DIES QUE PASSEN

 







ENTRE ACTES

Us volia retrobar, bons amics bloguers, però el temps s’allargava massa. Vaig deixar en l’últim post una imatge de vaca amb cua ben visible. Ara la vaca ha començat a fer camí  i espero que si algú de vosaltres la troba, la mireu amb afecte i us correspondrà.

             A primers de maig hi va haver la sorprenent i preciosa notícia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) m’havia atorgat el premi Jaume Fuster. Aquest premi s’atorga a una trajectòria, o sigui, a la vida de qui ha escrit amb dedicació en el camí dels anys. És un premi honorífic, amb l’alt i considerable significat que els companys escriptors han estudiat el teu camí i, després d’una votació, el troben apte per dedicar-li el seu premi.  L’acte de lliurament es farà el 15 de juny a Tarragona, la meva ciutat.

             Aquest mes de maig ha estat ben bé de roses simbòliques, sí, però ple de tota mena de flors  reals i obsequis que els amics m’han portat. En aquest cas, el concepte de poble o ciutat florida es podria aplicar al meu menjador.

La primavera poètica a Tarragona durarà encara gairebé tot el juny i ha estat molt ben dissenyada i aprofitada. La poesia hi té un lloc destacat, com el títol indica. Ahir hi va haver el lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, peça clau vertebradora de la Literatura, però que no inclou poesia. Hi ha hagut diversos premis a concursos escolars i, entremig, com garlandes de flors que ornen carrers i places, rutes poètiques dedicades a diverses causes i persones, entre elles la meva, amb textos que van de la catedral al port, coordinats i llegits per amabilíssims voluntaris.

Aquest escrit sembla un tauló d’anuncis, però l’havia de posar. Dec moltíssim a totes aquelles persones que en el pas dels anys m’han demostrat afecte. He complert, també aquest mes, els 86 anys i per això la presentació del llibre hi coincidia. Me’l presentava la meva psicooncòloga. Ella m’ha fet de cua de vaca, remolcant-me quan  em semblava que no podia continuar el camí. Quantes gràcies em cal donar, en aquesta última etapa de la meva vida...

Sigueu feliços. Els de mar sabeu que un peix també pot remolcar: un dofí, un tauró, una baleneta... ens poden acompanyar a la platja si defallim. N’hi ha exemples. Adéu, amics, fins el proper post.

CANTAREM LA VIDA



 “CANTAREM LA VIDA”

“Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida,

de poble que no vol morir”

                                     Raimon.

Mai ningú ha expressat amb tanta fermesa la voluntat del poble com ho ha fet Raimon des dels primers anys de la nostra resistència.

             Ho canto amb llàgrimes als ulls perquè tot el que llegeixo als diaris em parla de mort. Es mor el planeta, es moren els pobles per malaltia i despoblació, moren els refugiats per mar i terra, es moren els nostres costums, es moren els que estimem, es mor la llengua en què parlem i escrivim, es moren les esperances polítiques...

             El “ No, diguem no!!!” del mateix Raimon sembla que no ha deturat res. Ara la gent acota el cap amb una submissió conformada, “ves què hi farem...” diuen.

             Des de la meva soledat que tant em fereix, em veig incapaç de suportar el pes de tantes realitats nefastes que pesen al meu cervell. Que m’arriben per les notícies i pel que veig al meu voltant. Entre família s’han perdut els costums que marcaven amb esperança les nostres festes, grans i petites. Tot s’ha tornat una carretera grisa, inacabable, de mal transitar.

             He acabat d’escriure un llibre de proses curtes. Es diu “Cua de vaca”. Un estiu de la nostra joventut, Vicenç i jo anàvem per un camí de bosc de la Val d’Aran. Pujàvem i em començava a cansar. Per darrere nostre venia un vaquer amb unes quantes vaques i vam conversar una estona. En adonar-se que jo em cansava, em va dir: “Agafi’s a la cua de la vaca”. Després de l’estranyesa, ho vaig fer i la vaca em va remolcar una estona. No em perdono haver perdut la fotografia que en va fer Vicenç.

             Ara, en pensar el llibre, he vist que necessitava una cua de vaca, un lligam fort, per continuar el meu camí. No em vull quedar abandonada en un voral; vull pujar amb la meva tribu, encara que necessiti la cua de la vaca que em remolqui perquè ja no tinc força. Aquest és el significat del títol. Perquè estic trista, però no vull morir.

                                                   =================