21 DE MARÇ



21 DE MARÇ
*
22-3-16
*
Una tarda amb tants records que no cabrien a la Bíblia.
Barcelona: capital que no trepitjava feia anys. Destinació: Centre d’Art Santa Mònica. Motiu: Dia Mundial de la Poesia. Organització: Institució de les Lletres Catalanes-Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco. Dia Mundial de la Síndrome de Down.
Sorpresa: l’assistència en gran nombre d’amics blogaires, a qui no coneixia en persona, i que em porten obsequis entranyables i preciosos: un àlbum amb composicions seves que ha necessitat temps, dedicació i amor fins arribar aquest dia a les meves mans. Un preciós ram de roses de colors i un llibre.
Blogaires: quan m’ha correspost enraonar, en amable diàleg amb Laura Borràs, presidenta de l’ILC, he dit que caldria als experts en Internet tenir en compte aquests fenomen dels blogs. En els 9 anys que porto escrivint blog, tot ben destriat i garbellat, s’ha anat formant una família que valoro com si fos de la meva pròpia sang. Els estimo i ells a mi també. Sense exclusivitats ni prejudicis, han anat suplint totes aquelles meves amistats locals que per feina, edat i atzars de la vida no em poden visitar, ni jo a elles. I ara, 21 de març, la família virtual pren cos i ens veiem entre somriures i presentacions.
Poemes i música: Beatriz Ruiz (noia amb S. D.) llegeix a la perfecció el meu poema. A  banda del meu, traduït i recitat en diverses llengües, se’n reciten i canten d’altres poetes. Cant i guitarra: Mirna Vilasís i Xavi Múrcia, que han musicat bellament el meu.
Institució: Laura Borràs, amb gràcia i saber, desgrana el meu poema i la seva relació amb l’art fet música, pintura i, finalment, literatura.
Dol: l’acte va estar a un pas de ser suspès a causa del dol per les estudiants mortes en el terrible accident de Freginals. Però Laura, professora de la universitat, va actuar en qualitat de docent i tot va seguir el seu curs. Les noies mortes van ser recordades. En el meu petit parlament demanava vida per la natura i vida a la Terra oblidant les guerres: prou sang. Però hi havia aquesta sang tendra, nova, que ens rajava també del cor. Just acabo ara el punt, que m’assabenten dels atemptats a Brusel·les. La sang encara xopa més la Terra. Diu que ho fan en nom de Déu. Divendres trauran en processó el fill de Déu sagnant; no n’hi va haver prou, amb aquella sang.
Comiat: fotografies com en nit d’Oscars; abraçades sens fi; molts petons; infinits somriures; gratitud a mans plenes, a vessar, a recordar. Encara no sabíem les notícies nefastes.
*
Ram de colors: dels blogaires.
Ram blanc: de la Institució.
Àlbum i llibre: de la família blogaire.

PRENEU LES ROSES


PRENEU LES ROSES
*
15-3-16
*
“Preneu les roses, ara que encara hi sou a temps”,
això ens aconsella la dona vestida de setí sobre coixins de seda i voltada de roses.
En contrast, la meditació de la noia bizantina ens entristiria si no fos per la petita rosa que porta a la diadema: un botó de pitiminí, potser, que alegra el moment i el gest.
*
El dia s’inclinà amb un plor de llum
per contemplar el teu cos entre les roses:
vellut sobre vellut, creixia el gust
d’aquella sang encara no vessada.
S’apuntalava l’aire en el silenci
navegat pel desig que arriba a port.
Les flors collides al matí rendien
altives llances vegetals; vetllaven
incendis màgics en la soledat
de les blanques parets de la cambra.

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d’una terra sense nom.
Les dic a poc a poc, a mitja veu,
en el repòs del temps que ens va vencent.
Dins dels llavis encesos de juny
hi ha un poema que et besa lentament.
*
Olga Xirinacs

“Meditació per una nit de juny”. Del llibre “Llavis que dansen”, Premi Carles Riba.
“La invitació”. Collage d’OX.

“Primavera bizantina”. Collage d’OX.

AQUELLA CLAROR


AQUELLA CLAROR
*
12-3-16
*
“A la natura regnava aquell estat de transició descolorit, inanimat i trist, que precedeix a l’entrada definitiva de la nit.” Ho escriu Thomas Mann a “La muntanya màgica”. Té raó, és així.
            En aquesta hora mateixa sec al balcó mirant l’última claror de ponent que encara pinta la cúpula de davant de casa. Passen gavines majestuoses cap al nord. Les petites ja han passat cap al sud seguint el sol. Una frèsia vella que tenim escampa l’aroma pel balcó i em porta records eteris.
            Mentrestant penso en la figura bíblica d’Abel, de qui no se sap que vagi dir ni mitja paraula. Va passar desapercebut per la vida i de bon noi que era, el seu germà el va haver de matar. Enveja. Resulta que tots dos germans oferien sacrificis a Déu sobre una columneta de pedres. Eren pagesos i pastors.
            Diuen que el fum d’Abel pujava dret, i el de Caïm, tort.  Sempre, fins que el del fum tort es va empipar. Diuen també que les ofrenes d’Abel eren millors que les de Caïm, almenys això sembla que els deia Déu. Però jo diria que el vent hi va jugar molt. Potser Abel feia la seva ofrena un dia sense mestral ni ponent, serè i quiet. Potser Caïm no calculava el vent de trascantó que li feia trontollar la fumera. Penso que era qüestió d’atenció, d’encertar-la, i l’encert tan seguit fastigueja els que la sort els falla.
            Mentrestant ha marxat el sol de la cúpula i fa vent de ponent, cosa que atia els focs en sentit horitzontal. 

            *

DIES DE CLÍVIES

DÍES DE CLÍVIES
*
9-3-16
*
Veig als jardins de la ciutat profusió de clívies en flor i aponcellades, anunciant una vida vigorosa com ho és aquesta planta. Diuen que la clívia significa una cita amorosa. Ja ho sap, doncs, qui en vulgui enviar una, o qui la rebi. El cert és que el nom procedeix de lady Cliver, duquessa de Northumberland, a qui el naturalista Lindley va dedicar aquesta planta.
            Ahir va ser el Dia de la Dona. La clívia podria ser ben bé una bona representant nostra: forta, decidida, esplendorosa. Així sigui. L’Ajuntament ens el va celebrar dedicant un punt de llibre a quatre dones que treballem de valent. Altres l’han tingut abans i espero que moltes el rebran després.

            Ahir, també, vaig tenir una notícia tan poderosa com la clívia: “estàs curada; ja no tens cap ombra ni residu”, em va dir la metgessa. Costa, tenir una il·luminació sobtada després dels llargs dies d’incertesa; ara em va envaint la llum de la certitud, a poc a poc, fins que arribi a ocupar tot el meu cos com abans ho va fer la malura, i el meu somriure sigui ample i comunicatiu. Per això ho explico, per comunicar, ja que tant bons desitjos m’heu demostrat en aquest temps. Gràcies a tothom.
*
Aire. Collage d'OX

¿I DELS LLIBRES, QUÈ N'HEU FET?

¿I DELS LLIBRES, QUÈ N’HEU FET?
*
4-3-16
*
Com que els que escrivim i llegim blogs som gent de llibres, hem de saber que a Avinyonet de Puigventós han fet tancar la biblioteca que tenien i han tirat els llibres al contenidor. Cal precisar dues coses que comenta l’alcalde: que només hi havia passat 5 lectors en 6 o 7 anys. I que els llibres no valien res. Cosa que desmenteix un diputat que en va fer donació al poble: va donar uns 500 llibres d’art i novel·les de força actualitat i renom.
            A Tarragona va passar fa anys que van tancar la Biblioteca de La Caixa i no per falta de lectors, al contrari, sinó per conveniències de la casa. L’Entitat va donar 40 milions de pessetes a l’ajuntament, que hi havia de destinar un local  ja previst. Els llibres, aquí, eren nombrosos i tenien col·leccions de molt valor. L’alcalde va dir que ‘total, eren un grapat de còmics’. Ningú ha vist la biblioteca, els llibres ni els milions. Algú els deu tenir, penso. Però com que són llibres, doncs a fer punyetes.
            I aquí al collage, una escriptora pren el sol ros dels boscos de Poblet mentre es pregunta: ¿què s’ha fet dels meus llibres? ¿Cremats? ¿Ofegats? ¿Al contenidor?
            *

            Collage d’OX

TITULARS

TITULARS
            *
            1-3-16
            *
¿És veritat?
A vegades trobes titulars que et deixen perplex. Per exemple, el Punt d’abans d’ahir deia: XOC D’UN TREN I UN VELER A LA DERIVA.  Demano als afeccionats a escriure que facin un petit relat del que hagin entès. Pot ser divertit.
            Avui llegeixo a Nació digital com notícia destacada: MARIA MERCÈ MARÇAL, LA GRAN DESCONEGUDA. ¿Algú pot respondre si això és veritat? Perquè precisament aquesta influent autora l’esmentem i venerem tots els escriptors que en aquest país som, i la seva divisa ha esdevingut universal...
            *