MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

Mercè estimada,
tu i jo hem cantat moltes cançons
perquè ets bona mestra, i fidel,
i somrius a la vida, vella o nova.
Ara els àngels cantaran amb tu
i seran bons deixebles, ja ho veuràs.
Jo també les vull aprendre,
les cançons noves que et diran,
i et demano que m’esperis,
que pujaré aviat i et voldré veure,
i juntes en la bellesa infinita,
tornarem a cantar.
*
Olga Xirinacs
2-8-18
*
Ha mort una bona amiga: Mercè Boleda, Carmelita Vedruna. Va morir ahir a la tarda. El primer pensament quan mor algú estimat i el plorem és: ja no ens podrem dir això, allò, compartir la vida que passa. No, ja no podrem. Mai més. Aquest any faria els 90 i la seva lucidesa era admirable. Bona consellera, a més.
            Ella era professora de música, tocava el piano amb virtuosisme i tenia una bella veu. Havíem cantat algunes peces, ella i jo. La música ens compassava les paraules.
            Aquesta tarda, al funeral, li diré el poema que li vaig portar pocs dies abans de morir, en el comiat. Em diuen que encara el llegia a les germanes. El llegiré a l’església. Serà l’última conversa.
                                                                  *

PELS SUÏCIDES TAMBÉ



PELS SUÏCIDES TAMBÉ
*
21-7-18
*
El dia 15 vaig veure que venia cap al Balcó del Mediterrani una processó singular i participada. Els pares  Carmelites, després de 30 anys, recuperaven aquest estiu una processó amb la Mare de Deú del Carme a espatlles de quatre persones, que  arribava pel centre de la Rambla Nova i parava al Balcó. Allà va tenir lloc la benedicció del mar. La primera impressió va ser de pel·lícula de Fellini.
            Al Serrallo, barri mariner, de sempre que s’ha celebrat la benedicció del mar amb un seguici de barques. Com en tantes altres poblacions de la costa. Però aquesta processó per terra revivia a través del temps, amb encenser i una petita banda de música.
            En veure aquell acte, vaig pensar en una benedicció del terreny immediat sota la barana, 35 metres de tallat vertical. He escrit el llibre “El balcón de los suicidas” (Omicron). Em va semblar just que es beneís aquell terreny on han perdut la vida força persones. A mi, la benedicció em va fer aquest efecte, però els qui beneïen des del Balcó no ho devien pas pensar.
            *
            Fotografies d’OX
           

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

T’estimo sobre el fred de les aigües
i la resistència de les pedres.
Som els rius a la mar del trist Manrique,
però em veig en l’arrel d’aquestes torres:
Erill, Cardet, Boí, Sant Quirc, Taüll:
arrel de carn i pedra ens van fer poble
d’altes i esplèndides volades.
La boira entela els ulls, que ja no tenen
la resplendor d’antany.
La neu a poc a poc ens colga
i encara trobo, a la fi, la tebiesa de les teves mans,
la teva veu que potser un dia
coronarà aquells cims que ens estimàvem
i en una sola abraçada els vencerem.
*
Boí, juliol 18
*
Collage d'OX
p.

ESTIU


ESTIU

A l’estiu sembla que tot hagi de tenir una lleugeresa notable: vol de cintes, ball de cintes, cintes grogues que s’enllacen, vols de papallona, volar de coets al cel, avions que porten a vacances lleugeres, cos lleuger afinat pels règims de bikini, menjar fresc d’amanides i gelats, vestits de gasa que l’aire fa jugar, cabells d’estilista acariciats pel vent, exèrcits d’insectes en suspensió al nostre voltant, exèrcits armats també al nostre voltant a l’airet lleuger del paracaigudes, veus i xiscles de platja...
            No obstant, bona part de la població pateix opressions distintes: els malalts, els empresonats, els que només tenen vacances de pantalla marca ñ mentre les revistes de moda ofereixen formidables cossos 10, vacances de la reialesa europea a totes les platges del món, navegacions en iots fabulosos, tot amanit amb els ídols de pilota milionària. Ja en tenen prou amb mirar, la bona gent; als afortunats la seva sort els fa lleugers, també, en aquelles festes de nit il·luminades als jardins babilònics de parcs i palaus.
            Cal prendre paciència per suportar la informació de cada dia. Molta. Em pregunto si la paciència ens pot fer lleugers; la marea de les polítiques diverses ens lliga com en el ball de cintes que deia, però sense tanta precisió, més aviat destarotats, atònits, perduts. Semblem un formiguer trepitjat. Però així es presenta l’estiu aquest. Mentrestant, faig penjolls de cintes de colors (treball manual) i intento atendre la cinta contínua de la literatura (feina mental).
            *


TRES LLÀGRIMES




TRES LLÀGRIMES
*
5-6-18
*
Així com, al final de la seva vida, la vella senyora sospesa a les mans aquelles joies que un dia la van il·luminar, i en sent recança, he recordat tres llàgrimes literàries que el cinema ens ha fet properes; joies, aquestes, que encara ens il·luminen i que no tothom ha tingut el plaer de contemplar amb amor i compassió.
*
1 – La llàgrima del guepard. Fabrizio, príncep de Salina, en l’alta nit al saló on s’havia celebrat el ball esplendorós, se sent fatigat per dues coses: per les notícies polítiques sorgides en les converses; i per les parelles que, com Angèlica i Tancredi, l’allunyen tant de la seva joventut i de l’amor ja impossible. Lentament, es veu reflectit al gran mirall, es detura en els seus ulls i li cau una llàgrima, abundosa, càlida.
*
2 – La llàgrima de Totò. Quan torna Totò al poble de la seva infantesa, les màquines són a punt d’aterrar el cinema Paradiso. Ja havia mort Alfredo, el vell company que passava les pel·lícules i que havia acollit la insaciable curiositat del nen; junts s’havien aventurat en la vida del cinema, on fantasia i realitat els donaven una complicitat extrema. Quan torna Totò a Roma, entristit, examina el llegat d’Alfredo: els bocins de pel·lícules censurades pel capellà del poble, que Alfredo havia afegit per al seu amic. I plora.
*
3 – La llàgrima d’Adrià. És de nit. L’emperador Adrià viatja pel Nil en exploració de terres egípcies. Potser perquè els amants són dotats de gran intuïció, troba a faltar Antínous. ¿On és? Ha sortit en una barca, li diuen. “ Chabrias va trobar uns vestits plegats i unes sandàlies. Vaig baixar els esglaons relliscosos: era ajagut al fons, cobert ja pel llot del riu. (...) Tot s’ensorrava, tot s’apagava. S’aterrava el Zeus Olímpic, l’Amo del Tot, el Salvador del Món, i sols va quedar un home de cabell gris plorant al pont d’una barca.” (M. Yourcenar: “Memòries d’Adrià”)
*
Fotografies d’Internet:

VIATGE AL FONS D'UN PAISATGE



VIATGE AL FONS D’UN PAISATGE
*
27-5-18
*
He perdut els paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.
            Simone de Beauvoir, a “La força de les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins (...)”
            Els llocs que tant he viscut que ara em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata de veces o un grup de trèvols i escabiosa.
            Llavors, en posar el cap al coixí, sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.
            Pedra per pedra, mata per mata; la blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre, escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.
            *
            Olis d’Olga Xirinacs

MALALTES D'AMOR



MALALTES D’AMOR
*
5-5-18
*
Primer va ser Sulamita, la dona decidida, forta, enamorada, la que expressava els seus sentiments, l’única, diuen els estudiosos, entre les altres dones de la Bíblia. La dona estava sotmesa a l’home, gairebé era invisible, dona només reproductora. Sulamita no: ella decideix, va i ve i conta els seus amors amb tota llibertat.
            Hi ha un moment que invoca les seves donzelles per demanar: “Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça.” Durant una absència de l’estimat les convoca de nou: “Jo us conjuro, filles de Jerusalem, si trobeu el meu estimat, ¿què li contareu? Digueu-li que estic malalta d’amor”.
            Prenc la il·lustració d’un bell llibre del 1934 que hi ha a casa i que es diu “Estampas Bíblicas”, molt consultat per mi en la infantesa, per les seves precioses làmines amb terribles batalles, serps, diluvi, foc, sacrificis... Aquest gravat és de L. Obermann.
            *
            Una altra malalta d’amor és la que figura a la preciosa pintura de Jan Steen (Leiden 1626-1679), un dels meus admirats holandesos del XVII. Un metge amatent pren el pols a la noia que, asseguda, reposa el cap en un coixí flonjo. L’enamorada fa un posat tristoi, va ricament vestida amb seda i vellut i disposa d’una cambra ampla i còmoda. El metge li donarà algun consell, potser una estona de conversa, però sap que el mal no té remei. Aquí no sabem si l’estimat és lluny, potser en algun viatge comercial mar enllà, però sí que observem que la pena és llarga.
            Tant si l’enamorat és present com si no, comprovem que qui estima, més que qui és estimat, sovint pateix mal d’amor.
                                                               *