CARTA D'ULTRATOMBA



 

CARTA D’ULTRATOMBA

21-6-24

L’any 1985 jo preparava una novel·la que el 1986 va guanyar el premi Ramon Llull, «ZONA MARÍTIMA».

A Tarragona tenim un cementiri marí, el Cementiri Britànic (territori de S. M. Britànica), dit popularment Fossar dels Jans. Voltat de palmeres, bignònies i buganvilles, descansa al Passeig Marítim Rafael Casanova, ben a prop del mar. Hi ha documents del 1900 que descriuen aquest lloc com a zona feréstega on les ànimes hi sobrevolen en dies de tempesta. Jo disposava de molta documentació sobre els difunts, que gentilment em facilitava el Cònsol Britànic a Tarragona, amic de la família.

Vaig treballar en una de les dues criptes del cementiri. Realment, són tenebroses i produeixen un cert recel. Hi vaig anar sempre acompanyada d’una bona amiga bibliotecària.

De tots els noms estrangers que hi figuren, em va cridar l’atenció una làpida blanca de marbre amb unes flors esculpides: Nora Holmboe. Vaig investigar. Va morir a 36 anys l’any 1936. Com que és l’any del meu naixement, em va quedar a la memòria. Va ser la dona del Cònsol de Cuba a Tarragona, Arturo Loynaz del Castillo.

Vaig escriure, sempre dins del cementiri, integrada en aquelles vides i les seves fatals circumstàncies. Formava part dels meus espais i Nora la primera.

***

Han passat molts anys. El dia 18 rebo un correu de l’Associació d’Escriptors (AELC) on s’adjuntava la carta d’un senyor que em volia conèixer i demanava que m’ho fessin saber.

El senyor Santi Gabino és el besnét de la Nora Holmboe, la meva amiga desconeguda morta el 36 i que em devia voler enraonar des de la seva làpida blanca.

Com bé diu Santi Gabino: «los ojos se me enaguaron al leer su carta...». La meva de resposta. Els detalls d’arbres genealògics i noms familiars serien sobrers en aquest correu, però la meva sorpresa i emoció en rebre notícies de Nora no sé si us la podeu imaginar. M’envia la fotorafia de Nora, una noruega fràgil i bella, elegant, confiada i amable. Es van conèixer amb el cònsol en un ball a l’ambaixada d’Oslo.

Santi és un senyor de 47 anys casat amb Oscar; viuen a LeLand, un poble petit a Florida, i va descobrir el meu llibre treballant en el seu arbre genealògic. No entenia bé el català i se’n va fer «fabricar» diu ell, un des d’Holanda (¿?), que l’ha meravellat, tot i que encara no l’havia acabat de llegir. Ja volia venir de seguida a veure la tomba de la seva besàvia, però la clau del cementiri britànic ens costa una enormitat d’obtenir perquè ara el Consolat és a Barcelona. Però estic segura que vindrà quan aconseguim la clau.

Encara una nota: Loynaz del Castillo era familiar de la poeta cubana Dulce María Loynaz, que sempre he admirat, sobretot per «Últimos días de una casa».

No cal dir que es tanca un cercle de coneixences gràcies als sentiments d’ultratomba, comunicats i recollits a través dels països i d’uns anys que encara em troben viva i receptiva: Nora, t’has volgut donar a conèixer abans que em morís. Gràcies. Et portaré flors.

***

Noteta: Dilluns marxo uns dies a Caldes de Boí, a refer-me de la meva persistent enyorança.

***

Foto de Nora, soltera ( aportada per Santi Gabino, besnét de Nora)

Olga observant la tomba de Nora (Diari de Tarragona) 1986 aprox.


" ELS ANYS ENS AGUAITEN"

 


            







«ELS ANYS ENS AGUAITEN»


1936 és el meu any de naixement. El 1936 Dora Maar -intel·lectual, fotògrafa-, mostra un autoretrat. En primer pla hi ha una teranyina ben teixida que ocupa tot l’espai rectangular i la cara sencera de Dora, amb el títol: «Els anys ens aguaiten». L’artista fa amb les mans un gest com de sorpresa o indefensió.

Soc al 2024. «El temps m’ha atrapat», sentencia Simone de Beauvoir a «La força de les coses» (1963). Admiro aquest llibre i m’identifico amb molts passatges.

Una teranyina vela els matisos de la meva cara i entristeix els meus ulls com els de Dora, que s’endinsen al seu pensament, reflexius.

L’horabaixa és la de les absències. Bellíssims colors que prenen l’última deriva. Sola, a casa, sento la gent del carrer i observo els tons canviants del mar.

El 28 d’abril vaig formar part de «Llegats vivents» al Palau de la Música, que va homenatjar esplèndidament nou poetes a qui el temps sí que ha atrapat però, com diu el títol, encara som «vivents».

He presentat un petit llibre de pensaments, «Estació de pas» (Ed. Ganzell). Va ser el mateix dia del meu 88 aniversari, 11 de maig, entre molts amics, al vestíbul del Teatre Tarragona.

Des de febrer m’ha estat donat un nou bocí de vida i l’escric. Però ara soc jo que interrogo les teixidores eternes que sotgen, que encerclen l’alè vital i els pregunto, temorosa: «quan serà, que m’atrapareu?»


Olga Xirinacs

*****

Dora Maar - 1907-1997

Simone de Beauvoir - 1908-1986

ADÉU ALS ANYS

 

7-5-24



Festejaven. Seriosos. Ell portava bigotet retallat. Ella semblava dòcil. Els vèiem sovint per la ciutat, perquè en una ciutat mitjana ens retrobem sempre els mateixos.

Aquells dies Antonio Machín cantava «Un compromiso», lent, to menor, melangiós. Era el temps que tots ens vam començar a enamorar.

                                                                    *

    Han passat molts anys. No els he vist més, però quan els penso em venen aquestes imatges: una habitació en penombra. Una capsa amb sabates d’home desada al fons de l’armari. Silenci, amb alguna remor molt endins de la casa. El retrat de la parella emmarcat en grisos. Potser una vella olor de càmfora, esvaïda.

    Ja de nit entra ella. Sola. Encara guarda les sabates de ballar, de mig taló, que va embolicar amb paper de seda. Les agafa una estona, la justa per tornar al compromís, a Machín i a vessar una llàgrima també grisa.




Baixaven pel Passeig i el roig daurat de ponent senyalava el final del dia sobre el mar. Era el mes de Maig i es sentien les granotes de l’estany del parc. Havien segut una estona al banc i s’explicaven les feines del dia, perquè es començaven a conèixer.

S’havien trobat a les sis, segons el bolero «Cita a las seis», de Lorenzo González. Ella el trobava un cantant massa apegalós i s’estimava més algun altre intèrpret més moderat. A ell tant li feia, mentre es poguessin donar les mans.

    Quan es van casar, el sabater pegot de l’altra banda de carrer li va regalar unes sabatetes ballarines que va fer servir pel viatge. Una de les camises de dormir que estrenava, estampada amb floretes, la van fer amb el tergal que es baixava d’Andorra d’amagat. Tot era nou, llavors, i el sol de les cites encara no s’havia post del tot.

                                                                           ***

    Van passar molts anys. La roba d’ell la va donar tota. Ella, que encara guardava l’estereoscopi dels avis, havia desat totes les pipes d’ell, el bastó de muntanya i el llaç de la corona que l’empresa va oferir per al seu enterrament. Algunes vegades, quan es miren els ulls als retrats, ella li diu: «quan tornis te la posaré en banda, com un príncep».




LA PRIMERA GINESTA (O L'ÚLTIMA)

 

           

                5 – 4 – 24

 

LA PRIMERA GINESTA  (O L’ÚLTIMA)

 


    Quan  vaig a l’hospital, que és sovint, un moment o altre el dedico a observar el talús. És un ampli espai de terra elevat i extens que va dels darreres de l‘hospital fins a la carretera. S’hi fan tota mena de plantes silvestres. Amb la dilatada sequera que patim a Tarragona, tot el talús és de color més aviat marró. Hi ha una gran ginesta ara seca...  ¿Seca?

De la meitat de l’arbust  i fins cosa d’un metre cap amunt en surt un sol brot ben verd. I del brot, ramificades, vuit o deu flors busquen el sol. ¿Com deuen haver sobreviscut en la soca mare?

Les saludo amb admiració per la persistència de la vida, però no duia màquina per poder-les retratar.

Alguns artistes plàstics que han pintat les nostres terres del sud constaten que aquí els arbres es veuen marronosos, com gairebé tot el paisatge; o platejats si són oliveres. Però mai amb el verd fresc dels prats i territoris més al nord. Hi ha el que hi ha i així vivim.

Aquest hospital Joan XXIII acabarà aviat unes obres importants per poder atendre la gran demanda dels d’aquí i dels que arriben, que són molts. Molts per al mateix personal. Que vol dir forçosament escatimar atencions. Per això no s’entén que despatxin tants professionals d’un gran hospital de Barcelona. ¿És que a la «capital» no hi ha immigració?

Com que som generosos i ens preocupem pels d’aquí i pels de més enllà, trobem l’horror dels que es delecten a bombardejar hospitals com qui elimina plagues de rates.

¿És que en alguns llocs del món, després de les grans massacres, com en el talús eixut,  sols en quedaran deu o dotze flors de ginesta?  ¿ O encara seran massa?

*****

Dibuix: Olga

ENYORANÇA I CANTS


 





ENYORANÇA I CANTS

24-3-24

   *

Soc una dona sola. Ningú m‘acompanya. Enyoro aquells temps de Setmana Santa que em sentia protegida per pares i avis. Més endavant vaig saber el significat de la cruel postguerra, però no pas de nena ni en la primera adolescència.

    La iaia Lola portava un preciós devocionari enquadernat en pell suau i jo l’acompanyava a visitar els altars guarnits de flors i de ciris en profusió. Silenci. Pregària. L’avi anava a la processó i portava un gran ciri, l’atxa, que en deien, i aquella olor de cera omplia els carrers per on passaven els misteris, enormes figures amb cares adolorides que ens interpel·laven, ens demanaven compassió.

    Eren temps de necessitat i misèria per a molts. Quan em vaig fer gran anava comprenent el sentit de la postguerra, cada vegada amb més cruesa. Morts, desapareguts, ferits, represaliats... Fins al 74 encara, amb Puig-Antich.

    No em puc estar d’esmentar aquí la felicitació que el papa Pius XII va enviar a Franco per l’èxit de la «cruzada». El terme «cruzada» el va determinar el cardenal Gomà. Sense la seva influència al capdavant dels cardenals, potser la nostra guerra del 36 no hauria tingut lloc.

    Ho explica l’autor del llibre «La Iglesia contra la República española» (Editor: Grupo amigos del P. Llorens, Vieux, 1968), que hauria de ser conegut per tots nosaltres. El pare Josep Maria Llorens, de Tarragona, exiliat a França, ens ho mostra en aquest volum documentadíssim, que no té pèrdua, que tots hauríem d’haver llegit, i que es ven per Internet.

    Quan el P. Llorens explica la felicitació de Pius XII a Franco, exclama: «El felicita per un milió de morts!!!»

***

    Soc la dona que escriu a la placeta de Vilarroma, abans d’anar a beneir una palma tan menudeta, que una veïna em dona un brot de llorer perquè no es vegi tan petita. Enyorava la postguerra, la protecció de casa i el clima de recolliment. Records de nena feliç. Ara cal que m’enfronti sola a un cert clima social indiferent amb retirada a hostil. I em miro l’arquebisbe vestit de vermell com baixa en processó amb les palmes i la Schola Cantorum de la catedral.

    Cantarem, sí. «Cantarem la vida, / cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir». (Raimon)

    Olga


Imatge: Internet
Palmeta: meva



EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

 



EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

1-3-23

Amb voracitat segons els uns i amb lentitud segons els altres, el nou any 24 se’ns ha empassat dos mesos.

En aquest temps de la meva vida, arrencar fulls de calendari és tan habitual com treure les escombraries. Comparació poc digna? Juntament amb el diari, també cada dia llenço les notícies de guerra i la ineptitud flagrant dels nostres polítics. Ja no dic la mala entranya dels «altres» polítics. I la bestialitat dels de més enllà. Al començament, al mig i al final, tots xuclen la sang dels pobres.

Amb els anys que tinc, no confio veure cap final feliç. Els grans oracles mundials només ens porten amenaces de mort.

Els meus oracles més propers són tres i fan prediccions per al dia, màxim per tres dies. Un és el baròmetre: fa molt temps que ha oblidat la pluja i l’agulla només es decanta cap al vent. L’altre és el mar, quan mostra el moment que el mestral intens empeny l’aigua de través. I un tercer i modestíssim és el record de la sardana de Morera i Guimerà: «Les fulles seques». És així: «Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant...». La diferència entre els dies dels autors i els meus dies, és que ara, en comptes de fulles seques, la sardana la formen plàstics i tovallonets de paper dels bars.

*****

Olga Xirinacs






HOSPITAL


27 - 1 - 24

Estimats amics del Bloc,

                              d'imprevist es va fer una pausa forçada a la meva vida. Ni temps vaig tenir de respondre tots els missatges de Nadal.

    El 27 de desembre ingressava a urgències de l'Hospital Joan XXIII. Hi he passat  un mes. Vaig perdre la noció dels primers dies i amb prou feines sé com he viscut els altres.

    La grip A es va conjurar amb un fet greu: l'efecte advers d'un canvi de medicament pel càncer, la lenalidomida, em va produir una trombosi a la cama dreta, amb gran dolor i perill. Tot plegat em va deixar feta un nyap. Segons em van descriure el TAC, la meva cama dreta és un camp de mines.

    Lenta recuperació. Hi ha hagut tots els tractaments necessaris a l'abast. He tingut una atenció perfecta.

    Però no explicaré com he exhaurit tots els meus recursos mentals per omplir les llargues, llarguíssimes hores del temps en soledat i incertitud que tan lentament passaven.

    A casa vaig deixar els meus petits pessebres i el trio de vells caganers encara es deu preguntar on soc. Guardo la llauneta de l'hospital amb els raïms del dia 31. Que lluny van quedar per a mi les sirenes dels vaixells del port, a les 12...

    Soc en un any nou i no el veig... Les parets desconegudes, els sèrums, les ombres, l'insomni. Del meu cervell van sortir totes les músiques possibles, tots els contes infantils i els artúrics, més els inventats, on jo em feia també de la colla per tal de passar uns minuts més de les nits inacabables.

    Ara em vaig curant i tinc por. Por de tot el que he vist al meu voltant. Tinc l'edat més que suficient per saber què m'espera. Ho torno a dir: tinc por.

    No obstant, treballo en dos nous llibres petits. Agraeixo la vida que em retorna a poc a poc, entre els plàtans amb color de rovell i el paisatge de la Serra de Prades que veia per la finestra.

    Ahir vaig arribar a casa. He perdut la llestesa i em canso de seguida. No obstant, voldria celebrar el meu 88 aniversari amb les dues publicacions. Viure, alhora agraïda i temorosa. I escriure.

    Us estimo, amics fidels. Us desitjo el millor.

    Olga