ELS FILLS
DE CASA
*
15-2-18
*
Una vegada, no
fa pas gaire,
els fills de
casa nostra van sortir a trenc d’alba,
quan encara brillava
Venus al cel.
No tornaven i no
van tornar,
i vam saber què
els passava:
la gent del rei
havia empresonat,
els nostres
fills i els que els acompanyaven.
Sembla que
expliqui un conte antic,
i no és un conte,
que és d’ara.
Molta, molta
gent demana al rei
que ens torni els
fills cap a casa
perquè no han
fet cap mal ni abans ni ara.
Fills d’altres
cases han fugit enllà
per no ser
presos de l’enveja amarga,
ni de fosca
justícia venuda i renegada.
Però nosaltres
enyorem els nostres
i emprenem
llargs viatges per una abraçada.
Tot el poble
alça els braços per la pau.
i el crit de
llibertat omple carrers i places.
Deia el Cid: “Oh
envidiosos castellanos,
cuán mal pagais
la defensa
que tuvísteis en
mi espada
ensanchando
vuestra cerca...”
I Rosalia de
Castro, la poeta:
“¡Castellanos de
Castilla,
tenéis corazón
de acero,
almas como peñas
duras
y sin entrañas
el pecho!”
“Castilla debe
saber,
que de tan
grande se alaba,
que siempre
soberbia torpe
fue hija de
almas bastardas.”
I allà són els
fills de casa,
els que pateixen
presó,
a les Castelles
glaçades
com el cor dels
seus botxins,
com el cor del
rei que els mana.
*****
Olga Xirinacs
Tarragona,
11-2-18
