ENYORANÇA I CANTS


 





ENYORANÇA I CANTS

24-3-24

   *

Soc una dona sola. Ningú m‘acompanya. Enyoro aquells temps de Setmana Santa que em sentia protegida per pares i avis. Més endavant vaig saber el significat de la cruel postguerra, però no pas de nena ni en la primera adolescència.

    La iaia Lola portava un preciós devocionari enquadernat en pell suau i jo l’acompanyava a visitar els altars guarnits de flors i de ciris en profusió. Silenci. Pregària. L’avi anava a la processó i portava un gran ciri, l’atxa, que en deien, i aquella olor de cera omplia els carrers per on passaven els misteris, enormes figures amb cares adolorides que ens interpel·laven, ens demanaven compassió.

    Eren temps de necessitat i misèria per a molts. Quan em vaig fer gran anava comprenent el sentit de la postguerra, cada vegada amb més cruesa. Morts, desapareguts, ferits, represaliats... Fins al 74 encara, amb Puig-Antich.

    No em puc estar d’esmentar aquí la felicitació que el papa Pius XII va enviar a Franco per l’èxit de la «cruzada». El terme «cruzada» el va determinar el cardenal Gomà. Sense la seva influència al capdavant dels cardenals, potser la nostra guerra del 36 no hauria tingut lloc.

    Ho explica l’autor del llibre «La Iglesia contra la República española» (Editor: Grupo amigos del P. Llorens, Vieux, 1968), que hauria de ser conegut per tots nosaltres. El pare Josep Maria Llorens, de Tarragona, exiliat a França, ens ho mostra en aquest volum documentadíssim, que no té pèrdua, que tots hauríem d’haver llegit, i que es ven per Internet.

    Quan el P. Llorens explica la felicitació de Pius XII a Franco, exclama: «El felicita per un milió de morts!!!»

***

    Soc la dona que escriu a la placeta de Vilarroma, abans d’anar a beneir una palma tan menudeta, que una veïna em dona un brot de llorer perquè no es vegi tan petita. Enyorava la postguerra, la protecció de casa i el clima de recolliment. Records de nena feliç. Ara cal que m’enfronti sola a un cert clima social indiferent amb retirada a hostil. I em miro l’arquebisbe vestit de vermell com baixa en processó amb les palmes i la Schola Cantorum de la catedral.

    Cantarem, sí. «Cantarem la vida, / cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir». (Raimon)

    Olga


Imatge: Internet
Palmeta: meva



EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

 



EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

1-3-23

Amb voracitat segons els uns i amb lentitud segons els altres, el nou any 24 se’ns ha empassat dos mesos.

En aquest temps de la meva vida, arrencar fulls de calendari és tan habitual com treure les escombraries. Comparació poc digna? Juntament amb el diari, també cada dia llenço les notícies de guerra i la ineptitud flagrant dels nostres polítics. Ja no dic la mala entranya dels «altres» polítics. I la bestialitat dels de més enllà. Al començament, al mig i al final, tots xuclen la sang dels pobres.

Amb els anys que tinc, no confio veure cap final feliç. Els grans oracles mundials només ens porten amenaces de mort.

Els meus oracles més propers són tres i fan prediccions per al dia, màxim per tres dies. Un és el baròmetre: fa molt temps que ha oblidat la pluja i l’agulla només es decanta cap al vent. L’altre és el mar, quan mostra el moment que el mestral intens empeny l’aigua de través. I un tercer i modestíssim és el record de la sardana de Morera i Guimerà: «Les fulles seques». És així: «Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant...». La diferència entre els dies dels autors i els meus dies, és que ara, en comptes de fulles seques, la sardana la formen plàstics i tovallonets de paper dels bars.

*****

Olga Xirinacs