GUARDEU EL POBLE


GUARDEU EL POBLE
*
16-10-18
*

Ja es fa fosc quan sortim del poble enfilat a la serra: una llenca encesa a l’horitzó pregona el final del dia. Dins de les cases, les llars de foc guarden de la nit i, al carrer, l’olor de fum de llenya escampa la nostàlgia suau d’allò que es deixa i on has fet amable estada.
          Mare de Déu del Montsant, entre les pedres rosa guardeu el poble.
          Dues dones, l’una porta un cistell i l’altra fa llaçades al camí. Les cintes grogues tornen a ser escampades pels pontets, per les alzines, per les baranes.
          Cada vespre, si cal, refaran les llaçades; tallaran cinta, plàstic groc, el que calgui. Les formigues segueixen el camí, i si algú l’esborra o el trepitja, en faran un altre. Amb paciència, amb persistència, amb l’esperança de trobar-se de nou totes plegades.
          El capvespre d’octubre posa ombres a la cara de les dues dones, però la lluentor dels seus ulls sembla reflectir la primera estrella, la vespertina, Venus, en la que fixem els ulls amb admiració.
          Cada vespre que calgui, mentre les mans ofensives s’arrapin a la seva ira com a una bandera amarga.
          Mare de déu del Montsant, entre les pedres rosa guardeu el poble.
          *
          Olga
          octubre 18
          * 
          Imatge: Internet: goigs.
          *

RETRAT DE NÚVOL


RETRAT DE NÚVOL
*
Per  aquesta vall blanca em deixo anar amb pas lleuger, m’hi repenjo, no em cal somiar perquè tots els somnis s’han acomplert aquí mateix. Baixaré l’escala encantada per explorar els racons d’ombres blaves i blanques. Agafaré neu i pedra, bec aigua de pluja, em corono de cristalls de glaç, el llamp no em crema, sinó que en faig focs d’artifici per veure’n els reflexos sobre el mar.     Un pescador llunyà, sota el núvol, somiarà l’escalfor de casa, perquè sempre s’espera la tornada...bring back, bring back, i jo me’l miro, contenta d’haver fet, per fi, tot el viatge.
            Us convido tots els estimats a fer-me companyia en aquesta vall blanca, preparada per a la festa final.
            Porteu vidalba, acàcies, pomerola, clavells i nards, magnòlies, llessamins i lliris de la vall, aquí on neixen la nebulosa i la flor de neu. Ens en farem corones de núvia i escamparem els pètals pels nostres cossos nus, somrient, perquè com deia el poeta: “Damunt de tu només les flors...” (*)
             Us hi espero.
                                                   ***
            Foto i text originals d’Olga Xirinacs
            (*) Josep Janés i Olivé, “El combat del somni".



ULLS DE SANTA LLÚCIA


ULLS DE SANTA LLÚCIA
*

 6-10-18
*
            Les dones hem plorat sempre. Els homes també, però les dones encara més.
            Les llàgrimes s’han vessat sempre en vertical, tret que fossin recollides en vasos lacrimatoris o eixugades amb mocadors. Però si lliscaven lliurement, les llàgrimes feien un petit camí a terra i corrien a trobar-se amb el curs d’aigua que fos més a la vora.
            Així les llàgrimes han estat sempre afluents de fonts i torrents que les han conduït al mar, a vegades a través de terres molt distants. Com que les llàgrimes són salades, hi ha alguns topònims que es refereixen al tema, com ara les Fonts Salades, els Llacs Salats, i altres.
            Llúcia era una noia cristiana del segle III/IV, nascuda a Siracusa. Com que l’emperador Dioclecià perseguia els cristians, va empresonar Llúcia, la va maltractar, li va fer treure els ulls segons diuen les llegendes, i la va matar.
            L’esperit de Llúcia era sempre vora del mar, on havia nascut i viscut. Com diu el poeta Jorge Manrique: “les nostres vides són els rius que van a parar a la mar, que és el morir.” Cada vida, amb els seus plors i tot.
            Llúcia esperava vora l’aigua l’arribada de les llàgrimes i feia el gest de passar-se-les pels seus ulls buits. A poc a poc, van aparèixer a les platges unes petites formes ovalades i planes que feien l’efecte d’un ull: eren les llàgrimes que, passades per les òrbites buides de Llúcia, prenien belles formes d’ulls.
            Les pescadores les recollien i se’n feien anells, arracades i collarets.
            Algú,  recordant la noia de Siracusa morta cruelment, va dir que les petites formes eren “ulls de santa Llúcia”, i d’aquesta manera es coneixen a les nostres platges.
            No sabem si l’esperit de Llúcia recorre altres costes que no siguin les seves, però si alguna vegada trobem un grapadet d’ulls entre l’arena, sabrem ella n’ha estat a la vora.
                                                           ***
Original d'Olga Xirinacs
2-10-18

PRIMER DIA D'OCTUBRE


PRIMER DIA D’OCTUBRE
*
1-10-18
*
            Obro la finestra i veig els primers estornells. Senyal de canvi. Fred. Olives.
            Tots els corrents de pensament i totes les accions m’anaven portant al primer dia d’octubre, que avui s’estrena. He llegit als diaris tot el ressò de l’1-O de l’any passat. He vist els reportatges impressionants i els ha contemplat tot el món; n’hi ha un nombrós record a la premsa estrangera. Respirem la mala bravada que els contraris han abocat contra nosaltres amb la intenció d’ofegar-nos. Tòxics amb amenaça de mort.
            Veig la ferma resolució del meu poble i la trontollant decisió dels partits quan el poble els demana un esforç, que hauria de ser únic perquè és de mort o vida.
            Llavors, dolguda, em pregunto si els partits són poble.
           
            ***

SETEMBRE


SETEMBRE
*
10-9-18
*
Setembre ha madurat. Setembre ha posat colors al món; aurons que es dauren i envermelleixen, raïms de vellut bordeus, de perla veneciana, de promesa de llavis que es trobaran i del vi que serà begut. Peres, pomes i carbasses, rotunditat materna de la terra. Rovellons, com diu el seu nom, “lactarius deliciosus”, llet o sang en delícia només en descobrir-los. Móres, gerds, nabius, cireretes d’arboç..., joies per a les fades amb vestits de gasa.
            Setembre té l’ONZE al mig, pal de paller que aglutina totes les esperances que han crescut sobre la sang vessada i sobre milions de voluntats que reforcen els fonaments i s’enfilen com les colles castelleres de tot arreu, collita vigorosa de l’esforç i de l’esperit.
            Cada ONZE de setembre s’alça sobre un panorama diferent. La determinació del poble és assetjada de continu per l’aparell militar repressiu. Sempre, a Catalunya, hi ha hagut exèrcits vigilants, amb la bava furiosa que es forma davant d’una presa innocent, indefensa i exposada. Hi són. Vigilem. Però més que vigilar, siguem tots una sola força, una sola ànima; que no ens penetrin amb mala llavor.
*


NO JUGAREM MÉS


NO JUGAREM MÉS

*

Passo els dits pels ulls de vidre negre
dels peluixos comprats a Taüll
i no hi ha més que pols d’estrelles:
el petit senglar, el cabirol, l’ovella blanca
i el mussol de les neus, vigilant;
¿què voldríeu, menuts?
¿El voldríeu aquí, a la butaca,
sota de la pantalla acollidora
mirant com juga amb mi a l’scrabble?
Tants vespres, a Mont-ral i aquí,
al refugi de la casa amorosa,
amb diccionaris, fitxes, calculant els punts
i esperant l’hora de sopar?
Jo  també l’hi voldria, i l’enyoro, petits.
Sé que també, com jo, l’esperareu,
i no en sentiu ni els passos ni la veu;
i és per això que ara us eixugo els ulls,
perquè em torneu els seus.

***
Olga

26-8-18

CONTRADICCIÓ


CONTRADICCIÓ
*
19-8-18
*
A molts no ens ha caigut bé. Havíem donat diners en repetides ocasions a les caixes de resistència, per fer front a les despeses generades durant el procés, principalment  a les multes imposades pel govern central. Caixa de resistència, caixa de solidaritat, sigui quin sigui el nom. Molta gent ha donat el que podien, amb tota la bona voluntat, responent les crides de l’ANC i Òmnium.
            Per això no ens ha caigut gens bé que el senyor Quim Torra s’hagi apujat el sou en aquestes circumstàncies. Celebro, doncs, que s’hagin tancat les caixes.
            *
            Fragment de “El banquer”, de Quentin Metsys (Internet)