TEMPUS FUGIT (2)






TEMPUS FUGIT (2)
            *
            29-12-15
            *
            Fuig el temps i no fuig igual per a tothom. Depèn de les perspectives personals i socials.
            Com que aquests dies d’acabar i començar l’any es parla més del temps, es canten cançons  de l’any que marxa i torna i cadascú veu un rellotge que li marca les hores i a vegades voldries que es deturés, com el de Lucho Gatica. O com el de Romeu i Julieta que, segons com, encara sentien l’ocell de la nit i segons com el que anunciava el matí, oh trasbalsadora circumstància.
            Com que sol passar així, dic, les cames que sustenten els meus rellotges també són diverses. Les unes correran més i les altres menys. Algú provocarà un eclipsi per tornar un dia enrere, com a la deliciosa pel·lícula “Tic tac”, de Rosa Vergés.
            A tothom que estigui atent al pas de les hores desitjo que li resultin amables. Que no li pesin. Que no les temi. Que hi faci surf i arribi a la platja amb harmonia.
            Perquè malgrat tot i del que diem i pensem, el temps passarà igualment.
            *
NOTA. Em sap greu però no puc accedir als comentaris dels blogaires amics. Són tals i difícils les condicions que demana cada blog, i em costa tant de temps de intentar respondre sense resultat, que ho he de fer públic, perquè sapigueu que la voluntat de respondre ja la tinc, però jo no sé resoldre jeroglífics. Si algú em facilita l’accés, benvingut sigui.



COM HI HA MÓN...

COM HI HA MÓN...
*
25.12.15
*
Ara resulta que s’han hagut de reunir un grup de científics de la Universitat de Copenhague –Investigadors del Rigshospitalet-  per decidir l’emplaçament exacte de l’esperit nadalenc. Diu que l’han trobat en cinc zones concretes del cervell. O sigui, que donen fe d’existència.
            Fillets de Déu, com hi ha món... perquè ¿on l’haurien de trobar, doncs? ¿A la punta del dit o de la...? ¿O als forats negres del cos?
            ¿Que no ho sabem tots, que al cervell és el registre de la vida, la memòria gairebé eterna, el dipòsit, arxiu, magatzem que ens arriba a a través de generacions?
            L’estudi, a través de voluntaris, ressonàncies magnètiques i diferents estímuls, ha conclòs que sí, que l’esperit nadalenc existeix més enllà de la publicitat i que el portem ben incrustadet dins nostre, per sort i benestar de llargs dies que podrien, dic podrien, ser amables si ens ho proposéssim.
            Alegrem-nos, tornem-nos criatures, somriguem i acompanyem, doncs, ja que disposem de semblants tresorets.
            *
           Collage d’OX

EL CAMÍ DELS ENAMORATS


EL  CAMÍ  DELS  ENAMORATS
*
18-12-15
*                

Vull tornar al Camí dels Enamorats, ¿sabeu on és?:
a la Vall de Boí, al lloc on el fragorós riu de sant Nicolau baixa des d’un ‘vel d’harmonia’ amb una ‘certa glòria’; on creixen ‘petiteses’ meravelloses,  ‘noves flors’ i una ‘fita’ ben posada.
On ‘tresquen i verdegen’ des dels temps de ‘bereshit’ els qui escriuen ‘quaderns de mots’, ‘edeta’, ‘lapsus calami’, ‘salsa-ficció’ i ‘miramelsmots’, i també fan ‘geoblogs’ ben dorcats tot inventant la paraula, i on s’enlaira alguna ‘milotxa’ per sobre el ‘jardí del drach’.

Allà dalt hi pot haver ‘boira plana’ però no una ‘allau’. Sobre ‘en blau’
hi ha ‘edurnebeltz’ i ‘jo mateixa’, 'la panxa del bou' que pastura al prat a ‘cops de ploma’, potser d’algun ocell protegit per sant Nicolau, que els estimava abans de trobar-se ‘bloguejat’.
Nicolau, que no porta un ‘porquet de sant Antoni’, és clar, però que sí que conversa
amb un ‘anacoreta’ que medita ‘fent punyetes’, mentre observa una ‘cantireta’
que intenta en va omplir el fòtil en la turbulència de l’aigua rabent.

Vull tornar al Camí dels Enamorats, ¿sabeu on és?,  mentre veig baixar un ‘galionar’
que porta tot un ‘col·lectiu d’antiartistes’, amb ‘Kraus’, Mompó, Jaka, Aifos, Alyebard i Calpurni des del seu cau. Tinc por que el galió naufragui... però l’aturarà ‘la veu del roure’.
Tothom s’ho passa bé amb ‘cada vers que has entès’,  ‘a la llum d’un fanalet’,
potser ‘des del balcó’ d’algú que encara suma i diu ’...i escaig’.

No sé si aquesta aigua arribarà al ‘Baix Gaià’, ‘des del meu mar’, on ja es poden veure ‘kalamars’ i on tots som vigilats per ‘l’agutzil de Rocaura’, amatent. Allà on s’ajunta l’aigua dolça, la del Camí dels Enamorats, ¿sabeu on és?, i la del mar, mentre algú vaticina que ‘el món s’acaba’, ves quin greu que em sap...

Vull tornar al Camí dels Enamorats, ¿ja sabeu on és, per fi?, ¿hi heu estat?, perquè tot quedi recollit en una exultant ‘col·lecció de moments’ amb colors i paraules. Si pot ser, d’amor.

***


Camí dels Enamorats. Fotografies de Vicenç Roca

PERSPECTIVA AÈRIA



PERSPECTIVA AÈRIA
*
14-12-15
*
Dies enrere, parlant dels interiors flamencs dels s. XVII i XVIII, vaig dir que em referiria a la perspectiva aèria i a la interior. Leonardo da Vinci va ser, sembla, qui es va inventar la denominació ‘perspectiva aèria’,  encara que ja havia tingut precedents en l’antiguitat romana. És el pas gradual de la visió plana, sobretot en pintura, a la percepció dels horitzons que es van diluint en la llunyania. Els mateixos on deixem anar els ulls fins que ens ho permet la curvatura de la Terra.
            Com que això ja és cosa coneguda i no cal discutir-la, ara en faig una semblança amb la que és la meva pròpia perspectiva aèria. Veig  com el paisatge llunyà es dilueix en boires si hi ha calma o en talls durs quan hi ha mestral. Però tinc la certesa que no passaré més enllà potser de mil metres i tornar. Els anys han limitat la meva perspectiva aèria de caminant de boscos o de pobles. I llavors, així com el pintor busca els colors suaus per anar-se allunyant passats els primers plans de la seva escena, en unes gradacions blaves, rosa, grises o grogues, la meva visió en infinit queda esvanida  en un inici de recança que m’entela els ulls i que comparo als dies boirosos. No pas als victoriosos o determinats de la meva joventut i primera maduresa.
            La perspectiva interior és tota una altra cosa.
            *

            Collages d’OX

D'EUROPA A AMÈRICA I TORNAR


D’EUROPA A AMÈRICA I TORNAR
*
No em cansaré de dir-ho, però la gent té tirada a la credulitat pel que fa a la publicitat enganyosa i als comentaristes ignorants i necis.
            Avui és sant Nicolau de Bari, o de Myra, aquest últim nom li diuen el orientals, que el tenen per patró en diferents països. Sant Nicolau, el bisbe també amic dels nens, a qui repartia joguines, i ho continua fent. Sant Nicolau, Klaus, Noel. Grans i petits l’esperem il·lusionats. És un sant d’Europa.
            Francesc d’Assis va començar a fer pessebres, regal que tenim de més si als EUA no en fan. Cosa de cristians diferents.
            L’arbre de Nadal té tants significats que es fan interessants de llegir. Sembla que sant Bonifaci va ser el primer a plantar un avet en comptes d’un arbre pagà que veneraven els països nòrdics, i que ell va tallar. Martin Luter hi va posar pomes vermelles en senyal de vida creixent. Estrella, boles, tot respon a una idea cristiana que surt d’Europa.
            Els reis mags es diu que eren savis astrònoms que observaven les estrelles i van seguir un cometa. De totes maneres, consten al nostre santoral: Melcior, Gaspar, Baltasar... per tant hem de saber que existeixen i per això s’hi pot creure sense gaires somriures dissimulats.
            Abans de Nadal es posa una carbassa buida i amb espelma dins el dia de Tots Sants o el de difunts. Ja ho feien els nostres pagesos fa anys, molts anys abans que no arribés  Halloween. El dia dels morts, 2 de novembre, a col·legi ens feien seguir tres misses per treure tres ànimes del purgatori. Volaven les ànimes, doncs. Les carbasses dels pagesos guiaven els difunts extraviats perquè no es perdessin camí de retorn al cementiri.
            El treball de patchwork o de retalls, va sortir de les llars nòrdiques que van emigrar als EUA buscant una vida millor. Aprofitar roba, fer pedaços, a mi me’n van fer  aprendre. ¿Qui sabria, ara, tret de les jaies, posar un bon pedaç?
            Tot això ho tinc documentat, i altres coses que desmenteixen allò de dir amb menyspreu: “¡Fora tots els costums americans!”. Són costums europeus, són nostres i els hem  exportat. Ells n’han estat bons aprenents. Els primers emigrants van ser cristians europeus (ara no parlo d’Amèrica del Sud. Aquella és tota una altra història.)
            ***
Els tres reis. Museu d’Art de Catalunya.

"I'M DREAMING..."

“I’M  DREAMING ...”
*
3-12-15
*

No he abandonat mai els meus somnis ni ells a mi, per això quan arriba aquest temps de Nadal, agafo les postals que he preparat a l’estiu, em poso la cançó cantada per Bing Crosby, “White Christmas” (Irving Berlin 1941), segueixo la meva llista i envio als amics el meu record i el desig de bones festes. Mai deixaré de ser la criatura que pintava angelets en fulles seques per enviar-les als amics. La criatura que espera la neu malgrat els fumuts anticiclons. Sí, hi va haver un temps que nevava.
            Sempre que la meva germana i jo somiem  casa nostra, és l’antiga, la de la foto. Mai la nova, construïda el 1976. Fa pocs dies em vaig llevar d’un somni potent que no em volia deixar: al costat hi tenia la meva mare, vestida a la moda de quan jo vaig néixer; i a l’altre la néta Gisela, de 15 anys. Anàvem a fer te. A la cuina (la vella) hi faltava un prestatge i jo preguntava on era. Al menjador, com que hi ha el mateix bufet, aquest era situat on el teníem abans, no on és ara, i allà vam deixar les begudes. La mare em venia a ajudar -¡com n’és de savi el cervell, ara que necessito i invoco la mare!-.  La néta donava alegria al moment aquell, i el somni el continuo veient.
            Dues de les meves cançons estimades són aquesta i “Over the rainbow” (Harold Arlen 1939), del mag d’Oz. Al meu proper llibre “La crisi dels 80” (aprox. per sant Jordi) s’explica el per què d’aquesta segona cançó. Vaig néixer el 36 i aquestes cançons em van bressar la infantesa dins de la casa  on fèiem  ninots de neu al jardí i al carrer.
            La música i les paraules són el pont cap a l’eternitat.
            *

            Casa nostra. Postal de l’època.

LA VISITA DEL METGE


LA VISITA DEL METGE
*
26-11-15
*
He triat un parell d’escenes del mateix tema, pintades per Jan Steen (Leiden 1626-1679). Home prolífic, amant del color i de les composicions amb grups de gent nombrosos, sovint alegres i festius, treballava alguns temes de la intimitat quotidiana, i amb aquests acabaré els comentaris sobre pintura holandesa intimista dels XVII-XVIII. Més endavant ja parlaré de la perspectiva.
      Entre les 500 obres de Steen conservades -es diu que en va pintar 800-, aquest tema de la visita del metge es repeteix ben bé una 8 o 10 vegades, amb poques variacions.
      La de la noia amb rica jaqueta grisa ribetada d’ermini la titula “Malalta d’amor”. L’altra, amb jaqueta vermella, és simplement “Dona malalta”. La que m’agradava des de noia, quan contemplava les làmines dels llibres de museus que tenien els meus avis, era sense dubte “Malalta d’amor”. Per a mi resultava misteriós que es pogués emmalaltir d’amor. O potser la noia, de família rica, es deixava amanyagar pels pares i, fins i tot, pel metge, comprensiu i complaent. El cert és que Steen ens mostra una cara que en podríem dir malmirrosa, amb uns ulls ensonyats mirant un infinit que és al seu cervell i desig.
      La segona pintura ens deixa veure tots els detalls de l’estança d’uns burgesos benestants. Llit amb baldaquí, familiars que s’esperen fora de la porta, prudents. Ja entraran per saber resultats. La mare sol·lícita. Un instrument de música ens assegura que les dones d'aquella societat eren cultes, perquè sobretot a partir de Vermeer de Delft, toquen el clavecí i el llaüt, escriuen i llegeixen. Per a les altres feines ja tenen el servei. 
      Feia fred, per això la gent es cobria amb velluts, pells, sedes gruixudes, tenia vistosos tapets de vellut a les taules i sempre un braseret que amorosís l’estança. S’ha comentat que el metge porta un vestit passat de moda, com si l’artista, que tenia molt sentit de l’humor, posés un toc d’ironia a l’escena. Si és així o no, poc importa, perquè nosaltres ens fixem en la noia i pensem, ¿deu valdre la pena emmalaltir per algú?
      *   

TU, DES DEL MAR, PUJARÀS AMB LA BOIRA

23-11-15
*
TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
                 VIRGILI  - Bucòlica I
                             ...
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.
*
Avui també pujava la boira. Sola.

LA MARE

LA  MARE
*
20.11.15
*
Una altra jaieta estimada. La mare de Rembrandt (Leiden 1606-Amsterdam1669). Li van dir el pintor de la llum, i els seus quadres mantenien la tenebra, penombra, mitja llum, nit tancada, però en efecte, la llum hi descendeix, o potser emana dels mateixos cossos i objectes que retrata. La podem veure a la preciosa capellina que cobreix el cap de la dona, als plecs  del ric mantó de vellut granat que l’abriga i a la pàgina que llegeix.
      El confort dels holandesos benestants, que llegien amb atenció les revistes i diaris enquadernats. Aquesta mare sembla acariciar la pàgina amb la mà i té tota l’atenció posada a l’article, la cara en penombra i la llum filtrada d’una finestra alta.
      A l’inrevés de l'entorn que acompanya la jaieta que resa les seves oracions abans de sopar (post anterior), aquí no podríem extreure cap informació del mobiliari que sosté la protagonista i el llibre, volum que deu pesar, segons la seva forma indica. Ni dels objectes que l’envolten: cortines, paret, estris. ¿En tenim prou amb la seva afecció a la lectura? Sense ulleres, inclinada, la intenció de Rembrandt, segons la figura tractada, era transmetre l’amor per una mare que segurament havia estimat molt el seu fill. El pintor, en el quadre, corresponia aquell afecte.
      Continuaré parlant dels holandesos entre entrada i sortida de l’hospital.
      Bons dies tingueu tots.
      *

PERSPECTIVA AÈRIA/INTERIOR

PERSPECTIVA AÈRIA/INTERIOR
*
14-11-15
*
Com que som al mes de les ànimes, gairebé escric com una animeta. Mig mes, ja.
      He tornat de l’hospital per un ingrés d’urgència. Greu. 6 dies a la planta tranquil·la amb personal eficacíssim de què disposa el departament d’Hematologia de Joan XXIII.
      Amb els dits de la mà dreta enganxats amb esparadrap, perquè les meves venes fetes pols ja no aguanten més punxades i les infermeres imaginatives han de fer el que poden, he escrit algunes coses que potser aniré passant al blog. Ara toca cirurgia toràcica per implantar-me un port-a-cath, o catèter, o no em passarà la químio.  Marededéusenyor, que deia en Higgins.
      Una de les coses que he escrit és  sobre la perspectiva aèria en la pintura, a partir d’una escena del meu estimat Nicolas Maes (1634-1693). Em fascinen els holandesos dels s. XVII-XVIII i, sobretot, els interioristes. Per alguna cosa en diuen Segle d’Or.
      Cadascú titula com vol aquest quadre. Però porta més informació i perspectiva que molts altres paisatgistes i simbolistes. Ja en parlaré.
      Que estigueu bonets tots.
      *

      

JANETA MARIA I LA POR QUE VENIA












JANETA MARIA I LA POR QUE VENIA
-En rosa-
*
2-11-15
*
Cap a mitja tarda ja ha baixat el sol,
la Jana Maria camina, camina,
vol fer una sessió de fotografia.

Fes via, fes via, Janeta Maria,
que el sol es pondrà
i les ombres verdes et volen tocar,
surten els vampirs, el cel és morat.

Faré un bon retrat a la Marineta,
que és a casa seva, passat el bosquet,
la cleda i l’hortet.

Ja travessa el bosc, fes via, fes via,
mira que es fa fosc, Janeta Maria,
rauquen els gripaus, les branques són vives
i et toquen el coll amb les ungles fines.

¡Marina, Marina, obre de seguida!
¿Que potser et pensaves que algú et perseguia?
Entra i xerrarem, mira quina roba
m’he comprat més fina,
de roses, de dames, de bells cavallers.
Dormiràs aquí ben abrigadeta,
les portes tancades i la por al carrer.

¿I les fotos, nena? Ja m’hi poso bé.
Mira quin pastís acabo de fer.
¿I els monstres de fora?
Són a la paret, a veure si hi troben
Algun foradet.

*** Olga Xirinacs.
Reflexió: he considerat si aquesta tirada meva als petits poemes ingenus i senzills que inclouen primer la por i el confort final podien ser una regressió a la infantesa.
No és això: són el resultat del temor a allò desconegut, advers, exterior i potser interior, que em porta a crear refugis ficticis.

*

METRÒNOM LITERARI

METRÒNOM LITERARI
*
30-10-15
*
Damunt dels pianos se sol tenir un metrònom que ens marca el ritme indicat.
     Damunt del meu cap tinc un metrònom literari que em marca les síl·labes a compàs de quatre.
      Les sis hores  que em passo a l’hospital de dia escoltant el degotar del monoclonal, els sèrums corresponents i la químio cap a les meves venes, m’allarguen per molt. Va a compàs de quatre amb una lleugera pausa i tornem-hi.
      Les primeres lletres que hi poso són  ordinàries, lletges, sabudes: ca-ra-de-ruc / ca-ra-de-pop / es-ta-qui-rot, / et_ pe-go-un-cop / amb-un- es-clop /, etc. etc.
      A poc a poc em vaig afinant i provo de fer els esborranys per uns petits poemes d’infants que m’ha demanat la meva amiga Rat, bona directora d’escola que és, i que havia estat de la difunta escola “de rojos”(Rigau dixit) que portava per nom Olga Xirinacs. Epitafi, ja que s’acosta el dia dels morts.
      El metrònom-goter no em deixa divagar. “Jo-sóc-un-gran /ber-nat-pes-cai-re (em permeto les cinc per acabament pla) / i-quan-vo-lo / om-plo-tot-l’ai-re (cinc més) / m’a-gra-den-molt / els-ai-gua-molls-/, pes-co_el-di-nar-/pes-co-el-so-par,-/tro-bo_els-a-mics -/ à-necs-pe-tits-,/els-mar-ti-nets-, les-po-lles-d’ai-gua (cinc) / i-els-seus-po-llets-./Amb-u-na-po-ta (cinc)/ m’a-guan-to-dret,/ m’es-tic-molt-quiet: / quan-veig-un-peix / o_u-na-gra-no-ta, (cinc)/ faig-¡nyec-nyec-nyec!”
      Ja n’hi ha prou, per avui, de cançonetes.
*

Fragment de Musette d’una Gavota de J.S.Bach.

ZORAIDA A LA TARDA







ZORAIDA A LA TARDA
          *
24-10-15
          *
Mentre Zoraida escrivia
una magrana brillava,
l’aigua del rec mormolava,
sol de moneda escampada.
Neix un poema primer
a l’ombra del vell nesprer,
un llapis traça la duna
sobre l’horitzó proper:
la tarda es torna daurada
al paisatge i al paper.

Quan el silenci domina,
Zoraida plega les mans
i entra a casa amb la claror
que encara queda del dia.

Els llibres ja s’adormien
i ara saluden Zoraida
que amorosament se’ls mira

***
Olga Xirinacs, octubre 15
Dedicat a la poeta, dibuixant i bibliotecària Zoraida Burgos, de Tortosa,
per tants anys d’amistat.

LA MAGRANA VIOLENTA


LA MAGRANA VIOLENTA
*
21-10-15
*
La magrana va entrar a la meva consciència  a través d’un poema que ens feien recitar a col·legi i que deia: “... y arrancad uno por uno / los granos de esa granada / como dijo el gran Fernando / antes de ir a conquistarla.”
          En temps de Mario Lanza i uns quants més, se sentia cantar de forma arravatada: “Granada, tierra ensangrentada en tardes de toros...” Fantàstic.
          Guerra, sang i toros, doncs, per a la magrana, millor dit Granada.
          Perquè als horts de la infantesa ens fèiem pipes amb la coroneta de la magrana, amb uns pistils que semblaven el fum de la pipa i tot. O sigui, nosaltres, més pacífics.
          I és que ahir, en tornar de prendre una transfusió de sang que no em mereixo, sang anònima, sang de vida i no de mort, em vaig trobar a casa un plat portentós de magranes, ja badades, dignes dels millors pintors barrocs i de natures mortes. Gràcies siguin donades per la vida, per la fruita, pels horts i pels infants.

            ***

MÀ MORTA







MÀ MORTA
*
18-10-15
*
Anant pel camí de l’Horta
juguen els nens a “mà morta”.
Si la mà pica a la porta
és senyal que no és ben morta.

¡Quina por, si truca algú,
mires i no hi ha ningú!
Sóc una mà prima i groga,
que s’amaga mig somorta,
sóc freda, llarga i molt torta.

¡Ai, que t’agafo pel coll!
¿Qui truca a la meva porta?
Sóc la mà del carboner
que ve pel camí de l’Horta.

¿Però, no eres la mà morta
que diu que a tothom s’emporta?
Sí, i mastegot al primer
que tregui el nas per la porta.
***
Llibret amb vers i retalls. Olga Xirinacs, basat en l’acció infantil: “Mà morta”.

"¡CANTO PESA E CÓMO FEDE!"


*
“CANTO PESA E CÓMO FEDE!”
*
14-10-15
*
A Catalunya en particular, i a bona part del poble que sofreix el mal govern de perversitat, dedico aquests dos inoblidables dibuixos del polític, artista i ideòleg gallec Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950). Castelao sol, com ell signava.
          Tot el seu impressionant àlbum “Nós” és una aguda constatació de la vida del poble gallec, duríssima menys pels cacics. Història que ens han amagat curosament, com la nostra.
          Per això, en aquests dies agres que ens toca viure, de política social enverinada, poso dos dibuixos que porten el peu, referits a la llei: “¡Canto pesa e cómo fede!” (¡Com pesa i com fereix!) I: “- ¡ Un padrenuestriño para que Deus nos liberte da xusticia!” (¡Un parenostret perquè Déu ens alliberi de la justícia!).

*

TARDOR PROFUNDA

TARDOR PROFUNDA
*
10-10-15
*
Entre ocells, mestrals i boires, han madurat a les cireretes d’arboç al jardí boscós de Mont-ral. La casa va quedar en silenci, fosca, i la nostra empremta s’ha anat diluint. Ho enyoro però sé que l’hivern allà ens seria feréstec.
          Ara Vicenç ha baixat les cireretes que el sol ha fet madurar i que potser el pit-roig i les mallerengues picaven. Bon profit els facin, petits meus. Espereu-me, per si puc veure-us l’estiu vinent. I conversar amb el tudó que viu al pi.
          Altres arbres, altres boscos, s’obren ara al meu voltant i dins meu: el lent degotar dels tractaments de quimio i potser la conversa amb algú que comparteix el silenci vençut de la sala.
          Des de més lluny, però no gaire, la rellevant escriptora i interessant bloguera Júlia Costa, escriu uns bellíssims poemes, en el seu últim llibre “Les fràgils paraules” (ushuaia 2015); del poema “El meu indret”,  que encapçala el llibre, en copio l’últim fragment, on em trobo tan bé que també el faria meu:
          “ (...)
          Hi ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,
          un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,
          amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
          on l’herba de matí m’hi ha teixit un llençol,
          i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.”

          ***

          Fotografia d’OX.