5 – 4 – 24
LA
PRIMERA GINESTA (O L’ÚLTIMA)
Quan vaig a l’hospital, que és sovint, un moment o altre el dedico a observar el talús. És un ampli espai de terra elevat i extens que va dels darreres de l‘hospital fins a la carretera. S’hi fan tota mena de plantes silvestres. Amb la dilatada sequera que patim a Tarragona, tot el talús és de color més aviat marró. Hi ha una gran ginesta ara seca... ¿Seca?
De la meitat de l’arbust
i fins cosa d’un metre cap amunt en surt un sol brot ben verd. I del
brot, ramificades, vuit o deu flors busquen el sol. ¿Com deuen haver
sobreviscut en la soca mare?
Les saludo amb admiració per la persistència de la vida, però
no duia màquina per poder-les retratar.
Alguns artistes plàstics que han pintat les nostres terres
del sud constaten que aquí els arbres es veuen marronosos, com gairebé tot el
paisatge; o platejats si són oliveres. Però mai amb el verd fresc dels prats i
territoris més al nord. Hi ha el que hi ha i així vivim.
Aquest hospital Joan XXIII acabarà aviat unes obres
importants per poder atendre la gran demanda dels d’aquí i dels que arriben,
que són molts. Molts per al mateix personal. Que vol dir forçosament escatimar
atencions. Per això no s’entén que despatxin tants professionals d’un gran
hospital de Barcelona. ¿És que a la «capital» no hi ha immigració?
Com que som generosos i ens preocupem pels d’aquí i pels de
més enllà, trobem l’horror dels que es delecten a bombardejar hospitals com qui
elimina plagues de rates.
¿És que en alguns llocs del món, després de les grans
massacres, com en el talús eixut, sols
en quedaran deu o dotze flors de ginesta?
¿ O encara seran massa?
*****
Dibuix: Olga
