13 Novembre 22
Novembre és un mes de pas.
Octubre ens plegava l’estiu i encara deixava passar el sol per alguna escletxa.
Lluny havia quedat l’alta muntanya de cims feréstecs. I també lluny, no en
distància, la muntanya amb la casa que m’havia acollit els estius, font dels
meus enyoraments sense remei.
Un vegada, en
un caminet assolellat del bosc, em va sortir un conill petit i es va quedar
quiet. Jo també. Li anava dient paraules en veu baixa. Ell quiet. El monòleg va
durar una estona, fins que vam marxar tots dos, ell amb el seu pelatge suau i
jo amb un somriure. El mateix em va passar amb una família de senglars però en
ple bosc. Quiets i jo anar dient. Olor de pins al sol, grallar de gaigs buscant
la fruita. Ara m’he d’ajudar a caminar amb el carret i no he pogut tornar mai
més al bosc. Només de mirar el conillet de peluix que tinc a casa i que em guarda
la fotocopiadora, ja em ve el plor.
Avui diumenge
al matí hi havia veus i gentada: arribaven els del Betis. Després, una mitja
marató benèfica. Ara, el músic de carrer que tocarà tres hores i m’obliga a
posar l’aire condicionat i tancar la finestra. Cada dia. Cada dia. I ara serà a
l’hivern i tot, amb la calor. Vet aquí com un músic ambulant m’obliga a gastar
electra.
Novembre ens
tanca amb pensaments indecisos i la mort dibuixa interrogants com el fum de les
fulles cremades al jardí que havíem vist florir. Ens deixem portar pels somnis
en un paisatge de boira. Ens trobem i, per un moment feliç, entre llibres, jocs
i berenar, encara som avui i no demà.
***
Tres postals-collage
OX
