BRINDIS A LA VIDA

 

BRINDIS A LA VIDA

 

Brindaré amb tots vosaltres en pensament, perquè us tinc presents, amics del blog i de la lectura.

          Hem començat un nou hivern, començarem un any, tirarem endavant els nostres projectes i brindaré perquè avanci la vida contra tots aquells que ens la volen prendre.

          Entre els genets de l'Apocalipsi hi ha els mals polítics. Paradoxes de la vida: els qui s'oposen a l'eutanàsia, finalment i costosament aconseguida -pensem que el prefix grec 'eu' vol dir bé, cosa bona -, els polítics que s'hi oposen, dic, són els que ens volien matar bombardejant 26 milions de persones i sense eutanàsia.

          Sobre les servituds que ja tenim, ho dic jo per la meva edat; altres per les lamentables situacions que viuen; també i, sobretot, per l'amenaça del virus; i, pels que estimem el país, aquest continu fiblar contra la llengua catalana, contra la parla, contra les escoles que l'ensenyen, però tot això no ens ha de fer doblegar.

          Sí que ens entristeix tot plegat, perquè compartim penes i alegries, però més que mai hem de brindar per conjurar tanta maldat que ens volta. Sí, maldat que vol arribar fins la nostra arrel i eliminar-nos.

          El món és impressionant en la seva grandesa i també en les coses minúscules, que no es veuen, o poc. Patim la pandèmia, estesa a tot arreu. Per altra banda, Espanya importa d'Europa insectes per valor de 7,1 milions d'euros: abelles, abellots, marietes i àcars. Pol·linitzen, ataquen altres espècies que malmeten la fruita. Per 150 euros podem comprar 250 marietes que netegen 130 metres de pugons. Brindis pels insectes, que els nostres es moren pels insecticides i pesticides.

          Molt bon Nadal en el racó més íntim i en el més compartit. Molt bon any que, entre tots, aconseguirem.

             ===============================

         Il·lustració 1 - Interior de Nadal - Collage OX

              "          2 - Sí, bwana - Collage OX

EL RITME DEL SILENCI

 

EL RITME DEL SILENCI

*

6-12-20

*

 Ahir em vaig adormir recordant l'himne "Ave Maris Stella", de Venantius Fortunatus a el s. IX, en llatí i gairebé fins al final: les frases anaven arribant a poc a poc, de no sé quin fons atàvic. Des del col·legi fins ara, és va quedar gravat d'alguna manera. A vegades en recordo de ben recargolats i em fan gràcia.

          Avui m'he llevat cantant "Tintarella di luna", de Bruno de Filippi, cosa que m'ha permès fer la feina amb una mica de ritme.

          Però ahir al vespre havia escoltat l'extraordinària Cesária Évora per primera vegada. No sé el nom d'una cançó que va fer remenar i envolar d'un racó del meu cervell la joventut groga i blava com ara un tel quan és pon el sol ... Ho vaig escriure febrilment, i allà és, al  dietari. A la terra de la memòria encara hi ha racons o països per descobrir. I la música té el poder d'evocar-los.

          Diuen que és dia de la Constitució. Fa sol i mestral. Estic sola. I encara hi estaré més, si això és possible, pensant que els dies de Nadal i altres festes és probable que TAMBÉ estigui sola.

          Nomes les meves humils postals m'acosten els amics, als que un dia vaig veure, o ens vam trucar, o teníem pensaments coincidents, i als que un dia a l'any m'agrada recordar. Tot ve d'un altre atavisme: Nadal Blanc, de d'Irving Berlin, en la versión eterna de Bing Crosby a "Les campanes de Santa Maria" (1945):

          "... I'm dreaming at the White Christmas / with every Christmas card I write ..."

          Sí, i demà passat serà la Puríssima. Fa poc vaig escriure que la senzillesa de Maria devia quedar esclafada a terra a causa de profecies primer, i després, de milers d'estudis, dogmes, discussions, inquisicions, vaticanismes, excomunions, trons, corones i coronacions, estendards, joies i mantells d'or i de seda ... I que els estudis diuen que com que su cos no va ser trobat, van creure que havia pujat al cel ajudat d'àngels ... "Marededéusenyor!", que deia en Higgins ( Magnum).

          Però tot això en silenci. Que sóc sola a casa CADA DIA de la setmana, i dino de cara a la paret, i ... prou.

                                        ===================

 Fotografia sobreposada: tarda al balcó.

 

EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

 

NOVEMBRE.   Diumenge. Surto quan toquen les 10 al campanar de la catedral.

La ciutat m'ha vetat a els dos passeigs que més m'agradava fer: la muralla, o Passeig Arqueològic, i el jardí del claustre de la catedral. El nostre pare ja ens portava de petits a tots dos llocs.

          La muralla presenta a l'entrada escales impossibles de salvar quan és necessita un estri caminador, en el meu cas un carret de compra. L'ajuntament no ha previst mai que una persona gran pugui entrar al recinte amb rampes. Així priva els seus majors de visitar un dels monuments més interessants de la ciutat. No hi ha voluntat.

          El jardinet del claustre de la catedral el van tancar a l'estiu perque l'empresa que ven estampetes i medalles va voler "ocupar" al vestíbul d'entrada al recinte, impedint el pas per una rampa molt ben posada. Diners compren voluntats.

          Per tant, vaig per la Rambla Vella cap als jardins de Saavedra. Un remot "avi" meu asturià que es deia Faustino i portava barret, capa i esclavina, ja m'havia portat a aquells jardins, jo molt petita. Dir que les voreres de les dues Rambles són un seguit de rajoles mal posades i obstacles, és dir una obvietat, i també que les rampes de pas de vianants fan ensopegar qui no va amb l'ull viu. És una ciutat antiga. Els jaios moderns no hi tenim res a fer.

          Ahir havia plogut, un llevantada amb força, i  la sorra de terra és molla. A cada banc, un home sol, algun amb cervesa a la mà. Recorregut el petit jardí, on comencen a florir a els viburns, traspasso l'avinguda que continua al parc amb més extensió, sota muralla i amb l'auditori d'estiu, les veles tibades com ales esteses.

          He fet aquest camí amb els ulls entelats: em calia buscar nous recintes pel passeig obligat de cada dia. Ara pel passeig d'hivern, perquè els dos llocs estimats em són prohibits. Diuen que caminar és salut, però jo sortiria poques vegades. Passejar sola és anar contra marea.

          Les fulles caigudes el vent les havia arrecerat a les vorades de pedra. Fulles d'auró, com les dels boscos que tant enyoro. Recullo fulles de diverses tonalitats: grogues, rosades, verd apagat. Les enganxaré en una cartolina i tindré el record a la vista.

          El simple fet de recollir-les i donar-hi una destinació m'ha confortat, poca cosa com és. He sortit del parc amb una mica més d'ànim. Al vespre ja havia fet el muntatge per acompanyar la meva soledat.

=============================================

          Olga - 8-11-20

Noteta: si algú sap com es pot incorporar el text propi sense que Blogger posi una falta a cada línia (majúscules, accents, canvi de significat...) sisplau que m'ho digui. Gràcies.

===========================

 

          

 

BORINOTS I FINESTRES

 

                          BORINOTS  I  FINESTRES

                                            ***

                                        5-11-20  

                                             ***

 

Cada dia les notícies dels diaris aboquin un seguit d'amenaces que el lector voraç acumula. En acabar la lectura, s'ha format un cúmul de boira al nostre cervell. O una remor de borinots si és l'estiu.

          En tot cas, ens solem aturar a posar en ordre el que hem llegit i valorem quina de les amenaces ens toca de més a prop. De moment, l'hospital de la Ayuso ens queda lluny. La saturació de llits d'urgència a les nostres comarques ens apropa l'amenaça. Les eleccions americanes, a la pobra majoria de poble ens la porta fluixa. El tancament de pobles ens fot molt. Veure desnonaments i ruïna de petits negocios ens enfonsa, són propers i nosaltres som empàtics.         

          Per això aquesta blogaire, sense connexió presencial que la conforti, és dedica, com cada any per aquestes dates, a retallar paperets per muntar collages. Sóc dels casos rars que encara fan felicitacions en paper i les envia per correu, cosa que significa comprar segells però también donar feina als carters ... ¿Enviar postals és o no consum de proximitat? Des de Bing Crosby, que n'escrivia i en rebia, que jo faig el mateix mentre l'escolto a ell.

          Mentre enganxo paper desapareixen a els borinots, els Ayuso (n'hi ha més d'una, per desgràcia), el virus i la nul·la projecció de la cultura catalana. Faig finestres de paper on, dins, hi hagi una llar càlida, s'hi estigui bé, un refugi. El secret és que el refugi en cartolina el faig per a mi mateixa, perque estic sola i  em faig raconets amables. Que m'agrada compartir con los amics.

                                        ==================

Collage 1- finestra alegre.

Collage 2 - sala de lectura.

                                          ==================

 

CATALUNYA ( I ALTRES ) - CINISME-

 

 

 

                                                                                                                               

                                                                                                                                   CATALUNYA (I ALTRES)

 

                                                                 

CINISME CENTRAL

                                                                                                                                18 -     18 - 10 - 20

                                                                  

 Catalunya (i altres) els paguem  els impostos que ells ens carreguen a  les costelles.

Catalunya (i altres) aspirem a rebre

els diners que Madrid ens deu i que ells en

diuen subvencions, generós regal de la 

Meseta.

Catalunya (i altres) tenim molts menors 

(MENA), la majoria marroquins

tutelats i sense possibilitats de feina 

després dels 18 anys. Mengen, van a 

escola i tenen assegurança mèdica.

Madrid disposa que vinguin aquí.

Per això nosaltres som els vençuts, els 

dèbils, els dominats, els maltractats, 

insultats i humiliats.

Som el pitjor.

Perquè si hi hagués entre nosaltres alguna cosa bona i de mèrit, ja seria a Madrid, on no es paguen impostos, subvencions 

ni es tutela ningú. On campa el cinisme a

cara  descoberta.

===========================

                                                                 ==               

EL DOL I LA TENDRESA

                                               EL DOL I LA TENDRESA

                                                          *

                                                  29 - 9 - 20

                            *

DOL. Com que no he parlat mai amb el president Torra ni tinc pretensions de fer-ho, li expresso aquí el meu sentiment perque ha estat víctima de la injustícia per part de les altes institucions espanyoles. Vergonya.

          Deu ser fort, aquest home. Ha exercit fins a la fi su mandat sense focs d'artifici ni terrabastalls. Ha fet la seva feina i ara el sotrac ha de ser ben gros. Ara i fins ara, perquè la confabulació de les forces obscures ja corria de temps. Dia de dol per ell i per tants brots escapçats de la terra estimada. No ens deixen créixer.

                     =================   

         

TENDRESA. "OLOR DE TIÓ".   Dijous a mitja tarda sóc a la Rambla. En passar per davant de quiosc de flors, un dona porta de la mà d'un nen d'uns cinc o sis anys; el nen mira la parada i diu: "aquí fa olor de tió". La mare li respon: "no, que són flors".

          Quedo impressionada i em repeteixo la frase:   "... olor de tió". Som a finals de setembre i el nen "ha vist i olorat ara" els tions que solen poblar el terra de la Rambla a les parades pels volts de Nadal. Aquest nen és un Proust reencarnat que desa a su cervell la impressió dels tions de la seva  curta vida, i els atribueix una olor: la de verd, bosc i plantes.

          Els tions fan olor de pins. El nen no n'ha vist, avui, però hi ha la il·lusió, el desig, l'esperança que aviat hi seran. Si la parada fa olor de tió, és que alguna cosa conserva a l'ambient: els colors, el verd. El nen a els ha figurat perquè els porta dins. I jo conservaré sempre aquest nou significat: "olor de tió".

                              ==========================

 Tions del Vendrell.

                              ==========================      

 

ESTUPIDESA POLÍTICA

ESTUPIDESA POLÍTICA

*

10-9-20

*

Amb el temps i els circumstàncies he arribat a una certesa: l'espinada vertebral  d'una gran majoria d polítics en exercici és l'estupidesa. Suposo que quan aspiren a un lloc   en la política activa passen proves de rectitud i de fidelitat al poble. Com les que passen a els reis, segons hem pogut comprovar pel seu pes insuportable a les nostres espatlles en forma de robar pensions, sanitat, ensenyament i habitatge.

            Acabo de llegir 1'article on, en un diari local català, qui l'escriu ho fa en castellà perquè l'entenguin. Dispara directament contra els independentistes. Des del seu partit convida els correligionaris a votar (¿on, quan?). Perquè si no ho fan, assegura, hi haura més talls de carreteres. Afinadíssima destil·lació d'una vida dedicada a la bona harmonia, a la cortesia i a la polidesa. ¿Coneixeu algun polític que demostri ser digne d'aquests 3 adjectius?

            Avui, 10 de setembre, algú ja m'ha desitjat bona Diada. Algú que és fidel, constant i servidor del poble. És la meva metgessa. Però en conec d'altres. I no fan vida a la carretera.

================================================== ==========

 Figura del rei: grup Al Tall (València) inserida en un collage meu.

 

ANUNCI DE TARDOR

ANUNCI  DE   TARDOR

*

8 - 9- 20

*

El brollador con los nenúfars i l 'espígol ben granat

les móres ja són madures,  els cireretes d'arboç

han pres a els primers colors. Al  lluny, en estampa grisa,

Podem ver Montserrat com una suau aquarel·la

i si el dia fos molt clar podriem veure el Cadí

com estampa japonesa perfilada amb pinzell fi.

 

La tardor fa a els primers passos, s'encenen els gavarreres,

als aurons de dins del bosc s'amaguen les caderneres.

Sé que arriben dies aspres, el fred glaçarà les mans

i aquí dalt, a la muntanya,  els ramats en marxaran,

Solament hi haurà el relleu de les muntanyes dormides.

Em vull quedar vora el foc amb llenya de ginebró

fins que s'acabi la vida.

========================================

 

QUINA VERGONYA!

 UINA VERGONYA...!

          *

    13-8-20      

          *

 

“La Conferencia Episcopal Española agradece al Rey Juan Carlos su contribución a España y reza por la Familia Real”. Ahir es va conèixer la notícia.

            Que els grans sacerdots són hipòcrites, ja ho denuncia Jesús a l’evangeli.

            Perquè un escàndol com la sagnia que  Juan Carlos ha  efectuat al poble espanyol, té els noms pitjors que se li puguin donar. Entre ells, espoliar els pobres.

Perquè les preferències del rei emèrit ja les sabem, encara que no totes, i no són pas el seu poble, sinó escandalitzar el poble amb tot el fariseisme possible.

            A la Conferència Episcopal hi ha algun bisbe català, però que jo sàpiga tots hi han estat d’acord. Quina diferència amb el mai prou reconegut Francesc Vidal i Barraquer, que es va jugar la vida en negar-se a signar per Franco.

            Això tenim. Anem de mal en pitjor.

            ==============================

            

TRISTESA

 

8 – 8 – 20

       *

TRISTESA

        *

He estat cinc dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.

            A Viladrau hi havia estat molts anys enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les portes dels cotxes.

            Més endavant vam  ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància i bellesa, frescor i plenitud.

            Ara... per força tinc present com un mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la vellesa.

            L’edifici on hem estat, modernista de transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb les estances de l’època, detalls notables,  tracte exquisit i menjar excel·lent. Però... jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat. La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada el personal el pujava.

            Ens van dir que el fundador de la casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients, amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima. Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.

            Al poble hi ha altres cases modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a escriure el poema que poso a continuació:

           

JARDINS TRISTOS PER A NOIES TRISTES

 

El nom encara es veu

al marc de la finestra en pedra.

Vidres tancats, polsosos.

Parets lleument escrostonades

1853

La noia trista ja no hi és;

les camises i les tovalloles

eren brodades per les monges.

Família benefactora,

fabricants enriquits,

nits de Liceu i torrons per als pobres.

 

La noia llegia,

ulls enfondits i pell groga;

sense força a les mans

deixava anar el llibre

sobre la vànova brodada.

Feia lliscar els ulls

pels vidres de colors,

ara blaus, ara grocs, ara vermells de sang,

cap al jardí de sota, ben retallat d’hortènsies,

boixos i troanes, amb el gran meliner,

l’auró amb el gronxador, encara,

de quan ella jugava, de nena.

Un brollador de pedra,

peixos japonesos, paraigüets.

 

Els ulls se li apagaven

i es perdien als núvols indolents.

Ella també es perdia.

I van tancar la casa.

=============================

                            

 

NOIES DE VIDRE

NOIES DE VIDRE

        *

12 – 6 – 20

         *

Dues noies en una galeria envidrada llegeixen atentament un mateix llibre amb punt de seda blava.

            ¿Què hi deu haver? Potser un premi dels Jocs Florals. O poemes de Verdaguer, que també els va guanyar. O unes cartes d’amor de l’àvia... però en un volum tan gran...No és la comptabilitat dels bancs del pare. Potser els morts de la pesta... No serien aquí tan ben relligats.

            És el llibre meravellós “El Profeta o l’explorador del futur”, d’Efraïm Alió, que han descobert regirant armaris.  Es posa el dit sobre el punt que interessa  i surt al marge l’any i la classe de tragèdies que vindran. Les noies no es poden avenir del que hi veuen. Hi haurà una guerra; no una, sinó tres. ¿Ens mataran a nosaltres? Quina por... Hi haurà epidèmies diverses, totes amb molts morts. Ai, mare...

            Ens envairà molta gent estrangera. No hi haurà feina i els pobres tallaran el coll als rics. ¿A nosaltres també? Hi haurà massa gent al món i els que sobrin cauran pels costats, condemnats a la foscor i al fred sense fi.

            Esgarrifades, les noies s’espanten i els cau alguna llàgrima.

            Prou. ¿Vols dir que és veritat, això? Jo em penso que sí, mira aquestes taques, semblen d’aigua, però diria que són de llàgrimes. ¿De qui, nena? ¿De l’àvia, de la mare? ¿Només hem de plorar les dones? Els homes ploren a la guerra. ¿Segur que hi moriran tots? Si no moren queden molt malferits. ¿Vols dir que no ens podrem casar? ¿Saps què? Amaguem el llibre que no el vull veure més. Que no el vulguis veure no vol dir que no passi. Les filles del banquer posen el punt de seda blau i se’n van a prendre la xocolata.

===========================================

            Vidriera del taller dels Rigalt, de Barcelona.

           

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA

*

19-5-20

*

Quan s’ha pogut sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva, ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la carretera (v. foto.)

            La meva contemplació de cada dia és comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera entre les pedres.

            Al Passeig escolto la merla, que és territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau olor violeta.

            Aquest recorregut és ombrós: baixo pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.

            El que no podré constatar és el lent creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra, sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les he vistes plantar.

            El meu passeig és solitari, però ja el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.

                                  ======================

ROMANÇO DEL PINTOR ANÒNIM

ROMANÇO DEL PINTOR DE ROSES

Les va pintar un noi anònim

una tarda que plovia

i el cel es va il·luminar

en un moment d'alegria.

El gerro és pintat per dins,

quina traça que hi tenia.

Ara el pobre noi ja és mort, 

però em va deixar la vida.

Pintor, s'acosta sant Jordi,

tu, que em vas portar la rosa,

des del cel ho pots fer tot:

pinta una ciutat florida,

una finestra, un balcó,

un terrat i alguna eixida,

una rosa en cada pit.

Necessitem moltes roses,

que les roses ja han florit

però estan empresonades

i no les deixen sortir.

Que Sant Jordi ens enamori,

que jo t'estimo, i tu a mi.

======================

OX

20 - 4 - 20

PRIMAVERA DEL 20

PRIMAVERA DEL VINT

Julio Antonio va esculpir un mausoleu. (1 i 2)

La mare, els braços estesos

suplicant i adolorida, mira el cel.

Vetlla el fill de marbre blanc,

un fill de gel. “El meu fill...”, i ens l’ensenya.

Fa fred de primavera calcigada

pel cavall de la Mort.

Hi ha gel a la flor dels l’ametllers,

a la flor dels cirerers

i a la pell de les llimones.

La primavera del vint

posa el gel als nostres cossos (3)

de cara al cel, abatuts.

No hem tingut aquella mà

que ens havia de cloure les parpelles (4)

dels nostres ulls tan sorpresos.

Vam caure sense una mare,

ni pare, germans o fills.

Julio Antonio, vas fer uns homes

com els difunts d’aquesta primavera.

============================

1 - Julio Antonio Mora d’Ebre 1889- Madrid 1919

2 . Mausoleu Lemonier. Museu d’Art Modern de Tarragona

3 – Ref. al Palau de gel de Getafe.

4 – Bist du bei mir- J. S. Bach BWV508

==============================

Olga Xirinacs  - 2-4-20

PLAGA INAUGURAL DEL 2020

PLAGA INAUGURAL DEL 2020

Serà molt interessant, encara que resulti exhaustiu, llegir les experiències que passen i passaran cadascun dels nostres conciutadans amenaçats pel virus inaugural del 2020. Caldrà que primer les escriguin, i valdrà la pena.

            L’avorriment, la desesperació, la impotència, la imposició, la tristesa, la pau, la serenitat, el silenci, la companyonia, l’extenuació,  la destrucció, la mort. S’ha arribat i s’arribarà a molts límits: l’abnegació, l’esperit de servei, l’afany de lucre, la recerca, la generositat, la pròpia resistència.

            Som conscients, aquesta llarga temporada, de l’esperit de servei de la classe mèdica i de sanitaris en diverses funcions i atencions. Sabedors que els recursos fallen i que la població sofreix, pensem com hauria alçat els ànims el gest generós i magnànim d’un cap d’estat que ho fos de veritat, empàtic amb el seu poble, generós i just amb aquells de qui  es lucra.

            Com ens hauria confortat, en comptes de les  paraules seques i buides, sentir de la seva boca apàtica: “Ciutadans, com que ens enfrontem a un dolor i una angoixa mai experimentats fins ara, aquí teniu part de la nostra herència, que busca destinatari després de passar per mans innobles: volem que es dediqui totalment a la Sanitat i al socors dels més necessitats.”

            Però la caricatura del cap d’estat no és clement; és el que és, caricatura en un rictus despectiu, hieràtic. No nia la compassió al cor i a les mans que haurien de vetllar pels seus súbdits més febles, que són els qui les han emplenat amb el seu esforç.

            Em sap greu que sobre el poble es continuï acomplint l’advertiment de Jesús als evangelistes: “A aquell que més té, més encara li serà donat: a aquell que menys té, fins i tot això li serà pres”,  Mateu 13:12. Aquestes són les fórmules per dominar el món. Em temo que, amb disfresses diverses en passar els segles, serà sempre així.

            OLGA XIRINACS

==============================

Text en publicació per a la revista Foc Nou.

Gravat: Melancolia I, d'Albert Durer (1471-1528)

LA CORONA DE FRA OLIVARI

LA CORONA DE FRA OLIVARI

Fra Olivari cull espàrrecs

a la voreta del bosc.

Veu que alguna cosa es mou

sobre la branca d’un xop:

una bola verda i groga

obre una boca en corona

per saludar fra Olivari.

“¡Quin cuc més ben educat!”

“No sóc un cuc, Olivari,

sóc un virus amb corona

que busco alguna persona

per poder-m’hi entaforar.

A mi m’agrada picar,

i com més gent picaré

més de gust em trobaré.

Obriu la boca, Olivari,

bon frare tan somrient,

¡quina llengua tan preciosa,

més vermella i més sucosa,

ara hi salto prestament!”

Fra Olivari  aixeca un braç

i tot seguit, pel detràs,

apareix el corb Tronat.

Fra Olivari  manté oberta

la boca, i llavors el corb,

amb el bec s’emporta el cuc

i el soterra ben avall,

sota una tifa de bou

de les que es desfan quan plou.

“¡Gràcies, Tronat, aquí tens

 quatre pinyons ben pelats

i si passes pel convent

sempre hi trobaràs bon plat!”

========================

Lo Gayter del Balcó

12 - 3 - 20