NOIES DE VIDRE
*
12 – 6 – 20
*
Dues noies en
una galeria envidrada llegeixen atentament un mateix llibre amb punt de seda
blava.
¿Què
hi deu haver? Potser un premi dels Jocs Florals. O poemes de Verdaguer, que
també els va guanyar. O unes cartes d’amor de l’àvia... però en un volum tan
gran...No és la comptabilitat dels bancs del pare. Potser els morts de la
pesta... No serien aquí tan ben relligats.
És
el llibre meravellós “El Profeta o l’explorador del futur”, d’Efraïm Alió, que
han descobert regirant armaris. Es posa
el dit sobre el punt que interessa i
surt al marge l’any i la classe de tragèdies que vindran. Les noies no es poden
avenir del que hi veuen. Hi haurà una guerra; no una, sinó tres. ¿Ens mataran a
nosaltres? Quina por... Hi haurà epidèmies diverses, totes amb molts morts. Ai,
mare...
Ens
envairà molta gent estrangera. No hi haurà feina i els pobres tallaran el coll
als rics. ¿A nosaltres també? Hi haurà massa gent al món i els que sobrin
cauran pels costats, condemnats a la foscor i al fred sense fi.
Esgarrifades,
les noies s’espanten i els cau alguna llàgrima.
Prou.
¿Vols dir que és veritat, això? Jo em penso que sí, mira aquestes taques,
semblen d’aigua, però diria que són de llàgrimes. ¿De qui, nena? ¿De l’àvia, de
la mare? ¿Només hem de plorar les dones? Els homes ploren a la guerra. ¿Segur
que hi moriran tots? Si no moren queden molt malferits. ¿Vols dir que no ens
podrem casar? ¿Saps què? Amaguem el llibre que no el vull veure més. Que no el
vulguis veure no vol dir que no passi. Les filles del banquer posen el punt de
seda blau i se’n van a prendre la xocolata.
===========================================
Vidriera
del taller dels Rigalt, de Barcelona.
