FUM DE LLENYA



FUM DE LLENYA

Mandreja el fum de llenya
pel cel d’aquest Nadal,
els pensaments s’aquieten
i ens desitgem la pau.
¿Els àngels existeixen?
¿Vigilen o acompanyen?
¿Qui no ha sentit una ala
que l’ha passat rasant
i no era dels ocells
que en mar o en terra estan?
Maria seu, cansada,
té fred, potser calor,
el gebre i les fogueres
fan el món tenebrós.
Reposa el cap, Maria,
Josep, amic dels àngels,
li eixuga la suor
i un àngel li fa fregues
de flor de romaní,
perquè de cara al vespre
començarà a parir.
Mandreja el fum de llenya,
aquell fum blanquinós.
Ja som aquí, Maria,
Josep, l’àngel i jo.
==================
Olga Xirinacs
24-12-18
==================
Mare de Déu del meu pessebre, feta per mi quan era noia.
Àngel comprat, de nom Aquilino Cornejo, i toca una jota 'chaconeada'.


COMPANYIA A MARIA


COMPANYIA A MARIA

Ja arribo, mareta,
ja sóc aquí amb tu,
em porto costura
i et faig companyia.
Ja vénen les dones,
bonica Maria,
cosim llençolets,
faixetes, gorrets,
Josepa, Isabel,
¿porteu didalets?
Que bé que s’està
a vora el foquet.
Maria, ¿vols aigua
i un ditet de mel?
Ja falten pocs dies,
¿dius que serà un nen?
Li faré un coixí
de llana toveta,
que rigui amb els àngels
que es fan la traveta.
***
OLGA
26-11-18
=========
Imatge: Museu Nacional d'Art de Catalunya.

MALS AIRES



MALS AIRES
*
15-11-18
*
Són els nostres, i amb els nostres vull dir els locals, els de les comarques amb epicentre a Tarragona. L’aire que respirem, el que produeix els càncers i al·lèrgies que situen la població, des de fa molts anys, en un rècord sinistre. De guarir aquests mals en tenen cura els oncòlegs i al·lergòlegs.
            Tots sabem d’on venen, aquests aires. Però la població necessita feina, al·leguen els alcaldes dels pobles afectats. D’on s’extreu l’òbvia conclusió que la feina és bruta.
            Per extensió, tenim els mals aires polítics, aquests ja en general, que afecten totes les comarques del país. De les malalties que produeixen aquests aires en tenen cura els psicòlegs i els psiquiatres.
            D’aquesta manera el poble català en la seva totalitat i afectat d’aquestes greus dolences que l’ataquen per tots cantons, n’ha de sortir resistent i reforçat. Salut.
            *
            Titular: Diari de Tarragona. Foto OX

REFUGI DE RATOLINS



ELS NIUS AL FORAT DELS ARBRES - 1
*
Quan jo era petita i estava malalta al llit, la meva mare s’acostava per explicar-me algun conte que solia improvisar, amb la seva fecunda imaginació.
            Els arbres del bosc. Al forat d’un pi hi vivia una família de ratolins. En un altre forat, una d’esquirols; més amunt, el mussol, que tot ho vigilava.
            Els ratolinets tenien el seu niu calentó, amb cobrellits que els feia la mare rosegant llana. Dormien sobre els flocs de llana dels bens dels ramats, que els animals es solien deixar enganxats a les bardisses. El pare havia fet un rebost on desaven les avellanes, els pinyons, glans, galetes i formatge que portava del rebost d’algunes cases on entrava per escletxes o finestres mal tancades.
            La mare ratolineta tenia un saquet on desava totes les dents que recollia de sota de les coixineres quan als nens de les cases els queien. De tant en tant se les mirava, les remenava una mica i tancava el sac, contenta de tenir aquell petit tresor.
            Una vegada la ratolineta va entrar en una casa on tenien piano: va veure les tecles i li van semblar les dents de la canalla que ella tenia al niu: quina boca més gran, va pensar.
            La família es trobava còmoda, allà dins.
            Igual que jo em trobava còmoda al meu llit quan la mare em contava la vida al bosc i als forats dels arbres.
*
EL NIU A LA CATEDRAL  - 2
*
Un dia de festa vaig entrar a la catedral, on deien missa cantada. Jo escoltava des de l’últim banc, la vista posada al cambril de l’orgue, on brillava una llumeneta com un far en la llunyania.
            L’organista va pujar l’escala fins al teclat de l’orgue. L’orgue era un aparell imponent muntat sobre i dins del lateral esquerre, ocupant tota la paret. Dins, a força alçada, hi havia el recinte que albergava el teclat i l’organista. Déu nos guard d’una caiguda.
            La fusta fosca treballada que cobria la façana de l’aparell, rica de columnates i plafons esculpits, la vaig començar a veure com l’arbre gegantí, potser una magnífica sequoia on, a recer dels predadors i gairebé tocant el cel, hi havia el refugi, el niu que acollia el músic. Els grans tubs formaven part del bosc figurat.
            Vaig començar a demanar-me si el músic s’hi sentiria còmode, allà dins; i proveït, però, ¿de què? D’aigua, segur, i potser d’alguna galeta o avellana per a les pauses o el sermó. A la cofurna, ¿hi passava l’aire?, ¿hi feia fred o calor? I, molt important per a l’analogia amb el relat 1: ¿hi havia ratolins? Al recambró d’un orgue hi pot haver elements per ratar. I moltes dents, massa dents per als petits rosegadors.
            S’acabava la cerimònia i l’organista feia els acords finals. Quan ja era a punt de baixar, vaig veure que al refugi hi entrava una dona rossa vestida de vermell. Ja vaig marxar.
            Pensava, vista la concurrència, ¿que potser algun organista tot assajant hi berenava, allà dins? ¿que potser els ratolins sí que hi trobarien alguna resta profitosa, com ara formatge? I la dona del vestit vermell, ¿que potser portava pastes? Les possibles derivacions les deixo per a un altre dia.
            *
            
            Original d’Olga Xirinacs
            *
            Fotografies d'Internet
            Entrada a la catedral de Tarragona de l'orgue restaurat. Diuen que és un dels millors del món.


GUARDEU EL POBLE


GUARDEU EL POBLE
*
16-10-18
*

Ja es fa fosc quan sortim del poble enfilat a la serra: una llenca encesa a l’horitzó pregona el final del dia. Dins de les cases, les llars de foc guarden de la nit i, al carrer, l’olor de fum de llenya escampa la nostàlgia suau d’allò que es deixa i on has fet amable estada.
          Mare de Déu del Montsant, entre les pedres rosa guardeu el poble.
          Dues dones, l’una porta un cistell i l’altra fa llaçades al camí. Les cintes grogues tornen a ser escampades pels pontets, per les alzines, per les baranes.
          Cada vespre, si cal, refaran les llaçades; tallaran cinta, plàstic groc, el que calgui. Les formigues segueixen el camí, i si algú l’esborra o el trepitja, en faran un altre. Amb paciència, amb persistència, amb l’esperança de trobar-se de nou totes plegades.
          El capvespre d’octubre posa ombres a la cara de les dues dones, però la lluentor dels seus ulls sembla reflectir la primera estrella, la vespertina, Venus, en la que fixem els ulls amb admiració.
          Cada vespre que calgui, mentre les mans ofensives s’arrapin a la seva ira com a una bandera amarga.
          Mare de déu del Montsant, entre les pedres rosa guardeu el poble.
          *
          Olga
          octubre 18
          * 
          Imatge: Internet: goigs.
          *

RETRAT DE NÚVOL


RETRAT DE NÚVOL
*
Per  aquesta vall blanca em deixo anar amb pas lleuger, m’hi repenjo, no em cal somiar perquè tots els somnis s’han acomplert aquí mateix. Baixaré l’escala encantada per explorar els racons d’ombres blaves i blanques. Agafaré neu i pedra, bec aigua de pluja, em corono de cristalls de glaç, el llamp no em crema, sinó que en faig focs d’artifici per veure’n els reflexos sobre el mar.     Un pescador llunyà, sota el núvol, somiarà l’escalfor de casa, perquè sempre s’espera la tornada...bring back, bring back, i jo me’l miro, contenta d’haver fet, per fi, tot el viatge.
            Us convido tots els estimats a fer-me companyia en aquesta vall blanca, preparada per a la festa final.
            Porteu vidalba, acàcies, pomerola, clavells i nards, magnòlies, llessamins i lliris de la vall, aquí on neixen la nebulosa i la flor de neu. Ens en farem corones de núvia i escamparem els pètals pels nostres cossos nus, somrient, perquè com deia el poeta: “Damunt de tu només les flors...” (*)
             Us hi espero.
                                                   ***
            Foto i text originals d’Olga Xirinacs
            (*) Josep Janés i Olivé, “El combat del somni".



ULLS DE SANTA LLÚCIA


ULLS DE SANTA LLÚCIA
*

 6-10-18
*
            Les dones hem plorat sempre. Els homes també, però les dones encara més.
            Les llàgrimes s’han vessat sempre en vertical, tret que fossin recollides en vasos lacrimatoris o eixugades amb mocadors. Però si lliscaven lliurement, les llàgrimes feien un petit camí a terra i corrien a trobar-se amb el curs d’aigua que fos més a la vora.
            Així les llàgrimes han estat sempre afluents de fonts i torrents que les han conduït al mar, a vegades a través de terres molt distants. Com que les llàgrimes són salades, hi ha alguns topònims que es refereixen al tema, com ara les Fonts Salades, els Llacs Salats, i altres.
            Llúcia era una noia cristiana del segle III/IV, nascuda a Siracusa. Com que l’emperador Dioclecià perseguia els cristians, va empresonar Llúcia, la va maltractar, li va fer treure els ulls segons diuen les llegendes, i la va matar.
            L’esperit de Llúcia era sempre vora del mar, on havia nascut i viscut. Com diu el poeta Jorge Manrique: “les nostres vides són els rius que van a parar a la mar, que és el morir.” Cada vida, amb els seus plors i tot.
            Llúcia esperava vora l’aigua l’arribada de les llàgrimes i feia el gest de passar-se-les pels seus ulls buits. A poc a poc, van aparèixer a les platges unes petites formes ovalades i planes que feien l’efecte d’un ull: eren les llàgrimes que, passades per les òrbites buides de Llúcia, prenien belles formes d’ulls.
            Les pescadores les recollien i se’n feien anells, arracades i collarets.
            Algú,  recordant la noia de Siracusa morta cruelment, va dir que les petites formes eren “ulls de santa Llúcia”, i d’aquesta manera es coneixen a les nostres platges.
            No sabem si l’esperit de Llúcia recorre altres costes que no siguin les seves, però si alguna vegada trobem un grapadet d’ulls entre l’arena, sabrem ella n’ha estat a la vora.
                                                           ***
Original d'Olga Xirinacs
2-10-18

PRIMER DIA D'OCTUBRE


PRIMER DIA D’OCTUBRE
*
1-10-18
*
            Obro la finestra i veig els primers estornells. Senyal de canvi. Fred. Olives.
            Tots els corrents de pensament i totes les accions m’anaven portant al primer dia d’octubre, que avui s’estrena. He llegit als diaris tot el ressò de l’1-O de l’any passat. He vist els reportatges impressionants i els ha contemplat tot el món; n’hi ha un nombrós record a la premsa estrangera. Respirem la mala bravada que els contraris han abocat contra nosaltres amb la intenció d’ofegar-nos. Tòxics amb amenaça de mort.
            Veig la ferma resolució del meu poble i la trontollant decisió dels partits quan el poble els demana un esforç, que hauria de ser únic perquè és de mort o vida.
            Llavors, dolguda, em pregunto si els partits són poble.
           
            ***

SETEMBRE


SETEMBRE
*
10-9-18
*
Setembre ha madurat. Setembre ha posat colors al món; aurons que es dauren i envermelleixen, raïms de vellut bordeus, de perla veneciana, de promesa de llavis que es trobaran i del vi que serà begut. Peres, pomes i carbasses, rotunditat materna de la terra. Rovellons, com diu el seu nom, “lactarius deliciosus”, llet o sang en delícia només en descobrir-los. Móres, gerds, nabius, cireretes d’arboç..., joies per a les fades amb vestits de gasa.
            Setembre té l’ONZE al mig, pal de paller que aglutina totes les esperances que han crescut sobre la sang vessada i sobre milions de voluntats que reforcen els fonaments i s’enfilen com les colles castelleres de tot arreu, collita vigorosa de l’esforç i de l’esperit.
            Cada ONZE de setembre s’alça sobre un panorama diferent. La determinació del poble és assetjada de continu per l’aparell militar repressiu. Sempre, a Catalunya, hi ha hagut exèrcits vigilants, amb la bava furiosa que es forma davant d’una presa innocent, indefensa i exposada. Hi són. Vigilem. Però més que vigilar, siguem tots una sola força, una sola ànima; que no ens penetrin amb mala llavor.
*


NO JUGAREM MÉS


NO JUGAREM MÉS

*

Passo els dits pels ulls de vidre negre
dels peluixos comprats a Taüll
i no hi ha més que pols d’estrelles:
el petit senglar, el cabirol, l’ovella blanca
i el mussol de les neus, vigilant;
¿què voldríeu, menuts?
¿El voldríeu aquí, a la butaca,
sota de la pantalla acollidora
mirant com juga amb mi a l’scrabble?
Tants vespres, a Mont-ral i aquí,
al refugi de la casa amorosa,
amb diccionaris, fitxes, calculant els punts
i esperant l’hora de sopar?
Jo  també l’hi voldria, i l’enyoro, petits.
Sé que també, com jo, l’esperareu,
i no en sentiu ni els passos ni la veu;
i és per això que ara us eixugo els ulls,
perquè em torneu els seus.

***
Olga

26-8-18

CONTRADICCIÓ


CONTRADICCIÓ
*
19-8-18
*
A molts no ens ha caigut bé. Havíem donat diners en repetides ocasions a les caixes de resistència, per fer front a les despeses generades durant el procés, principalment  a les multes imposades pel govern central. Caixa de resistència, caixa de solidaritat, sigui quin sigui el nom. Molta gent ha donat el que podien, amb tota la bona voluntat, responent les crides de l’ANC i Òmnium.
            Per això no ens ha caigut gens bé que el senyor Quim Torra s’hagi apujat el sou en aquestes circumstàncies. Celebro, doncs, que s’hagin tancat les caixes.
            *
            Fragment de “El banquer”, de Quentin Metsys (Internet)


MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

Mercè estimada,
tu i jo hem cantat moltes cançons
perquè ets bona mestra, i fidel,
i somrius a la vida, vella o nova.
Ara els àngels cantaran amb tu
i seran bons deixebles, ja ho veuràs.
Jo també les vull aprendre,
les cançons noves que et diran,
i et demano que m’esperis,
que pujaré aviat i et voldré veure,
i juntes en la bellesa infinita,
tornarem a cantar.
*
Olga Xirinacs
2-8-18
*
Ha mort una bona amiga: Mercè Boleda, Carmelita Vedruna. Va morir ahir a la tarda. El primer pensament quan mor algú estimat i el plorem és: ja no ens podrem dir això, allò, compartir la vida que passa. No, ja no podrem. Mai més. Aquest any faria els 90 i la seva lucidesa era admirable. Bona consellera, a més.
            Ella era professora de música, tocava el piano amb virtuosisme i tenia una bella veu. Havíem cantat algunes peces, ella i jo. La música ens compassava les paraules.
            Aquesta tarda, al funeral, li diré el poema que li vaig portar pocs dies abans de morir, en el comiat. Em diuen que encara el llegia a les germanes. El llegiré a l’església. Serà l’última conversa.
                                                                  *

PELS SUÏCIDES TAMBÉ



PELS SUÏCIDES TAMBÉ
*
21-7-18
*
El dia 15 vaig veure que venia cap al Balcó del Mediterrani una processó singular i participada. Els pares  Carmelites, després de 30 anys, recuperaven aquest estiu una processó amb la Mare de Deú del Carme a espatlles de quatre persones, que  arribava pel centre de la Rambla Nova i parava al Balcó. Allà va tenir lloc la benedicció del mar. La primera impressió va ser de pel·lícula de Fellini.
            Al Serrallo, barri mariner, de sempre que s’ha celebrat la benedicció del mar amb un seguici de barques. Com en tantes altres poblacions de la costa. Però aquesta processó per terra revivia a través del temps, amb encenser i una petita banda de música.
            En veure aquell acte, vaig pensar en una benedicció del terreny immediat sota la barana, 35 metres de tallat vertical. He escrit el llibre “El balcón de los suicidas” (Omicron). Em va semblar just que es beneís aquell terreny on han perdut la vida força persones. A mi, la benedicció em va fer aquest efecte, però els qui beneïen des del Balcó no ho devien pas pensar.
            *
            Fotografies d’OX
           

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

T’estimo sobre el fred de les aigües
i la resistència de les pedres.
Som els rius a la mar del trist Manrique,
però em veig en l’arrel d’aquestes torres:
Erill, Cardet, Boí, Sant Quirc, Taüll:
arrel de carn i pedra ens van fer poble
d’altes i esplèndides volades.
La boira entela els ulls, que ja no tenen
la resplendor d’antany.
La neu a poc a poc ens colga
i encara trobo, a la fi, la tebiesa de les teves mans,
la teva veu que potser un dia
coronarà aquells cims que ens estimàvem
i en una sola abraçada els vencerem.
*
Boí, juliol 18
*
Collage d'OX
p.

ESTIU


ESTIU

A l’estiu sembla que tot hagi de tenir una lleugeresa notable: vol de cintes, ball de cintes, cintes grogues que s’enllacen, vols de papallona, volar de coets al cel, avions que porten a vacances lleugeres, cos lleuger afinat pels règims de bikini, menjar fresc d’amanides i gelats, vestits de gasa que l’aire fa jugar, cabells d’estilista acariciats pel vent, exèrcits d’insectes en suspensió al nostre voltant, exèrcits armats també al nostre voltant a l’airet lleuger del paracaigudes, veus i xiscles de platja...
            No obstant, bona part de la població pateix opressions distintes: els malalts, els empresonats, els que només tenen vacances de pantalla marca ñ mentre les revistes de moda ofereixen formidables cossos 10, vacances de la reialesa europea a totes les platges del món, navegacions en iots fabulosos, tot amanit amb els ídols de pilota milionària. Ja en tenen prou amb mirar, la bona gent; als afortunats la seva sort els fa lleugers, també, en aquelles festes de nit il·luminades als jardins babilònics de parcs i palaus.
            Cal prendre paciència per suportar la informació de cada dia. Molta. Em pregunto si la paciència ens pot fer lleugers; la marea de les polítiques diverses ens lliga com en el ball de cintes que deia, però sense tanta precisió, més aviat destarotats, atònits, perduts. Semblem un formiguer trepitjat. Però així es presenta l’estiu aquest. Mentrestant, faig penjolls de cintes de colors (treball manual) i intento atendre la cinta contínua de la literatura (feina mental).
            *


TRES LLÀGRIMES




TRES LLÀGRIMES
*
5-6-18
*
Així com, al final de la seva vida, la vella senyora sospesa a les mans aquelles joies que un dia la van il·luminar, i en sent recança, he recordat tres llàgrimes literàries que el cinema ens ha fet properes; joies, aquestes, que encara ens il·luminen i que no tothom ha tingut el plaer de contemplar amb amor i compassió.
*
1 – La llàgrima del guepard. Fabrizio, príncep de Salina, en l’alta nit al saló on s’havia celebrat el ball esplendorós, se sent fatigat per dues coses: per les notícies polítiques sorgides en les converses; i per les parelles que, com Angèlica i Tancredi, l’allunyen tant de la seva joventut i de l’amor ja impossible. Lentament, es veu reflectit al gran mirall, es detura en els seus ulls i li cau una llàgrima, abundosa, càlida.
*
2 – La llàgrima de Totò. Quan torna Totò al poble de la seva infantesa, les màquines són a punt d’aterrar el cinema Paradiso. Ja havia mort Alfredo, el vell company que passava les pel·lícules i que havia acollit la insaciable curiositat del nen; junts s’havien aventurat en la vida del cinema, on fantasia i realitat els donaven una complicitat extrema. Quan torna Totò a Roma, entristit, examina el llegat d’Alfredo: els bocins de pel·lícules censurades pel capellà del poble, que Alfredo havia afegit per al seu amic. I plora.
*
3 – La llàgrima d’Adrià. És de nit. L’emperador Adrià viatja pel Nil en exploració de terres egípcies. Potser perquè els amants són dotats de gran intuïció, troba a faltar Antínous. ¿On és? Ha sortit en una barca, li diuen. “ Chabrias va trobar uns vestits plegats i unes sandàlies. Vaig baixar els esglaons relliscosos: era ajagut al fons, cobert ja pel llot del riu. (...) Tot s’ensorrava, tot s’apagava. S’aterrava el Zeus Olímpic, l’Amo del Tot, el Salvador del Món, i sols va quedar un home de cabell gris plorant al pont d’una barca.” (M. Yourcenar: “Memòries d’Adrià”)
*
Fotografies d’Internet:

VIATGE AL FONS D'UN PAISATGE



VIATGE AL FONS D’UN PAISATGE
*
27-5-18
*
He perdut els paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.
            Simone de Beauvoir, a “La força de les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins (...)”
            Els llocs que tant he viscut que ara em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata de veces o un grup de trèvols i escabiosa.
            Llavors, en posar el cap al coixí, sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.
            Pedra per pedra, mata per mata; la blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre, escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.
            *
            Olis d’Olga Xirinacs

MALALTES D'AMOR



MALALTES D’AMOR
*
5-5-18
*
Primer va ser Sulamita, la dona decidida, forta, enamorada, la que expressava els seus sentiments, l’única, diuen els estudiosos, entre les altres dones de la Bíblia. La dona estava sotmesa a l’home, gairebé era invisible, dona només reproductora. Sulamita no: ella decideix, va i ve i conta els seus amors amb tota llibertat.
            Hi ha un moment que invoca les seves donzelles per demanar: “Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça.” Durant una absència de l’estimat les convoca de nou: “Jo us conjuro, filles de Jerusalem, si trobeu el meu estimat, ¿què li contareu? Digueu-li que estic malalta d’amor”.
            Prenc la il·lustració d’un bell llibre del 1934 que hi ha a casa i que es diu “Estampas Bíblicas”, molt consultat per mi en la infantesa, per les seves precioses làmines amb terribles batalles, serps, diluvi, foc, sacrificis... Aquest gravat és de L. Obermann.
            *
            Una altra malalta d’amor és la que figura a la preciosa pintura de Jan Steen (Leiden 1626-1679), un dels meus admirats holandesos del XVII. Un metge amatent pren el pols a la noia que, asseguda, reposa el cap en un coixí flonjo. L’enamorada fa un posat tristoi, va ricament vestida amb seda i vellut i disposa d’una cambra ampla i còmoda. El metge li donarà algun consell, potser una estona de conversa, però sap que el mal no té remei. Aquí no sabem si l’estimat és lluny, potser en algun viatge comercial mar enllà, però sí que observem que la pena és llarga.
            Tant si l’enamorat és present com si no, comprovem que qui estima, més que qui és estimat, sovint pateix mal d’amor.
                                                               *
           

ROSES I AMORS


*
ROSES I AMORS
*
27-4-18
*          
Montserrat. Aquests dies hem parlat molt de roses: n’hem comprat, n’hem rebut, n’hem retratat. Hi haurà qui, en cerimònia privada, n’haurà escampat pel cos dels amants. ¿Qui no recorda “L’amant de lady Chatterley”, de D. H. Lawrence, en cinema? ¿I més recent, “Lady Chatterley”? M’agradava la versió anglesa on George Peppard feia de mosso d’estable, convincent, imaginatiu.
            Hi va haver el temps de portar roses a la mare de Déu a la catedral. Hi anàvem una cosina i jo amb els nostres fills quan eren petits. No sé si els fills en recordaran el costum; els hem ensenyat tantes coses ara perdudes...
            Aquesta princesa dels catalans i estrella d’Orient dels espanyols contempla els desficis del seu poble des de la immutable muntanya. Les pregàries a ella adreçades fan un oceà als seus peus i a vegades les aigües són amargues. Princesa, llança al vol unes quantes de les teves roses, que la nostra terra també vol carícies, no pas càstigs, i ara estem ferits, els botxins s’acarnissen i ens ofeguen. Deixa el nen un moment a mans dels monjos i allarga’ns roses de tija llarga, perquè ens hi agafem i ens salvem de morir d’asfíxia.
*

VIGÍLIA DE SANT JORDI



VIGÍLIA DE SANT JORDI
*
22-4-18
*
Sol. Mar com un mirall. Calor i calitja. L’amic escriptor Josep Gironès em ve a buscar a casa al matí i em porta un pa i una caixa de pastes de La Fatarella, del Forn de Baix. Anem al Catllar, on a les 12 li presentaré el seu llibre “Contalles de cafè –(que acaben més o menys bé)”, obra amena i enginyosa.
         Al Catllar hi trobo amics, coneguts i familiars. L’alcalde, Joan Morlà ens espera a l’Ajuntament, on em fa l’honor de presentar-me el llibre de la casa per signar. Després m’acompanya a visitar les parades de sant Jordi, que celebren avui. Mentre faig la presentació al Casal, hi ha sardanes a la plaça. Alegria, alfàbrega, somriures, roses. 
          Conec la bibliotecària Isabel i quedem que li portaré els llibres meus que li faltin, que avui és dia de comprar i regalar literatura. Amb l’escriptor i la seva família anem a dinar per celebrar la festa. S’acaba el meu sant Jordi. A l’aire ha quedat flotant una esperança groga: la de la ginesta que comença a florir pels camps i marges.  Ahir vam ser a Bràfim, i a la carretera, els arbres de les seves innombrables rotondes lluïen llaços grocs en abundor. L’argelaga, del color del sol, també ha florit, generosa: la natura ens regala groc i entremig les primeres roselles. Tot promet, en aquest temps. ¿Tot? Com en un extrem del mapa de la Gàl·lia, on els irredents bretons desafiaven els romans, Catalunya s’enforteix amb la nova primavera i amb les paraules dels seus escriptors.
            *
1-collage OX
2- Internet

MENTRE ES COU EL PA


MENTRE  ES  COU  EL  PA
- Seqüència des de la vigília d l’1-O-
*

Als obradors ja preparen el pa.
Hi ha molta gent que vetlla, la vigília aquesta:
són voluntaris d’una nit potent
i alhora silenciosa, blava i groga.
Segles enrere els temples custodiaven l’arca,
ara també les cases, al celler, al cementiri
o a les golfes: el secret enforteix aquest poble.
Mentre el veí vigila, couen el pa els forners.
*
La negra nit amaga exèrcits en silenci,
homes amb casc i escut preparen durs atacs
encerclant  cada poble quan el pa és mig cuit.
Sonen les nou en punt al moment de l’esclat,
quan el poble es fa tot un amb els que vetllen:
¡porteu les urnes, vigileu, que cada vot és d’or!
que no ens els prenguin, ¡resistiu-vos fort!
*
Les ombres emboscades ja ens ataquen,
trenquen vidres, reixats, assalten, peguen
cops a la bona gent, famílies, criatures, vells.
No hi valen veus de pau als carrers i a les places.
Quatre barres de pa s’han esquitxat de sang.
*
Ja es fa de nit i als obradors preparen el nou pa.
Les ombres es retiren i les ferides són memòria viva.
Poble d’herois, aquest. Per a vosaltres
tot el pa de la glòria, l’eterna i blanca llum de la victòria.
* * *

OLGA XIRINACS
Tarragona    4-2-18

Collage d'OX
________________________
Aquest poema ha estat publicat al llibre de recent aparició LA TERRA SAGNA - L'1 D'OCTUBRE DELS POETES - 106 POEMES PER LA LLIBERTAT -, d'Edicions L'Albí.





PASQUA FLORIDA



PASQUA FLORIDA
*
4-5-18
*
L’amo del restaurant és marroquí i ofereix mona per postres. Amb una ploma verda i tot. Ho agraeixo.
            Ser sola a casa fa que dies com els de Pasqua t’arribi aquella mena d’impuls migratori primaveral, acomplert tants anys, de preparar el cistell i pujar a muntanya a collir farigola, menjar el be pasqual i la mona.
            Ho vaig perdre demà fa un any. Com en el convit evangèlic, la meva casa és buida, sense ressò ni pels meus pensaments. Els de casa no hi eren. Vaig cridar els de fora i van venir.
            Em van portar ninotets de xocolata. No vam ser sota els pins sinó sota arcades romanes. Acabat el dinar no em vaig poder abraçar a cap arbre silvestre perquè a ciutat no n’hi ha.
            En arribar els que eren fora portaven l’olor de la llar de foc encesa i el color del vi a les velles copes de vidre gruixut. Feia fred, deien els uns. Plovia, feien els altres.
            Va ser un moment: després, la casa es va buidar de nou i el cistell feia el seu primer any oblidat al prestatge.
            *
            Collage: primera pàgina de l'àlbum per la meva mare.

EL PODER DEL "MÓN"


EL PODER DEL “MÓN”
*
18-3-18
*
“Quan els individus s’enfronten al món amb tant de valor, el món sols els pot doblegar matant-los. I, naturalment, els mata. El món trenca els individus i, a la majoria, se’ls forma calç al lloc de la fractura; però als que no es volen deixar doblegar, llavors el món, a aquests, els mata. Mata indistintament els molt bons, els molt dolços i els molt valents. Si vostè no es troba entre aquests, també el matarà, però en aquest cas trigarà més temps.”
Ernest Hemingway: “Adéu a les armes”.
*
Formem part del món i el món és creat per donar primer vida i després mort a tot allò que hi viu. També al pensament, a les idees, si pot.
L’impressionant Crist de Mijaran, a l’església de Sant Miquèu de Vielha, n’és un exemple i símbol. El món el va trencar i matar perquè era bo, dolç, valent.
Però el món no va poder matar el seu missatge. Com no matarà el nostre determini, tan ben expressat per Raimon, “de poble que no vol morir”.
*
Crist de Mijaran. Església de Sant Miquèu. Vielha.