SANTA BÀRBARA QUAN TRONA













4-12-22

 *
 SANTA BÀRBARA QUAN TRONA... 
                                           
*

 El temps pre-Nadal, de tardes curtes i lectures en llum suau, em plau molt: torno a nena. Ho he explicat a “Cua de vaca” (Ed. Ganzell). Després de sopar obro la finestreta del calendari d’Advent i em menjo la xocolatina. Soc sola a casa, no puc compartir però en compro pels que són fora. Treballo i recordo. 

    Tal dia com avui, anys enrere fèiem gran festassa. Era santa Bàrbara!!!  Avi i pare, d’Unión Española de Explosivos, convidaven uns amics enginyers de Barcelona i tots a celebrar el dia patronal amb brindis i cants. Podíem fer festa a col·legi... De sempre he admirat la santa Bàrbara pintada per Robert Campin, ara al Museu del Prado. No la descric, observeu-la bé en tots els detalls: ella, la construcció de la rica estança i la perfecció del flamenc Campin. Bona lectora, va ser tancada en un castell pel seu pare, el sàtrapa Diòscur i ...  Patrona dels explosius una noia tan refinada?

     Una altra de les imatges del pre-Nadal era l’arribada al despatx de la gran caixa de fusta amb dels calendaris que cada any oferia U. E. E. i que es poden consultar per Internet. Amb tota la família al voltant, el meu pare, armat de martell i escarpra treia molt a poc a poc els claus, a fi de provocar la nostra impaciència; feia grinyolar la fusta, nyec... nyec... Per fi, apareixia un gruix considerable de pintures amb olor d’impremta. Els millors pintors, llogaven. Hi havia un Julio Romero de Torres que em feia por de mirar, d’una dona morena, de nit, que se’t clavava al cor. Molta gent venia a buscar els calendaris, que després emmarcaven

     Avui ja he enviat als íntims el sant del dia en clau irònica, i potser irònica és dir poc. M’he proposat seguir el santoral buscant els noms i temps més allunyats. Em trobo que sovint no tenen història, pobrets meus. I els que en tenen resulten tan inversemblants que es presten a tota mena d’interpretacions. Aconseguir el poemet curt i que faci somriure és prou difícil. La neurona queda exhausta. Però santa Bàrbara era obligat escriure-la, i forma part del pre-Nadal. 
    
    Per ben acabar, dir que el passat dia 1, per estrenar desembre, vaig presentar el nou llibre "Blaumarí", d'Editorial Arola i amb la col·laboració del Port de Tarragona. Són contes de mar, port i platja, per a adults. La presentació es va fer al bonic Teatret del Serrallo, quan la mar era blau marí. Porta il·lustracions d'Amat Pellejà i es ven al mòdic preu de divuit euros.

         OLGA XIRINACS                                                      



                                                             ============






Molt benestar, sentiu-vos petits de tant en tant i que algú us acaroni. =======

NOVEMBRE

 




13 Novembre 22

Novembre és un mes de pas. Octubre ens plegava l’estiu i encara deixava passar el sol per alguna escletxa. Lluny havia quedat l’alta muntanya de cims feréstecs. I també lluny, no en distància, la muntanya amb la casa que m’havia acollit els estius, font dels meus enyoraments sense remei.

Un vegada, en un caminet assolellat del bosc, em va sortir un conill petit i es va quedar quiet. Jo també. Li anava dient paraules en veu baixa. Ell quiet. El monòleg va durar una estona, fins que vam marxar tots dos, ell amb el seu pelatge suau i jo amb un somriure. El mateix em va passar amb una família de senglars però en ple bosc. Quiets i jo anar dient. Olor de pins al sol, grallar de gaigs buscant la fruita. Ara m’he d’ajudar a caminar amb el carret i no he pogut tornar mai més al bosc. Només de mirar el conillet de peluix que tinc a casa i que em guarda la fotocopiadora, ja em ve el plor.

Avui diumenge al matí hi havia veus i gentada: arribaven els del Betis. Després, una mitja marató benèfica. Ara, el músic de carrer que tocarà tres hores i m’obliga a posar l’aire condicionat i tancar la finestra. Cada dia. Cada dia. I ara serà a l’hivern i tot, amb la calor. Vet aquí com un músic ambulant m’obliga a gastar electra.

Novembre ens tanca amb pensaments indecisos i la mort dibuixa interrogants com el fum de les fulles cremades al jardí que havíem vist florir. Ens deixem portar pels somnis en un paisatge de boira. Ens trobem i, per un moment feliç, entre llibres, jocs i berenar, encara som avui i no demà.

                                                                        ***

Tres postals-collage

OX

SETEMBRE DE NOU

 






SETEMBRE  DE  NOU

1 -  9 – 22

   *

Primer dia de setembre. Sempre havia esperat els setembres amb alegria: em semblaven el començament d’esperances agradables, l’acabament de la calor, deixar una certa o total dispersió i posar també un cert ordre a les feines del dia. Aquesta “cert”, “certa” és un condicional lax vol dir pensar que no tot és rígid; és una lleu acomodació, una mínima concessió a les implacables normes que regeixen, siguin les que siguin.

              Però d’uns anys cap aquí els setembres ja no m’agraden tant. Amb el temps han perdut força i al·licients: la calor ha entrat també prenent lloc a les agradables fresques que esperàvem. Com que tinc molts anys, les pèrdues afectives comencen a ser considerables i poden desequilibrar. Poques obligacions se’m demanen si  no són domèstiques.

              L’hora que es pon el sol i es reflecteix a les vitrines fent brillar per un moment els records estàtics, és una de les més belles. Els estàtics. No els vius. Aquests escassegen, com l’electricitat i el gas. I encara em puc permetre comprar i una ampolla de xartrès verd per obsequiar algun visitant ocasional.

              No obstant, saludo setembre. Els savis solen recomanar viure el dia a dia, què faríem, sinó? El dia a dia perquè no hi ha més remei. Però també visitar el magnífic rebost del passat o les golfes airejades. El nou llibre l’alimentarem amb raïm sumoi, i secallona sumaia (o sumoia?); amb postals de la capsa de sabates o el calaix envernissat; amb aquells llibres flamants de la nostra biblioteca. No és un passat ben gloriós, el de les biblioteques? Per què ens recomanen no tornar al passat i després trobem un  munt de personatges, rates incloses, que viuen a i de les biblioteques? A proveir-nos, doncs, i bon setembre.

ADÉU, MUNTANYA, ADÉU

 




       












1 - agost - 22

         ***

ADÉU,  MUNTANYA, ADÉU

 

              Vaig dir adéu a la muntanya quan encara no havia florit del tot: finals de juny primers de juliol. Alguns dies frescos devien retardar la florida de les margarides que cobreixen tota la falda dreta de la muntanya si vas per la carretera en direcció a Cavallers. A l’esquerra la Noguera de Tor acompanya el camí des dels peus del Como-lo forno fins alegrar les Caldes de la Vall de Boí. Flors i aigua omplen la vall estreta. Però hi havia abundor d’escabioses amb les seves papallones associades; de trèvols i ombrel·les variades, blanques i rosa. Fins i tot una moixera de guilla radiant vaig veure al marge esquerre.

              Dibuixar, escriure, retallar paper, conversar: una mansarda de fusta acollidora, monàstica i un parell de llibres. M’anava refent de dies enrere amb molta presència social acompanyada de dolors que van minvar però, ves quines coses de dir als meus anys, no han marxat del tot. I és clar, que no, diria la iaia Lola. I és que una nit, entre mig somni em despertava cridant la iaia. Riureu, però la cridava i obria els antics porticons del pis que ja no existeix. Si havia anat enrere, en el somni...! Que potser la necessitava, aquella companyia? Com ens retrata, el subconscient.

                                                                     ***

              Al prat,  a la gespa i al saló del Balneari hi havia els rapsodes. En secret, s’estudiaven els poemes per a un recital de vespre. Cadascú capficat en síl·labes, talls de línia, entonació, alceu bé el cap que no se sentirà: aquells petits advertiments abans de l’actuació. Tot va ser repassat i ben preparat: dirien poemes meus, com havien fet els dos estius anteriors. Van fer cartells a mà, es copiaven els poemes des dels ipads, un admirador portava, heroic, el gran volum “Óssa Major”.

              Els micro no funcionava, els llums on hi havia la taula amb prou feines, ja se sap, un lloc on cal improvisar ja va fer prou en posar un gerret amb flors i aplegar un públic devot que havia de forçar l’oïda. Però com que els rapsodes s’hi deixaven l’ànima, el públic va correspondre, bona gent d’estiu que escolta poemes com mira flors exòtiques que també floreixen per aquelles muntanyes.

                                                  ***

Sortir de la Vall acollidora fa tristor. Trobaràs la plana com si obrissis la porta d’un forn. Els dies són breus i els records llargs. Si no vaig errada, penso que era la més vella del recinte. M’agradaria retrobar la colla un altre estiu... i les margarides, i la petita mansarda enfustada i els rapsodes que ja s’han fet als poemes...

                                   ***

1-     Rapsodes a Boí.

2-     Soca amb llop.

3-     Petit collage: el pescador.    

IL·LUSTRACIÓ PER A IGNORANTS (CONTINUA DEL POST ANTERIOR)




 

 IL·LUSTRACIÓ PER A IGNORANTS (POST ANTERIOR)

                              23-6-22

                                    *

Les ignorants d’ahir, sobretot la novel·lista,  ens van descriure les escriptores catalanes com a “locals”,  “regionals”, com els vagons de 3a.,  dones de poble que no som cosmopolites com elles. La novel·lista diu que és de Tarragona. Però acte seguit declara: “ni Catalunya ni Tarragona ni Barcelona no m’interessen literàriament, em sap greu.”

Valgui’ns Déu, com es retraten. Poso algun exemples d’escriptors locals, això sí, estrangers, que fa més “cosmopolita”; ells  tampoc han sortit de tercera regional, però potser tan refinades dones no els han sabut trobar:

1 - James Joyce i el seu “Ulisses”, ara  tan aclamat. L’obra passa en un sol dia en una mateixa ciutat. Igualment els seus contes “Dublinesos”. En destaco especialment “Els morts”. Localismes.

2 – Marcel Proust i el seu “A la recerca del temps perdut”, narrat dins la seva demarcació

3 – Dostoievsky i els seus “Germans Karamàzov”, on tot es desenvolupa al seu territori

4 – Emily Dickinson, la celebrada poetessa nord-americana, que no va sortir mai de casa del seu pare.

5 – Louise Glück, Premi Nobel de poesia, que sempre va escriure sobre el seu territori i la memòria de la infantesa.

6 – Isak Dinesen (baronessa Blixen) I el seu cèlebre “Festí de Babette”, en un poble de Dinamarca. Quan va ser a l’Àfrica, on el seu marit tenia plantacions, va escriure les “Memòries d’Àfrica”.

... i Vassily Grossman, Giorgio Bassani, José Saramago...

Potser com a mostra i memòria ja n’hi ha prou. Gràcies que aquests autors i tants d’altres com llegirem o hem llegit i descobrirem en les nostres vides, coneixem els seus paisatges i costums i tenim així una visió dels seus “localismes” que ens fa alhora més universals. I si alguna de les dones “exquisides” i despectives llegissin part de les nostres obres, descobririen nous mons.

              Il·lustracions: collages d’OX

              1 - La Xula torera

               2- Pierre Louis Romigny de la Paillarde

==================================================



 

LES IGNORANTS ENS MENYSTENEN


LES INGNORANTS ENS MENYSTENEN.

20-6-22

    *

La periodista que comenta i pregunta, en un article recent, es dedica en general a temes que entenem com a cultes, exquisits, lluny del vulgar. Per això ha pogut dir de la seva entrevistada, de primera novel·la amb premi i diverses edicions, “que és una novel·la estranyament cosmopolita en la literatura catalana”. És a dir, que la literatura catalana catalans no és cosmopolita. Allò cosmopolita ens resulta estrany.

              L’entrevistada viu a l’estranger i per això diu el que diu: “(..) El problema és tota la resta. A Catalunya només interessen les novel·les de senyores que se’n van a viure a l’Empordà per replantejar-se la vida (...). Per si no fos prou clar com arribem a ser,  a ella, diu, han gosat criticar-li unes quantes referències cultes. Qui, els d’aquí o els d’allà? Suposo que els d’aquí, perquè aquí publica. Si que són rucs, els seus lectors.

              I acaba amb “el complex d’inferioritat de la literatura catalana, que no creu que es pugui escriure res més que novel·les regionals, això sí, ambientades a l’Empordà, perquè si les situes a Mollerussa es veu que no tenen la mateixa gràcia.

                                                                     ***** 

    Dos collages d'Olga: 1 - Lectura - 2-  Pitoperume

                                                                     *****

 

QUI VOL CAPAR ELS ESCRIPTORS?

 






QUI VOL CAPAR ELS ESCRIPTORS?

                     ***

1 – 6 - 22

Aquesta Primavera Literària omple Tarragona amb un sens fi d’actes, cosa que vol dir plena activitat fins gairebé tocar l’estiu. No Tarragona solament, sinó moltes poblacions  que estimen lletres, música i festivals, com ara el consolidat Litterarum de Móra d’Ebre.

             De tant en tant els diaris ens ofereixen llargues entrevistes a escriptors o pseudo-escriptors que mereixen (o no) ser reportats per altres escriptors reconeguts. Això els dona més relleu entre els lectors del tema.

             Un entrevistat recent pontificava: ·”Pocs escriptors saben plegar quan ja han dit tot el que havien de dir. Monzó n’és un clar exemplar (...). Sibelius no va escriure pràcticament res en els seus últims trenta anys. Però la majoria d’escriptors continuen escrivint fins a l’últim alè. Per sort, els lectors tenim el dret de deixar-los de llegir (...)”.

             Em recorda una escriptora abans molt llegida; sostenia que els escriptors havien de saber “tancar l’aixeta” perquè es publicava massa. És clar que ella no s’hi comptava, entre aquests, ella n’estava pel damunt, en el seu lloc de confort, que en diuen. Això sí, tant Monzó com l’escriptora tenen lloc preferent al diari on esperen que algú els llegeixi.

             He de plegar d’escriure? Un bon conseller literari deia que sempre cal tenir un llibre “in mente”, és a dir, que la mort ens prengui amb el llibre, acabat o per acabar. Jo que vaig posant els anys al costat dels llibres... dec ser la riota del món literari. I, encara, potser m’hauré d’afegir anys, perquè en tinc dos “en premsa”...

             Llegiu i escriviu: sigueu feliços.

                                ***

Últimes llums - collage OX

Èxtasi en verd - íd.

========================================================================