“CANTAREM LA VIDA”
“Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida,
de poble que no vol morir”
Raimon.
Mai ningú ha expressat amb tanta
fermesa la voluntat del poble com ho ha fet Raimon des dels primers anys de la
nostra resistència.
Ho
canto amb llàgrimes als ulls perquè tot el que llegeixo als diaris em parla de
mort. Es mor el planeta, es moren els pobles per malaltia i despoblació, moren
els refugiats per mar i terra, es moren els nostres costums, es moren els que estimem,
es mor la llengua en què parlem i escrivim, es moren les esperances polítiques...
El
“ No, diguem no!!!” del mateix Raimon sembla que no ha deturat res. Ara la gent
acota el cap amb una submissió conformada, “ves què hi farem...” diuen.
Des
de la meva soledat que tant em fereix, em veig incapaç de suportar el pes de
tantes realitats nefastes que pesen al meu cervell. Que m’arriben per les
notícies i pel que veig al meu voltant. Entre família s’han perdut els costums
que marcaven amb esperança les nostres festes, grans i petites. Tot s’ha tornat
una carretera grisa, inacabable, de mal transitar.
He
acabat d’escriure un llibre de proses curtes. Es diu “Cua de vaca”. Un estiu de
la nostra joventut, Vicenç i jo anàvem per un camí de bosc de la Val d’Aran.
Pujàvem i em començava a cansar. Per darrere nostre venia un vaquer amb unes
quantes vaques i vam conversar una estona. En adonar-se que jo em cansava, em
va dir: “Agafi’s a la cua de la vaca”. Després de l’estranyesa, ho vaig fer i
la vaca em va remolcar una estona. No em perdono haver perdut la fotografia que
en va fer Vicenç.
Ara,
en pensar el llibre, he vist que necessitava una cua de vaca, un lligam fort,
per continuar el meu camí. No em vull quedar abandonada en un voral; vull pujar
amb la meva tribu, encara que necessiti la cua de la vaca que em remolqui
perquè ja no tinc força. Aquest és el significat del títol. Perquè estic
trista, però no vull morir.
=================