¿COMPLICACIONS?


¿COMPLICACIONS?
*
23-5-19
*
Em disposo a fer un comentari en un blog amic i ha canviat de configuració. Ara no m’hi deixa entrar. ¿Per què se’ns tornen tan difícils, les coses?
            Llegia fa poc al quadern d’economia que ja s’haurien de notar els efectes industrials que han d’afavorir la gent gran. En la lletra adequada, ara que els editors tiren per la lletra microscòpica. En la impressió fosc sobre clar, i ja fa temps que no podem llegir revistes impreses en clar sobre clar, o sobre negre. Una, el National Geographic, ara en format puça. Etiquetes llegibles als paquets d’aliments. Supermercats amb prestatges accessibles: sempre he de demanar algú que em baixi alguna cosa que no puc heure. ¿Sona antic, això d’heure? És que ens movem amb molt poc vocabulari i sempre repetit. Pots d’obrir fàcil, estris manejables sense prendre mal, voreres llises amb rampetes de pas...
            La meva ciutat no és per a vells, els seniors, que som cada vegada més, i d’això ja en parlaré un altre dia. Jo diria que ni per a mitjanets tampoc és ciutat. Amb tanta pujada i amb fatals comunicacions, et limites al centre, amunt i avall com una fera engabiada. Tanta campanya d’insults com pluja torrencial que ens ofega, i encara no he sentit ningú que faci atenció a la necessitat, benestar, seguretat del ciutadà. Només obscenitats.
            Una veïna de l’escala em deia ahir: “¿Insultos, dices? ¿Qué insultos?” És que ells ni els senten, o ja és el seu parlar i bramar normal. I continuava: “Qué desgracia de arzobispo nos ha caído encima...” Vox, que la ciutat és vox populi.
            Li hauria respost el mateix que el nou arquebisbe, quan encara era rector als pobles de Girona, va dir a Boadella i &: “Si no us agrada aquest poble, us n’aneu i en paus...” Jo hauria afegit: “Ancha es Castilla”, ben veritat. Serà un bon arquebisbe, i tindrà feina, perquè som una ciutat “ocupada”.
=====================================
 Collage d'OX





ANIVERSARI


ANIVERSARI
*
11-5-19
*
Una de les meves fades padrines que em voltaven quan vaig néixer tenia els cabells rossos com la  del collage i li queien com rius d’or a la llum de migdia.
No sé si em va concedir el do d’escriure, però podria ser, i ara l’he volgut recordar, perquè va ser generosa: per sant Jordi vinent, Cossetània em publicarà un llibre que estimo i serà el que fa setanta dos.
M’he felicitat amb un collage que acabo de fer. Hi recordo la caseta de nines, els llibres, la música, les flors de tants poemes i els pètals escampats pel cos quan l’amor es troba. Alguns elements modernistes, els campanars de ciutats llunyanes visitades, els boscos i castells dels contes, un entranyable personatge del Nadal, un gall preciós, uns músics que toquen blues, una dona severa en representació de les amigues, el batut de maduixa, el bebè foca que vol viure, els ulls que em miren i el gat que vigila en silenci els moviments de l’esperit.
Faig 83 anys i sobrevisc els grans de casa, que no van durar tant. No sé si els meus gens donaran per més, però voldria veure el llibre publicat, la família estimada, els nostres empresonats lliures i un govern que portés l’esperança i la decisió tant de temps desitjades.  Per demanar, que no quedi. Potser també hi ha fades velletes amb poders...
==============================================