DIES QUE PASSEN

 







ENTRE ACTES

Us volia retrobar, bons amics bloguers, però el temps s’allargava massa. Vaig deixar en l’últim post una imatge de vaca amb cua ben visible. Ara la vaca ha començat a fer camí  i espero que si algú de vosaltres la troba, la mireu amb afecte i us correspondrà.

             A primers de maig hi va haver la sorprenent i preciosa notícia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) m’havia atorgat el premi Jaume Fuster. Aquest premi s’atorga a una trajectòria, o sigui, a la vida de qui ha escrit amb dedicació en el camí dels anys. És un premi honorífic, amb l’alt i considerable significat que els companys escriptors han estudiat el teu camí i, després d’una votació, el troben apte per dedicar-li el seu premi.  L’acte de lliurament es farà el 15 de juny a Tarragona, la meva ciutat.

             Aquest mes de maig ha estat ben bé de roses simbòliques, sí, però ple de tota mena de flors  reals i obsequis que els amics m’han portat. En aquest cas, el concepte de poble o ciutat florida es podria aplicar al meu menjador.

La primavera poètica a Tarragona durarà encara gairebé tot el juny i ha estat molt ben dissenyada i aprofitada. La poesia hi té un lloc destacat, com el títol indica. Ahir hi va haver el lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, peça clau vertebradora de la Literatura, però que no inclou poesia. Hi ha hagut diversos premis a concursos escolars i, entremig, com garlandes de flors que ornen carrers i places, rutes poètiques dedicades a diverses causes i persones, entre elles la meva, amb textos que van de la catedral al port, coordinats i llegits per amabilíssims voluntaris.

Aquest escrit sembla un tauló d’anuncis, però l’havia de posar. Dec moltíssim a totes aquelles persones que en el pas dels anys m’han demostrat afecte. He complert, també aquest mes, els 86 anys i per això la presentació del llibre hi coincidia. Me’l presentava la meva psicooncòloga. Ella m’ha fet de cua de vaca, remolcant-me quan  em semblava que no podia continuar el camí. Quantes gràcies em cal donar, en aquesta última etapa de la meva vida...

Sigueu feliços. Els de mar sabeu que un peix també pot remolcar: un dofí, un tauró, una baleneta... ens poden acompanyar a la platja si defallim. N’hi ha exemples. Adéu, amics, fins el proper post.

CANTAREM LA VIDA



 “CANTAREM LA VIDA”

“Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida,

de poble que no vol morir”

                                     Raimon.

Mai ningú ha expressat amb tanta fermesa la voluntat del poble com ho ha fet Raimon des dels primers anys de la nostra resistència.

             Ho canto amb llàgrimes als ulls perquè tot el que llegeixo als diaris em parla de mort. Es mor el planeta, es moren els pobles per malaltia i despoblació, moren els refugiats per mar i terra, es moren els nostres costums, es moren els que estimem, es mor la llengua en què parlem i escrivim, es moren les esperances polítiques...

             El “ No, diguem no!!!” del mateix Raimon sembla que no ha deturat res. Ara la gent acota el cap amb una submissió conformada, “ves què hi farem...” diuen.

             Des de la meva soledat que tant em fereix, em veig incapaç de suportar el pes de tantes realitats nefastes que pesen al meu cervell. Que m’arriben per les notícies i pel que veig al meu voltant. Entre família s’han perdut els costums que marcaven amb esperança les nostres festes, grans i petites. Tot s’ha tornat una carretera grisa, inacabable, de mal transitar.

             He acabat d’escriure un llibre de proses curtes. Es diu “Cua de vaca”. Un estiu de la nostra joventut, Vicenç i jo anàvem per un camí de bosc de la Val d’Aran. Pujàvem i em començava a cansar. Per darrere nostre venia un vaquer amb unes quantes vaques i vam conversar una estona. En adonar-se que jo em cansava, em va dir: “Agafi’s a la cua de la vaca”. Després de l’estranyesa, ho vaig fer i la vaca em va remolcar una estona. No em perdono haver perdut la fotografia que en va fer Vicenç.

             Ara, en pensar el llibre, he vist que necessitava una cua de vaca, un lligam fort, per continuar el meu camí. No em vull quedar abandonada en un voral; vull pujar amb la meva tribu, encara que necessiti la cua de la vaca que em remolqui perquè ja no tinc força. Aquest és el significat del títol. Perquè estic trista, però no vull morir.

                                                   =================




LA RETALLADA DE NADAL



 

LA RETALLADA DE NADAL

 

La ciutat, ben delimitada entre el mar i les químiques, té la catedral com elevació definida marcant el lloc més alt. Un símbol potent. S’hi està bé, a la ciutat.

            És un vespre de novembre. Els carrers i places ja han perdut el to rosat de la posta de sol i el mar té dos colors de blau, més fosc a l’horitzó, on les llums d’algun barco reflecteixen  l’estrella vespertina fluctuant a l’aigua. La gent es veu pàl·lida a la llum dels fanals i trepitgen fulles seques perquè fa mestral.

                                                                         *

            A començaments del 2019 i amb motiu d’un virus epidèmic mortal, es va posar de moda a ajuntaments i centres sanitaris dir que es tindria cura especial de persones majors de 80 anys que visquessin soles. Quedava molt bé, aquella empatia.

            Som a finals de novembre del 2021 i entrem en una casa per veure, per exemple, la vida d’una dona sola de 85 anys. Recordem que són les sis i ja es fa fosc: el que es diu estar entre dues llums. La dona berena: dues  torradetes amb llet a la cuina i es disposa a tornar a la feina. Quina és, aquesta feina?:  a l’estudi que té al costat de la cuina, sobre una tauleta amb rodes hi ha una pantalleta que fa llum color mantega. A la tauleta hi ha diversos retalls setinats de revistes variades i predomina l’Hola, que una veïna li dona quan l’ha llegit. Revista de monàrquics tronats, toreros, aristòcrates antidemòcrates, artistes dubtosos i moltes dissenyadores, moltes. La dona aprofita faldilles vistoses, llargues, i les retalla: seran cortines per finestres, o fons per algun objecte curiós. A la tauleta hi ha un potet de pega, un cistellet amb tisores, goma, clips, cúter, pinces, perforador, cel·lo, desgrapadora i maquineta. Una superfície de fullola per treballar-hi al damunt, protegida amb paper. 

            Al seu costat, en un caixó de plàstic,  hi té un arxivador rudimentari i molt gastat, fet amb cartrons que contenen, segons el rètol: Flors, Retalls de roba, Parets i cases, Finestres, Nens, Cuina, Cares i mans, Detalls de Nadal, Especials. A la safata de sota la tauleta de rodes hi ha capses de sabates amb cartolines retallades blanques, blaves i negres, mida de sobre americà. Altres capses amb vidrets adhesius de colors; recipients de plàstic prim  que havien contingut canelons, formatge tallat, etc. ara plenes de retalls molt petits que es podrien perdre.

            La dona prepara les felicitacions de Nadal. Busca temes que li agradin. Sobretot cases o pisos que munta amb elements molt diversos sense relació però amb format d’edificis o cabanes. Per exemple, les teulades d’una finca de milionaris a Miami  faran de sostre d’una casa de pisos de fantasia. Hi afegeix detalls curiosos, hi dona calidesa o misteri, talla i retalla detallats minúsculs amb tota paciència i els va donant forma. Quan cada tema és acabat, l’il·lumina amb els vidrets de color, un aquí, l’altre allà, fins completar la il·lusió que pretenia. Si l’ha aconseguit o no, ho diran els receptors de les targetes.

                                                                        *

            Cada hivern ha fet el mateix des que era nena. Ja llavors els pares li portaven fulles seques de plàtan de la Rambla perquè hi pintés angelets, i els enviaven als amics. També des de fa tants anys, escolta, quan treballa, aquella peça, “White Christmas”, d’Irving Berlin, cantada sempre per Bing Crosby, l’únic que li sap donar l’entonació precisa i preciosa. Ell, quan escrivia les seves postals de Nadal, deia, sentia els nens que lliscaven sobre la neu, tot li portava alegria, i desitjava felicitat i brillantor. Cada any. Immortal.

                                                                                  *

            Amb el temps, tothom va volar de la casa fins que la dona es va quedar sola. Continua retallant per obsequiar els amics. Els que encara escriuen nadales li responen i ella n’està confortada perquè algú la recorda. Cada vegada menys, perquè la vida és molt trista, ben mirat. Ara fa alguna targeta per enviar per ordinador i hi afegeix lletres: Bon Nadal. Les envia a tothom que la felicita per correu electrònic. Les fetes a mà, totes diferents, són vora cinquanta. Quina feinada, mare meva.

                                                                    **

            La dona porta dues vacunes i té passaport Covid. Li cal la tercera però ella espera que l’avisin, com han fet les altres dues vegades. Si no l’avisen, és que la donen per morta. Mai ningú no s’ha interessat per ella mentre dura el virus, oficialment, s’entén.

“Però, tu et vas creure de bona fe que era veritat allò que es preocuparien per la gent més gran de vuitanta anys que viu sola?”, li pregunta una infermera amiga un dia que es troben a l’hospital. La dona ha d’anar sovint a l’hospital. Té càncer, ara en stand- by. “Sí, que m’ho vaig creure”, li respon. De moment, la dona s’espera que l’avisin. “Truca, dona”, li diu algun familiar, que la veu tossuda. “Vull veure si es recorden de mi”, torna a dir ella, confiada. Mentrestant, retalla i enganxa, posa sobres i segells i deu ser de les poques que mantenen les oficines de Correus amb vida.

 

                                                     =====================

NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

 

             NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

            Tot va començar  el 2007.

            L’escriptora



estava contenta. La seva ciutat li dedicava un petit i interessant col·legi que portaria el seu nom. Era a la part més alta de la ciutat, coneguda com muntanyeta de l’Oliva i s’aprofitava una antiga casa modernista, coneguda com Mas de Mallol, amb la seva torre, entre bosquets de pins.

            Les joves mestres n’estaven entusiasmades: ensenyarien segons els nous sistemes avançats. Tenien hort i hi van plantar hortalisses i flors i alguns avis ajudaven. Els alumnes cantaven, aprenien, celebraven festes, avançaven estudis fins al punt gloriós d’obtenir dos premis Baldiri Reixac, dos d’Escola Verda, un Sambori, un de l’Abacus... Eren a tocar del cel. Quina sort, la ciutat, de tenir aquesta escola.

            Quan l’escriptora va fer 75 anys, els va voler celebrar entre els petits i els mestres d’aquell col·legi de contes que duia el seu nom. Dalt de la torre de la casa hi vivia un fantasma que obria les finestres i aprenia les cançons dels infants.

            Aquell dia d’aniversari, l’escriptora va comprar un gran pastís fet de llaminadures enganxades, per poder-lo repartir bé. Va demanar que els nens li retallessin una corona de cartró, com se sol fer en aquests casos. La té a casa seva sobre una caseta de nines.

            Al jardí, sota bona ombra, es van aplegar tots, els professors de música van fer cantar els nens i la festa va ser el millor aniversari que havia celebrat l’escriptora.

            El infants aprenien, les verdures creixien, el fantasma de la torre estava content, quan... HORROR !!! La consellera d’Ensenyament va dir que el col·legi es tancava perquè... cal saber per què, si en política tot és arbitrari? A l’Ajuntament de la ciutat li devia importar un rave, hi va venir bé i el jove col·legi va ser tancat el juny del 2012. Entre altres coses van dir (recordo haver-ho llegit) que “era un col·legi de rojos”.

            Mestres, pares i avis, entusiastes del col·legi, van protestar llargament i organitzar diverses accions de reivindicatives. Tot va ser en va. La ciutat havia perdut un tresor d’humanitat irrepetible.

            L’octubre del 2021, l’escriptora s’assabenta pel diari local que a una part de l’antic col·legi tancat hi havia hagut una llar d’infants que es deia “El jardí de l’Olga”. Ara, un escola annexa es queda l’espai i desapareix aquest “Jardí de l’Olga”. El nom de l’escriptora s’esborra del tot. Ni un bocinet de jardí, li queda. El seu esperit s’enlaira cap a la torre, a fer companyia al fantasma.

                                      ===============================


EL REI CATALÀ I EL REI MORO

 

 

 

 



EL REI CATALÀ I EL REI MORO

                   *

           14 - 10 - 21

                   *

 

Als estimats lectors vull transmetre una vella cançó / joc que em va ensenyar la iaia Lola quan jo era petita.

          Si algú la sap, me n'alegraré. I si no, la deixo aquí perquè algun amable seguidor la faci conèixer o es reculli en algun arxiu, però, sobretot, QUE NO ES PERDI. Ara ja no tenim transmissions familiars, i per molt que l'he cantada, ni els fills ni els nets la recorden, o no la volen recordar.

          Fixeu-vos en cosa curiosa: el rei moro parla castellà, i l'enviat parla primer castellà i després català. Més endavant el moro ja adopta el català, potser per quedar bé amb el rei català  que es casarà amb la filla. Aquí ho teniu, el joc fa una cantarella i l'escric tal com me la van ensenyar, en el llenguatge de l'època (quina època?):

 

- Tres passos n'he fet en terra,

no sé el rei si em dirà res.

Aquí vinc a la conversa,

la conversa del rei moro:

de las tres hijas que tiene,

si me quiere dar la una.

 

- Ni la una ni la otra

no las tengo para dar,

del pan blanco que yo como

ellas también comerán.

 

- Jo me'n vaig molt descontenta

cap al palacio del rei.

 

- Torni, torni, Escudela,

la més maca li daré,

la més maca i la més linda,

la més linda de les tres.

 

- Estarà ben governada,

en cadira d'or sentada,

dormirà als braços del rei.

 

- Adiós perla i clavell."

================

Il·lustració: El passeig dels moriscos (Internet).

EL MEU CARRER

 









EL  MEU  CARRER

             *

29 d'agost de 2021

             *

Dissabte dia 21 d'agost va ser un dia preciós.

El poble tan enyorat per mi celebrava la Festa Major.

L'Ajuntament m'havia demanat de fer el pregó, i allà, sota l'envelat el vaig dir. En una tarda serena i lluminosa, voltada de tants amics que em feien eixamplar el cor.

          " (...) D'aquests 85 anys que tinc, 48 estius llargs i també alguns dies d'hivern, els hem passat a Mont-ral. Com molts altres veïns, direu, i és veritat. Aquí hi ha hagut casaments en la nostra família, comunió del fill i, finalment, funeral i enterrament de Vicenç, el cap de família (...)"

          El meu discurs va ser d'agraïments. " (...) Agraïment des dels nostres primers dies per la bona rebuda dels qui ja vivien al poble. El sr. Cavallé i la sra. Maria van fer de padrins i consellers de molts nouvinguts. A banda de comprar-hi conills per a la cassola, em van il·lustrar amb noms de llocs, plantes, bolets, finques, històries antigues ..."

          "Amics també van ser el Salvador i la Rosa, del bar-estanc-botigueta, on a vegades ens trobàvem per fer un vermut, amb aquelles copes de vidre gruixudes. Hi afegeixo la gent de l'Aixàvega i el Bosquet, amb les ensenyances de pagès dels srs. Roig i Barberà... i tenim un quadre força complet, que cadascú pot eixamplar amb les seves experiències.(...)"

          " (...) Avui, per voluntat i amabilitat del poble, es donarà nom a un carrer. El meu nom. Un gran motiu més pels meus agraïments. Quan em van comunicar aquesta decisió en vaig tenir una gran alegria: vet aquí que quan ja no pugui pujar aquí, hi haurà, a més de les que he escrit en llibres, unes lletres gravades en placa i en paret, que seran testimoni de la meva estimació a aquest lloc, i de la confiança i record de la gent que hi resideix (...)"

          Un plafó en metacrilat recull un antic programa de festa Major, fet per una veïna. Ara s'hi han incorporat els noms de famílies i el del meu carrer.

                                              *

          Amb la comunitat blogaire vull compartir aquesta gran i emotiva experiència, i encara que no he pogut encara accedir a fotografies més elaborades (també per la meva poca traça) poso les que tinc i veureu que per a mi aquest 21 d'agost va ser un gran dia de la meva vida.

                                    ==================

    Imatge 1 - Amb l'alcalde, sr. Xavier Pagès.

    Imatge 2 - Descobrint la placa.

    Imatge 3 -Plafó-dibuix Mont-ral - sra. Carme Conill

IMMERSIONS










IMMERSIONS

         *

     29-7-21

         *

 

Torno de Caldes de Boí. La vall estreta on, si estires els dos braços, pots tocar el faldar de les muntanyes. Figurat, es clar, però imaginable.

          Fa uns anys que l'establiment ofereix als estadants activitats diverses. Una de les que em fa somriure és la dels "Banys de bosc". Si ja hi som, dins, dels boscos! Fa molts anys que l'observació m'ho ha ensenyat: immersa en exuberant vegetació, respirant vapors de pins humits que el primer sol extreu de les soques; però els "banys" els fan de tarda o vespre. Aspiració verda del vent a les fulles, o de terra molla sota el calçat, amb herbes aromàtiques al pas. Es necessita mestre per a aquestes delicioses immersions?

          Però enguany encara més ens hem trobat amb immersió lingüística en castellà. I tan nostra com vivim la Vall... Els companys ens hem sentit ferits quan no hem pogut parlar en català a casa, amb el personal. Visita mèdica obligada a l'inici: "hábleme en castellano, por favor". El company surt a buscar un intèrpret, i un noi interpreta. Cert personal de l'administració demana el mateix. Al servei de restaurant, igual. Menús exclusivament en castellà, quan ens consta que a Benasc els tenen en les dues llengües.

          A la direcció em parlen de la dificultat o impossibilitat que personal de Catalunya vulgui treballar al lloc, malgrat tenir el sou net, perquè s'inclou manutenció i estada. Fa anys que hi puja una colla de Jaén que, naturalment, poc català aprèn a l'estiu, perquè no els cal, a causa dels catalans que immediatament canviem d'idioma, impossibilitant així l'aprenentatge.

          Mentrestant els amics de la colla intenten ensenyar alguna paraula, un gir, al personal, que ho entoma amb amabilitat i somriure.

          Dibuixo, faig alguns collages, passejo amb el carret amb certa dificultat per les pedres poc cimentades del recinte. Millor a la carretera, talús de flors precioses i la Noguera de Tor acompanyant el pas. Amb el manual, una amiga i jo identifiquem les flors diminutes de les herbes, una preciositat que ella reproduirà en quadre amb algun haikú per acompanyar. Immersió en l'entorn, comprensió botànica, perquè de les muntanyes ja en sabem els noms, però no de les herbes, que Albert Dürer immortalitzà en una embosta de prat.

          Al proper us explicaré el recital de poemes al Balneari.

          Felices vacances, amics bloguers.

                           ============

       1- arbre 

       2 - escabioses   

       3 - font de l'avellaner

       4 - l'avet 

===================================================