TOREIG HISTÒRIC - 3 -


Toreig de jardí.
*
Aquesta és una valuosa imatge històrica i fins ara inèdita. Va tenir lloc l’estiu del 1932 al jardí de Federico García Lorca, a la seva casa de Granada. Va rebre la visita del llavors ja cèlebre James Joyce, que morí quatre anys més tard. El 1922, Joyce ja havia escrit ”Ulisses”, que va tenir certa influència en el “Poeta en Nueva York”, de Lorca, escrit entre el 1929 i el 1930. En canvi, Lorca havia confessat als seus íntims que trobava una mica tou el Joyce de “Dublinesos”.

García Lorca havia arribat del seu viatge a Nova York i Cuba, i es refeia d’una forta depressió provocada en gran mesura pels seus problemes d’identitat, per la seva situació social i per l’evolució de la política d’aleshores. La visita de Joyce, admirador seu, el va animar força. A la sessió de toreig de jardí que es va celebrar a la casa, segons costum instaurada pel mateix Federico, hi assistí també la noia que va inspirar el seu “Romancero Gitano”, Belisa, protagonista igualment de l’obra de teatre “Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín”. El jardí era el de Lorca, aquí retratat.

El toreig de jardí tenia lloc amb toreros generalment nans, com els que surten a les comparses de les “corridas”, i era considerat un entreteniment de diversió, que distreia del sentit tràgic del toreig a plaça.
*
*
*
Collage d'OX

LA TARONJA A TERRA


*
LA TARONJA A TERRA
*
Entro a migdia a la quietud translúcida del claustre,/
la ciutat saturada - forasters i empentes - m’ha portat fins aquí./
En la quietud, dic, veig la taronja a terra/
sota l’aire verd fosc del taronger i el lleu respir del dia./
Miro el teix implacable, vigilant dels morts;/
més clar, el xiprer, i més alt: vigia, espia/
les finestres solars i, de nit, els murmuris/
dels ossos a les fosques sepultures./
/
La tórtora a l’ogiva i la merla al magnoli./
En una llosa a terra hi ha un escut gravat/
gastat de passos oblidats: són cinc-cents anys,/
i els que vindran, encara. I la taronja, a terra./
Jugo de cara als vitralls de colors: des de l’alçada/
em vénen a trobar, i ara sóc lila i verda, groga i roja,/
i és que aquí hi ha el punt just d’aturar el temps/
aferrat a la pedra medieval. Si aquesta pedra és viva, encara,/
jo tampoc vull morir, però, no obstant,/
veig la taronja a terra./
*
Olga Xirinacs
Diumenge de Rams 2010.
*
*
*
Foto d'OX

LLOA ALS ESPÀRRECS I ALS OUS


*
Verd espàrrec, llança verda,/
una irrupció d’armament/
s’ha ensenyorit de la casa/
i l’hem rebut gentilment./
/
Oh noble espàrrec de marge,/
verda llum de primavera,/
quina vista més aguda,/
quin trescar per la drecera./
/
L’amic de La Fatarella,/
sense perdre bous ni esquella/
ha matinat per collir/
un manat d’esparreguera./
/
En competència ferotge/
amb els collidors en guerra,/
guanya qui té la mà llesta,/
sigui la dreta o l’esquerra./
/
Ja me’ls teniu ben armats,/
i sense por a les punxades,/
ni a les serps ni a les cagades,/
guanya qui la té més llarga,/
/
vull dir la mà, no altra cosa,/
no malpenseu, pecadors,/
perquè a aquell que és ben garrit,/
això ja se li suposa./
/
¡Quin bé de Déu, quin espàrrec!/
Si sembla aquell de Mahoma,/
que no es torça ni es doblega/
perquè diu que és fet de goma.!/

¡Quina truita que en farem!
amb ous també de Ma..., /
i si no són del profeta,/
bé poden ser ous de mona./
/
Perquè minyons i grandets,/
estem d’ous fins més amunt,/
no pas dels nostres polítics,/
que si en tenen són de fum,/
/
sinó d’ous de xocolata, /
ous del Madrit, ous del Barça,/
ous dels Simpsons, de l’Alonso,/
de l’Oreja, del Montilla/
/
els veus als aparadors,/
fets a les terres de l’Ebre/
ous amb llaç i amb lligacama,/
que té ous més d’una dama./
/
Truites d’espàrrecs frondoses,/
enrossides, amoroses/
i plenes d’inspiració./
Si ho trobeu exagerat,/
ja veieu fins on arriba/
la glòria d’un bon manat./
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
*
*
Foto d'OX

MISTERIS


*

Diumenge de Rams, però els misteris ja fa temps que es mouen. Tambors amunt i avall, l’ambient és paramilitar, encara que els soldats vagin amb túniques vermelles i blaves i sandàlies de cuir amb vetes. Els confrares s’han afanyat a enlluentir els metalls i raspallar els velluts. Les vestes surten de les tintoreries i, amb una capa, tothom semblarà un rei, almenys de naips o de conte.

Del meu àlbum de noia també surten alguns misteris dibuixats en tinta xinesa a escuradents pla. No han canviat i, almenys aquests, m’ajuden a creure que va ser real el temps viscut fins ara. El misteri de la vida és que tot es transforma i els referents que ens mantenien fixats en el temps desapareixen. Però és en “aquests” misteris, que es mantenen al paper i al carrer, on retrobo la mirada interrogant de la meva infantesa.
*
*
*
Dibuix d'OX

COPLAS DEL MONJE ORENGARIO/ MIENTRAS REZABA EL ROSARIO


*
COPLAS DEL MONJE ORENGARIO
MIENTRAS REZABA EL ROSARIO


Por el bosque, a hora temprana, /
el monje fray Orengario/
salió a recoger sus hierbas/
mientras rezaba el rosario./
/
Cuajaditas de rocío/
y de orines de raposa,/
de escupitajos de sapo/
y saliva de babosa,/
las hierbas medicinales/
resultaban más sabrosas,/
más recias, más untuosas./
/
Una amanita muscaria/
encontró el monje Orengario,/
rodeada de enanitos /
que, encantados y excitados,/
viendo que el monje ofuscado/
les pisaría la fiesta,/
pues le echaron el mal fario./
/
Con un ojo deslumbrado/
y el otro centelleando/
-el tercero no se mienta-,/
comió el monje de la seta,/
y el cuitado, entre sus hierbas,/
después de un buen colocón,/
recogió otras amanitas,/
esas rojas con pintitas,/
para su destilación./
/
¡Ay, amigos!, qué jolgorio/
se corrió en el monasterio:/
todos saltaban de gozo/
felicitando a Orengario/
por aquel nuevo licor/
que tales visiones daba:/
vieron a san Gabriel /
maquillándose las alas,/
y a serafines diez mil/
cortejando de perfil,/
y a san Zoilo, buen patrón/
de cierta congregación,/
y a santa Teresa, esa/
que a todos ganó en visión./
¡Bendita alucinación!/
San Gregorio y Ulpiano,/
san Venancio en el piano,/
componían un terceto/
junto con Pascual Bailón,/
que alborotaba el convento/
con tales saltos mortales/
que confesar no podía,/
pues hubo buena intención./
/
Desde entonces, Orengario,/
por la mañana, temprano,/
mientras rezaba el rosario,/
se alió con los enanos/
que, a cambio de botellines/
de licor a su medida,/
le consiguieron muscarias/
que cambiaron su vida,/
pues al convento llovieron/
los pedidos a millares,/
y los euros afluyeron/
como lluvias celestiales./
Un buen colocón a tiempo,/
siempre después de un rosario,/
es el consejo que hizo/
famoso al monje Orengario./

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)


COPLAS DEL MONJE ORENGARIO/

EL CANTÓ ESQUERRE DELS MEUS SOMNIS


*
“(...)A aquesta cambra quatre cantons hi ha,/
a cada cantó un àngel n’hi ha (...) (sic).
*
Oració antiga d’anar a dormir.
*
El cantó esquerre és el que dóna al mar, el meu cap situat a l’orient, viatjant d’esquena al compartiment del món que volta i volta per llums i ombres.

De noia vaig copiar a l’oli sobre fusta la Verge del Magnificat, del deliciós i elegant Botticelli; filigrana de traç i de color, mà delicada que escriu, cara d’on es deriva una plàcida saviesa, àngels atents com l’aire entre el teixit de seda. Una meditació eterna de l’acció d’escriure. Hi vam posar un marc de fusta antiga.

Potser tan antiga com l’oració que em va ensenyar l’àvia Lola, i que ella havia après tan enrere en el temps que no se sabia quan va començar a ser dita. Acaba així, adaptant el nom de qui la diu o a qui la diuen: “Olga reposa,/ no tinguis por de cap mala cosa,/ que si cap mala cosa et vol tocar,/ la Verge Maria te’n guardarà.” L’he dit sempre, queda enganxada al fil del temps i morirà amb mi.

L’esquerre és el costat del cor. El sento bategar i li dic: “aquieta’t, calma’t.” Després pujo al cervell a comprovar si el meu compartiment està en ordre, perquè a vegades hi tinc feina. Quan tot és a lloc i pensat, comencen els somnis obscurs.
*
*
*
Foto d'OX.


EL CENTRE DELS MEUS SOMNIS


*

Fa cinquanta anys que somio sota d’aquesta capçalera. Tret d’alguns mesos d’estiu, per ser concreta. Altres hi han somiat abans que jo, i què no donaria per saber els seus somnis. La capçalera ve de la casa de Rubí, d’on era la iaia Lola, amb qui jo vivia. Es va fer portar el llit quan ens vam casar, i li vam haver de trobar mobles a joc, a la casa Pallerols, de Barcelona, especialitzada en moble d’època. El peu del llit, amb dues altes barres corbades i incrustacions de plata, és molt bell, però l’habitació no li dóna perspectiva.

Una vegada volia portar un diari de somnis, però el vaig aturar. Els meus somnis solen ser desastrosos, abans més que ara, però així i tot no n’hi ha cap d’agradable. Això que em canto suaus melodies interiors per adormir-me. El meu subconscient es desferma de nit i em fa anar per camins ingrats: aquesta meitat de la meva vida, les hores de somni, podrien ser belles i tindria mig cel a la terra. Seria demanar massa, i he de crear la bellesa de dia.

*
*
*
Fotografia d'OX.

GRUA


*
Aquesta és una de les tres grues que el port ha preservat com a memòria històrica. Les actuals són enormes i poderoses, com exigeix un port modern de gran activitat.

Moltes vegades me les he mirat i he pensat que m’agradaria poder escriure dalt d’aquest recambró verd, això sí, amb connexió a Internet i aire condicionat. No per poder veure el mar, que ja el veig des de casa, sinó per sentir-me integrada als moviments portuaris de càrrega, descàrrega, tripulacions exòtiques, remolcadors, corbs marins, gavines, barques de pesca a la tarda amb el sol descendent...; i als trens interiors del carbó, sempre tan misteriosos, de xerrics lúgubres, que mai saps si porten algun cadàver sota la pila dels vagons que roden amb lentitud funeral.

Entre les 82 novel·les que tinc de Simenon, em semblava que n’hi havia una que descrivia una grua com part d’ambientació de la trama. M’he entretingut a fullejar-les totes i no l’he sabuda trobar. O l’he perdut o m’equivoco, però sempre he tingut present la grua. Una grua també és un ocell potent, de llarga volada. En tot cas, la grua és senyal de força.
*
*
*
Fotohtafia de Vicenç Roca.

AMARRES


*
A vegades, amb la mar serena, m’agradaria poder marxar cap al viatge definitiu; l’aigua calma, l’ombra suau, un somriure infinit com l’horitzó que també imagino immens i plàcid.

Però alguna cosa em reté subjecta a la vida. Amarres diverses em volen significar: no encara, no encara. El norai és ferm i jo, fràgil, hi estic lligada. Un color i un altre; un motiu i un altre: no encara, no encara. Tendrament espero la mà compassiva que, per fi, deixi anar les amarres.
*
*
*
Fotografia de Vicenç Roca.

DETENCIONS A TARRAGONA


*
En la lluita que els cossos policials porten a terme per tota la costa de Tarragona per tal d'eradicar les màfies existents, el vigilant que es veu a la fotografia ha aconseguit detenir un cap de la màfia nòmada que s’havia introduït a l’amfiteatre romà aprofitant l’afluència de turisme. Se li han decomissat sis sacs de càpsules d’opi, planta vulgarment coneguda com cascall.
Interrogat el mafiós, ha declarat que el seu grup pensava utilitzar el vell edifici de la Chartreuse per al refinament i posterior distribució de la droga. Com que les calderes i alambins de la fàbrica de licor ja els havien robat altres mafiosos, portava també el material necessari per començar de nou, sota l’aspecte de pacífic immigrant. Agència NS.
*
*
*
Collage d'OX

ELS MAL FOLLATS

*
En comptes de celebrar la primavera, les dones escriptores topem amb la “cultureta” i el masclisme, tot junt, que ens claven l’espasa al cor. Espasa institucional, per a més INRI.
Resulta que “La Institució de les Lletres Catalanes, ILC, envía 2.000 cuestionarios (...) para conocer cuáles son los autores y las obras de referencia en catalán y hacer visible el patrimonio activo o la permanencia de los clásicos (...)“. Em pregunto si no es disposa d’historiadors de la literatura per establir sense prejudicis i honestament l’obra escrita que fins al moment s’ha generat en llengua catalana, que ho hagi d’esbrinar per enquesta. En sortirà un nyap com la “Literatura Catalana Contemporània” (Proa-UOC), que fa vergonya de llegir i indueix a llastimosos errors d’informació.

Però el més greu, un cop establerts al qüestionari els punts principals sobre els prohoms de la literatura en català, és el paràgraf que diu: “TAMBIÉN HAY UN APARTADO SOBRE TRADUCCIÓN, SOBRE MUJERES ESCRITORAS Y SOBRE LITERATURA INFANTIL Y JUVENIL.” ¡¡ Ai Mare de Déu dels Set Dolors !! Les dones també, però a l’armariet de les escombres i la fregadora. ¡També comptem! En un apartat de perfil estret, però comptem.

És clar, com que anem mal follades, segons els senyors afectes al diari que publica aquest menyspreu -referit a la senyora Terribas fa pocs dies, com a paradigma del que els homenets porten al subconscient -, no es podia entendre que no fossin els homes els que formessin la literatura en el seu puríssim i únic element.

Però compte, que la Història té males puces. Resulta que ara hi ha un conflicte polític entre cascs blaus de l’ONU perquè sembla ser que els soldats holandesos gais no saben fer la guerra, i que no hi haurien d’anar, al camp de batalla. Si al damunt són gais i mal follats, ¡marededéusenyor! altra vegada.

¿I si els nostres prohoms literaris resulta que també són gais i a més van mal follats? ¿Ho tindrà en compte, la ILC?
*
Notícia extreta de El País-Alacant, signada per Ezequiel Moltó Segura, 20-3-2010.
*
Collage d'OX.
Collage d'OX.

TOREIG HISTÒRIC (2)



*
Des de temps immemorials, a Cambodja tenen el compassiu costum de pregar pels toros agonitzants i fer-los l’ofrena pòstuma de la rosa vermella, símbol de la sang vessada, que humiteja la terra i la fa fructificar.

Una comunitat de monjos cambodjans s’ha traslladat a Espanya per tal de difondre tan pietós costum, i es distribueixen les places on els animals sofreixen martiri. Amb aquestes accions pretenen transformar la duresa de cor dels sanguinaris afeccionats a la tortura nacional.
*
*
*
Collage d'OX

VIDA PRIVADA


*
Com podeu apreciar, sant Josep era de bona presència i tenia un fill tan boniquet com ell. S’avenien molt, tant, que el noi va passar trenta anys de la seva curta vida al costat dels seus pares, treballant a la fusteria de la casa. Mai no s’han tingut en compte aquests trenta anys de vida familiar, i per a mi són molt importants, perquè aquesta dedicació de Jesús a la vida privada i a l’ofici dóna valor a la feina anònima de tantes i tantes persones i dignifica la feina del dia a dia: la rutina, que és bona perquè és el camí conegut i recorregut sovint. Del francès “route, routine”, camí, caminet.

Hem tret el nostre sant Josep de la llibreria per retratar-lo i presentar-lo als amics blogaires. Ve de la casa dels meus sogres. El meu sogre era fuster i, per un accident de treball, va perdre dos dits. Els mateixos que també accidentalment li falten al nostre Josep amb el nen. Ara ens guarda els llibres i a nosaltres mateixos, que el saludem en passar i a vegades vestim amb adorns segons el temps. Aneu a saber quantes pregàries ha rebut amb els anys, i quantes confidències ... Felicitats a Joseps i Josefines. Que ell us encomani el gust per la feina artesana i tranquil·la.
*
*
*
Foto V. Roca.

FALLERETES



*
Aquests dies de gran expectació i alegria en terres valencianes, per la proximitat de les falles de Sant Josep, tot pren color i moviment, amb gran afluència de visitants, traques i coets. Però les nostres càmeres, sempre atentes als contrastos, han pogut recollir l’aspecte de dues boniques i joves falleres que ploren desconsolades. ¿Per què deu ser? La nostra enviada pregunta. Resposta 1: “ és que la mare m’ha fet tallar la ceba del sofregit per la paelleta, i picava que em moria.” Resposta 2: “ és que el meu xicot és torero i ha desaparegut ( la fallereta es moca). M’han dit que l’han vist pels camins arrossegat per un llamàntol... no m’ho puc creure (es torna a mocar).” Agència NS.
*
*
*
Collages d'OX

youTube

Una bona amiga va voler posar ahir una gravació de youTube com a complement del post. Gràcies. Però sisplau, busqueu a Internet el cant interpretat per Lluís Claret al violoncel. Ni que sigui per tenir una idea del que vull dir. Gràcies de nou.

A LES POSTRES

Que em perdonin els visitants, però no sé què ha passat que avui el post es nega a sortir de la manera habitual. No en sé més.
*



Continuant el tema encetat ahir, el complemento dient que als anys 80 i 90 hi va haver un moviment que procedia principalment d’Alemanya i Suïssa, però també de Nord-Amèrica, i que afrontava el tema de la mort amb serenes reflexions. La principal impulsora va ser la doctora Kübler-Ross, tanatòloga suïssa resident als Estats Units. Diverses institucions van tractar el tema, també amb filmacions de voluntaris que explicaven les seves preparacions. Un llibre interessantíssim, “Palabras sobre el morir” (Destino-Áncora y Delfín, 1990), és digne de ser comentat per la nostra amiga Helena Bonals als seus Anticànons. Part de l’explicació de contraportada diu: “Peter Noll –eminent professor de Dret Penal a la Universitat de Zuric, membre del Tribunal de Cassació del Cantó-, descobreix que té càncer.(...) Durant els mesos que s’allarga la seva malaltia, dicta diàriament les seves reflexions sobre el morir i sobre la mort, sobre el món i sobre ell mateix.(...) “Palabras sobre el morir” se’ns revela, en suma, com l’excepcional testimoni d’un home lúcid, on lucidesa no equival a seriositat o a tristesa, sinó a una conscient, animosa i esperançada actitud vital.” El llibre conté també l’oració fúnebre composta per Max Frisch.

Sé que és difícil mantenir debats d’aquesta qualitat i temàtica entre nosaltres. Els caràcters mediterranis i els germànics són completament oposats. Com que és així, acabo dient que la música triada per al meu funeral voldria que fos “Vine, dolça mort”, de J. S. Bach (BWV 478). Es troba en MP3 a la xarxa, interpretada per Lluís Claret al violoncel, i tant lletra com música són d’una gran dolcesa. També existeix cantada per dues veus i n’hi ha una versió coral.

TOT DINANT


*
Diumenge, tot dinant, parlàvem de la mort. De la meva. Ja sabeu, per la saviesa popular i evangèlica, que s’ha d’estar preparat perquè la mort ve com un enemic, quan menys l’esperes. I per això ja fa molts anys que em vaig fer imprimir els recordatoris, poema i gravat, deixant l’espai per data i familiars. “¿Quants me’n faig?”, vaig preguntar a l’impressor, amic meu. “Se’n solen fer 300, però com que ets tu, fes-te’n 500”, em va aconsellar. I així va ser. Són al fons d’un armari.

En un dels primers posts d’aquest blog em vaig oferir a escriure poemes mortuoris gratuïtament a qui me’ls demanés. Per ara no ha respost ningú, deu ser perquè com que tots sou poetes, ja us feu el vostre. Diumenge, doncs, entre el fuet, la crema d’espinacs i els picantons amb cigrons fregits vam riure força perquè vaig dir que potser els recordatoris ja deuen estar rosegats pel peixet de plata, i així semblarà que el paper tingui barbes. Comentant més tard aquesta possibilitat amb l’editor Israel Clarà, d’Òmicron, em va proposar fer-me’n ell una reimpressió si tan fotuts estaven, i que me’ls deixaria bé de preu, que no patís per això, ni els meus hereus tampoc.

*
*
*
Collage d'OX

GAS NATURAL

*

A Gas Natural porten una molt mala administració, amb molèsties continuades als usuaris. Al llarg dels anys no podria recordar les vegades que m’han trucat per preguntar-me si tenia gas natural a casa. Com que som clients de sempre, aquesta gent hauria de tenir per força una fitxa dels usuaris, i no val que em diguin que ho deleguen a diferents grups comercials perquè, en tot cas, la llista de clients l’haurien de dur a sobre i no malgastar en esforços inútils. Però no, ells com si plogués: “¿Tenen calefacció de gas?”. Fins que vam optar per no respondre més, perquè truquen amb número ocult, anònim i això és una mala praxi. Feina mal feta no té fronteres.

Fa cosa d’un mes, un comercial –en diuen comercial- molt ben educat, abriguet negre, carpeta en mà, acompanyat d’una noia, ens va formalitzar un re-contracte amb uns petits descomptes per fidelitzar els clients de Gas Natural-Endesa. La sessió, a casa, va ser amistosa però llarga i accidentada, perquè els vaig repetir que em negava a respondre trucades anònimes, i havia de ser jo, com a titular, qui respongués la trucada posterior de comprovació; anònima, és clar. I jo sóc tossuda. Vaig transigir per una sola vegada, confirmant per telèfon (trucada anònima) aquella tarda mateix que tot havia anat bé, que els documents eren correctes, etc. etc., però que no respondria cap més trucada oculta. Tot llest, per fi. L’endemà a les 8 del matí comencen de nou les trucades de l’empresa, i més seguides que abans, amb l’emprenyament natural que el lector pot suposar-me. Com que tenia el número del comercial, li vaig dir que si allò continuava els denunciaria ràpidament. Va assegurar que ells no començaven fins a les 9 del matí, però les trucades van parar.

Divendres passat, mentre aclucava dolçament els ulls per a la migdiada, cosa de quarts de tres de la tarda, truquen a la porta del pis. No em volia alçar. Al final, per allò de la cortesia, m’aixeco del sofanet i em trobo... un altre jove comercial, tot educat, abriguet negre, llibreta en mà, que em pregunta si tinc calefacció de gas. El final, que cadascú se l’imagini com vulgui.
*
*
*
Collage d'OX.

LA BALA


*
Moment que el magistrat de l’Audiència Nacional Afrodisio Nepomuceno Santiesteban examina la ferida de bala que mostra sant Roc amb una paciència infinita una vegada i una altra, alçant-se les faldilles.

La perplexitat del cas obeeix a no saber si la bala és d’ETA, fet que complauria molt certa formació política de l’oposició. ETA jura que, en concret, aquesta pistola que dispara la bala de la ferida en qüestió els va ser robada pel cap de la màfia romanesa Vladin Popescu. Interrogat Popescu, aquest afirma que la pistola al seu torn els la van robar els màrtirs de la Guerra Santa que es preparen al Baix Camp. Tots aquests subjectes operen al Camp de Tarragona, com és ben sabut de la policia, dels grups antiterroristes i dels jutges. Caldrà que sant Roc declari davant de tribunals diversos, per identificar l’agressor, que no recorda si anava disfressat. Agència NS.
*
*
*
Collage d'OX.

PERSEVERANÇA


*
El diari Avui d’ahir (12.3.10) lloava la perseverança literària. M’afegeixo a aquesta lloança amb una magnífica pintura flamenca en la que Egbert Van Heemskerk (1634-1704) representa a la perfecció l’esperit literari català d’ara mateix celebrant la perseverança en la literatura nevi, plogui, hi hagi incendis o sequera.

La temàtica de Van Heemskerk és de caire rural, i d’això es tracta, perquè els urbanites i els polítics catalans ja ens han fregit massa el cervell amb la pseudo-literatura. Glòria, doncs, als periodistes que ens indiquen els senyals dels temps.
*
*
*

TOREIG HISTÒRIC - 1


*

En temps del Dux Marin (escrit a la veneciana) Falier ( 1285-1355), governant de tràgic destí, van tenir lloc a Venècia el que se’n deia toreigs de saló. Amb un virtuosisme inigualable, el torero provençal Roderic Céléstin de Marillac, protegit del Dux, torejava sobre les aigües en una gòndola transformada en sofà entapissat de seda, fet que plaïa les dames de la cort ducal.

Durant la representació hi solia haver acompanyament de llaüts i mandolines. Alguna d’aquelles antigues melodies, conservades a la biblioteca del palau ducal, les va recollir Gaetano Donizetti (1797-1848) per incorporar-les a l’òpera Marino Falier (1835). Agència de notícies NS.
*
*
*
Collage d'OX

INCORRUPTE


*
Moment del trasllat de la relíquia de la cama incorrupta del torero català Abelcaïm Cornudella, que va torejar a Venècia en època del Dux Falier amb el renom de Il Caprone. Va morir jove d’un cop de banya i des de llavors se li va dir Il Predestinato, pels noms que portava. Ja a la plaça improvisada, es va notar una resplendor per tot el seu cos, que van venerar dins d’una urna de vidre de Murano a Santa Maria del Giglio.

A causa d’una recent petició del Govern Espanyol en la persona de la seva Vicepresidenta, es va haver de mutilar el cos per obtenir-ne una relíquia, i una gòndola especial i custodiada va traslladar la cuixa que mostra la fotografia fins a alta mar, on la va recollir el cuirassat de l’Armada El Ferrolano per portar-la fins a Barcelona. Allà la van rebre les autoritats mesetàries i alguns indígenes i, un cop passejada per l’afició des de Canaletes fins a Colom, va ser dipositada a l’AVE fins a Madrid, on se li faran els corresponents honors a San Francisco el Grande, amb assistència dels Grandes d’Espanya.

Hi ha precedents de trasllats de relíquies diverses entre Governs, perquè per part del Rei Felip II de Castella va ser traslladada a Madrid una relíquia de Sant Vicent Ferrer, que és enterrat a Vannes, Bretanya. Va ser una missió diplomàtica complicada i molt il·lustrativa, que es pot consultar a la xarxa: (Relíquia de Sant Vicente Ferrer). Hi podem afegir també el trasllat del braç de Santa Tecla a Tarragona. Agència de notícies NS.


ENCARA EN QUEDEN


*

Aquests dies, amb la documentació requisada pels serveis judicials relativa al cas del Palau de la Música Catalana, han aparegut fotografies com aquesta que mostrem. S’hi pot veure com un dels il·lustres convidats, encara vestit de gala, arrambla amb les restes del banquet de noces d’una de les filles de l’ex-president. El rellotge consta en l’inventari de béns llegat al Palau per l’insigne patrici Gumersind de Castellví-Castellarnau i Castelltort, insigne poeta de la Renaixença. Els lluços se suposa que pertanyien al restaurant que va servir el banquet. Agència de notícies NS.
*
*
*
Collage d'OX

AQUÍ NO HA NEVAT


*

Els amables visitants em perdonaran la reiteració. Ahir parlava de portades, entre altres coses. En vaig pintar dues més. Mentre dibuixava queien alguns flocs de neu, tan pocs com un somni esvaït; ni a l’herba van prendre. M’agradava buscar els colors, trobar els efectes, prendre el cafè i allargar la mirada fins al mar desdibuixat.

Quan vaig enviar les portades ja hi havia fines llenques de sol sobre el mar encara gris, mentre parlaven de neu a Barcelona. M’hauria agradat molt veure nevar almenys una capa fina, res més, com un regal que es fa a un nen Finalment l’autor va triar aquesta, i ara la mostro preparada per acollir, com una casa de nova construcció. Contindrà poemes i acollirà els visitants; hi haurà descrits sentiments, pensaments, objectes i formes, perquè això és un llibre.
*
*
*
Pintura d'OX.


TORNEM-HI


*
Els diumenges moltes dones ja han fet la bugada. La veiem estesa a balcons i terrats quan baixem als barris del port i a la Part Alta. No hi ha descans en la vida diària. Després hauran de planxar per tenir a punt la roba de dilluns, roba de feina, d’escola, de casa. Preparar el dinar de l’endemà, també. La vida és només repetir, tornar-hi.

M’agrada trobar la placidesa a casa, perquè la casa conté tot allò que fa viure. Quan es passa el dia a la feina i hores als transports, en tornant la casa t’hauria d‘acollir i bressolar. La casa t’enyora perquè tu la fas viva, també. Hi ha els anys vegetatius, aquells que, per les obligacions de l’edat, ofereixen poques hores de lleure. Els anys anteriors potser no els recordem gaire, o en volíem fugir. Però temps a venir la casa et guarda els al·licients que tu hi has anat dipositant al llarg de la vida.

Em reconec “intramurs”, com el títol que Israel Clarà posa al nou llibre de poemes que prepara. Ell és també “intramurs”. Per a nosaltres, la casa és un refugi i ens hi trobem bé. Jo potser ho tinc més fàcil, perquè amb tot el mar per davant a cada finestra, puc alçar els ulls a l’aventura infinita. Li he fet tres assaigs de portades per triar. Aquesta n’és una i no sé si hauré sabut interpretar bé el sentit d’interior. Potser hi hauré de tornar. És el dia de les dones. Treballs repetits, commemoracions repetides.
*
*
*
Assaig de portada per al llibre "Intramurs", d'Israel Clarà. OX.

SERENITAT


*
Algunes tardes, la serenitat del temps es reflecteix al món i se’ns encomana. Contemplem el silenci dels edificis on hi ha llums que indiquen vida i sempre ens quedarà la recança de no saber quines petites felicitats hi trobaríem, o quins desconsols.
*
*
*
Portada per a un llibre d'Editorial Òmicron. OX.

POR HUEVOS


*
El torero catalán Onofre Gili Pollé, Brincanichos, en el momento de ser aupado sobre el Huevo de Honor de las Fiestas de Cultura Hispánica por parte de la Ministra pertinente. Agencia de Noticias NS.
*
*
*
ox.

GANA


*

Dijous va ser vist un ex-dirigent del Palau de la Música fugint d’una festa organitzada en un esplai de jubilats. Portava una gamba descomunal. En una demostració d’habilitat, amb el peu empenyia també una plata de musclos, i així el va sorprendre el nostre fotògraf. L’acte se celebrava en honor d’un jubilat ferroviari que complia 100 anys.

L’ex-dirigent va espoliar tot el piscolabis, perquè la gamba i els musclos s’havien de repartir entre els assistents, que es van quedar amb la boca oberta i buida. Interrogat, el lladre va dir que era culpa de la crisi, i que a casa seva passaven gana. Notícies com aquesta fan perdre la fe en els valors humans. Agència NS.
*
*
*
Collage d'OX.

CRIMINALS A DOJO


*
A les nostres terres del Sud som afortunats, com ja heu llegit i sentit a dir centenars de vegades: contaminacions variades, semen aigualit, càncers, nuclears, màrtirs de la guerra santa, falta de trens i estacions, lluita territorial per no perdre el nom de Tarragona i una variada col·lecció de màfies que s’escampen a l’empara de Salou i Tarragona. Com diu l’anunci: “Som així perquè tu ets així, xatet”. Afedelisto.

Com no podia ser d’altra manera, s’ha detectat per aquestes terres, en concret Salou i Tarragona, però també per localitats valencianes, que som veïns ben avinguts, la presència d’un “dels criminals més sàdics de la guerra de Bòsnia, Veselin Vlahovic, conegut com el monstre de Grbavica i un tipus patològic”. L’han detingut a Altea, Marina Baixa, però en les seves estades a Tarragona se li atribueixen tiroteigs amb armes de foc, robatoris i la mort d’un nadó a Salou a causa d’un esprai per adormir els habitants de les cases que robava.

Com aquest en tenim bastants més, prou coneguts de la policia, i especialitzats en delictes diversos. No, no cal que diguem res contra els estrangers, Déu ens en guard, que seríem titllats de racistes i xenòfobs. Que vinguin, com més millor, que la terra és acollidora, podran prendre el sol i, si cal, ajudar a replantar avellaners, que el clan de l’avellana necessita reforços; o apuntar-se a netejar els Ullals de Baltasar, a l’Ebre, que amb el temps que fa que ens en passen la propaganda institucional, ja deuen arribar a Austràlia.
*
La foto mostra Veselin Vlahovic en el moment de ser detingut quan donava un concert de trompeta en un creuer de luxe.
ox.

LLIBRE OBERT


*
Així és com queda la pintura ja acabada, abans de plegar la coberta i les solapes. L’editor m’envia un llenç amb guies per delimitar les diverses parts del llibre. Un cop distribuïda la composició, elimino les guies i continuo segons l'esbós.

Encara que aquesta coberta la passo aquí al post en baixa resolució, les formes quadrades o rectangulars no són augment de píxels sinó un format de pinzell de recobriment que va bé per certes temàtiques de tipus arquitectònic, o per velar i suavitzar contorns, depèn de la intenció i de les proves.

De joveneta em van ensenyar a pintar a l’oli, i anava a tot arreu amb la caixa de pintures i un tamboret plegable. També dibuixava a la tinta xinesa amb un escuradents pla, que permet certa maniobra. Encara no he explorat ni molt menys totes possibilitats d’Adobe Ph., però la llibertat de combinacions i la gairebé infinitud de colors són llamineres per a la pintora afeccionada que sóc. En la pintura virtual, com en la real, no m’adono de les hores que passen. És ben cert que allò après en la joventut és un recurs en l’edat madura.
*
*
*
Pintura d'O.X.

DEMOCRÀCIA


*

No em sorprèn perquè sé com són la majoria dels polítics segons la llei de Murphy o els principis de Peters. Però sí que m’ha fet somriure el titular que apareixia ahir, dia 1 de març, a l’Avui en gran format, proclamat pel director de campanya electoral d’un component destacat del tripartit. Deia: LA PRÒXIMA LEGISLATURA HA DE SER LA DE LA DEMOCRÀCIA.

¿En què ha estat treballant aquesta formació fins ara, doncs?

No he pensat mai que el poble sigui tan burro com el volen els del ruc català i els que s’empesquen titulars com aquest. Però els polítics surten del poble, i a veure si m’ho hauré de creure tot plegat. ¿On ha viscut, aquest partit, que no coneix la democràcia?
*
*
*
Il·lustració de Vintró per al llibre "Memorias de un asno" (1927) de la Comtessa de Segur.

POLARIS


*

Sovint pinto portades per a l’Editorial Òmicron. Interpretar els títols moltes vegades abstractes em representa un repte. Però agafo el meu tauler electrònic i el llapis ratolí, i a pintar el que jo en dic a l’aire. Virtual. No res.

Aquest és el Polaris, encara que podria ser qualsevol barco perquè res no el distingeix d’altres de semblants. El Polaris té una edat venerable i reposa al moll entre grues, norais i tinglados, molt a prop de l’Escala Reial. Veu passar dies i anys amarrat a un norai. Els veu passar, com jo el veig a ell també tot passejant. No ho sap, però ha fet escala a la meva vida. I el subjecta un llibre en comptes d’un norai.
*
*
*
Portada d'O.X. per al llibre de poemes "Pluja de nit" (Viena), d'Israel Clarà.