DE GAIS I D'ARQUEBISBES

DE GAIS I D’ARQUEBISBES

*

31-5-17

*

Santa Tecla la Vella (ss.XII/XIII) és una preciosa capella medieval que presideix el jardí de l’antic fossar de la catedral, i forma part del recinte catedralici. Conté  la sepultura dels Urrea, entre altres.

            Pere (originalment Pero, nom de procedència aragonesa) Ximénez d’Urrea i de Bardaixí (¿?-1489) va ser un arquebisbe de Tarragona, famós per la seva vida agitada i batalladora, pels fills que tenia i perquè feia el cors pels mars de la Mediterrània, sufragat per l’Església. Ve a tomb perquè l’amic escriptor Josep Gironès publica avui un article titulat “Corsaris, cacics i altres amics” (D. de T.) i m’hi ha fet pensar.

            En una de les entrades referides a Pere d’Urrea es pot llegir, en vermell, Pere d’Urea. Potser a l’home el mortificava l’àcid úric, i d’aquí el caràcter. També en una pàgina referida a la capella esmentada, es llegeix Santa Tecla la Bella. Fantàstic, que una Vella sigui Bella, mèrit doblat.

            El 2000 vaig escriure un llibre, “L’home que mossegava les dones” (Columna), i les mossegava a la catedral. Hi surt la capella esmentada, on alguns esquelets de gent notable es desentumeixen els ossos i surten a beure una copeta del xartrès que desen en un armariet. Vet aquí uns fragments del llibre: “De la sepultura de l’arquebisbe, primer va aparèixer una mà ossuda, descarnada. Després una cama eixuta i tot seguit l’esquelet sencer sense cap. Quan va ser fora, la mà va buscar el cap dins del sarcòfag i se’l va col·locar amb moviments ràpids, com qui es posa la dentadura en llevar-se.” “-Amadeu- l’arquebisbe llegí en veu alta-. Amadeu és enterrat al jardí, aquí davant, a terra. El podríem convidar a conversar amb nosaltres, però no goso./ - ¿Era el vostre... amic i amat?- demanava el cavaller Raïmat, amb interès. / -El jove més tendre i amorós que heu vist mai. / Les roses d’aquest món són per collir-les, per això les ofereix la natura i que sigui sempre amb alegria (...)”

            Estem en temps de bisbes contragais, sí, els podríem aplicar aquest adjectiu. No solament a Solsona, sinó aquí, on  un 23-1-12 va ser dit pel nostre titular: “Els gais no són adequats per a la societat”. En tot cas, tals dignataris un dia seran ossos amargats, i des d’aquesta perspectiva  ben segur que enyoraran les roses, però no seran a temps de collir-les.

*

Fotografia presa d’Internet.

  

ROSES VERMELLES

ROSES VERMELLES

*

22-5-17

*

També a vosaltres, atentíssims i estimats blogaires, que tantes paraules amables i de bona companyia m’heu volgut escriure als comentaris, dedico aquest poema que he escrit per als veïns i amics de Mont-ral, que van portar les roses vermelles.

*

ROSES VERMELLES

*

Agraïment de les famílies Roca-Xirinacs; Peris-Roca; Roca-Gibert; Borràs-Roca; Xirinacs Díaz i Vergés-Xirinacs als veïns i amics de Mont-ral pel magnífic centre de flors que han volgut dedicar a la memòria de Vicenç Roca, que tant va estimar aquest poble.

*

Llargs i feliços dies de joventut i maduresa

entre muntanyes, valls, masies i aquest poble

van teixir d’amistat les nostres vides

i les vides dels fills que creixien: ara els néts i els besnéts.

Vida dels camps que brostaven i granaven,

sol i pedres, aixades i tractors, caminets dels boscos.

Avellaners, pomeres i algun hort, la boira,

les guineus i els senglars, les fonts,

els grèvols, les alzines, pins i roures,

àligues i corbs, pastorelles i merles.

De tots aquests amors n’heu fet una amistat

que ara, estimats veïns que ens retrobem de nou,

heu volgut que es tornessin roses roges

en ofrena a Vicenç, el Roca, com li deien,

que ha mort amb el cor acariciant la terra

per la qual va treballar des de tants anys

i que ara dorm amb ell al seu jardí de Sajolida.

Gràcies, amics que el coroneu de roses,

les vostres mans han estat piadoses;

gràcies per aquesta darrera companyia.

Quan sentiu un alè refrescant en la duresa

de l’estiu més ardent, o el cansament us venci,

serà ell que us somriu, serà el Vicenç.

*

Olga Xirinacs

21-5-17

Conversa amb el pastor al bosc de Mont-ral.

LO SALAMONET DE LES MATINES

LO SALAMONET DE LES MATINES

*

11-5-17

*

Avui és l’aniversari de l’aniversari: els 80, que l’any passat van ser tan celebrats, emotius i alegres. Tantes escoles, poemes, flors, música, teatre, homenatges, sopar, alegria i, finalment, el quadre a la “sala dels penjats” (vox populi).

            Aquest 11 de maig del 17 és de dol total. Però he trobat un Google amb espelmes de colors enceses que deien el meu nom. I el company, ara  invisible, sabent que m’agrada la pluja per escriure, ha fet ploure una mica amb dos o tres trons per adornar, que de seguida han parat, perquè la pluja a Tarragona sempre és minsa, i ja tenim el sol al damunt.

            Quan jo era petita, a col·legi repartíem caramels quan fèiem els anys. Ara, si ve algú a casa, solem donar pastes i vi o cafè. Als amics que veuen aquest blog, els ofereixo la llum que deixa passar el rosó de la nostra catedral, a la foto.

            En temps de llum escassa, generalment llums d’oli, la catedral deixava passar pel rosó una claror com ara aquesta, que provenia dels llums dits salamons o aranyes, que penjaven del sostre del temple. Els pescadors els podien veure des de mar i se’n guiaven. Deien: “ja es veu lo salamonet de les matines”. Ja entraven a port.

            Que tots tingueu bona entrada als ports respectius, perquè sou les estrelles que ara veig després d’haver perdut el sol.

*

Rosó obsequi d'Òmnium Cultural del Tarragonès

                                                                                                                                                                 

MALA PSICOLOGIA

MALA PSICOLOGIA

*

8-5-17

*

En morir Vicenç vaig anar a l’excel·lent psicooncòloga Agustina Sirgo, que m’aconsella a Joan XXIII.

Però uns amics em recomanen ferventment apuntar-me al Grup d’acompanyament al dol que organitza l’Hospital Sociosanitari Francolí, contigu a Joan XXIII. Truco una Psicòloga del centre i m’apunto pel 8 de maig, quan comença a funcionar el grup en primera trobada. Avui mateix. EAPS, GiPSS, Obra Social “La Caixa”, Fundació Vilaniu sembla que ho patrocinen.

Abans d’arribar-hi, a dos quarts de cinc, m’entretinc a recollir flors silvestres dels descampats propers: conillets, d’un rosa pujat que floreixen a munts. Escabioses grans.

Entro a la sala i posen les cadires en cercle. Som nou persones, tot dones menys un home.

Quan el jove presentador comença a enraonar, ho fa en castellà. Pregunto si la sessió ha de ser en castellà, perquè ningú ho va esmentar, res no ho indica i tothom xerrava en català. Ell requereix el grup, i una dona diu que ella “entiende poco el catalán”. Viu aquí, és clar, i no ha cedit. El noi diu que potser faríem bilingüe... I per una, paguem tots. Com sempre i per covardia del personal organitzador i assistent.

M’aixeco i dic que ho sento molt, però el meu dol no podria ser en una llengua de fora.

No m’han preguntat ni el nom. Marxo, i respiro quan em toca l’aire fresc de la tarda.

Mala psicologia, aquesta. ¿Per què sempre els catalans hem de ser humiliats i menystinguts a casa nostra i per part de gent “nostra”? Per ser una matèria tan íntima com era aquesta, m’he sentit molt ferida. Després he pensat que som a Tarragona, la població amb menys quota de català del Principat, i menys voluntat de tenir-la. I que els psicòlegs immadurs poden causar dolor.

*

NO SERÀ ELL

NO SERÀ ELL

*

30-4-17

*

“Anant amb tu / jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau. /Oh quin consol, / quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, / cloure els meus ulls ta mà suau. / Anant amb tu / jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau.” J. S. Bach. Ària  del llibre d’Anna Magdalena Bach. És possible que fos extreta d’una coral, ja que Bach incorporava fragments i petites peces als àlbums d’Anna Magdalena.

           L’any 10 ja vaig escriure un post amb aquest tema.

           El cinc d’abril passat vaig ser jo qui tancava els seus ulls amb mà suau. Abril que marxa em fa saber que no serà ell qui tanqui les meves parpelles.

       *

 Foto des del Balcó.