EN BLAU



  EN BLAU

*

7-12-23

*

Sento encara, al meu pas lent, el «Canticorum Jubilo», de Händel. De bracet amb la doctora Montserrat Palau, vestim el color blau que correspon a Lletres. Ella amb birret, jo encara no. Inclinem el cap davant del Rector Magnífic. Seiem. S’obre la solemne sessió.

He estat acollida amb tota generositat a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, en qualitat de doctora Honoris Causa. En la soledat dels últims anys – i són els últims en doble sentit-, em trobo ara amb tota una estimació d’arrel i obra literària que em confortarà en el camí. Escoltem i prenem paraules. Titulo el meu discurs «Starlink»: aquell trenet celeste vist una nit d’estiu al cel net de Mont-ral, com una aparició de fantasia i que va resultar ser la col·lecció de nanosatèl·lits de comunicació d’Elon Musk.

Pels anys, ja he fet també el recorregut vital i la meva memòria ha visitat algun dels meus satèl·lits per coordinar les paraules corresponents al discurs d’investidura. Aquest ha estat precedit d’una magistral «Laudatio» pronunciada per la doctora Montserrat Palau.

Quan el Magnífic (així cal dir-ho en tot moment) Rector dona l’acte per acabat, desfilem al compàs coral del «Gaudeamus igitur», l’himne dels estudiants, sembla que d’autor anònim, que entona, decidit, el Cor de la URV. Si, cal gaudir, que la joventut són quatre dies i ja ens ve la molesta vellesa fins que la terra se’ns empassi, diu la lletra.

Després, fotografies al sol de migdia amb molts amics, sobretot per alimentar el record en els dies àrids i freds de l’hivern vital.

Fins aquí la glòria del dia 30, que ha portat escalfor i alegria a la meva vida.

***

Perquè...

El dia de Tots Sants, 1 de novembre, va morir de sobte el meu estimat germà Sergi. De sobte i sense patir malaltia. L’esperaven a dinar i no arribava. Era mort amb el telèfon a la mà sense haver pogut demanar auxili. Costa creure el que veus. Cop dur. Reanimació inútil. Llàgrimes. Silenci. Vetlla. Era el petit de tres que som. Dol llarg. Molta gent l’estimava.

***

Perquè...

Ha tornat. Més sessions de químio. Temor en la soledat. Menys d’una setmana de la investidura i el sol s’amaga. El meu temps íntim de Nadal, el sentit profund de Nadal que visc amb tendresa i en solitud, s’ha trastocat. Reaccionaré, ho vull fer, però no sóc forta. Continuo escrivint cap a la vida. «La mar, la mar, que sempre recomença «, diu Paul Valéry a «El cementiri marí».

*****


Olga Xirinacs





MIQUEL, L'ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER



        

A L’ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER


Quin mal dimoni us molesta?,

ens demana el bell arcàngel.

Aparteu aquells que empesten

la nostra parla estimada,

tallada en pedra picada,

que es parlava en catedrals,

en les més altes ermites

que vigilen les muntanyes;

i als palaus de la ciutat

quan la Generalitat

governava bé aquest poble

en tota la integritat.


Veniu, sant Miquel arcàngel

i allunyeu la gent abjecta

que ens vol escanyar el país.

Veniu, feu de Catalunya

la porta d’un paradís.

***

Olga Xirinacs --

Dia de sant Miquel - 23


FESTA MAJOR

 









FESTA MAJOR

*

24-9-23

*


Som en plena Festa Major. El compàs de dia i nit ha estat el dels bombos de vibració perillosa, capaços d’ensorrar una casa començant per petar els vidres. El cervell va repetint els bom-bom-bom

i et sents com el ruc al que van arriant. Es podria dir que la ciutat neda en estridències i en fum. Des dels petards als trabucaires, la densitat de l’aire es torna sòlida i es mastega. I no solament al carrer, que fa calor i tenim les finestres obertes. Encara falta la cirereta, que és la gran traca d’aquesta nit, amb una explosió final just davant de casa que cal posar el cap sota el matalàs.

Tota la ciutat és al carrer, com l’olla que sobreix.

Som mediterranis.

Tot ens és permès, mentre la gent xali.

Això passarà. El que es mantindrà és la música amb amplificador que cada matí i tarda promou l’Ajuntament per als músics ambulants que ho sol·liciten. Hi ha diversos punts permesos a la ciutat i dos són molt a prop de casa. Tant, que quan intento obrir una mica la finestra per respirar la briseta, m’arriben esgarips diversos de les dones que canten Al·leluies o Beatles a crits pels micros. Tot l’any. Am-pli-fi-cats.

Cosa que m’obliga a gastar electricitat quan vull treballar i he de tancar i posar l’aire condicionat. I sort d’això. A mi l’Ajuntament no em paga i l’Elèctrica em cobra. «Fot-li gastos», que encara diu algú.

Llegir i escriure s’han tornat fets impossibles i incòmodes. Marxar? Malauradament, ara ja no puc. I mira que fa anys que pago el rebut a l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica. Encara tinc fe? Soc romàntica? Més aviat lluito al bàndol de les causes perdudes.

**************

Olga Xirinacs

Dibuixos OX


ABANS DE DINAR I PENSANT L'11-S

 









ABANS DE DINAR I PENSANT L’11-S


Com que em passo força estones a l’hospital, m’hi quedo a dinar algunes vegades. Agafes la safata amb el panet, l’aigua i les postres i al taulell et posen els plats del dia. Passes per caixa i a la taula.

Sempre porto paper i boli i a vegades em poso a escriure, com avui. Perquè com que encara és aviat, les noies freguen i jo faig l’apunt.

Vaig ferida i no de cos sinó d’esperit: «Fulminat el català a Mallorca», he llegit al diari. «Primer és la salut que l’idioma» diu la responsable. I jo escric:

*

Vaig a buscar la safata.

Les noies encara freguen,

«ja em posaré aquí al costat», els dic.

Mentre espero el dinar penso amb tristesa

la greu mutilació del català

en terres de Mallorca.

Estem tocats de mort, és cert

i no hi posem remei...

La mar blava que ens volta,

mar de conquesta i particions,

gran Palma, brillants Pitiüses...

ET CURARAN EN CASTELLÀ, NINETA,

AMB EL PUNYAL DE MATAR.

******************************

Que passeu bona Diada

*

Olga Xirinacs

ANGELICA ARCHANGELICA



 

 ANGÈLICA (ANGELICA ARCHANGELICA)

*

30-7-23

*


     He arribat de la Vall amb rams de flors i els ulls plens de preciosos paisatges. El refugi que fan els dos vessants de muntanya, des de la severitat dels avets fins la tendresa de les flors a les vores de la carretera porta a admirar aquesta terra. L’aigua, que no se sap si riu o plora, tot ho omple amb la seva veu que en porta milers d’altres: quan sec a la vora del riu escolto les veus antigues que un dia es van dir i que s’han quedat entre pedres i marges en una conversa eterna.

    Les velles pedres del claustre, que tant he dibuixat, somriuen a l’estiu perquè s’omplen de roses i de l’admiració dels que hi entren. Les petites botigues de conte de fades ofereixen a la imaginació tot d’objectes acolorits, suaus, llaminers: llibres, llana, joguines, artesania, animalons de peluix, xocolates amb pètals de rosa i cremes remeieres i de bellesa.

    Al seu santuari en soledat, la Mare de Déu de Caldes sempre espera que li adrecem alguna paraula o pregària; que li expliquem la vida de l’any que ha passat. I la contemplem amb dolcesa, esperant tornar-hi algun dia malgrat les nostres dificultats.

    Els amics, com cada any, m'organitzen una lectura de poemes i participen com lectors. La Direcció ofereix un bonic ram de flors, però jo els n'havia demanat un de silvestre, i per això arribo a casa tan ben acompanyada.

    Entre els molts al·licients, aquest any hem parlat amb un savi herbolari de la preciosa umbel·lífera angèlica (Angelica Archangelica) que, entre moltes virtuts, té la de ser component del licor xartrès, abans fabricat a Tarragona i ara a Grenoble. Brindem, doncs, també amb el xartrès que ens porta un altre amic a la taula.

    Dibuixo a la vora de la Noguera de Tor i els avellaners encara són verds, les fonts ragen i el sol dona els tons a les meves pintures. M’emporto el paisatge, les flors i un llarg i enyorat record.

    OX.

RECOMENÇAR

 



RECOMENÇAR

*

19 – 6 – 23

*

Tornar a començar pot portar al cansament? Certament que sí, així ho conté el llenguatge: «tornem-hi!»; «ja hi tornem?»; «Sant Tornem-hi»; « tornem-hi, que no ha estat res». Sí, retornar significa un esforç.

S. Espriu ho expressa bé i aventura recompensa: « cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores.» Pujant una i altra vegada, deixant-hi la vida, ens assegurem el cim?

***

Diumenge tornaré a la Vall de Boí, tan estreta que els cims gairebé es toquen. Com que sé on comença el massís dels Besiberris, aniré a posar la mà al camí, just al peu del Comoloforno; el segueixen els tres Besiberris i ja, guiant tota la colla, el Montardo.

Em preguntaré com és que, amb els 87 anys que tinc, només puc tocar la base de la muntanya. Que no he fet bé la feina de pujar els esglaons de les «cisternes seques»?

***

Com és que malgrat les escales que he pujat tant per aprendre, ensenyar i escriure català, em trobo que l’edifici s’ensorra, escolto el que no voldria, i com també s’hi enfonsen al meu voltant? O és que em tiren damunt les pedres de la cisterna i m’acabaré ofegant?

***

Olga

POETES I PSEUDO-POETES

 




POETES I PSEUDO-POETES

*

4-6-23

*

El 7 de Juny de 1988, l’eixerit paladí de la cultura Xavier Bru de Sala, oracle de la poesia de l’època, escrivia: «La poesia cada cop és més lluny dels interessos del comú dels mortals (...) Les edicions van de baixa. Les vendes, fatal, si no és a l’ensenyament. (...) Enmig del panorama, els poetes, impertèrrits, continuen produint, com flors en el desert...» Tot seguit Bru de Sala esmenta els seus noms dilectes.

    És clar que això passa aquí a Catalunya, on els que tenen tribuna fan llesques o trituren qui no els ve de gust, déus d’un Olimp arnat i ranci.

    Però, què ha passat gairebé quaranta anys després? Això: l’escriptor Xavier Cortadellas declara, rotund, que «llegir poesia no està de moda. Potser ni parlar-ne. Escriure’n és diferent, però això sovint va per una altra via.» Enigmàtic final.

    Llavors em pregunto: què preparen, doncs, les pomposes Escoles de Lletres? A la del Cap i Casal cada membre que publica ho posa a la solapa del llibre i es creu poc menys que un Nobel. I els flamants recitals, Setmanes, Primaveres, Tardors Poètiques celebrades a tot el territori? És que l’escriptor que fa l’article no n’està al cas? Per què escriu, doncs?





        Els últims i recents poemaris que he llegit em semblen cantelluts i indigestos. Per contra, la Nobel nord-americana Louise Glück, de 77 anys, escriu una poesia que tots podríem assumir, perquè, en la percepció senzilla i fonda que transmet de la seva vida, tots ens hi podem sentir còmodes i representats. Se’n podria dir una guia gloriosa dels aprenents d’avui.

        Al seu article de 1987, Bru de Sala declara que llavors ningú s’atrevia a dir-se poeta. Se’n fugia.

    Però cal recordar encara una altra Nobel, Wislawa Szymborska, quan parla de Iosip Brodsky; intel·lectual primer empresonat i després també Nobel. Ens explica que a ell li agradava dir-se porta. POETA. Per això, a la vista dels poetes reals i sencers, perquè els articulistes, en aquests dos temps, s’entesten a negar la poesia? O potser els fan nosa els poetes?



1- Pitoperume (personatge de S. Espriu) Collage d'OX

2 - Dona i ploma . Collage d'OX

3 - Sol i de dol (J.V. Foix ) Collage d'OX

==========================

OLGA XIRINACS

5-6-23