BLIOTECA INAUGURADA

 

BIBLIOTECA INAUGURADA

DIA FELIÇ  -  20-  4-  2023

*

Vint d’abril. Dia assolellat, il·luminat ja per l’aura de Sant Jordi. La professora de música m’acompanya a Torreforta, barri de Tarragona amb notable caràcter propi. La localitat té un Institut amb gran nombre d’alumnes i un professorat de pedra picada: ho dic per les personalitats que hi he conegut i per la seva entusiasta determinació i gran disposició humana i humanística vers una població majorment immigrada.

Aquesta Comunitat Educativa disposa d’una biblioteca. Ha decidit obrir-la al públic i l’hi han buscat un nom. De comú acord han decidit que es digui Biblioteca Olga Xirinacs.

Quan m’ho van comunicar en vaig tenir una profunda alegria: el meu nom associat a una casa de llibres, on els lectors poden trobar universos. A vegades se’ns fa difícil imaginar l’univers; molts milions d’anys, terribles distàncies, mons desconeguts. Però a vegades el somni es pot fer realitat si anem a la biblioteca i llegim, per exemple, «El petit príncep», de Saint-Exupéry. Aquell noiet que escombrava el seu planeta cada matí. Qui sap si un dia a venir...

L’acte, a l’Institut de Torreforta, va ser d’una forta emotivitat per a mi: de sobte coneixia nous amics, es donava raó del nom, hi havia flors, vaig tallar la cinta inaugural!, es feia música i, encara en el daurat de la tarda, al jardí, compartíem berenar amb el professorat, alumnes i familiars. «Vull escriure», em deia alguna noia, i en parlàvem. La jove professora de música em tornava a casa quan el sol ja era baix. Vaig saber que ja no em sentiria sola.

Acompanyo alguna fotografia i en comento una: fa pocs anys, en aquest mateix institut es va fer un gran plafó que conté el meu retrat i un poema del Dia Internacional de la Poesia. La gradació de grisos i negres s’havia aconseguit amb folis on hi havia escrites obres meves. Molt curiós, molt meritori. Damunt, capes de cola per endurir i el plafó serveix de teló de fons en alguns actes fins i tot a la Rambla de Tarragona.

Llarga vida a l’Institut i Biblioteca de Torreforta.

***

FITOLAQUES DESPULLADES

 

FITOLAQUES DESPULLADES

      *

17-3-23

     *

El mestral ha despullat les fitolaques*, Munts i munts de fulles seques de color verd pàl·lid s’arreceren a les parets del Passeig. Gairebé totes les branques han quedat pelades i s’aixequen com garfis impotents que esgarrapen el cel.

          És migdia. Un escombriaire intenta recollir les fulles com qui treu aigua del mar: feina difícil en el cas de les fulles; impossible al mar. L’home parla per telèfon: diu que l’empresa es devia pensar que es tocava els collons al magatzem i l’ha enviat a escombrar.

          La fitolaca és un arbre antropomòrfic, exuberant. El seu tronc és ample, de color ocre pàl·lid i ofereix protuberàncies que més d’una vegada he retratat per pintar-hi damunt. D’arrel abundosa i sinuosa, s’enllaça amb ell mateix i forma dracs juganers i dones rubenianes.

          Continuo el meu passeig i més avall trobo la dona que escombra i que segueix la conversa telefònica de l’home de més amunt. L’escolto: “Es que antes, si echábamos un papel al suelo, nos cogian de la oreja y nos mandaban recogerlo” No sé on devia ser, això. A la nostra ciutat segur que no. Perquè la força del vent infla bosses de plàstic i les fa baixar majestuosament i compassades. I aquelles fulles seques “que feien sardana” segons Enric Morera, ara es combinen amb sobres de patates fregides i tovallonets de bar.

          M’agrada passejar per aquest tram. Té una muralla de pedra que també mostra cares curioses. Les penjaré un altre dia.

                                                        ***

          Fitolaca:  Phytolacca dioica. Bellaombra. Ombú.

          Olga Xirinacs

EM MIRAVA

EM MIRAVA

 

El d’ahir al vespre no el tenia  vist. El passadís de casa és llarg i va al menjador, que era a les fosques. El llum darrere meu feia imprecisa la figura que veia al final: un cap alt i  blanquinós, sense faccions apreciables, em mirava com si esperés la meva arribada. La roba del vestit, també clara, no feia apreciar si era home o dona, però tirava més a dona. Era a tocar del full de vidre de la porta i  no es movia. M’esperava.

          Jo sortia de la cuina cap al passadís i portava la tauleta de rodes amb el meu sopar per aposentar-me al sofà i començar la meva vetlla de nit. Li hauria de passar per davant, doncs.

          A mesura que avançava, la figura s’anava desdibuixant i quan vaig ser al menjador ja havia pres la forma de la pantalla i el braç d’una butaca amb coixí alt.

          Aquest fet em va recordar vivament el del poeta mort, segons explica sir Walter Scott. Un amic seu coneixia un poeta que havia mort feia poc temps. Un vespre, quan llegia al seu estudi, l’amic del poeta aixecà els ulls del llibre per un moment i va  veure el difunt dret al seu davant. En va quedar admirat i es va aixecar per comprovar els materials que formaven la imatge. A mesura que s’hi acostava, veié que un ventall a la paret feia l’efecte del cap, i unes peces de vestir al penja-roba completaven la il·lusió de persona que ell interpretà com el poeta difunt. Se’n tornà a la butaca per veure si l’aparició es refeia, però no va ser així.

          Els entesos, conclou sir Walter Scott, atribueixen aquestes visions momentànies a l’estat del cos potser enfebrat o bé a una il·lusió del nervi òptic.

      
        Olga Xirinacs - 17 - 1 - 23

CANÇÓ D'HIVERN

 

CANÇÓ D’HIVERN

 

Una cançó petiteta,

! ara dona’m la maneta!,

una cançó que se’n va

amb un colom a volar.

Un pit roig se’t posa  al dit,

té plomes roges al pit

i els ulls de vidre polit:

ens fa saber que l’hivern

ja fa estona que és aquí

però el busquen i no el troben,

¿s’ha amagat al teu jardí?

¿on és la neu del camí?

Dorm el nadó a la cistella

i ens ha portat una estrella

i una cançó petiteta:

! ara vull l’altra maneta !

Olga Xirinacs

21-12-22

EL TAULELL DE NADAL

 

EL TAULELL DE NADAL

18-12-22

         *             

Els taulells que més recordo són els de fusta color de mel vella de les merceries i botigues de roba. Allà eren exposats i mesurats o comptats un sens fi de tresors que sortien de capses o de grans rotllos de cartró amb metres de seda, cotó, llaneta...

La merceria era delicada, gairebé silenciosa com una capella, on es desgranaven perles, agulles, gafets negres i platejats, com diminuts exèrcits de formigues, entredosos i cintes de seda, delicat brodat suís blanc com l’escuma.

Però hi havia un taulell especial on m’encantava de nena, amb els colzes a la fusta: era el del basar de joguines -encara no xinès-, que venia també figures de fang pel pessebre, suros i brancatge. Cada hivern la família en comprava alguna de nova o substituïa les trencades. M’admirava la blancor de les plomes de les oques; el daurat opac de les corones dels reis, que mai era brillant; les suaus boletes grogues d’un grup d’ànecs; una dona -mai un home- que rentés al riu que la mare feia baixar d’un tub de goma.

D’aquella memòria han subsistit els tres caganers petits de mida però vells en edat. Tres pagesets que fumen i caguen alhora, en un amable conciliàbul que s’eternitza en el temps. No es podien pensar que la situació al  camp fos tan desastrosa com ha arribat a ser. No obstant, algú els ha d’alimentar durant l’any perquè ara, al pessebre, puguin fer les seves feines, però ja sabem que és l’encantament d’aquests dies. Com és un encantament que “El pensador” de Rodin continuï en la seva posició anys i panys i no li surti fum del cap.

Que les vostres festes siguin delicioses, amables i plenes de fantasia.

Olga

=======================================

         Els tres caganers.

        Aquests dies la flor de Pasqua és tota aponcellada a punt de florir. És finíssima com la             seda.

SANTA BÀRBARA QUAN TRONA

4-12-22

 *

 SANTA BÀRBARA QUAN TRONA... 

                                           

*

 El temps pre-Nadal, de tardes curtes i lectures en llum suau, em plau molt: torno a nena. Ho he explicat a “Cua de vaca” (Ed. Ganzell). Després de sopar obro la finestreta del calendari d’Advent i em menjo la xocolatina. Soc sola a casa, no puc compartir però en compro pels que són fora. Treballo i recordo. 

    Tal dia com avui, anys enrere fèiem gran festassa. Era santa Bàrbara!!!  Avi i pare, d’Unión Española de Explosivos, convidaven uns amics enginyers de Barcelona i tots a celebrar el dia patronal amb brindis i cants. Podíem fer festa a col·legi... De sempre he admirat la santa Bàrbara pintada per Robert Campin, ara al Museu del Prado. No la descric, observeu-la bé en tots els detalls: ella, la construcció de la rica estança i la perfecció del flamenc Campin. Bona lectora, va ser tancada en un castell pel seu pare, el sàtrapa Diòscur i ...  Patrona dels explosius una noia tan refinada?

     Una altra de les imatges del pre-Nadal era l’arribada al despatx de la gran caixa de fusta amb dels calendaris que cada any oferia U. E. E. i que es poden consultar per Internet. Amb tota la família al voltant, el meu pare, armat de martell i escarpra treia molt a poc a poc els claus, a fi de provocar la nostra impaciència; feia grinyolar la fusta, nyec... nyec... Per fi, apareixia un gruix considerable de pintures amb olor d’impremta. Els millors pintors, llogaven. Hi havia un Julio Romero de Torres que em feia por de mirar, d’una dona morena, de nit, que se’t clavava al cor. Molta gent venia a buscar els calendaris, que després emmarcaven

     Avui ja he enviat als íntims el sant del dia en clau irònica, i potser irònica és dir poc. M’he proposat seguir el santoral buscant els noms i temps més allunyats. Em trobo que sovint no tenen història, pobrets meus. I els que en tenen resulten tan inversemblants que es presten a tota mena d’interpretacions. Aconseguir el poemet curt i que faci somriure és prou difícil. La neurona queda exhausta. Però santa Bàrbara era obligat escriure-la, i forma part del pre-Nadal. 

    

    Per ben acabar, dir que el passat dia 1, per estrenar desembre, vaig presentar el nou llibre "Blaumarí", d'Editorial Arola i amb la col·laboració del Port de Tarragona. Són contes de mar, port i platja, per a adults. La presentació es va fer al bonic Teatret del Serrallo, quan la mar era blau marí. Porta il·lustracions d'Amat Pellejà i es ven al mòdic preu de divuit euros.

         OLGA XIRINACS                                                      

                                                             ============

Molt benestar, sentiu-vos petits de tant en tant i que algú us acaroni. =======

NOVEMBRE

 

13 Novembre 22

Novembre és un mes de pas. Octubre ens plegava l’estiu i encara deixava passar el sol per alguna escletxa. Lluny havia quedat l’alta muntanya de cims feréstecs. I també lluny, no en distància, la muntanya amb la casa que m’havia acollit els estius, font dels meus enyoraments sense remei.

Un vegada, en un caminet assolellat del bosc, em va sortir un conill petit i es va quedar quiet. Jo també. Li anava dient paraules en veu baixa. Ell quiet. El monòleg va durar una estona, fins que vam marxar tots dos, ell amb el seu pelatge suau i jo amb un somriure. El mateix em va passar amb una família de senglars però en ple bosc. Quiets i jo anar dient. Olor de pins al sol, grallar de gaigs buscant la fruita. Ara m’he d’ajudar a caminar amb el carret i no he pogut tornar mai més al bosc. Només de mirar el conillet de peluix que tinc a casa i que em guarda la fotocopiadora, ja em ve el plor.

Avui diumenge al matí hi havia veus i gentada: arribaven els del Betis. Després, una mitja marató benèfica. Ara, el músic de carrer que tocarà tres hores i m’obliga a posar l’aire condicionat i tancar la finestra. Cada dia. Cada dia. I ara serà a l’hivern i tot, amb la calor. Vet aquí com un músic ambulant m’obliga a gastar electra.

Novembre ens tanca amb pensaments indecisos i la mort dibuixa interrogants com el fum de les fulles cremades al jardí que havíem vist florir. Ens deixem portar pels somnis en un paisatge de boira. Ens trobem i, per un moment feliç, entre llibres, jocs i berenar, encara som avui i no demà.

                                                                        ***

Tres postals-collage

OX