EL REC


=================================
EL  REC
   *
18-1-20
    *
Tenir el llibre nou a les mans compensa d’algunes tristeses. Ahir vaig rebre EL REC, acabat d’editar per Cossetània, de llarga experiència editorial. Una alegria. Si recordeu allò de: “Encara escriu, vostè?”, ara puc ensenyar aquest llibre n. 82 i respondre que sí. I compartir aquest goig amb tots els amics lectors i els blogaires que sempre m’heu demostrat tant d’afecte. Encara que, diuen, els blogs vagin de baixa a favor dels telèfons. Jo aquí; més lenta, però aquí.
            Fragment de l’obra que explica els petits paradisos dels llargs estius de nena i noia a Rubí. “Ella pensava que al besavi Joan li anava bé llegir la Bíblia, si és que la llegia, cosa que no sap, però que la Bíblia era a casa seva sí que ho sap. Llegint la Bíblia s’hauria enardit, amb les guerres venjatives i cruels organitzades per Déu per al seu poble. Potser d’això li venien a Joan els afanys guerrillers. ¿De quin bàndol hauria estat Joan?
            “El poble de Déu emprenia matances esgarrifoses, com les de la ciutat de Jericó, una història de sang i d’espionatge que fa posar els pèls de punta. Si el poble escollit feia aquelles matances per posseir les terres de Canaan, després dites Palestina, ¿com podran perdonar mai els palestins aquella destrucció i crueltat per part del poble escollit per Déu? Per això al segle XXI aquella guerra antiga continua.  ¿S’haurien arrenglerat Joan i Josep Palet al costat dels cananeus?”
            Les petites fades continuaven fent la vida a la vora del rec. L’Olga petita n’havia après coses. I així discorre el llibre i les seves etapes, fins la destrucció final.
            “No has de viure al passat”, m’aconsellen. Dono gràcies al meu cervell que em conserva la memòria fins els més petits detalls i em permet recrear o crear nous mons. Us recomano que també ho feu.
            Gràcies per la vostra atenció lectora.
            ==============================


LA VIDA EN ROSA

LA VIDA EN ROSA
     ***
6-1-2020
     ***
L’any 1945 Edith Piaf va compondre aquesta cançó que encara tots recordem. ¿Tots? Això no ho sabria dir, però, ¿qui no desitja la vida en rosa, encara que el rosa no duri per sempre?
            ¿Què feia jo el dia de Reis del 1945? Sóc del 36, tenia 9 anys, postguerra nostra. Fi de la II Guerra Mundial, viscuda de lluny pel el gran mapa de darrere l’armari del despatx, amb les banderetes de colors que el pare i l’avi feien córrer segons els situacions. Jo les mirava.
            Fred i calefacció escassa, de braser i alguna estufa. Llum feble, amb bombetes de 25. Cartilles de racionament, menjar insuficient, mercat negre, més fred, neu i tot a Tarragona.  La vida en negatiu per a la població.
            La mare era la primera engrescada a muntar el pessebre a casa, amb paper d’embalar blau a la paret per fer el cel. Hi havia un sac de suros  per fer les muntanyes i la cova. Posava aigua corrent des del dipòsit d’una lavativa de llauna penjada a la paret, fins al riu de paper de plata. Cantava nadales que ara només sé jo i que moriran amb mi. Era creativa, la mare, ens  cosia nines de drap i llibrets amb tapes de retalls de roba.
            El Reis disposaven a casa de galetes, vi bo i aigua pels camells. Llavors a la nostra cavalcada hi havia un gran elefant i camells de cartó pedra, que feien un gran efecte a la canalla.
            Els Reis deixaven a les sabates del balcó regals modestos però molt ben rebuts.
Llavors jo  no plorava i m’atreviria dir que la meva petita vida potser sí que era en rosa, perquè la mare no ens la deixava veure d’altra manera. Ara, avui és dia de Reis i la meva vida no és en rosa. Però he trobat aquesta nineta, de casualitat, i he pensat que desitjo a tothom una vida en rosa. Fins i tot als cors verinosos que ens voldrien vençuts, abatuts i sense  horitzons. No és bo per a la salut tenir el cor d’escurçó i enverinar els altres, ni pensar a empresonar i portar al límit de la pena les persones que tots estimem i que fan l’espinada del país, perquè no defalleixi i s’ensorri.
            Que els bons Reis us portin una vida en rosa, encara que sigui un moment.
            Olga