possibles derivacions les deixo per a un altre dia.
            *
            
            Original d’Olga Xirinacs
            *
            Fotografies d'Internet
            Entrada a la catedral de Tarragona de l'orgue restaurat. Diuen que és un dels millors del món.


GUARDEU EL POBLE


GUARDEU EL POBLE
*
16-10-18
*

Ja es fa fosc quan sortim del poble enfilat a la serra: una llenca encesa a l’horitzó pregona el final del dia. Dins de les cases, les llars de foc guarden de la nit i, al carrer, l’olor de fum de llenya escampa la nostàlgia suau d’allò que es deixa i on has fet amable estada.
          Mare de Déu del Montsant, entre les pedres rosa guardeu el poble.
          Dues dones, l’una porta un cistell i l’altra fa llaçades al camí. Les cintes grogues tornen a ser escampades pels pontets, per les alzines, per les baranes.
          Cada vespre, si cal, refaran les llaçades; tallaran cinta, plàstic groc, el que calgui. Les formigues segueixen el camí, i si algú l’esborra o el trepitja, en faran un altre. Amb paciència, amb persistència, amb l’esperança de trobar-se de nou totes plegades.
          El capvespre d’octubre posa ombres a la cara de les dues dones, però la lluentor dels seus ulls sembla reflectir la primera estrella, la vespertina, Venus, en la que fixem els ulls amb admiració.
          Cada vespre que calgui, mentre les mans ofensives s’arrapin a la seva ira com a una bandera amarga.
          Mare de déu del Montsant, entre les pedres rosa guardeu el poble.
          *
          Olga
          octubre 18
          * 
          Imatge: Internet: goigs.
          *

RETRAT DE NÚVOL


RETRAT DE NÚVOL
*
Per  aquesta vall blanca em deixo anar amb pas lleuger, m’hi repenjo, no em cal somiar perquè tots els somnis s’han acomplert aquí mateix. Baixaré l’escala encantada per explorar els racons d’ombres blaves i blanques. Agafaré neu i pedra, bec aigua de pluja, em corono de cristalls de glaç, el llamp no em crema, sinó que en faig focs d’artifici per veure’n els reflexos sobre el mar.     Un pescador llunyà, sota el núvol, somiarà l’escalfor de casa, perquè sempre s’espera la tornada...bring back, bring back, i jo me’l miro, contenta d’haver fet, per fi, tot el viatge.
            Us convido tots els estimats a fer-me companyia en aquesta vall blanca, preparada per a la festa final.
            Porteu vidalba, acàcies, pomerola, clavells i nards, magnòlies, llessamins i lliris de la vall, aquí on neixen la nebulosa i la flor de neu. Ens en farem corones de núvia i escamparem els pètals pels nostres cossos nus, somrient, perquè com deia el poeta: “Damunt de tu només les flors...” (*)
             Us hi espero.
                                                   ***
            Foto i text originals d’Olga Xirinacs
            (*) Josep Janés i Olivé, “El combat del somni".



ULLS DE SANTA LLÚCIA


ULLS DE SANTA LLÚCIA
*

 6-10-18
*
            Les dones hem plorat sempre. Els homes també, però les dones encara més.
            Les llàgrimes s’han vessat sempre en vertical, tret que fossin recollides en vasos lacrimatoris o eixugades amb mocadors. Però si lliscaven lliurement, les llàgrimes feien un petit camí a terra i corrien a trobar-se amb el curs d’aigua que fos més a la vora.
            Així les llàgrimes han estat sempre afluents de fonts i torrents que les han conduït al mar, a vegades a través de terres molt distants. Com que les llàgrimes són salades, hi ha alguns topònims que es refereixen al tema, com ara les Fonts Salades, els Llacs Salats, i altres.
            Llúcia era una noia cristiana del segle III/IV, nascuda a Siracusa. Com que l’emperador Dioclecià perseguia els cristians, va empresonar Llúcia, la va maltractar, li va fer treure els ulls segons diuen les llegendes, i la va matar.
            L’esperit de Llúcia era sempre vora del mar, on havia nascut i viscut. Com diu el poeta Jorge Manrique: “les nostres vides són els rius que van a parar a la mar, que és el morir.” Cada vida, amb els seus plors i tot.
            Llúcia esperava vora l’aigua l’arribada de les llàgrimes i feia el gest de passar-se-les pels seus ulls buits. A poc a poc, van aparèixer a les platges unes petites formes ovalades i planes que feien l’efecte d’un ull: eren les llàgrimes que, passades per les òrbites buides de Llúcia, prenien belles formes d’ulls.
            Les pescadores les recollien i se’n feien anells, arracades i collarets.
            Algú,  recordant la noia de Siracusa morta cruelment, va dir que les petites formes eren “ulls de santa Llúcia”, i d’aquesta manera es coneixen a les nostres platges.
            No sabem si l’esperit de Llúcia recorre altres costes que no siguin les seves, però si alguna vegada trobem un grapadet d’ulls entre l’arena, sabrem ella n’ha estat a la vora.
                                                           ***
Original d'Olga Xirinacs
2-10-18

PRIMER DIA D'OCTUBRE


PRIMER DIA D’OCTUBRE
*
1-10-18
*
            Obro la finestra i veig els primers estornells. Senyal de canvi. Fred. Olives.
            Tots els corrents de pensament i totes les accions m’anaven portant al primer dia d’octubre, que avui s’estrena. He llegit als diaris tot el ressò de l’1-O de l’any passat. He vist els reportatges impressionants i els ha contemplat tot el món; n’hi ha un nombrós record a la premsa estrangera. Respirem la mala bravada que els contraris han abocat contra nosaltres amb la intenció d’ofegar-nos. Tòxics amb amenaça de mort.
            Veig la ferma resolució del meu poble i la trontollant decisió dels partits quan el poble els demana un esforç, que hauria de ser únic perquè és de mort o vida.
            Llavors, dolguda, em pregunto si els partits són poble.
           
            ***