ESPLENDOR


ESPLENDOR

*

31-3-13 –(cap-i-cua)

*

Dia d’esperits blancs, mar blanc de vent i llum. El vaixell més llarg és el Kazmortransflot, del Kazakhstan; un dels altres el Wagenborg, suec. El llargavista m’allarga poc més. Diumenge de Pasqua florida, quan molts encara dormen provant de recuperar l’hora escatimada. Canvi absurd, perquè a l’estiu la llum té més durada, és a dir, ja es regula ella mateixa. Evidència com la del meteoròleg afirmant fa pocs dies que al Pirineu hi faria més fred que a la costa. ¡Ostixec, si que en saben, tots plegats!

            Som més blancs perquè la sang ja s’ha vessat aquests dies de celebracions totes amb nom de sang, els timbals ensangonats, en fi, tot allò de recordar tragèdies. Per cert, no és el mateix els armats de la Sang que la sang dels armats. A la retransmissió d’un acte processional, el cronista va dir que els encarregats de la Confraria local de Nuestro Padre Jesús de la Pasión (sic) la dirigien amb responsabilitat. ¿Us imagineu si fos el contrari? ¿Heu vist alguna vegada la Baixada de Misericòrdia o la de la Peixateria, per figurar com s’hi llençarien els irresponsables?

            Com qui comentava d’una família pagesa que “anava amb el sant Sepulcre” (preciosa obra de Jujol i propietat del Gremi dels Pagesos); i algú, ennuegant-se de riure, li va preguntar si ja hi cabien tots, al sepulcre...

            Són instantànies del moment, i n’hi ha d’eternes. Una periodista em fa preguntes de la Rambla. Com que som a l’inici, al Balcó, li dic que aquí és frontera amb espai salvatge, el mar. I que prengui nota d’una certitud: el poeta Paul Valéry deia ”... la mar, la mar que sempre recomença...” (“El cementiri marí”). Lema de vida podria ser forçar la nostra voluntat i recomençar cada dia. Un cop fet el recorregut del món, trobem l’altre poeta que conclou: “Nuestra vidas son los ríos que van a dar a la mar, que és el morir” (“Coplas”). Aquí, davant de casa, neix i mor, doncs, el mar, principi de vida i símbol del final. Li dic a la noia: ¿T’agrada aquest simbolisme? Doncs aquí el tens, fes-lo servir com et vagi millor.

            Que la llum pasqual us alegri i assereni.

            *

            Foto d’OX:

L'ÚLTIMA TARDA AMB ELLA


L’ÚLTIMA TARDA AMB ELLA

*

30-3-13

*

¡Va ser preciosa i blava, l’última tarda

que ens trobàrem amb ella!

“Entreu, que parlarem a l’ombra”, ens convidava.

El seu porxo era fresc, en penombra,

hi tenia torretes amb lliris

i al pati, a l’aire lliure, s’hi gronxaven

malves reials a compàs de les hores.

 

Vam beure i vam sopar allà,

perquè ja ho vèiem, que ella l’estimava,

sabia que nosaltres n’estàvem al cas

era com si, de pas, ens estimés també a nosaltres.

Vam riure i conversar com si aquest món

s’acabés allà on érem; i llavors

les mirades teixien els últims poemes de la tarda.

 

El carrer feia olor de terra humida,

passos lents retornaven de la feina;

lleu, molt lleu, serena i estremida,

emmudia la nit transparent.

 

Fou l’última vegada:

vam saber que la mort s’acostava,

que rondava a l’aguait

quan l’alba ja naixia.

*
Del llibre “El sol a les vinyes” (Òmicron)
Transparència floral. OX

" IL VANGELO "


IL VANGELO

*

28-3-13

*

No fa gaire vam conèixer Pier Paolo,

mort, com ja sabeu, d’una manera fosca;

mort horrible, aixafat, envilit,

amb la nit travessant la nuesa del pit

i l’univers a trossos a les mans.

 

Es van trobar tots dos, Pier Paolo en silenci;

els miràvem, vam veure el seu somriure.

Li va dir a Pier: “ja ho sabia i t’esperava;

fugies, t’amagaves, tastaves jocs prohibits

en suburbis obscurs,

amb la mirada lleugera i el pas curt.

vesties fum i pluja, s’escoltava una música al port,

supurava la tarda i al teu cap palpitaven imatges.”

 

“Tu em vas pensar, tu em vas donar figura,

un àngel, una mare, una passió molt trista:

va ser la meva mort i la de tants,

un sol riu, tot el curs de la sang,

tots els fossars dels ossos calcinats a la terra.

Et vas creure oblidat, però sabies

que et porto molt endins.”

*

Del llibre “El sol a les vinyes” (Òmicron)

Transparència 5

 

TRASPÀS


TRASPÀS

*

28-3-13

*

El vam veure de lluny, retallada

la seva silueta violàcia

contra aquell vespre ja definitiu.

 

Ell no demanava que les falcies

li cantessin absoltes;

ni pretenia escoltar, referit a ell,

el Rèquiem de Fauré.

Li va saber greu morir

a l’hora que floria la farigola,

quan un sens fi de nius

estrenaven plomissols tan tendres

en boscos i teulades.

 

Renaixia de nou aquest món

amb fràgil acidesa de llimona,

el sol acariciant els cossos tebis.

Però la mort, atenta, ja somreia

amb el seu gest precís i articulat,

punta de llança, de tenebra i fred.

 

Ell no sabia, encara, quin color,

quina amplada i textura, quina llum

tindria aquella terra de promeses.

Amb un sospir molt dens

s’hi va lliurar del tot.

*
De “El sol a les vinyes” (Òmicron)
Transparència en negre. OX
 

 

LA MARE


LA MARE

*

26-3-13

*

La seva mare tenia un recambró

on desava la mel i el formatge

i el vi fresc a les gerres.

Els seus ulls eren foscos i brillants,

i somreia en silenci entre torretes

de menta i sajolida;

ens feia passar dins amb un gest breu

de les mans primes i morenes.

 

Sempre tenia un lloc per a nosaltres

quan tornàvem de tarda, polsegosos,

amb els ulls endurits com les pedres

i els peus fatigats del camí.

 

Una nit, al pati emblanquinat,

vam rostir un cabridet,

i ella ens somreia, complaguda,

perquè en aquell moment

d’ampla lluna i olor de clavellina,

el seu fill compartia aquell sopar.

 

Ens repartia el pa d’igual manera

com ell va fer després: ella n’hi va ensenyar.

Quan ens vam adonar d’aquest fet,

ja era bastant més tard.

*

Del llibre “El sol a les vinyes” (Òmicron)

Transparència en verd. OX

NOSALTRES HO EXPLIQUEM


NOSALTRES HO EXPLIQUEM

*

25-3-13

*

Era molt tard. Tornàvem tot pensant
el poc i malament que l’havíem conegut.
Era com una veu de comiat però ens semblava
que el teníem allà, quan ja no era amb nosaltres. Recordàvem.

 
Els seus ulls s’entelaven d’afectes i nostàlgia.
Tant estimava el món i el que hi havia,
que portava aquell pes a les entranyes.
Anava i venia, retenia les mans que l’esperaven,
mar de rostolls ardents. Prometia tornar,
ens ho prometia: dono la pau, demano pau, ens deia,
i aquest excés d’amor el va pagar amb la vida.

 
El vèiem pàl·lid, infatigable, sol,
amb els llavis premuts i el gest concís,
així ens el mostra Pasolini,
amb els ulls més enllà de l’univers.

 
Perquè no el vau conèixer,
nosaltres l’expliquem.
*
Primer poema de “El sol a les vinyes” (Òmicron). Premi de poesia Jaime Ferran (El Ciervo)

Transparències. OX.  49

EL FINAL DE LES FLORS


EL FINAL DE LES FLORS

*

24-3-13

*

Les últimes del ram floten al plat. Sobreviuen per donar bellesa encara. Suggeriment de mínims.

            Sento l’aroma de les càndides freèsies. De les freèsies n’he escrit molt, capaces de portar-me records d’antigues i felices primaveres.

            Les fulles són de violeta: una filla en va decorar un pastís deliciós.

            Tot era del seu jardí, d’allà ve la carícia que amb aquestes últimes flors s’apaga lentament.

            Aquestes flors no besaran un cos de dona, com sí que ho van fer les del poema de Josep Janés i Olivé.

            Algú va dir que els animals, “anima”ls, no tenen ànima. Em guardaré prou d’afirmar que les flors no en tenen, perquè no ho sé. Almenys porten la intenció que els afegim nosaltres, i és una càrrega emocional immensa.

*

Foto d’OX

 

                                                                                    49

INNOCÈNCIA


INNOCÈNCIA

*

23-3-13

*

El noiet de les bombolles de sabó és un nou habitual que arriba al Passeig a primera hora. És de pell fosca, simpàtic i discret. El seu bagatge és mínim: un cul de garrafa de plàstic amb detergent verd i uns bastons amb cordill per on, un cop ben sucat, surten les bombolles.

            Les bombolles, segons el vent, visiten arbres, edificis, grups de gent, terrasses de bar, salten el Balcó, espanten coloms, fugen al cel, busquen el mar i alegren cors. El meu també.

            És gran la quantitat de grups escolars que passen per aquí. Sobretot les noies, somriuen mirant les bombolles irisades i es retraten al costat, demanen al noi que els faci formes, allargassades, acolorides, fantàstiques. Després li donen alguna moneda. Pares i avis passegen criatures que s’embadaleixen i corren intentant agafar les bombolles. Com tota cosa bella, se’ls desfan a les mans. Els petits es sorprenen i aprenen el desengany. Els més grans ens tornem innocents, contemplem meravellats els jocs efímers i deixem anar l’esperit lliure, al darrere del miratge, somiant una lleugeresa que trigarem a recuperar.

            I, encara, un gran avantatge del fugaç espectacle: no fa soroll ni molesta ningú.

            *

                                                                                    49

OBLIGAT


OBLIGAT

*

21-3-13

*

PRIMAVERA: estació meteorològica habitual en alguns països. Es creu que altera la  sang.

POESIA: exercici literari força estès. Avui se’n celebren els patrons, que són sant Filemó i santa Fabiola segons el Calendari del Pagès.

AL·LÈRGIA: afecció molestíssima que s’expandeix en primavera.

*

. Al nostre país no podem evitar la primavera, encara que aquesta presenti forma d’acordió segons els anys. Comença quan ho diu el meteoròleg; abans era el 21 de març i enguany ha estat el 20. Hi ha flors, enamoraments, pol·len i canvi d’hora.

. Tampoc podem evitar la poesia. El nostre és un país on hi ha més poetes: sàvies i inútils estadístiques confirmen la dada. Com que avui, 21, és el Dia Mundial de la Poesia (petita rima), se celebren infinitat d’actes d’exaltació i recitació.

. A una gran majoria de gent, la poesia li produeix al·lèrgia i en fuig com de la pesta. És un fet tristament comprovable. Els editors en suprimeixen les col·leccions però multipliquen aniversaris, centenaris, commemoracions de naixements i morts de poetes per veure si poden vendre una engruna de poesia. Penseu que al·lèrgia i alegria tenen lletres semblants i rimen amb poesia, però es repel·leixen.
*
 
Malgrat tot, es publica més poesia que mai, i els blogs en seran fidels, perquè la bona i
atenta gent blogaire escriu poesia, es commou en primavera i no demostra al·lèrgia a les composicions, als canvis d’hora ni als aniversaris que li assenyalen.

A tothom (em guardaré del nefast ‘tots i totes’) desitjo un dia feliç dient, escrivint, llegint o escoltant poesia entre les flors que el ventet de quaresma contribueix a obrir; encara que ens agafi amb el pas i l’hora canviats, és una de les poques alegries que ens queden, ara que la política ens ha fet malbé el món.

*
Jardí Pitti (fragment de collage) OX.

LLUM I ECLIPSI


LLUM I ECLIPSI

*

18-3-13

*

El periodista Jaume Vidal ha escrit   una columna molt encertada al seu espai “El timbal”. Penso que val la pena reproduir-la perquè afecta els escriptors nous i vells.

            “S’acosta Sant Jordi. A les redaccions ho notem. Gran quantitat de llibres. Estem contents, però també sorpresos. Hi ha tanta fam de cultura al país perquè hi hagi tan carregament d’aliments? No, el que passa és que per Sant Jordi el llibre és un símbol. I gràcies a això molts se n’aprofiten. Fa temps que es deia que la moda dels llibres mediàtics havia passat. Mentida. Cada dia arriba com a mínim un títol amb cara coneguda. Concursos o tertúlies a la televisió, el món de l’esport i la faràndula. El greu del cas és que les tribunes d’opinió d’aquests mediàtics són aprofitades per fer promoció. No ho lamento per mi –o potser sí, m’agradaria ser mediàtic i tenir llibre-, sinó pels somnis que s’enterren de molts escriptors que quedaran eclipsats per tant de llum de neó.”    

            El mateix Punt/Avui premia i promou de manera màxima ja a portada “Victus”, d’Albert Sánchez Piñol, i en rifa llibres: l’han traduït al català. Ha vençut, sí senyor.

*

Escriptors al sol. Collage d’OX. &nbsp

ESPIES


ESPIES

*

17-3-13

*

Tota la vida m’he sentit espiada. Quan era adolescent, el pare m’obria totes les cartes i escoltava les trucades de telèfon. L’any 75 vam fundar el grup de poesia L’Espiadimonis, que ha durat 35 anys, sempre espiant. A l’escala hi viu un doctor que espiava les trucades dels veïns amb un aparell comprat a Andorra. Com que ho sabíem, el saludàvem en les nostres trucades.

            Amb independència de les creences de cadascú, si algú repassa l’evangeli hi trobarà explicades totes les petites i grans coses de cada dia. Fins i tot les més modernes: l’espionatge a escala universal.

            La informàtica i el domini creixent de les xarxes ens aboca a situacions diverses i a espionatges sofisticats que a vegades ens esgarrifen, però és que no estudiem prou i no ens volem creure que tot ha estat dit i predit. Com que tinc tirada a les comparacions, copio aquest text: “No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. Per això tot el que heu dit en la fosca, ho sentireu a plena llum, i el que heu parlat a cau d’orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats.”(Lluc 12, 2-3). ¿Voleu coneixement més ‘trending’ i afinat?

*

Postal collage d’OX
                                                                                                                      49

ELS MISERABLES


ELS MISERABLES

*

15-3-13

*

El que es veu a la fotografia és un gravat que representa Joan el Baptista, el Precursor. Portava a la mà un estendard amb el be pasqual, significant que ell precedia Jesús, el seu cosí. Té el bol amb l’aigua baptismal i amb un dit índex assenyalava el cel. Aquest gravat, amb el seu marc, presidia l’habitació principal de la casa de Rubí, on vaig passar tants estius. La cara del jove Joan m’era familiar i avui l’he retrobada: me l’han regalat aquells que la guardaven, perquè la casa fa molts anys que es va vendre.

            La història és curiosa: durant la revolució del 36-39, els estadants de la casa, temorosos que el pobre noi Baptista anés a la foguera en mans revolucionàries, van empastifar de verd l’estendard i el dit que assenyalava el cel. Així la mà quedava com el puny de la revolució, alçat pel jove innocent del seu destí. El jove miserable que va perdre alguns dels seus atributs.

            Els altres miserables són els que proliferen ara amb ritme creixent per tota la ciutat: grups molt ben organitzats de perdularis, amb gossos o sense, amb carrets de supermercat fins dalt d’andròmines, que s’instal·len a les cantonades, als passeigs, a la rambla, que demanen, que interpel·len i que, per la parla, són estrangers. Dedueixo que com que som “smart city”, ens hem volgut voltar de turistes dels que no necessiten ascensor per pujar de l’estació.

            A cada cantonada, també, grups que aturen per demanar signatures pel que sigui, i que sempre deuen obtenir les mateixes, perquè la gent que circula, més o menys és la mateixa, que passeja o que va i ve de la feina o el mercat. Oh, ciutat intel·ligent.

LLAMPS AMB MALA BAVA


LLAMPS AMB MALA BAVA

*

12-3-13

*

A qui ens agraden les tempestes, patim mals temps: des de l’estiu, i encara, que no he sentit tronar. Només al cinema hi plou, neva i trona., i així em faig l’efecte.

            Trons i llamps n’hi ha, només cal sentir els extremenys, els madrilenys i la Cort del Faraó, amb l’espinguet graller de la senyora que dinava entre poms de flors comprades als xinesos (diuen).

            Però ara em refereixo a tempestes que poden donar joc literari macabre, dels que m’agraden a mi, autora també de literatura negra encara que tothom ho vulgui ignorar.  Dels tresors de biblioteques i arxius en parlen els savis i els neòfits perquè són un pou de troballes. D’un plec de papers en carpeta n’acaba de caure un retall de diari que diu així:

            “TRIESTE. ESPARCE LAS CENIZAS DE SU HERMANO Y LE FULMINA UN RAYO.”

            Titulars com aquest són els que comento quan vaig a explicar llibres als col·legis. I els que sovint prenc com a punt de partida de contes i novel·les. El fet va passar a la muntanya alpina de Montasio. Perfecte. Un rèquiem pel protagonista, però ¿qui va ser, realment, el protagonista? ¿Un germà o l’altre?
          *
          Collage d'OX: "El llamp de la mort"

MÉS SANG


MÉS SANG

*

9-3-13

*

Afeccionats com som a la sang i als vampirs, aquests dies propers a Setmana Santa encara en sentim a parlar més: congregacions de la Sang, de la Puríssima Sang, la sang del Corder, el vi consagrat que es torna sang, la sang que el Fill de Déu vessa per nosaltres, la sang aquella dels tambors, i cadascú en podria posar un exemple.

            Donar sang és una activitat del tot lloable i necessària: es dóna la vida pels germans, en aquest cas un bocí de vida que en salvarà d’altres. Per això quan llegeixo al Diari (8-3-13): “Los Mossos protestan donando sangre” m’alegro d’aquesta generositat i felicito de tot cor la iniciativa. La Comissaria dels Mossos de Camp Clar de Tarragona van unir familiars, amics i personal del centre amb aquest lema: “Donemos sangre antes de que el Govern nos la saque”(sic).

            Com que Govern l’escriuen en català, penso que refereix al de Catalunya. D’acord. Però, ¿ens quedem a mig camí, contemplant el dit que assenyala la Lluna o anem a la causa primera de la xuclada de sang i als vampirs manaies que viuen al centre just i radial de la península?

*
          Vampirets nadons. 

DONES DISTINGIDES EN GRUP

DONES DISTINGIDES EN GRUP
*
8-3-13
*
Així com el dia d’Adam s’atorguen distincions grups d’homes pel fet de ser homes, el dia de sant Joan de Déu es distingeixen dones pel fet de ser dones.
            Està bé si així us ho sembla, i m’afegeixo a les felicitacions, homenatges i reconeixements repartits a les dones perquè treballen de dones.
            Avui Enrico toca el salteri al Passeig com cada dia del món; comença el mestral; escric; faré el dinar; em miraré la comèdia de les dretes unides i les esquerres descompartides i de la justícia sempre desigual, sempre parcial afavorint rics i despullant pobres, a l’inrevés de Robin Hood. Sé que els cardenals no triaran dones. Ni els imams tampoc. Aquesta és l’única certesa sota la capa del sol.

LA SANG DE LA FE


LA SANG DE LA FE

*

6-3-13

*

Amb el títol “Tamborrada de la fe en la Part Alta” el Diari ens ofereix unes quantes fotografies i en trio una: els esquitxos de la sang de la fe sobre el tambor.

            És tant l’entusiasme dels ‘tamborrers’ que retornem als temps de les coves fumades, quan els prehistòrics pintaven les pedres amb diverses matèries, entre elles sang d’animals.

            La higiene queda molt enrere davant dels entusiasmes de la fe. En nom de la fe sempre s’ha vessat sang i se n’ha fet vessar. Aquesta mena de sacrifici humà, encara que no comporti donar la vida dóna la sang, i si esquitxa el veí, aquest queda purificat.

            Se m’ha fet impossible assistir a veure la processó nocturna del Divendres Sant a causa dels tambors que han envaït amb costum bàrbar les nostres nits, abans amenitzades per cors i grups musicals diversos. Ara, el tambor militar, el soroll eixordador, ha substituït la música i mata la nit, com abans amb les carraques deien que sortien a matar jueus. Regressions, doncs, per acompanyar la sang.
*
Foto: Lluís Milián

PAGESOS CATALANS

PAGESOS CATALANS
*
4-3-13
*
‘En Blau’ em fa adonar que el patró dels pagesos catalans és sant Galderic. Reconec la meva errada al post d’ahir quan, portada per l’entusiasme de les faves, vaig escriure que era sant Medir, un altre pagès català. Demano excuses a qui calgui, però em penso que estaria bé que compartissin patronatge aquests bons homes dedicats a la terra.
            En la documentació derivada de la llegenda de sant Medir, m’adono que en uns llocs es diu que l’home plantava faves; en canvi, altres estudiosos afirmen que eren mongetes. La qüestió no queda clara.
            De pagesos n’hi ha de moltes maneres, però la gent catalana som més amables, nets de cor, compassius i tolerants. Per exemple, encara que de les mongetes en diem fesols en alguns llocs, la paraula mongeta, derivada de monja, porta un rerefons religiós, diminutiu en el sentit d’afecte: una mongeta tendra és més tractable que una monja enravenada.
            En canvi, de la mateixa planta amable, els castellans en diuen ‘judía’. Convindreu que la paraula aplicada a la innocència del llegum és molt més pejorativa i recorda temps fatídics de persecucions i execucions. L’ombra de ‘los judíos’ encara plana, fosca i venjativa, pels amples camps de Castella.
            Tornem doncs a la mongeta i a la fava, sempre benvingudes perquè porten la primavera i l’estiu malgrat les estimem tant que les congelem per tot l’any. Llarga memòria a Galderic, Medir, o al jove dels raïms.
*
Collage d’OX.
(cas que surti un ample espai fins als comentaris, m'excuso perquè no sé com evitar-lo)
                                                                                                                        >*49

UN POBRE PAGÈS...


UN POBRE PAGÈS...

*

3-3-13

*

Cap allà els anys tres-cents, una persecució contra cristians va fer que els implacable romans trobessin el pagès Medir vora de sant Cugat que plantava faves. No cal saber res més, perquè matar un pobre pagès mentre empaitaven un bisbe és cosa lletja.

            Aquest pagès, com tothom sap, tenia una filla, “tenia quinze anys / i encara no fila,/ tralalà-la-la-là,/ primfila, primfila...”  Ja devia ser cert, això de la filla, perquè la noia, segons la cançó, també sembla fava.

            Un altre pageset ben mudat pretén aquesta noia. El bon dibuixant Antoni Utrillo (1867-1944) ens els pinta tots dosets “la nit de Nadal, que és nit d’alegria”. Utrillo cartellista i costumista, va il·lustrar un àlbum de cançons de Nadal, que cantem i toquem i és del 1910, per això és una mica vellet.

            Medir el van fer sant i és el patró dels pagesos catalans. Són famoses les Colles de sant Medir i els productes que es venen aquest dia. És famosa la filadora perquè ha acompanyat sempre la música i la veu popular. “Un pobre pagès / tenia una filla...” que avui recordem / amb tota alegria.

*

Il·lustració d’Antoni Utrillo per a “LA CANÇÓ POPULAR A TRET DE MAINADA”. D. Mas i Serracant. Casa Editorial de Música Boileau. Barcelona

                                                                                                                        >*49

PASTORALES A LA MANERA DE LORCA, VIRGILIO Y JUAN DE LA CRUZ, CON MÚSICA DEL "PASTOR FIIDO", DE VIVALDI


Aquest és el gaiter d'Edimburg Everett O'Sullivan, que em tocava la gaita en temps millors (estava més prima i era més jove). Everett em va visitar a Tarragona perquè li presentés el Gaitero de las Peñas (Feroces) i alhora recollir alguna de les seves peces. Com ara la que avui exposo a la vostra consideració de lectors entesos.
* 1-3-13 (quin dia més estrany...)
*
PASTORALES A LA MANERA DE LORCA, VIRGILIO Y JUAN DE LA CRUZ, CON MÚSICA DEL “PASTOR FIDO”, DE VIVALDI.

 
“Ni cuervos ni jabalíes

tienen el cutis tan fino”,

me dijo el pastor Bellido

entre zarzales y espino.

 

“Tus dientes no son colmillos,

ni tus orejas peludas,

ni tienes rabo detrás

ni las mejillas velludas”.

 

Esto respondí al pastor:

“Ay mi pastor, ay Bellido,

que entre tufillos y tiznes

sabes honrar tu apellido.

 

“Si Bellido fue un traidor

(Dolfos se llamaba el tío),

eres tu en cambio mi amor

en invierno y en estío”.

 

Y contestó el tal Bellido:

“quesos frescos comeremos,

con pieles no cubriremos

y nos refocilaremos,

 

“porque como dijo el fraile,

eres tan bello y garrido,

con los rizos a tu aire

y el cuerpo tan bien parido,

que allá por donde pasares

con sólo darnos tu sombra

la hermosura nos dejares.”

 

“Te toco la chirimía,

la flauta, el cuerno y la lira,

tráeme racimos maduros

y queso en una cestilla,

 

“dame el vino de tu boca,

deja el rebaño en su lecho,

y bajémonos al río:

verás la luna en mi pecho.”

 

Así decían pastores,

pastores que iban al río,

uno rubito y tan tierno

como el otro era cabrío.

 

Ay, qué amores tiene el bosque,

rumores desconocidos,

y palabras susurradas,

y sonrisas, y gemidos.

 

Entre follaje y follaje

entre eructos y balidos,

el amor andaba suelto

y los pastores, prendidos.

 

Ay pastor, llévame al río

antes que venga Antoñito*

y aquellos guardias civiles

que lo matarán a tiros.

***

 
* Se trata del Camborio, conocido por sus amagos con la guardia civil.
*
 EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

Montes Reales. Último día de agosto de 2008.