SETEMBRE DE NOU

 






SETEMBRE  DE  NOU

1 -  9 – 22

   *

Primer dia de setembre. Sempre havia esperat els setembres amb alegria: em semblaven el començament d’esperances agradables, l’acabament de la calor, deixar una certa o total dispersió i posar també un cert ordre a les feines del dia. Aquesta “cert”, “certa” és un condicional lax vol dir pensar que no tot és rígid; és una lleu acomodació, una mínima concessió a les implacables normes que regeixen, siguin les que siguin.

              Però d’uns anys cap aquí els setembres ja no m’agraden tant. Amb el temps han perdut força i al·licients: la calor ha entrat també prenent lloc a les agradables fresques que esperàvem. Com que tinc molts anys, les pèrdues afectives comencen a ser considerables i poden desequilibrar. Poques obligacions se’m demanen si  no són domèstiques.

              L’hora que es pon el sol i es reflecteix a les vitrines fent brillar per un moment els records estàtics, és una de les més belles. Els estàtics. No els vius. Aquests escassegen, com l’electricitat i el gas. I encara em puc permetre comprar i una ampolla de xartrès verd per obsequiar algun visitant ocasional.

              No obstant, saludo setembre. Els savis solen recomanar viure el dia a dia, què faríem, sinó? El dia a dia perquè no hi ha més remei. Però també visitar el magnífic rebost del passat o les golfes airejades. El nou llibre l’alimentarem amb raïm sumoi, i secallona sumaia (o sumoia?); amb postals de la capsa de sabates o el calaix envernissat; amb aquells llibres flamants de la nostra biblioteca. No és un passat ben gloriós, el de les biblioteques? Per què ens recomanen no tornar al passat i després trobem un  munt de personatges, rates incloses, que viuen a i de les biblioteques? A proveir-nos, doncs, i bon setembre.

ADÉU, MUNTANYA, ADÉU

 




       












1 - agost - 22

         ***

ADÉU,  MUNTANYA, ADÉU

 

              Vaig dir adéu a la muntanya quan encara no havia florit del tot: finals de juny primers de juliol. Alguns dies frescos devien retardar la florida de les margarides que cobreixen tota la falda dreta de la muntanya si vas per la carretera en direcció a Cavallers. A l’esquerra la Noguera de Tor acompanya el camí des dels peus del Como-lo forno fins alegrar les Caldes de la Vall de Boí. Flors i aigua omplen la vall estreta. Però hi havia abundor d’escabioses amb les seves papallones associades; de trèvols i ombrel·les variades, blanques i rosa. Fins i tot una moixera de guilla radiant vaig veure al marge esquerre.

              Dibuixar, escriure, retallar paper, conversar: una mansarda de fusta acollidora, monàstica i un parell de llibres. M’anava refent de dies enrere amb molta presència social acompanyada de dolors que van minvar però, ves quines coses de dir als meus anys, no han marxat del tot. I és clar, que no, diria la iaia Lola. I és que una nit, entre mig somni em despertava cridant la iaia. Riureu, però la cridava i obria els antics porticons del pis que ja no existeix. Si havia anat enrere, en el somni...! Que potser la necessitava, aquella companyia? Com ens retrata, el subconscient.

                                                                     ***

              Al prat,  a la gespa i al saló del Balneari hi havia els rapsodes. En secret, s’estudiaven els poemes per a un recital de vespre. Cadascú capficat en síl·labes, talls de línia, entonació, alceu bé el cap que no se sentirà: aquells petits advertiments abans de l’actuació. Tot va ser repassat i ben preparat: dirien poemes meus, com havien fet els dos estius anteriors. Van fer cartells a mà, es copiaven els poemes des dels ipads, un admirador portava, heroic, el gran volum “Óssa Major”.

              Els micro no funcionava, els llums on hi havia la taula amb prou feines, ja se sap, un lloc on cal improvisar ja va fer prou en posar un gerret amb flors i aplegar un públic devot que havia de forçar l’oïda. Però com que els rapsodes s’hi deixaven l’ànima, el públic va correspondre, bona gent d’estiu que escolta poemes com mira flors exòtiques que també floreixen per aquelles muntanyes.

                                                  ***

Sortir de la Vall acollidora fa tristor. Trobaràs la plana com si obrissis la porta d’un forn. Els dies són breus i els records llargs. Si no vaig errada, penso que era la més vella del recinte. M’agradaria retrobar la colla un altre estiu... i les margarides, i la petita mansarda enfustada i els rapsodes que ja s’han fet als poemes...

                                   ***

1-     Rapsodes a Boí.

2-     Soca amb llop.

3-     Petit collage: el pescador.    

IL·LUSTRACIÓ PER A IGNORANTS (CONTINUA DEL POST ANTERIOR)




 

 IL·LUSTRACIÓ PER A IGNORANTS (POST ANTERIOR)

                              23-6-22

                                    *

Les ignorants d’ahir, sobretot la novel·lista,  ens van descriure les escriptores catalanes com a “locals”,  “regionals”, com els vagons de 3a.,  dones de poble que no som cosmopolites com elles. La novel·lista diu que és de Tarragona. Però acte seguit declara: “ni Catalunya ni Tarragona ni Barcelona no m’interessen literàriament, em sap greu.”

Valgui’ns Déu, com es retraten. Poso algun exemples d’escriptors locals, això sí, estrangers, que fa més “cosmopolita”; ells  tampoc han sortit de tercera regional, però potser tan refinades dones no els han sabut trobar:

1 - James Joyce i el seu “Ulisses”, ara  tan aclamat. L’obra passa en un sol dia en una mateixa ciutat. Igualment els seus contes “Dublinesos”. En destaco especialment “Els morts”. Localismes.

2 – Marcel Proust i el seu “A la recerca del temps perdut”, narrat dins la seva demarcació

3 – Dostoievsky i els seus “Germans Karamàzov”, on tot es desenvolupa al seu territori

4 – Emily Dickinson, la celebrada poetessa nord-americana, que no va sortir mai de casa del seu pare.

5 – Louise Glück, Premi Nobel de poesia, que sempre va escriure sobre el seu territori i la memòria de la infantesa.

6 – Isak Dinesen (baronessa Blixen) I el seu cèlebre “Festí de Babette”, en un poble de Dinamarca. Quan va ser a l’Àfrica, on el seu marit tenia plantacions, va escriure les “Memòries d’Àfrica”.

... i Vassily Grossman, Giorgio Bassani, José Saramago...

Potser com a mostra i memòria ja n’hi ha prou. Gràcies que aquests autors i tants d’altres com llegirem o hem llegit i descobrirem en les nostres vides, coneixem els seus paisatges i costums i tenim així una visió dels seus “localismes” que ens fa alhora més universals. I si alguna de les dones “exquisides” i despectives llegissin part de les nostres obres, descobririen nous mons.

              Il·lustracions: collages d’OX

              1 - La Xula torera

               2- Pierre Louis Romigny de la Paillarde

==================================================



 

LES IGNORANTS ENS MENYSTENEN


LES INGNORANTS ENS MENYSTENEN.

20-6-22

    *

La periodista que comenta i pregunta, en un article recent, es dedica en general a temes que entenem com a cultes, exquisits, lluny del vulgar. Per això ha pogut dir de la seva entrevistada, de primera novel·la amb premi i diverses edicions, “que és una novel·la estranyament cosmopolita en la literatura catalana”. És a dir, que la literatura catalana catalans no és cosmopolita. Allò cosmopolita ens resulta estrany.

              L’entrevistada viu a l’estranger i per això diu el que diu: “(..) El problema és tota la resta. A Catalunya només interessen les novel·les de senyores que se’n van a viure a l’Empordà per replantejar-se la vida (...). Per si no fos prou clar com arribem a ser,  a ella, diu, han gosat criticar-li unes quantes referències cultes. Qui, els d’aquí o els d’allà? Suposo que els d’aquí, perquè aquí publica. Si que són rucs, els seus lectors.

              I acaba amb “el complex d’inferioritat de la literatura catalana, que no creu que es pugui escriure res més que novel·les regionals, això sí, ambientades a l’Empordà, perquè si les situes a Mollerussa es veu que no tenen la mateixa gràcia.

                                                                     ***** 

    Dos collages d'Olga: 1 - Lectura - 2-  Pitoperume

                                                                     *****

 

QUI VOL CAPAR ELS ESCRIPTORS?

 






QUI VOL CAPAR ELS ESCRIPTORS?

                     ***

1 – 6 - 22

Aquesta Primavera Literària omple Tarragona amb un sens fi d’actes, cosa que vol dir plena activitat fins gairebé tocar l’estiu. No Tarragona solament, sinó moltes poblacions  que estimen lletres, música i festivals, com ara el consolidat Litterarum de Móra d’Ebre.

             De tant en tant els diaris ens ofereixen llargues entrevistes a escriptors o pseudo-escriptors que mereixen (o no) ser reportats per altres escriptors reconeguts. Això els dona més relleu entre els lectors del tema.

             Un entrevistat recent pontificava: ·”Pocs escriptors saben plegar quan ja han dit tot el que havien de dir. Monzó n’és un clar exemplar (...). Sibelius no va escriure pràcticament res en els seus últims trenta anys. Però la majoria d’escriptors continuen escrivint fins a l’últim alè. Per sort, els lectors tenim el dret de deixar-los de llegir (...)”.

             Em recorda una escriptora abans molt llegida; sostenia que els escriptors havien de saber “tancar l’aixeta” perquè es publicava massa. És clar que ella no s’hi comptava, entre aquests, ella n’estava pel damunt, en el seu lloc de confort, que en diuen. Això sí, tant Monzó com l’escriptora tenen lloc preferent al diari on esperen que algú els llegeixi.

             He de plegar d’escriure? Un bon conseller literari deia que sempre cal tenir un llibre “in mente”, és a dir, que la mort ens prengui amb el llibre, acabat o per acabar. Jo que vaig posant els anys al costat dels llibres... dec ser la riota del món literari. I, encara, potser m’hauré d’afegir anys, perquè en tinc dos “en premsa”...

             Llegiu i escriviu: sigueu feliços.

                                ***

Últimes llums - collage OX

Èxtasi en verd - íd.

========================================================================

DIES QUE PASSEN

 







ENTRE ACTES

Us volia retrobar, bons amics bloguers, però el temps s’allargava massa. Vaig deixar en l’últim post una imatge de vaca amb cua ben visible. Ara la vaca ha començat a fer camí  i espero que si algú de vosaltres la troba, la mireu amb afecte i us correspondrà.

             A primers de maig hi va haver la sorprenent i preciosa notícia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) m’havia atorgat el premi Jaume Fuster. Aquest premi s’atorga a una trajectòria, o sigui, a la vida de qui ha escrit amb dedicació en el camí dels anys. És un premi honorífic, amb l’alt i considerable significat que els companys escriptors han estudiat el teu camí i, després d’una votació, el troben apte per dedicar-li el seu premi.  L’acte de lliurament es farà el 15 de juny a Tarragona, la meva ciutat.

             Aquest mes de maig ha estat ben bé de roses simbòliques, sí, però ple de tota mena de flors  reals i obsequis que els amics m’han portat. En aquest cas, el concepte de poble o ciutat florida es podria aplicar al meu menjador.

La primavera poètica a Tarragona durarà encara gairebé tot el juny i ha estat molt ben dissenyada i aprofitada. La poesia hi té un lloc destacat, com el títol indica. Ahir hi va haver el lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, peça clau vertebradora de la Literatura, però que no inclou poesia. Hi ha hagut diversos premis a concursos escolars i, entremig, com garlandes de flors que ornen carrers i places, rutes poètiques dedicades a diverses causes i persones, entre elles la meva, amb textos que van de la catedral al port, coordinats i llegits per amabilíssims voluntaris.

Aquest escrit sembla un tauló d’anuncis, però l’havia de posar. Dec moltíssim a totes aquelles persones que en el pas dels anys m’han demostrat afecte. He complert, també aquest mes, els 86 anys i per això la presentació del llibre hi coincidia. Me’l presentava la meva psicooncòloga. Ella m’ha fet de cua de vaca, remolcant-me quan  em semblava que no podia continuar el camí. Quantes gràcies em cal donar, en aquesta última etapa de la meva vida...

Sigueu feliços. Els de mar sabeu que un peix també pot remolcar: un dofí, un tauró, una baleneta... ens poden acompanyar a la platja si defallim. N’hi ha exemples. Adéu, amics, fins el proper post.

CANTAREM LA VIDA



 “CANTAREM LA VIDA”

“Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida,

de poble que no vol morir”

                                     Raimon.

Mai ningú ha expressat amb tanta fermesa la voluntat del poble com ho ha fet Raimon des dels primers anys de la nostra resistència.

             Ho canto amb llàgrimes als ulls perquè tot el que llegeixo als diaris em parla de mort. Es mor el planeta, es moren els pobles per malaltia i despoblació, moren els refugiats per mar i terra, es moren els nostres costums, es moren els que estimem, es mor la llengua en què parlem i escrivim, es moren les esperances polítiques...

             El “ No, diguem no!!!” del mateix Raimon sembla que no ha deturat res. Ara la gent acota el cap amb una submissió conformada, “ves què hi farem...” diuen.

             Des de la meva soledat que tant em fereix, em veig incapaç de suportar el pes de tantes realitats nefastes que pesen al meu cervell. Que m’arriben per les notícies i pel que veig al meu voltant. Entre família s’han perdut els costums que marcaven amb esperança les nostres festes, grans i petites. Tot s’ha tornat una carretera grisa, inacabable, de mal transitar.

             He acabat d’escriure un llibre de proses curtes. Es diu “Cua de vaca”. Un estiu de la nostra joventut, Vicenç i jo anàvem per un camí de bosc de la Val d’Aran. Pujàvem i em començava a cansar. Per darrere nostre venia un vaquer amb unes quantes vaques i vam conversar una estona. En adonar-se que jo em cansava, em va dir: “Agafi’s a la cua de la vaca”. Després de l’estranyesa, ho vaig fer i la vaca em va remolcar una estona. No em perdono haver perdut la fotografia que en va fer Vicenç.

             Ara, en pensar el llibre, he vist que necessitava una cua de vaca, un lligam fort, per continuar el meu camí. No em vull quedar abandonada en un voral; vull pujar amb la meva tribu, encara que necessiti la cua de la vaca que em remolqui perquè ja no tinc força. Aquest és el significat del títol. Perquè estic trista, però no vull morir.

                                                   =================