BLIOTECA INAUGURADA

 

BIBLIOTECA INAUGURADA

DIA FELIÇ  -  20-  4-  2023

*

Vint d’abril. Dia assolellat, il·luminat ja per l’aura de Sant Jordi. La professora de música m’acompanya a Torreforta, barri de Tarragona amb notable caràcter propi. La localitat té un Institut amb gran nombre d’alumnes i un professorat de pedra picada: ho dic per les personalitats que hi he conegut i per la seva entusiasta determinació i gran disposició humana i humanística vers una població majorment immigrada.

Aquesta Comunitat Educativa disposa d’una biblioteca. Ha decidit obrir-la al públic i l’hi han buscat un nom. De comú acord han decidit que es digui Biblioteca Olga Xirinacs.

Quan m’ho van comunicar en vaig tenir una profunda alegria: el meu nom associat a una casa de llibres, on els lectors poden trobar universos. A vegades se’ns fa difícil imaginar l’univers; molts milions d’anys, terribles distàncies, mons desconeguts. Però a vegades el somni es pot fer realitat si anem a la biblioteca i llegim, per exemple, «El petit príncep», de Saint-Exupéry. Aquell noiet que escombrava el seu planeta cada matí. Qui sap si un dia a venir...

L’acte, a l’Institut de Torreforta, va ser d’una forta emotivitat per a mi: de sobte coneixia nous amics, es donava raó del nom, hi havia flors, vaig tallar la cinta inaugural!, es feia música i, encara en el daurat de la tarda, al jardí, compartíem berenar amb el professorat, alumnes i familiars. «Vull escriure», em deia alguna noia, i en parlàvem. La jove professora de música em tornava a casa quan el sol ja era baix. Vaig saber que ja no em sentiria sola.

Acompanyo alguna fotografia i en comento una: fa pocs anys, en aquest mateix institut es va fer un gran plafó que conté el meu retrat i un poema del Dia Internacional de la Poesia. La gradació de grisos i negres s’havia aconseguit amb folis on hi havia escrites obres meves. Molt curiós, molt meritori. Damunt, capes de cola per endurir i el plafó serveix de teló de fons en alguns actes fins i tot a la Rambla de Tarragona.

Llarga vida a l’Institut i Biblioteca de Torreforta.

***

FITOLAQUES DESPULLADES

 

FITOLAQUES DESPULLADES

      *

17-3-23

     *

El mestral ha despullat les fitolaques*, Munts i munts de fulles seques de color verd pàl·lid s’arreceren a les parets del Passeig. Gairebé totes les branques han quedat pelades i s’aixequen com garfis impotents que esgarrapen el cel.

          És migdia. Un escombriaire intenta recollir les fulles com qui treu aigua del mar: feina difícil en el cas de les fulles; impossible al mar. L’home parla per telèfon: diu que l’empresa es devia pensar que es tocava els collons al magatzem i l’ha enviat a escombrar.

          La fitolaca és un arbre antropomòrfic, exuberant. El seu tronc és ample, de color ocre pàl·lid i ofereix protuberàncies que més d’una vegada he retratat per pintar-hi damunt. D’arrel abundosa i sinuosa, s’enllaça amb ell mateix i forma dracs juganers i dones rubenianes.

          Continuo el meu passeig i més avall trobo la dona que escombra i que segueix la conversa telefònica de l’home de més amunt. L’escolto: “Es que antes, si echábamos un papel al suelo, nos cogian de la oreja y nos mandaban recogerlo” No sé on devia ser, això. A la nostra ciutat segur que no. Perquè la força del vent infla bosses de plàstic i les fa baixar majestuosament i compassades. I aquelles fulles seques “que feien sardana” segons Enric Morera, ara es combinen amb sobres de patates fregides i tovallonets de bar.

          M’agrada passejar per aquest tram. Té una muralla de pedra que també mostra cares curioses. Les penjaré un altre dia.

                                                        ***

          Fitolaca:  Phytolacca dioica. Bellaombra. Ombú.

          Olga Xirinacs

EM MIRAVA

EM MIRAVA

 

El d’ahir al vespre no el tenia  vist. El passadís de casa és llarg i va al menjador, que era a les fosques. El llum darrere meu feia imprecisa la figura que veia al final: un cap alt i  blanquinós, sense faccions apreciables, em mirava com si esperés la meva arribada. La roba del vestit, també clara, no feia apreciar si era home o dona, però tirava més a dona. Era a tocar del full de vidre de la porta i  no es movia. M’esperava.

          Jo sortia de la cuina cap al passadís i portava la tauleta de rodes amb el meu sopar per aposentar-me al sofà i començar la meva vetlla de nit. Li hauria de passar per davant, doncs.

          A mesura que avançava, la figura s’anava desdibuixant i quan vaig ser al menjador ja havia pres la forma de la pantalla i el braç d’una butaca amb coixí alt.

          Aquest fet em va recordar vivament el del poeta mort, segons explica sir Walter Scott. Un amic seu coneixia un poeta que havia mort feia poc temps. Un vespre, quan llegia al seu estudi, l’amic del poeta aixecà els ulls del llibre per un moment i va  veure el difunt dret al seu davant. En va quedar admirat i es va aixecar per comprovar els materials que formaven la imatge. A mesura que s’hi acostava, veié que un ventall a la paret feia l’efecte del cap, i unes peces de vestir al penja-roba completaven la il·lusió de persona que ell interpretà com el poeta difunt. Se’n tornà a la butaca per veure si l’aparició es refeia, però no va ser així.

          Els entesos, conclou sir Walter Scott, atribueixen aquestes visions momentànies a l’estat del cos potser enfebrat o bé a una il·lusió del nervi òptic.

      
        Olga Xirinacs - 17 - 1 - 23