VERMUT I DINAR

*

Conversem amb el venedor de fruita i verdura, home eixerit i competent, amb el seu punt d’ironia ben dosificada. Té la botiga vora el mercat. No hi ha altres clients i parlem de la situació social, de l’IVA, dels sindicats, de la inoperància fatxenda dels polítics. “Tarragona és la ciutat on més pugen els preus dels aliments: un 3,8 %. En canvi a nivell estatal han caigut un 1,6 de mitjana.” Això afirma el Ministeri d’ Indústria, segons la premsa.

- Home, ningú hauria dit que hi ha crisi. Durant els 11 dies de la festa major, terrasses i més terrasses, moltes d’improvisades per acollir la gernació, no donaven l’abast servint dia i nit cervesa, xartrès i tot el que la gent es podia tirar gola avall – li comento a l’amo del negoci.

- Pregunti als botiguers del voltant, i jo mateix li puc assegurar amb la meva experiència: les vendes de productes alimentaris han baixat un 50 per cent. El vermut i la “farra” se’ls treuen del menjar. No mengen.

Així de categòric es mostra aquest home discret i decidit. Me’l crec. Som un poble alegre on, sols es pugui beure, encara besarem les mans als polítics que ens ofeguen.

*

*

*

Collage-punt de llibre d'O.X.

MIQUEL, FORÇA AL BRAÇ

*

Aquest és Miquel, un català universal que, fent trio amb els seus amics Rafael i Gabriel, tots tres ben coneguts com a missatgers potents, intenta segar el caparrot de la bèstia negra que ens mossega, que ens clava la punta de... la cua, que baveja pensant quants pobrets catalans es podrà engolir de cop.

Avui és el seu sant i se’l veu més actiu. Però que se sàpiga, el poderós arcàngel encara no ha aconseguit escapçar l’animalot furiós, i fa segles que ho prova. Potser li falta empenta. ¿I si l’ajudéssim a clavar la falç, perdó, vull dir l’espasa, d’una vegada?
*

*

*

Collage d'O.X.

ÚLTIMES ROSES DE SETEMBRE

*

Setembre se’ns acaba entre la vaga incertitud dels dies que vindran i l’enyorament, potser, dels que han passat. Comptem les roses i la noia de la mirada lleument nostàlgica no sap si s’arribaran a trobar: ¿amors que s’allunyen? ¿Amors que s’acosten? No volem renunciar a la tendresa, encara que sigui un escut fràgil contra el temor que ens envolta: el propi i el que ens inculquen.

*

*

*

Collage d'O.X.

"FIESTA NACIONAL"

*

Aquest és el meu homenatge als torturadors carnissers d’animals innocents.

Aquest és el meu homenatge a les arrels més profundes de la nació d’aristòcrates, toreros i poble sanguinari que de la tortura en diu “fiesta nacional”.

*

*

*

Collage d'O.X.

ÉS AIXÍ

*

Per agrair respostes i aclarir conceptes, cal dir que l’Escoltisme no és en absolut un moviment carca ni paramilitar. Als anys que en vaig ser cap, amb responsabilitat per a tota la demarcació - corresponent a l’Arquebisbat, per tant més ampla que la província -, l’Escoltisme era un espai de llibertat sota el franquisme. Sort en vam tenir que l’Església ens emparava i ens cedia els locals. Locals que, per cert, aquí a Tarragona, al carrer d’August, compartíem amb Comissions Obreres en bona harmonia, cal tenir-ho en compte.

Érem suspectes d’activitats subversives i sovint es presentava la policia a casa d’algú o altre, i a casa nostra també, demanant explicacions d’actes que eren educatius i de lleure, com vaig dir ahir. Fins i tot per una xocolatada en un mas ens van venir amb raons. Fèiem nosa a la Falange, que educava els seus joves amb idearis oposats.

A la valuosa publicació breu “Escoltisme als anys 70”, s’exposaven ben clares les directrius d’actuació i l’esperit que ens animava. Per això de l’Escoltisme en van sortir la majoria de persones que van tenir i tenen significació positiva al país i el van fer gran i amb personalitat: polítics, actors, directius, escriptors...

No ens avergonyim de dir que vam ser escoltes, al servei de la terra que ens acull.

*

*

*

Foto d'arxiu familiar. 1972

ÉREM AIXÍ

*
Aquest és un jurament escolta. Jo sóc la del vestit de quadres, Cap d’Agrupament i Cap de Demarcació de Guies Sant Jordi. 1972. La petita que fa el jurament és la meva filla gran, Neus, ara àvia del nostre besnét. El consiliari, mossèn Salvador Figueres, un progressista.

Socialment, vaig fer el que se’m va demanar, i crec en l’educació i el lleure responsable i ben portat. No era fàcil la dedicació, amb tres fills, però érem més joves. Ara la néta Júlia també és escolta a Cambrils (Baix Camp). La meva felicitació i els meus ànims a tots els caps escoltes que tan bé porten aquesta feina a través dels anys.

Una vegada, a casa de la Maria Aurèlia Capmany, amb qui érem amigues i que va viure a Tarragona, li vaig explicar que em dedicava a l’Escoltisme. Eixuta, em va engegar: “L’Escoltisme és nefast.” A la vista de tanta amabilitat, no vaig tornar a casa seva.
*
*
*
Foto d'arxiu familiar.

BEVEDORS

*

Mentre dura la festa, la ciutat és un immens taulell de cervesa, que s’estén com teranyina per places, passeigs, carrerons estrets i els llocs més inversemblants.

L’endemà al matí la ciutat es desperta amb una pudor penetrant d’orins a les placetes, carrerets i corcades ruïnes romanes. Hi ha pixadors de cabina, és cert, però no podrien absorbir la massa ingent de bevedors de cervesa i del que se’n diu mamadeta de xartrès.

L’urinari portàtil més curiós és en forma de piràmide, obert, amb recipient per a tres o quatre pixadors alhora. Aquest encara fa més pudor .

*

*

*

Reproducció de postal antiga.

CAPELLA DE SANTA TECLA

*

Santa Tecla inaugura la tardor. A la capella de Santa Tecla, gran i sumptuós saló barroc de les darreries del s. XVIII, els marbres polits i treballats finament per l'escultor Carles Salas acompanyen la santa en la seva visió celestial. No em refereixo ara al bellíssim retaule de l’altar major, obra de Pere Johan (s. XV).

Les garlandes laterals de la capella mostren admirables i brunyides representacions de la fruita del temps: magranes, pomes, avellanes, peres, roses... Incloc la rosa com a fruita, perquè en resulta una deliciosa confitura, en la que excel·leixen els búlgars i que s’introdueix entre nosaltres. També he menjat gelat i gelatina de roses. A més, del fruit vermell de les gavarreres també se’n fa confitura.

Les garlandes tardorals que acompanyen la brillant elegància de la capella de santa Tecla ens recorden que la terra també pot ser un cel i, mentre anem a la glòria, assaborim els fruits que l’artista va tenir presents.

Bona Festa Major.
*

*

*

Capella de Santa Tecla. (Everest)

MALDAT

*

Ja es comença a parlar de tancs al carrer. Del fatídic article 8 de la Constitució del 78. Des de ràdios i diaris forans s’afegeix més maldat a la intoxicació de cada dia contra Catalunya. La maldat somriu: la mala bava s’estén i contamina els joves incitant-los a la confrontació. Quan la confrontació induïda provoqui els resultats que busquen, els tancs ens passaran per sobre.

*

*

*

Mènsula a la catedral de Tarragona. (Fotoscop)

TARDOR / PRIMAVERA D'HIVERN

*

TARDOR
Vincenzo Cardarelli, toscà,1887 – 1959

“Tardor, ja la sentíem
venir en el mes d’agost,
en l’aigua de setembre,
torrencial i plorosa,
i es va estremir la terra
que, nua i trista, ara
rep un sol esvaït
:
Així declina i passa
en la tardor majestuosa,
inefablement lenta,
el millor temps d’aquesta vida nostra,
i ens fa adéu llargament.”
::
Això diu en Vincenzo i hi estic d’acord sobretot en la segona estrofa: “el millor temps d’aquesta vida nostra”.

La tardor, que ara els meteoròlegs situen el 22, històricament sempre l’hem celebrat els 21 com a nombre de canvi d’estacions.

Tardor, quan encara es deixa la porta oberta al jardí. Temps d’interiors amables, de reflexió, de berenar a taula, de llibres fullejats amb pausa i assaborits amb plaer. Comencen les lliçons i les llargues esperances, la intimitat i la confidència. Minva la llum exterior però hi ha els núvols de setembre a novembre, els més bells de l’any, i brillen els ulls i les vitrines en penombra, entre paraules d’amor. Tardor, primavera d’hivern com potser encara diu algú amb propietat. I és, certament, una primavera espiritual. Sobretot per a qui sap valorar la veritat sense deixar-se contaminar per la política.

*

*

*

Collage d'O.X.

INDICATIU

*

Som al plató itinerant que TVE Catalunya ha instal·lat a Tarragona, a la Plaça del Mercat. Celebra els 50 anys de la seva creació. Som vora el Fòrum romà, que també era mercat i lloc de conversa. Els mercats són el centre real de la població.

El meu dit indicatiu afirma que reivindico la província. La gent somriu quan dic això. Doncs sí, reivindico la província romana de Tarraco, quan manàvem sobre mitja Hispania. Quan érem la segona ciutat de l’imperi. Els romans van traçar la Via Augusta. Ara anem camí de quedar-nos sense via. Vull dir sense tren, perquè no som amos dels propis destins. Misèria.

Mentre ens esperem fora conversant amb David Escamilla, amic de fa molts anys i que condueix el programa, uns petits em saluden dient : “¡Olga Xirinacs!”. És que van al col·legi que porta el meu nom, el bell edifici modernista entre boscos al capdamunt de la ciutat. David somriu, ja té una cosa més per explicar als televidents.
*

*

*

Foto V. Roca

MIGRANYA

*

Migranya. Tota la nit que em burxa, m’hi llevo, i els comprimits no han fet gaire efecte. Migranya. Aquest patir silenciós i continuat, periòdic, insistent. Aquesta tristesa insidiosa que invalida, que afecta totes les activitats.

Des dels 14 anys que tinc memòria de patir-ne. He llegit una quantitat memorable d’escrits sobre la migranya. No té cura i sol ser hereditària. Hi ha sistemes per alleujar-la, i sort d’això.

El psiquiatre Oliver Sacks, en el seu memorable llibre “Migraña” (Anagrama) diu aquestes paraules fonamentals:

“Sea cual fuere el mecanismo utilizado, la migraña demuestra ser elocuente y eficaz a la hora de ofrecer una expresión oblicua de sentimientos a los que se niega expresión directa o adecuada de otras maneras. En esto se comporta de manera análoga a muchas otras reaccions psicosomáticas, y no resulta menos análoga a los lenguajes del gesto y del sueño. En todos ellos utilizamos UN LENGUAJE ARCAICO ( el subratllat és meu), que evolucionó antes que el lenguaje de las palabras. ¿Por qué conservamos el lenguaje de los síntomas, movimientos e imágenes autónomos, cuando podríamos utilizar palabras? Puede que dicho comportamiento sea regresivo, pero nunca será obsoleto: en palabras de Wittgenstein: “lo que puede mostrarse no puede decirse.”. “El cuerpo humano es la mejor imagen del alma humana.”
.
O sigui: els migranyosos ens expressem en un llenguatge més antic que el parlar, que reflecteix els nostres sentiments sense explicar-los.
*
*

*

Dibuix d'O.X.

CARTERISTES

*

Ens informa Televisió Espanyola que Espanya és el país on hi ha un nombre més gran de carteristes (17.9.09).

És evident. Començant per l’espoli fiscal amb què ens escanya el Govern central i continuant amb el vergonyós impost de successions amb què ens escanya la Generalitat. La cartera buida cada dia.

*

*

*

Dibuix d'O.X.

MAGDALENA

*

Us presento una amiga: Magdalena, la que és santa per amor. Aquesta figura forma part de la capella del Sant Sepulcre, a la catedral de Tarragona on, entre discretes llànties votives set personatges en penombra vetllen el cos de Jesús en sepulcre de vidre. La urna descansa sobre un sarcòfag romà del s. IV, i el grup escultòric és del s. XV.

Amb aquesta vella amiga, la bella Magdalena, he conversat moltes vegades. Totes les imatges miren Jesús difunt, però ella alça el cap i sembla absent, com si pensés en una altra cosa. O en alguna possibilitat més enllà. O descansés en el record dels tres anys que acabaven de tancar-se amb la mort cruel de l’estimat. ¿Què veus, Magdalena? ¿Penses que el tornaràs a trobar, tal com ell va dir? L’amor no perd mai l’esperança, i quan et van esculpir tu encara no sabies... Però ara ja ho saps, i per això la teva cara és la més bella.

*

*

*

Maria Magdalena, al Sant Sepulcre de la catedral de Tarragona.

SANTA TECLA

*

Ahir va començar la Festa Major de Tarragona amb una immensa tronada que va contaminar l'acústica i l'ambient de la Plaça de la Font i carrers adjacents. Ja se sap, una festa sense soroll no és res. Els sorolls a places i carrers duraran deu dies.

La primera disposició ja va ser fer tancar a la circulació tot el tram Est de la Rambla Nova, de manera que sense haver-hi de celebrar res, els veïns ens hem de fotre, tal com sona. Aquest tram, que porta al Balcó del Mediterrani, és com qualsevol altre de la llarguíssima Rambla que tenim. Però resulta que a la primera oportunitat, ens el tanquen: que si instal·len un carromat de TV3, que si la Vuelta a España, que si uns nens fan carreretes ciclistes... i així tot l'any. Els comerciants n'estan fins al capdamunt, perquè ja és tot prou difícil, i estem tots engabiats, aïllats. Ni a les terrasses de bar acudeix la gent, vet aquí què se'n treu d'aquesta insensata disposició. Diumenge el pàrquing del Balcó estava completament buit.

Pensem que si tan bonic és tancar tot un tram i haver de demanar permís de genolls a la Guàrdia Urbana (que tampoc és al lloc de les tanques), o poder passar un taxi, o portar els avis a casa, o descarregar la compra, també els municipals podrien afavorir altres trams i no donar el premi de la rifa sempre al nostre.

Tenim uns equips que pensen amb els peus i, és clar, no els arriba la circulació per pensar en les persones.

*

*

*

Santa Tecla, al retaule de l'altar major de la Catedral de Tarragona.

COL·LEGIALS

*

“Tampoc no entenc com és possible que els col·legials es llevin en els recambrons de grisa olor de fred; ¿qui els dóna forces, a aquests petits esquelets atabalats, per ser capaços de sortir corrents a la ciutat adulta, al tèrbol pòsit de la nit, a la inacabable jornada d’estudi, sempre massa petits, sempre carregats de pressentiments, sempre fent tard a tot arreu? No tinc ni idea del munt d’auxili que es gasta en tot moment.” Rainer Maria Rilke. “Els quaderns de Malte Laurids Brigge” (Proa)

Aquesta reflexió me l’he feta moltes vegades, i Rilke m’hi va ajudar al principi, amb la seva empatia, amb la profunditat de les seves observacions. Sobretot la frase del ‘munt d’auxili que es gasta (...)’. ¿On ens porta?

¿Heu estudiat bé Rilke des de la vostra joventut?
*

*

*

Collage d'O.X.

... ARA CAP ALLÀ

*

Aquests són els dibuixos de Francesc Espriu que havien d'il·lustrar el post anterior. Els va enviar com a felicitacions de Nadal, però sempre és el tema dels dos bàndols oposats que pintava en grans dimensions.

ARA CAP AQUÍ...

*

Sovint se’ns demana que renovem la nostra fe. Que fem actes de fe, és a dir, que ens declarem fidels. Que sortim amb estendards, paperetes, banderes, uniformes, samarretes, etc. etc. a declarar que som bons partidaris, creients, ciutadans, congregants, votants, feligresos, usuaris, consumidors, etc. etc.

Les votacions es convoquen per mesurar aproximadament la fe en alguna cosa o ideal, menys a l’Església Catòlica, que no n’admet i la dóna per suposada.

Ara una votació aquí, ara una altra allà, ara el poble cap aquí, ara el poble cap allà. Tot aquest moviment em recorda l’excel·lent pintor Francesc Espriu. Li agradava crear quadres de grans dimensions amb dos bàndols que anaven a enfrontar-se: els partidaris d’”això” contra els partidaris d’”allò”, a peu o a cavall, sempre amb els estendards a punt. Confrontacions, aldarulls. Francesc Espriu estimava la pau.

*

*

Esperant ordres. OX.

ADÉU, AMICS DE MUNTANYA

*
“Adéu, amics, / me n’he d’anar,/ tot s’ha acabat / junt amb l’estiu, amics, / les fulles han caigut / i el vent se les ha endut, amics. / Quan en passant / aquests camins / on fàcilment / tant hem gaudit, amics, / pensàvem bo i cantant / que tot seria així, amics. / A reveure, / a reveure, / qui sap si el temps feliç retrobarem. /A reveure, a reveure, / l’altre estiu / si a Déu plau, amics (...)”

No tinc el cançoner a mà per comprovar si aquesta cançó és de Charles Trenet. Només sé que des d’ahir faig maletes. Plego de l’estiu a Mont-ral per baixar a ciutat, que no he trepitjat fa mesos, en un retir voluntari.

Ja he dit el meu adéu al bosc, als camins, als ocells, al jardí salvatge, a la casa. Aquest adéu l’he escrit en molts poemes de tants estius. Quan deixes l’ànima en un lloc, costa d’arrossegar-la a un altre, perquè no sóc d’esperit aventurer: la meva aventura és la literària, i amb la imaginació ja recorro l’univers, atrapat després en la lletra.

Deixo el silenci tan valorat i torno al soroll ciutadà, per desgràcia tan creixent a causa d’activitats pretesament lúdiques i macrodecibèliques amb permís municipal. Fa l’efecte que les autoritats no volen saber què és la contaminació acústica evitable. Per sort encara sento el mar en alguna hora tranquil·la. Adéu, amics de muntanya.
*
*
*
Dibuix d'O.X.

TU, DES DEL MAR...

*

TU, DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA

"És un déu qui m'ha donat aquests lleures."

VIRGILI, 'Bucòliques', llibre I

SETEMBRE AVANÇA amb tu, amorós de boira,

s'anuncia amb un deix malenconiós

i fa el primer somriure sobre els camps,

com qui amida la casa tancada

on, arribat l'estiu, va ser feliç.

Poeta enamorat d'imatges oblidades

et diria que és bell, setembre, coronat d'arboç,

com un amant impacient de tu.

Canten abellerols i l'aire és dolç

quan les baies maduren

i la molsa prepara l'estada

dels visitants nocturns.

Quieta, la tarda aviva el meu desig

per l'amor que s'acosta:

tu, des del mar, pujaràs com la boira

per adormir-te amb mi.

Setembre, el dels retorns

a les velles i noves estances,

com el pas dels meus ulls sobre els llibres

i la conversa entre els teus llavis,

es detura un moment a les flames

i reviu els color del desfici.

.

No el temps, sinó la pausa,

voldria, que ens fa eterns.

*

*

De: "Llavis que dansen", Premi Carles Riba. Ara dins "Óssa Major. Poesia Completa"(Òmicron)

*

*

Consells a nous i vells poetes:

1- Eviteu expressions com ara: "(...) una higuera con don de vida(...)/ i/ "(...)un cuerpo o beso(...)", perquè quan llegíssiu en veu alta o baixa, el 'condón' i el 'obeso' farien riure i ja us dirien sempre 'el del condón', etc. Heu de tenir sentit del ridícul i no copiar mai, perquè aquestes expressions són d'un poeta molt famós, aspirant a premi Nobel.

*

2- Un altre poeta de fama i adoració, ja mort, va escriure "(...)que lent que va l'home(...)", cosa que sempre fa dir al meu amic Josep Lluís Carod, polític culte - no us penseu que tots en són, de cultes- i amb un somriure foteta: "calent que va l'home..."

*

*

Collage d'O.X. - Hora post: 9 del matí.

ONZE DE SETEMBRE

*

No se sap si riure o plorar. Mals pronòstics polítics/socials/sanitaris.

Avui alguns grups cantaran l’himne. El més ben trobat, l’alemany, que es basa en un deliciós quartet de Haydn. Després el rus, en tota la seva solemnitat. El nostre, pobret i violent. En canvi, el Cant de la Senyera de l’Orfeó Català és una peça magnífica. Però aquí no sabem triar gaire bé.

Com que tenim el refrany “qui canta el seu mal espanta”, cantem, cantem, que l’estiu s’acaba.
*

*

*

Postal de festeig dels meus avis.

CONDONS

*

Dilluns anem al bosc i aparquem en una entrada a la vora de la carretera, on només hi ha grava i cards. Baixo del cotxe i gairebé trepitjo dos sobrets lluents de condons, que brillaven al sol.

Em fixo en la roda dreta davantera del cotxe i veig, justament al mig, un condó enganxat, en vertical i suquejant, degotant, en fi, material fresc de la nit de diumenge. L’altre condó és sota el cotxe.

Follar a tocar la carretera, o sobre els cards i la grava és incòmode, però cadascú té els seus gustos i necessitats. És allò de la ‘crònica dels pobres amants’ que comentava jo fa pocs dies.

Ara fem servir aquesta preciosa màquina per anar al bosc. Així preservem els pneumàtics.
*

*

*

Foto V. Roca

BANDES / FACCIONS

*
Tant si llegim la realitat, posem-hi l’autobiografia de l’orfebre Benvenuto Cellini (1500-1571), com la ficció, per exemple “Romeo i Julieta”, que té lloc aproximadament al 1303, i que va escriure Shakespeare (1564-1616), ens adonem que en temps retirats i sense poder datar-ne l’origen, ja existien les bandes o faccions, i a la més petita provocació o enveja se les tenien a punyalades entre els joves, pels carrers. Hi havia vigilància nocturna, esclar, per això Rembrand (1606-1669) va pintar les “Rondes de nit”.

Igual abans que avui dia. Preciosos cossos nus oferts al ganivet, a la navalla, al punyal, a la pistola. Només que ara tenim els telèfons mòbils per gravar l’acció, i és heroi social qui més grossa la fa. Es castiga la policia en comptes del delinqüent (Pozuelo, barri de ‘pijos’) i els joves assassins reben milers de cartes d’admiradores a la presó (Carcaño). Ja ho diu Freud: “l’home porta en ell mateix l’instint de destrucció.” Segons tots els indicis, sempre serà així.
*
*
*
El somni d'Israel. Collage d'O.X.

AMOR (i 3)

*

Als fragments anteriors sobre l’amor, els dos autors fan servir la mateixa paraula per definir la vida quotidiana: aspra. Però tots dos la troben aspra després d’haver perdut l’amor, després d’haver passat per l’amor, després que l’amor els abandona. ¿Hem de suposar que abans també la trobaven aspra?

Després de l’amor perdut, poques vegades la vida es torna a alçar com aquesta branca, que gira sobre ella mateixa en un esforç enorme per trobar aquell instant de llum des d’una terra vella.
*

*

*

Foto V. Roca

*

hora post, 9:43

AMOR (2)

*

“ Hi ha jornades, poques, però glorioses, en la nostra vida, que semblen fetes a posta per a temptar-nos a la il·lusió, a certes il·lusions secretament, incorregiblement necessitades. Per exemple, si us trobeu amb l’amor quan ja no us pensàveu esperar-lo. És ben segur, ai!, que la sorpresa enlluernadora deixarà pas, després, a la mateixa i aspra desolació de sempre, del cada dia consternat. I amb tot, ¿per què no hauríem de cedir a l’encant fugaç, a la dolça promesa incomplible, si això ens pot valer unes hores, les que siguen, alçades a subtils transfiguracions? Vindrà el moment del desengany, del retorn al silenci i a la solitud, i en el nostre món les absències hauran augmentat. Però res no podrà esvair mai més, de la nostra memòria i del nostre cos, el fet d’haver viscut aquell instant insondable.

“Benedetto sia’l giorno e’l mese e l’anno e la stagione e’l tempo e l’ora e’l punto e’l bel paese e’l loco... “
*
Joan Fuster: “INDAGACIONS POSSIBLES” ( Raixa)

*

*

Postal de festeig dels meus avis.

AMOR (1)

*

“La cosa era que Tònio estimava Hans Hansen i ja havia sofert molt per ell. Aquell que més estima és el vençut i ha de sofrir. La seva ànima de catorze anys havia après de la vida aquesta senzilla i aspra veritat.”
*
Thomas Mann: “TONIO KRÖGER” (Raixa)

*

*

*

Collage d'O.X.

" CRÒNICA DELS POBRES AMANTS "

*

Una suïcida es precipita d’una alçada de 25 metres i cau sobre un vianant, a Viladecans. Resultat, tots dos morts, diu el diari de fa pocs dies.

La notícia fa bo un dels meus contes dominicals a l’Avui, “Crònica dels pobres amants”. El títol és manllevat de Vasco Pratolini perquè la lectura d’aquell llibre em va plaure molt i sempre més m’he fixat en els pobres amants, que n’hi ha.

En el meu conte és un suïcida que cau pel Balcó del Mediterrani, davant de casa, i mata una parella precisament de pobres amants que s’estimaven sota, a 35 metres, deu més que en el cas de Viladecans.

El d’aquest conte és l’únic suïcidi de ficció que incloc al meu llibre “EL BALCÓN DE LOS SUICIDAS” (Òmicron). Els altres 19 casos són verídics i tots han passat al Balcó i encara en passen, com un lent degotar.

És complicat resoldre el verb de l’acte que nosaltres tan senzillament en diem “tirar-se pel Balcó”, o des del terrat, o des del pont. El vocabulari mèdic no ho admet, en les seves sofisticacions. L’últim acord a què es va arribar va ser escriure o dir “precipitar-se”, perquè hi havia hagut i hi ha verbs molt més curiosos per definir l’acte.

En fi, no penso que els dos difunts de Viladecans fossin amants un de l’altra. Potser eren amants d’altres, però la capriciosa casualitat en va fer una escena de parella, i és que la mort sap preparar bé els seus muntatges.
*

*

*

Dibuix de El Persas per a un conte dominical.

BOIRA

*

Mont-ral sovint reposa sota la boira només punxada per esbarzers, agulles de pi, l’alta copa dels arbres i les antenes. La boira filtra les notícies i les baralles polítiques i les fa relatives.

La boira es deixa anar per camins, carreteres i boscos, humiteja les plomes dels corbs i les fulles dels aurons. Ens acaricia, molla, hidratant, i ens aconsella entrar a casa i encendre el llum càlid, que ella ens vetllarà la lectura i el son.

*

*

*

Foto V. Roca

"CRÍTICA DE LA POLÍTICA IMPURA"

*

Wifredo Espina (Vic,1930) és un il·lustre, veterà i premiat periodista que orienta la nostra vida política com un expert capità condueix el seu vaixell a través de mars no sempre en calma.

Analitza els moviments socials amb encert i mestratge, però és impossible detallar en aquest modest blog totes les seves activitats i la seva implicació decisiva en el món del periodisme.

A Wifredo Espina li atribueixo tres esses: saviesa, solvència i sensibilitat. Saviesa pels llargs i fecunds anys dedicats al periodisme analític, incisiu i alhora ponderat. Solvència pel seu criteri orientador, que li ha valgut i li val el prestigi indiscutit que emana del seu nom i obra. I sensibilitat perquè la seva influència arriba a il·luminar tots els estaments socials i tractar els problemes amb justícia.

Ara Wifredo Espina ha publicat un llibre que aplega articles seus actuals apareguts en diferents mitjans on col·labora: "CRÍTICA DE LA POLÍTICA IMPURA" (La Garbera Edicions). Els seus articles, no sols els que conté el llibre, presenten interrogants que fan reflexionar el lector i moure les consciències adormides. Breu i eficaç, l'article d'Espina és sempre model d'escriptors, i com a tal és reconegut. Per molts anys, Wifredo.

*
*
*

L'ARÍTJOL

*

Floreix i grana alhora, però els raïms que fa encara no són prou madurs; els trobarem al punt quan anem a buscar bolets. ‘Smilax aspera’ és el seu nom científic. En castellà se’n diu ‘zarzaparrilla’, i va ser un refresc de moda durant molt de temps, semblant a la beguda de cola. L’antecessora de la cola, diríem.

Tot i admirar fruits i flors de l’arítjol, els que ens endinsem al bosc el tenim avorrit: s’enfila a qualsevol arbre i després es deixa caure, de manera que a vegades i sense adonar-te’n quedes atrapat per les seves punxes, que en té força, i t’arriba a immobilitzar. Va a traïció. Rectifico: som nosaltres que badem, perquè obcecats buscant el rovelló, la mocosa o el que sigui, no ens fixem en la xarxa aèria i punyetera de l’arítjol. L’arítjol és l’encantament de Circe però amb punxes.

*

*

*

Foto V. Roca.

SETEMBRE

*

Les primeres flors de bruc, en preciosos matisos del rosa al lila. Els primers pebrassos, humils i molsuts. Setembre.

Per a mi és un dels millors mesos de l’any: ha madurat la fruita i els cereals són ensacats. S’acaba la dispersió i floreix la reflexió. Tot és dolç i suau i, amb els primers núvols de setembre, tan enyorats, retrobem la feina, els amics, tot allò que ens sustenta en el pas dels dies.

Per cert, avui és sant Gil, patró dels pastors a la Vall de Núria. I també sant Llop, tot el contrari.
*

*

*

Foto V. Roca