IL·LUSTRACIÓ PER A IGNORANTS (CONTINUA DEL POST ANTERIOR)




 

 IL·LUSTRACIÓ PER A IGNORANTS (POST ANTERIOR)

                              23-6-22

                                    *

Les ignorants d’ahir, sobretot la novel·lista,  ens van descriure les escriptores catalanes com a “locals”,  “regionals”, com els vagons de 3a.,  dones de poble que no som cosmopolites com elles. La novel·lista diu que és de Tarragona. Però acte seguit declara: “ni Catalunya ni Tarragona ni Barcelona no m’interessen literàriament, em sap greu.”

Valgui’ns Déu, com es retraten. Poso algun exemples d’escriptors locals, això sí, estrangers, que fa més “cosmopolita”; ells  tampoc han sortit de tercera regional, però potser tan refinades dones no els han sabut trobar:

1 - James Joyce i el seu “Ulisses”, ara  tan aclamat. L’obra passa en un sol dia en una mateixa ciutat. Igualment els seus contes “Dublinesos”. En destaco especialment “Els morts”. Localismes.

2 – Marcel Proust i el seu “A la recerca del temps perdut”, narrat dins la seva demarcació

3 – Dostoievsky i els seus “Germans Karamàzov”, on tot es desenvolupa al seu territori

4 – Emily Dickinson, la celebrada poetessa nord-americana, que no va sortir mai de casa del seu pare.

5 – Louise Glück, Premi Nobel de poesia, que sempre va escriure sobre el seu territori i la memòria de la infantesa.

6 – Isak Dinesen (baronessa Blixen) I el seu cèlebre “Festí de Babette”, en un poble de Dinamarca. Quan va ser a l’Àfrica, on el seu marit tenia plantacions, va escriure les “Memòries d’Àfrica”.

... i Vassily Grossman, Giorgio Bassani, José Saramago...

Potser com a mostra i memòria ja n’hi ha prou. Gràcies que aquests autors i tants d’altres com llegirem o hem llegit i descobrirem en les nostres vides, coneixem els seus paisatges i costums i tenim així una visió dels seus “localismes” que ens fa alhora més universals. I si alguna de les dones “exquisides” i despectives llegissin part de les nostres obres, descobririen nous mons.

              Il·lustracions: collages d’OX

              1 - La Xula torera

               2- Pierre Louis Romigny de la Paillarde

==================================================



 

LES IGNORANTS ENS MENYSTENEN


LES INGNORANTS ENS MENYSTENEN.

20-6-22

    *

La periodista que comenta i pregunta, en un article recent, es dedica en general a temes que entenem com a cultes, exquisits, lluny del vulgar. Per això ha pogut dir de la seva entrevistada, de primera novel·la amb premi i diverses edicions, “que és una novel·la estranyament cosmopolita en la literatura catalana”. És a dir, que la literatura catalana catalans no és cosmopolita. Allò cosmopolita ens resulta estrany.

              L’entrevistada viu a l’estranger i per això diu el que diu: “(..) El problema és tota la resta. A Catalunya només interessen les novel·les de senyores que se’n van a viure a l’Empordà per replantejar-se la vida (...). Per si no fos prou clar com arribem a ser,  a ella, diu, han gosat criticar-li unes quantes referències cultes. Qui, els d’aquí o els d’allà? Suposo que els d’aquí, perquè aquí publica. Si que són rucs, els seus lectors.

              I acaba amb “el complex d’inferioritat de la literatura catalana, que no creu que es pugui escriure res més que novel·les regionals, això sí, ambientades a l’Empordà, perquè si les situes a Mollerussa es veu que no tenen la mateixa gràcia.

                                                                     ***** 

    Dos collages d'Olga: 1 - Lectura - 2-  Pitoperume

                                                                     *****

 

QUI VOL CAPAR ELS ESCRIPTORS?

 






QUI VOL CAPAR ELS ESCRIPTORS?

                     ***

1 – 6 - 22

Aquesta Primavera Literària omple Tarragona amb un sens fi d’actes, cosa que vol dir plena activitat fins gairebé tocar l’estiu. No Tarragona solament, sinó moltes poblacions  que estimen lletres, música i festivals, com ara el consolidat Litterarum de Móra d’Ebre.

             De tant en tant els diaris ens ofereixen llargues entrevistes a escriptors o pseudo-escriptors que mereixen (o no) ser reportats per altres escriptors reconeguts. Això els dona més relleu entre els lectors del tema.

             Un entrevistat recent pontificava: ·”Pocs escriptors saben plegar quan ja han dit tot el que havien de dir. Monzó n’és un clar exemplar (...). Sibelius no va escriure pràcticament res en els seus últims trenta anys. Però la majoria d’escriptors continuen escrivint fins a l’últim alè. Per sort, els lectors tenim el dret de deixar-los de llegir (...)”.

             Em recorda una escriptora abans molt llegida; sostenia que els escriptors havien de saber “tancar l’aixeta” perquè es publicava massa. És clar que ella no s’hi comptava, entre aquests, ella n’estava pel damunt, en el seu lloc de confort, que en diuen. Això sí, tant Monzó com l’escriptora tenen lloc preferent al diari on esperen que algú els llegeixi.

             He de plegar d’escriure? Un bon conseller literari deia que sempre cal tenir un llibre “in mente”, és a dir, que la mort ens prengui amb el llibre, acabat o per acabar. Jo que vaig posant els anys al costat dels llibres... dec ser la riota del món literari. I, encara, potser m’hauré d’afegir anys, perquè en tinc dos “en premsa”...

             Llegiu i escriviu: sigueu feliços.

                                ***

Últimes llums - collage OX

Èxtasi en verd - íd.

========================================================================

DIES QUE PASSEN

 







ENTRE ACTES

Us volia retrobar, bons amics bloguers, però el temps s’allargava massa. Vaig deixar en l’últim post una imatge de vaca amb cua ben visible. Ara la vaca ha començat a fer camí  i espero que si algú de vosaltres la troba, la mireu amb afecte i us correspondrà.

             A primers de maig hi va haver la sorprenent i preciosa notícia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) m’havia atorgat el premi Jaume Fuster. Aquest premi s’atorga a una trajectòria, o sigui, a la vida de qui ha escrit amb dedicació en el camí dels anys. És un premi honorífic, amb l’alt i considerable significat que els companys escriptors han estudiat el teu camí i, després d’una votació, el troben apte per dedicar-li el seu premi.  L’acte de lliurament es farà el 15 de juny a Tarragona, la meva ciutat.

             Aquest mes de maig ha estat ben bé de roses simbòliques, sí, però ple de tota mena de flors  reals i obsequis que els amics m’han portat. En aquest cas, el concepte de poble o ciutat florida es podria aplicar al meu menjador.

La primavera poètica a Tarragona durarà encara gairebé tot el juny i ha estat molt ben dissenyada i aprofitada. La poesia hi té un lloc destacat, com el títol indica. Ahir hi va haver el lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, peça clau vertebradora de la Literatura, però que no inclou poesia. Hi ha hagut diversos premis a concursos escolars i, entremig, com garlandes de flors que ornen carrers i places, rutes poètiques dedicades a diverses causes i persones, entre elles la meva, amb textos que van de la catedral al port, coordinats i llegits per amabilíssims voluntaris.

Aquest escrit sembla un tauló d’anuncis, però l’havia de posar. Dec moltíssim a totes aquelles persones que en el pas dels anys m’han demostrat afecte. He complert, també aquest mes, els 86 anys i per això la presentació del llibre hi coincidia. Me’l presentava la meva psicooncòloga. Ella m’ha fet de cua de vaca, remolcant-me quan  em semblava que no podia continuar el camí. Quantes gràcies em cal donar, en aquesta última etapa de la meva vida...

Sigueu feliços. Els de mar sabeu que un peix també pot remolcar: un dofí, un tauró, una baleneta... ens poden acompanyar a la platja si defallim. N’hi ha exemples. Adéu, amics, fins el proper post.

CANTAREM LA VIDA



 “CANTAREM LA VIDA”

“Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida,

de poble que no vol morir”

                                     Raimon.

Mai ningú ha expressat amb tanta fermesa la voluntat del poble com ho ha fet Raimon des dels primers anys de la nostra resistència.

             Ho canto amb llàgrimes als ulls perquè tot el que llegeixo als diaris em parla de mort. Es mor el planeta, es moren els pobles per malaltia i despoblació, moren els refugiats per mar i terra, es moren els nostres costums, es moren els que estimem, es mor la llengua en què parlem i escrivim, es moren les esperances polítiques...

             El “ No, diguem no!!!” del mateix Raimon sembla que no ha deturat res. Ara la gent acota el cap amb una submissió conformada, “ves què hi farem...” diuen.

             Des de la meva soledat que tant em fereix, em veig incapaç de suportar el pes de tantes realitats nefastes que pesen al meu cervell. Que m’arriben per les notícies i pel que veig al meu voltant. Entre família s’han perdut els costums que marcaven amb esperança les nostres festes, grans i petites. Tot s’ha tornat una carretera grisa, inacabable, de mal transitar.

             He acabat d’escriure un llibre de proses curtes. Es diu “Cua de vaca”. Un estiu de la nostra joventut, Vicenç i jo anàvem per un camí de bosc de la Val d’Aran. Pujàvem i em començava a cansar. Per darrere nostre venia un vaquer amb unes quantes vaques i vam conversar una estona. En adonar-se que jo em cansava, em va dir: “Agafi’s a la cua de la vaca”. Després de l’estranyesa, ho vaig fer i la vaca em va remolcar una estona. No em perdono haver perdut la fotografia que en va fer Vicenç.

             Ara, en pensar el llibre, he vist que necessitava una cua de vaca, un lligam fort, per continuar el meu camí. No em vull quedar abandonada en un voral; vull pujar amb la meva tribu, encara que necessiti la cua de la vaca que em remolqui perquè ja no tinc força. Aquest és el significat del títol. Perquè estic trista, però no vull morir.

                                                   =================




LA RETALLADA DE NADAL



 

LA RETALLADA DE NADAL

 

La ciutat, ben delimitada entre el mar i les químiques, té la catedral com elevació definida marcant el lloc més alt. Un símbol potent. S’hi està bé, a la ciutat.

            És un vespre de novembre. Els carrers i places ja han perdut el to rosat de la posta de sol i el mar té dos colors de blau, més fosc a l’horitzó, on les llums d’algun barco reflecteixen  l’estrella vespertina fluctuant a l’aigua. La gent es veu pàl·lida a la llum dels fanals i trepitgen fulles seques perquè fa mestral.

                                                                         *

            A començaments del 2019 i amb motiu d’un virus epidèmic mortal, es va posar de moda a ajuntaments i centres sanitaris dir que es tindria cura especial de persones majors de 80 anys que visquessin soles. Quedava molt bé, aquella empatia.

            Som a finals de novembre del 2021 i entrem en una casa per veure, per exemple, la vida d’una dona sola de 85 anys. Recordem que són les sis i ja es fa fosc: el que es diu estar entre dues llums. La dona berena: dues  torradetes amb llet a la cuina i es disposa a tornar a la feina. Quina és, aquesta feina?:  a l’estudi que té al costat de la cuina, sobre una tauleta amb rodes hi ha una pantalleta que fa llum color mantega. A la tauleta hi ha diversos retalls setinats de revistes variades i predomina l’Hola, que una veïna li dona quan l’ha llegit. Revista de monàrquics tronats, toreros, aristòcrates antidemòcrates, artistes dubtosos i moltes dissenyadores, moltes. La dona aprofita faldilles vistoses, llargues, i les retalla: seran cortines per finestres, o fons per algun objecte curiós. A la tauleta hi ha un potet de pega, un cistellet amb tisores, goma, clips, cúter, pinces, perforador, cel·lo, desgrapadora i maquineta. Una superfície de fullola per treballar-hi al damunt, protegida amb paper. 

            Al seu costat, en un caixó de plàstic,  hi té un arxivador rudimentari i molt gastat, fet amb cartrons que contenen, segons el rètol: Flors, Retalls de roba, Parets i cases, Finestres, Nens, Cuina, Cares i mans, Detalls de Nadal, Especials. A la safata de sota la tauleta de rodes hi ha capses de sabates amb cartolines retallades blanques, blaves i negres, mida de sobre americà. Altres capses amb vidrets adhesius de colors; recipients de plàstic prim  que havien contingut canelons, formatge tallat, etc. ara plenes de retalls molt petits que es podrien perdre.

            La dona prepara les felicitacions de Nadal. Busca temes que li agradin. Sobretot cases o pisos que munta amb elements molt diversos sense relació però amb format d’edificis o cabanes. Per exemple, les teulades d’una finca de milionaris a Miami  faran de sostre d’una casa de pisos de fantasia. Hi afegeix detalls curiosos, hi dona calidesa o misteri, talla i retalla detallats minúsculs amb tota paciència i els va donant forma. Quan cada tema és acabat, l’il·lumina amb els vidrets de color, un aquí, l’altre allà, fins completar la il·lusió que pretenia. Si l’ha aconseguit o no, ho diran els receptors de les targetes.

                                                                        *

            Cada hivern ha fet el mateix des que era nena. Ja llavors els pares li portaven fulles seques de plàtan de la Rambla perquè hi pintés angelets, i els enviaven als amics. També des de fa tants anys, escolta, quan treballa, aquella peça, “White Christmas”, d’Irving Berlin, cantada sempre per Bing Crosby, l’únic que li sap donar l’entonació precisa i preciosa. Ell, quan escrivia les seves postals de Nadal, deia, sentia els nens que lliscaven sobre la neu, tot li portava alegria, i desitjava felicitat i brillantor. Cada any. Immortal.

                                                                                  *

            Amb el temps, tothom va volar de la casa fins que la dona es va quedar sola. Continua retallant per obsequiar els amics. Els que encara escriuen nadales li responen i ella n’està confortada perquè algú la recorda. Cada vegada menys, perquè la vida és molt trista, ben mirat. Ara fa alguna targeta per enviar per ordinador i hi afegeix lletres: Bon Nadal. Les envia a tothom que la felicita per correu electrònic. Les fetes a mà, totes diferents, són vora cinquanta. Quina feinada, mare meva.

                                                                    **

            La dona porta dues vacunes i té passaport Covid. Li cal la tercera però ella espera que l’avisin, com han fet les altres dues vegades. Si no l’avisen, és que la donen per morta. Mai ningú no s’ha interessat per ella mentre dura el virus, oficialment, s’entén.

“Però, tu et vas creure de bona fe que era veritat allò que es preocuparien per la gent més gran de vuitanta anys que viu sola?”, li pregunta una infermera amiga un dia que es troben a l’hospital. La dona ha d’anar sovint a l’hospital. Té càncer, ara en stand- by. “Sí, que m’ho vaig creure”, li respon. De moment, la dona s’espera que l’avisin. “Truca, dona”, li diu algun familiar, que la veu tossuda. “Vull veure si es recorden de mi”, torna a dir ella, confiada. Mentrestant, retalla i enganxa, posa sobres i segells i deu ser de les poques que mantenen les oficines de Correus amb vida.

 

                                                     =====================

NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

 

             NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

            Tot va començar  el 2007.

            L’escriptora



estava contenta. La seva ciutat li dedicava un petit i interessant col·legi que portaria el seu nom. Era a la part més alta de la ciutat, coneguda com muntanyeta de l’Oliva i s’aprofitava una antiga casa modernista, coneguda com Mas de Mallol, amb la seva torre, entre bosquets de pins.

            Les joves mestres n’estaven entusiasmades: ensenyarien segons els nous sistemes avançats. Tenien hort i hi van plantar hortalisses i flors i alguns avis ajudaven. Els alumnes cantaven, aprenien, celebraven festes, avançaven estudis fins al punt gloriós d’obtenir dos premis Baldiri Reixac, dos d’Escola Verda, un Sambori, un de l’Abacus... Eren a tocar del cel. Quina sort, la ciutat, de tenir aquesta escola.

            Quan l’escriptora va fer 75 anys, els va voler celebrar entre els petits i els mestres d’aquell col·legi de contes que duia el seu nom. Dalt de la torre de la casa hi vivia un fantasma que obria les finestres i aprenia les cançons dels infants.

            Aquell dia d’aniversari, l’escriptora va comprar un gran pastís fet de llaminadures enganxades, per poder-lo repartir bé. Va demanar que els nens li retallessin una corona de cartró, com se sol fer en aquests casos. La té a casa seva sobre una caseta de nines.

            Al jardí, sota bona ombra, es van aplegar tots, els professors de música van fer cantar els nens i la festa va ser el millor aniversari que havia celebrat l’escriptora.

            El infants aprenien, les verdures creixien, el fantasma de la torre estava content, quan... HORROR !!! La consellera d’Ensenyament va dir que el col·legi es tancava perquè... cal saber per què, si en política tot és arbitrari? A l’Ajuntament de la ciutat li devia importar un rave, hi va venir bé i el jove col·legi va ser tancat el juny del 2012. Entre altres coses van dir (recordo haver-ho llegit) que “era un col·legi de rojos”.

            Mestres, pares i avis, entusiastes del col·legi, van protestar llargament i organitzar diverses accions de reivindicatives. Tot va ser en va. La ciutat havia perdut un tresor d’humanitat irrepetible.

            L’octubre del 2021, l’escriptora s’assabenta pel diari local que a una part de l’antic col·legi tancat hi havia hagut una llar d’infants que es deia “El jardí de l’Olga”. Ara, un escola annexa es queda l’espai i desapareix aquest “Jardí de l’Olga”. El nom de l’escriptora s’esborra del tot. Ni un bocinet de jardí, li queda. El seu esperit s’enlaira cap a la torre, a fer companyia al fantasma.

                                      ===============================