TURISME DE QUALITAT


*
Parlàvem, a la ràdio, de la candidatura Tarragona Capital Cultural 2016. Ens van adjudicar uns papers: jo vaig triar el de turista que arriba a la ciutat.
Baixo del tren - em refereixo al tren del poble, no al del Camp-. Esbufego arrossegant equipatge per les escales de Renfe primer, i m'ofego pujant les de la ciutat després fins arribar al Passeig. Un matament.
Quan sóc allà m'aturo per reprendre l'alè i miro el mar -vista bellíssima, dirà el turista, ¿qui ho pot negar?-. De seguida un exèrcit de gitanes de la màfia romanesa em ve a empipar, insistent, amb la mà, el got i el cartell de pidolaire. He de marxar del Balcó mirant que no em fotin part de l'equipatge o tot sencer. Més amunt trobaré el banc dels borratxos que em demanaran una cigarreta.
(Elles i ells, aquí, fa anys que manen. La vida els deu anar bé, penso. Mai cap guarda les ha fet fora, perque els guardes no passen, i si passen callen. Treballo davant, ho veig tot el dia).
Però jo havia de parlar com a turista de tren. I en aquest tren, a més, hi van i vénen estudiants i professors tot el curs. Gent que ve del sud aquí, i que va al nord des d'aquí per feina, necessitat o gust cada dia.
Per ara ningú no té solució, i mireu que n'han passat, de governs.
Llavors seré una turista de ramat, de patacada, amb la matrícula gravada al cul, com la de la foto. Aqui, pel que es veu, només es vol turisme de qualitat. L'un no arriba i l'altre es fot.
Sóc constructiva. Vull que tot això s'arregli però, com escrivia ahir, "qui diu les veritats..."
*
*
*
Ovelles a Mont- ral. Fotografia de Vicenç Roca.

INTERPRETACIONS


*
"Qui diu les veritats perd les amistats", assegura el refrany.
'Ergo', qui diu mentides té molts amics.
Ja ho demanava Montserrat Roig: "Digue'm que m'estimes, encara que sigui mentida".
Sembla que qui viu enganyat viu content, perquè, fent rima, "el que els ulls no veuen, el cor no ho sent" (traducció 'ad lib' del castellà).
'Ergo', val més viure content i enganyat, i amb molts amics.
*
*
*
Mà groga. Dibuix d'O. X.

ESCALES MECÀNIQUES


*
"(...) cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores (...)"
Això que diu Salvador Espriu amb encert, és el que passa amb les escales de l'estació de Tarragona fins arribar a la ciutat. Cada dia centenars de passatgers, amb el seu equipatge, pugen i baixen treballosament les escales que a mi, ara, ja em fan perdre l'alè.
¿Us penseu que en tants anys de diferents governs se'ls hagi ocorregut mai alleujar la situació, com ja es fa en altres poblacions? ¡no! Ells van en cotxe.
Però col·locaran escales mecàniques de segona preferència, com són les del carrer Vapor i les del mal dissenyat, pel que fa a l'accés, Palau de Congressos.
Hi ha solucions: l'ascensor de pàrquing La Pedrera. El del mateix Palau de Congressos. Però no són d'accés públic.
Mentrestant, els futurs visitants de la Tarragona Capital Cultural 2016 que comptin amb treure el fetge per la boca si arriben en tren. ¿L'AVE? No, aquest no és el del poble.
*
*
*
Cartell de l'Orient Express.

COPLAS DEL MONJE ORENGARIO


*
COPLAS DEL MONJE ORENGARIO
MIENTRAS REZABA EL ROSARIO
*

Por el bosque, a hora temprana,
el monje fray Orengario
salió a recoger sus hierbas
mientras rezaba el rosario.


Cuajaditas de rocío
y de orines de raposa,
de escupitajos de sapo
y saliva de babosa,
las hierbas medicinales
resultaban más sabrosas,
más recias, más untuosas.

Una amanita muscaria
encontró el monje Orengario,
rodeada de enanitos
que, encantados y excitados,
viendo que el monje ofuscado
les pisaría la fiesta,
pues le echaron el mal fario.

Con un ojo deslumbrado
y el otro centelleando
-el tercero no se mienta-,
comió el monje de la seta,
y el cuitado, entre sus hierbas,
después de un buen colocón,
recogió otras amanitas,
esas rojas con pintitas,
para su destilación.

¡Ay, amigos!, qué jolgorio
se corrió en el monasterio:
todos saltaban de gozo
felicitando a Orengario
por aquel nuevo licor
que tales visiones daba:
vieron a san Gabriel
maquillándose las alas,
y a serafines diez mil
cortejando de perfil,
y a san Zoilo, buen patrón
de cierta congregación,
y a santa Teresa, esa
que a todos ganó en visión.
¡Bendita alucinación!
San Gregorio y Ulpiano,
san Venancio en el piano,
componían un terceto
junto con Pascual Bailón,
que alborotaba el convento
con tales saltos mortales
que confesar no podía,
pues que no fueron pecados.


Desde entonces, Orengario,
por la mañana, temprano,
mientras rezaba el rosario,
se alió con los enanos
que, a cambio de botellines
de licor a su medida,
le consiguieron muscarias
que cambiaron su vida,
pues al convento llovieron
los pedidos a millares,
y los euros afluyeron
como lluvias celestiales.
Un buen colocón a tiempo,
siempre después de un rosario,
es el consejo que hizo
famoso al monje Orengario.

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

Estampa antigua cedida por don Venancio Carvantes, de Oviedo.

CARNAVAL I RESIDUS


*

Els residus del Carnaval es deixen portar pel vent. Plomes de colors, serpentines, confetti, gots, ampolles i vidres trencats als angles de cada entrada i finestra baixa, als jardins, al Balcó, amuntegats a les voreres. Taques de pixum, vanos desballestats, purpurina que brilla al sol, retinguda entre empedrat i rajoles. Els veiem diumenge al matí, a ple sol.
*
En un temps existia als afores de la ciutat el que se’n deia Mas de les Figures. Hi anava molta gent a visitar-lo per la curiositat que suscitava. El propietari havia adornat els seus amplis jardins amb tot de figures grotesques –les que ell sabia fer -, cadascuna amb un títol. Recordo la que representava una parella mig ajaguda i sense esma. Es titulava: “Después del plaser” (sic). Les figures les van destrossar a cops de pedra. Un altre residu.
*
El català de soca-rel, quan parlava o escrivia castellà, deia això: “plaser” al Mas de les Figures. “Asnar cabrón” a la carretera prop d’Altafulla. I potser una de les millors: “Se la empasó y la hiso”. Aquesta és d’un ex-vot a l’ermita de Sant Magí, en acció de gràcies perquè el nen es va empassar una agulla i, segons l’expressió catalana, ‘la va fer’. En castellà: “la hiso”. Residus de l’idioma, també. Vull dir de quan es pensava en català.
*
*
*
Venus del musclo. Collage d'O. X.









POLÍTICA I LITERATURA


*
Política, entesa com a ‘construcció de la polis’, que és el seu vertader sentit, en fa tothom. Política de partit, no.

Surto al pas d’estèrils polèmiques noves (i velles) que consideren que la Literatura en majúscula ha de parlar de política. No n’ha de parlar, sinó que és política: els escriptors fem avançar el llenguatge sigui quin sigui el tema que toquem. Imprimim caràcter a la nostra societat. Som notaris del nostre temps. Si algú vol fer literatura del subgènere polític, com del policíac o de l’eròtic, que en faci. Som lliures i ningú no ens ha de dictar res. No permetrem que la corrosiva política de partits esclavitzi la nostra persona i domini la Literatura. El bon lector tampoc ho hauria de permetre.

Entès això, vull oferir al lector un poema d’excel·lència. Israel Clarà, escriptor i editor, fa anys que treballa la poesia. L’evolució literària i el treball constant l’han portat fins aquí:

TEORIA DELS COSSOS
(A Konstandinos Kavafis)

Cos meu, recorda el temps que no has tingut
per estimar aquell cos que tu volies.
Recorda’t travessar el llindar dels dies,
camí d’enlloc, per mars de solitud.

Cos meu, recorda els cels, la plenitud,
els cants homèrics que reconeixies
per llargues odissees, que sabies
que un dia et portarien lluny del sud.

Cos meu, recorda sols el que has tingut,
aquell estiu constant que descobries
imaginant-te un cos al teu costat.

Amb una renovada certitud,
travessa lentament el pas dels dies
i estigues agraït d’haver estimat.

*
*
Poema d'Israel Clarà. Collage d'O. X.

PECAT


*

Els estudis del Vaticà són sempre sorprenents i moltes vegades feridors. Segons la llum de Déu que és l’”Osservatore Romano”, resulta que els homes pequen diferent de les dones. Vol dir que no fem els mateixos pecats.

¿I d’on ho treuen? ¡Ah, amics!: del secret de les confessions que fins ara eren secretes. Ara ja valen per fabricar enquestes dubtoses i arribarà que se les vendran per publicitat.

N’he extret moltes conclusions, però per brevetat només en dic una: com que l’Església Catòlica sempre ha considerat les dones de tercera o quarta categoria i, segons a quines èpoques, sense ànima i tot, i ara encara som “esca de pecat” (sic), sense que mai se’ns hagi demanat perdó, cal pensar que les dones pequem poc, o gens, en comparació de la criatura perfecta per antonomàsia: l’home, Vaticà inclòs.

¡A celebrar-ho dones! Avui farem festa grossa les dones de casa.
*
*
*
Estampa antiga. Col·lecció O. X.

EL MANIQUÍ DESPULLAT


*
En temps de rebaixes totals podem veure maniquins despullats als aparadors de les botigues de roba. Solen ser blancs i no inciten al sexe.
Cap senyal tan exacte per definir la crisi: despullats.
Cap senyal tan exacte per definir la política: despullada i sense cervell.
*
*
*
Maniquí. Collage d'O. X.

BOSC ENDINS


*
(del meu dietari)
*
Entrem en una espessetat feréstega que m’omple d’esgarrinxades. És un bosc més eixut i embardissat, on no tornaré. No obstant, és ple de marges, senyal d’haver estat conreat molts anys enrere. Es van perdre els esforços, com s’han perdut les vides. Potser les vides que van construir aquests marges consten a les làpides d’algun cementiri. O no, si tot s’ha destruït com, per exemple, La Mussara. Un munt d’ossos. Pols. Però les pedres portades amb esforç sí que hi són. Caldria que els que s’interessen per la història i per la vida a muntanya llegissin “Les masies tràgiques”, del gran Prudenci Bertrana.

La crosta del planeta va servir per construir un lloc on poder obtenir menjar i viure. La crosta ben tallada en lloses i carreus I després els marges, i els cúmuls (¿potser túmuls?, ens preguntem) de pedra resultat de netejar el tros per fer-lo conreable. Encara he vist cistells d'espedregar. Ara hi viuen grans alzines i un sotabosc insofrible de bardisses, arítjol i màquia diversa, tota punxosa. ¿De què van servir els esforços?
*
*
*
Bosc endins. Dibuix d'O. X.

XORIÇOS TOTALS

*
Recitat a manera de salm i tornada amb cor de fidels.
*

Hem pogut veure les “cues de la fam” a Barcelona. Fins ara eren els negrets de l’Àfrica, els que es morien de gana.
Tornada: cues de la fam.
Aplaudim els millors cuiners, que cobren un ou. Bavegem quan els privilegiats ens expliquen al diari els plats que es cruspeixen. Sobretot els polls ressuscitats de les falses esquerres.
Tornada: les cues de la fam.
Ens integrem al futbol com cul i merda, i paguem els sous obscens que cobren els futbolistes. Paguem amb diner públic els dèficits dels equips de futbol.
Tornada: les cues de la fam.
Ja ni ens atrevim a parlar de la banca: un banquer és intocable, sever, seriós, amo de tots nosaltres, súbdits reverents. Reverents també d’un rei i familia pagats amb diner públic.
Tornada: les cues de la fam.
¿Per què a ningú no se li ocorre fer vaga i no asistir a algun partit multitudinari o a una cursa de sang? És sabut que no hi ha alta societat sense torero. Cobres més que un torero, es deia quan els futbolistes encara eren modestos. Amb els diners estalviats es podria solucionar part de la misèria propera, que és la nostra.
Tornada: les cues de la fam.
*
*
*
Potència de torero. Collage d'O. X.

ESCRIURE I PUBLICAR

*

Es publica molt i dolent. Així ha estat sempre i així serà: és necesaria la descomposició del bosc perquè hi creixin després les belles orquídies i les males herbes.

Tothom té el dret d’escriure. El de publicar també, si una editorial ho acepta o si l’individu es paga la publicació.

Editorials reconegudes publiquen llibres dolents i, a més, plens d’errors. Aquest dret em penso que no existeix, però es va fent costum i llei. Com a mínim, la descurança que observo fa mala pedagogía i perjudica els lectors i els bons escriptors.

Llibres premiats per institucions i per ajuntaments petits són festejats àvidament per les editorials, perquè tenen l’edició venuda. Llavors és quan es fa bo el refrany: músic pagat fa mal so.

A Mercè Rodoreda li van corregir, retallar i millorar els textos, encara que algú ho negui. La cirurgia literària és preceptiva quan l’autor flaqueja. Aquesta cirurgia no s’aplica als mediocres, encara que siguin persones significades o els editin grups fins ara solvents –literàriament, vull dir-. El “se me’n fot” és hàbit.

Estem arribant a un punt on editar podria ser desacr-editar.
*
*
*
Utilitats. Collage d'O. X.

ÀNIMES DE PEDRA 2 -Geografies particulars-


*
El camí de les ànimes de pedra: continuació.
*
Arrels vellíssimes, sinuoses, vives, simulen cossos reptants que es resisteixen a ser descoberts i es retorcen a banda i banda. Són l'entranya, el cordó umbilical, artèria que lliga i nodreix el bosc i gràcies al qual el bosc batega en una persistent lentitud expansiva. Ara, el camí obert les exposa a l'exterior de manera gairebé obscena.
Màquines i llenyataires han contribuït en gran manera a l'imaginari grotesc. Aquí i allà, cornamentes devastades s'aferren a una roca, com part d'un cap vençut en una lluita de titans: són arrels remogudes de ginebre, boix, pi i alzina, que s'havien arrapat a una roca subterrània. El pas repetit de les màquines ha descarnat i després mig enterrat cranis llenyosos, bovins, mandíbules poderoses, conques buides d'ulls vençuts que miro de no trepitjar.
En alguns trams, l'espessetat vegetal forma túnels pietosos que recullen el lament geològic: les profunditats primàries han estat posades al descobert, i cal temps i silenci per assumir les transformacions. Encara això no fóra greu si només hi passessin el caminant observador, el poeta, el genet, l'herbolari.
Els motoristes d'esport (?) esberlen pedres, destrossen plantes, escampen llaunes, vidres i plàstics multicolors entre mates d'orenga, espígol i molsa esponjada. El camí del silenci, les boires i l'exuberància vegetal és violat una i altra vegada en la seva naturalesa recollida.
Potser ja va ser violació obrir-lo. Exposar-lo. La devastació dels llenyataires embrossa el terreny amb muntanyes de brancam sec d'alzina i pi i obre ferides supurants de resina. En llocs civilitzats recullen els sobrants i els trituren. Als nostres boscos obturen i destrueixen, afavorint la propagació de l'incendi. Moltes vegades ho he advertit a forestals, alcaldes, Medi Ambient i a qui correspon. Ni cas.
En boscos calcinats, les petites cares de pedra encara em contemplen amb gest més patètic, d'horror, d'impotència a causa de la seva mateixa immobilitat.
*
*
*
Fons de barranc-1- Dibuix d'O. X.

ÀNIMA DE PEDRA -Geografies particulars-

*
EL CAMÍ DE LES ÀNIMES DE PEDRA
*
Abans d'emprendre aquest passeig entro al bosc amb la consciència de camí per observar, no passat amb pressa.

És el camí de la Serra del Pou i algun altre dels camins oberts al mig del bosc -Camí de les Guineus, el del Pastor... -, normalment per explotació forestal. Em fixo amb atenció al terra on trepitjo.

L'especial morfologia de pedres i roques calcàries del triàsic dóna caràcter a les aparicions i semblances, en aquests casos a la superfície i vores del sender.

A mesura que avanço pel camí obert entre severitats de pi roig, alzina, moixeres, boixeres i grèvols, trobo cares estrafetes que reclamen la meva atenció. Sempre són dos ulls i una boca, és a dir, formes triangulars arrodonides amb tres cavitats gairebé equidistants. Moltes vegades recorden "El crit", de Munch. Sempre són serioses, turmentades, mai somrients ni plàcides. Faccions cadavèriques mig enterrades, pòmuls prominents, amb barbó poc pronunciat. Especialment ulls enfondits, sempre de cara al caminant, demanant clemència i memòria.

Cal que estigui atenta on trepitjo, per no profanar aquesta senda de morts pètries que criden auxili sense veu. A vegades m'acotxo a desenterrar alguna d'aquestes formes primàries i buido els ulls de la terra vermellosa que l'encegava. Em miro: la miro. ¿Qui ha vist primer l'altra? ¿A quina ciutat caòtica s'ha format? ¿Quin va ser el magma, quin el model?
*
*
*
Ànima de pedra trobada a Mont-ral. Fotografia d'O. X.

SUÏCIDI


*
Les paradoxes que enfronten religions, governs i sentit comú prenen to de partidisme visceral i hipòcrita quan es tracta del néixer i del morir. Els problemes que volten les morts mediatitzades serveixen per tres coses; una de dolenta, que és encendre passions político-religioses; les dues bones són fer avançar la ciència i crear estats més amplis de consciència adreçats a la compassió i a la comprensió.
La paraula 'mort' i tot el que se'n deriva és tabú entre nosaltres. De l'estadi primari de por i càstig no s'ha avançat gens, o poc, cap a l'etapa racional. Rao i fe rares vegades coincideixen. ¿Per què? Perquè una vegada es fa pública una primera opinió, sigui de raó o de fe, immediatament es perverteix. És la condició humana, magistralment expressada per Vasili Grossman en un capítol memorable sobre el bé, a "Vida y destino".
Que vivim en un estadi primari ho he experimentat des que vaig escriure "El Balcón de los Suicidas". No he pogut parlar tranquil·lament del suïcidi amb ningú, amb l'excepció d'un metge savi. La majoria han fer escarafalls sense saber de què anava. Se m'ha dit: "Tu encara viuràs molts anys", com si pensés suïcidar-me l'endemà. La majoria: "els suïcides són bojos". I uns altres: " tu crides la mort", perquè els mostrava la bellíssima cantata 478 de Bach. En canvi a França, una 'Pastorale de la Santé', a Internet des dels bisbats d'Arles i Aix-en-Provence, contenen llargs, comprensius i il·lustratius debats, convidant psiquiatres i experts, a explicar el suïcidi. No parlo d'eutanàsia.
Tinc pensat el meu moment de traspàs, encara que sigui imprevisible. Aquestes situacions s'han de resoldre en privat. Moltes vegades em canto, amb el pare Bach: "Vine, dolça mort". Ràpida i dolça.
*
*
*
L'ombra de la suïcida. Dibuix d'O. X. Nota: aquesta pressumpta suïcida jove la vaig dibuixar i anar a buscar per portar-la a casa a enraonar una estona. Des d'on vivim veiem alguns suïcides. D'ella no n'he sabut res més.

SENSE FIGA


*
En aquesta època de l'any, els àloes floreixen amb les seves majestuoses i coral·lines formacions espigades. Són tot un espectacle harmoniós. N'hi sol haver en rotondes, però també en jardins i en marges al sol. N'he vist d'espectaculars, que es fan admirar.
Les flors d'hivern són un desafiament al cel dur d'aquests temps: kalantxoes sobre els murs, mimoses en places i jardins, jessamí d'hivern, els esperats ametllers i algun fruiter avançat. Més modestes, violetes, crocus, argelagues, bosses de pastor i la blanca ravenissa que fa la il·lusió de neu als camps. Ja ho va escriure el poeta Joan Llacuna: "(...) i en sortir de missa, neu de ravenissa.")
Flors solars, contundents o delicades per alegrar els ulls de qui passeja i contempla.
Teníem un preciós grup d'àloes que creixien i florien part darrere del Balcó del Mediterrani. Eren la meva alegria quan els mirava, vermells sobre el mar fred on reposen centenars de blanques gavines, només a l'hivern. També hi creixia un grup de figueres de moro, de flor delicada al seu temps.
Un mal dia van arribar els destructors de jardins i, com es pot veure a la fotografia, van arrencar i prendre amb la grua la bonica vegetació i els àloes gloriosos. Com si fossin cotxes mal aparcats Les flors sols embellien el paisatge sense fer nosa. Però els destructors no són contemplatius ni sensibles. Ens hem quedat sense àloe i sense figa. Tant de bo les plantes, com farien els déus, els punxin en la seva venjança.
*
*
*
Fotografia d'O. X.

LA MERLA DE L'EMILI


*
LA MERLA DE L’EMILI
*
a Emili Boada, el poeta de la imatge.
*
Cap a l’horabaixa, entre el vidre i l’or,
cantava la merla dins d’un llorer en flor.
L’Emili l’escolta, l’Emili la mira,
mirallet, mirall, de l’ull la nineta
capta aquell moment que l’ocell es gira
i diu lentament: per a tu refilo,
sóc negre i lluent, lleugera m’enfilo.
.
Diuen antics savis del segle catorze,
que el nom de la merla, tan negra com és,
rima bé amb la perla: deu ser per la joia
que ens porta el seu cant, un goig que només
senten els poetes, i escolten aquells
que encara voldrien que el temps no passés.
.

Jardí de l’Emili, jardí de ciutat,
¿tens una merlina que et faci costat?
Segons els escrits dels vells medievals,
d’una monja jove en deien merlina,
i explica el versaire, l’antic Jacme Roig,
que una tarda clara, rient i parlant,
la jove merlina seduí un galant.
.

La merla, merlina, saltant i cantant,
flor de tarongina, les fulles d’acant,
potser és una merla, o potser un encant.

*
*
*
La merla. Fotografia d'Emili Boada.

LISBOA - 6


Cascais.
*
Tren a Cascais en un matí gris, ventós, clapat de sol a estones. Pel camí, paisatges residencials sense massa rellevància ni interès. Enormes blocs d'habitatges a primera línia de mar. La freqüència de trens és envejable, perquè des de Tarragona no podem anar als pobles del voltant només que d'hora en hora i no sempre.
Veiem grups d'escoltes ben cepats, amb els barrets de reglament. Semblarien nazis si no fos perquè també n'hi ha de negres. A la platja seiem al bar Escotilha, entre les roques. En una taula una dona rossa llegeix Allende mentre el vent li remou els cabells. Darrere, una noia amb ulleretes va escrivint. Jo també. Un cambrer té una petita llenca de terra entre paret i roca, amb plantes aromàtiques, i en treu un brot de menta. Marea baixa.
Mandregem per la platja mentre uns calafats arreglen la barca; busquem vidres polits i per poc ensopego amb una dona grossa pits enlaire que pren el sol: fauna marinoterrícola.
Tota la població fa olor de carn a la brasa. Fums lleugers.
Dinem dins del Ponto Final, que té bona terrassa fora, pels turistes. Bacallà i frango (pollastre). Dos homenots cepats s'atipen de sangria. Són d'aquí, colrats, forçuts. Observo que al local la gent de la casa canta i feineja, cosa que no sentia des de feia anys. Un cuiner gran, amb enorme gorra emmidonada, treballa a la vista del públic amb una celeritat envejable. La noia ajudant, pàl·lida, taral·leja una cançó.
Prenem arròs dolç fet per la mare del propietari, una jaia que canta dins de l'obrador, vestida de blanc i amb gorra. Els felicito per cantar en comptes d'engegar la ràdio, i els explico que tenim un refrany: "qui canta els seus mals espanta". Somriuen. Hem establert una complicitat, també amb la noia del taulell. La mare és la senyora Miquelina.
Ensenyança: ¿per què no cantem nosaltres? Vull dir la nostra gent en general. Tenim millor situació però ens queixem de tot fent morros de pam. ¿Cal recuperar la santa simplicitat, ja de retorn de tantes coses?
*
*
*
Heura atlàntica. Collage d'O. X.

LISBOA - 5


Quarta consideració de l'Alfama.
*
"Beco dos Surradores". Tinc interès a tornar-hi per recordar bé tanta extensió miserable, consumida, porosa, tova, regalimant, esventrada, maleïda, rebatuda per vents i pluges. Cal veure les altes bastides cobertes de plàstic negre que la ventada ha estripat de temps i que onegen agitats com sinistres banderes de la mort i de la pesta irremeiable. Enderrocs amb absurds indicadors de fusta: 'oficines', que condueixen a una ruïna coberta d'herbots; roba estesa a tots els carrers, a les finestres, a les portes, amb tota l'obscenitat de calces a tocar de nas dels transeünts; escorrialles sabonoses, verdet i orins. Sota el castell de St. Jordi uns sorprenents urinaris que hem retratat: quatre llaunots contra la paret, on es pixa a la vista, amb un indicador de forja que diu "urinol".
Tornem a trobar el gos sense pota que acompanya una jaia. Vells i velles amb animalons. Sec de nou al banc de la placeta vora Vigario. En un banc hi ha un vell que parla amb dues dones, una a cada balcó, i així fan tertúlia, pont de veus. Fins i tot al raconet per a jocs d'infants que hi ha sota la terrassa s'hi veu roba estesa. Les fustes podrides que fan de taulell pel peix les veiem ara acumulades en un enderroc, sota plàstics cagats dels coloms i eixams de mosques.
Tot això és continu en immenses fileres de cases encavallades, entre altius, sobergs convents i esglésies, que contrasten a mort amb l'ambient depauperat i estantís d'aquesta bona meitat de població.
Penso que necessitaran segles per rehabilitar la ciutat, perquè fins i tot les bastides es dobleguen pel rovell, descarnades com costellams a l'aire, urpes o ullals d'esquelets ja oblidats. La ciutat és un cementiri habitat per vius miserables. D'aquí que em resulti fascinant; m'ha recordat un malson que havia tingut moltes vegades temps enrere, on em perdia de nit per carrers així, hostils, on algú mormolava darrere les altes parets.
No és molt millor l'altra banda o ciutat alta, encara que els carrers més amples permeten sol i aire, però façanes i terrats mostren la soledat i la ruïna. Algú hi viu, i per una finestra alta apareix un cap fantasmal. En l'elevada solitud onegen al vent quatre parracs bruts en un balcó, potser d'algú que és mort dins, momificat. ¿Com deuen ser aquestes vides? Les veus deuen borinejar com brunzits dins d'una calavera amb ressonàncies tètriques. ¿Aquesta és la "saudade" de Lisboa? ¿La "linda princesa"? ¿És això Europa?
*
*
*
La nau dels miserables. Collage d'O. X.

LISBOA - 4


'Freguesía de Sé'
*
A la catedral em sorprenen dues difuntes: "Túmulo da infanta neta de D. Afonso IV, s. XIV" (a la fotografia). I "Túmulo de D. Maria Vila-Lobos, s. XIV". Les dues dones jacents llegeixen un llibre. Sobta veure una morta llegint. ¿Què s'imaginava l'escultor? ¿Reviurien les dames, a les nits, i llegirien un llibre d'oracions sobre el seu sarcòfag? ¿Només tenien forces per sostenir el llibre amb les manetes dèbils? ¿Tornaven dins, després? ¿La paraula escrita els feia un pont de llum per arribar al més enllà, com jo sempre penso? Els gossos de companyia les vetllaven, als peus. Els dos gossets de la noia eren petits i joganers. Una noieta, néta del rei, adolescent de qui no sé el nom. No havia de morir del tot, encara...
Però la dama més gran, de sarcòfag amb baldaquí, també llegeix. El gos als seus peus es mostra desafiant, ferotge. ¿Borda a la mort? ¿O al fet que la difunta revisqui per llegir el seu llibre?
Hauria d'investigar per trobar el nom de la noia i la categoria de la senyora. Ara no és el moment, però ho faré. Buscant Vila-Lobos per la xarxa m'he trobat amb l'estimat Heitor Villa Lobos. Una excel·lent soprano cantava la Bachiana n. 5, una de les més cèlebres de l'autor. Com que ja la portava al cervell de fa anys, escoltant-la he pensant que precisament aquesta Bachiana de Villa Lobos podria acompanyar les dues difuntes. Els ecos de la peça, insinuats a boca closa, semblen arribar a oïdes de la dama i de la infanta i aplegar les tristeses de la mort i de l'enyor.
*
*
*
Postal de Lisboa.

LISBOA - 3

Tercera consideració de l'Alfama.

*
Durant interminables giragonses per jueries i voltants, ens submergim en mercats increïbles, com de malson. Sobre llambordes humides i ombrades per l'estretor desequilibrada dels carrers intermedis - ja fora de la influència aèria i assolellada de terrassetes i flors -, hi ha dones que ofereixen, sobre mocadors a terra, quatre calces i sis draps de cuina.

Damunt de fustes improvisades i podrides, dues caixes de sardina i unes cintes (peix) platejades puntejades per mosques. Més avall dues dones que desescaten; i una venedora de fruita: maduixes="morangos"; i una jaia vestida de negre que ven sostenidors a terra; i una peixatera amb romanes, encara. S'escolen sucs tèrbols carrer avall en rierol. Les mosques volen en suspensió, a contrallum en l'aire gris i estàtic. Fascinant.

Tothom parla a crits i en sobreentesos. Els paletes, que són per tot arreu i sembla que no arreglen res, increpen un cotxe que s'ha entaforat al lloc sense poder sortir. Es formen ponts de veus de paret a paret, de boques grosses a eixutes, de cares blanques a negres, de rogalls a fado, totes les gammes, tonalitats i matisos. Quan sortim al sol alt d'alguna placeta es produeix un alleujament.

Em fa l'efecte que si em mengés alguna d'aquelles maduixes, o un formatget fresc dels que exposen, emmalaltiria de la pesta, com passava a Venècia en temps de la mort segons Thomas Mann.

Dinem a "A mâo de ferro", vora la catedral, on ens serveixen d'aperitiu olives i deliciós formatge fresc tradicional de Montemuro. Vicenç, com no podia ser d'altra manera, demana "bacalhau" rostit. A la tele passen un reportatge sobre febres aftoses i infeccions similars. Per postre, oh contradiccions de la vida, demano "morangos", els més bons que he menjat, perquè sempre els trobo àcids i aquests són dolços.
*
*
*
La dona dels ous. Collage d'O. X.

LISBOA 2


Segona consideració de l'Alfama.
*
Calçadinha do Tijolo. La ciutat es continua enfilant. Som a la part elevada de l'Alfama. Increïble misèria de gent escabellada, gran i jove; jaios xacrosos, portes on només la fusta pintada de verd separa una intimitat immediata - un sofà tocant al carrer, vist a través d'una finestra baixa; un respir; un moviment furtiu paral·lel al nostre pas; una noieta en pijama que surt a la porta a saludar les amigues que la criden -...
Petits bars gairebé muntats a l'aire en equilibri inestable, on seiem a fer el cafè i on la gent s'entén a crits. Em fa l'efecte de sentir parlar italià, aquí, on els paletes s'escridassen des de bastides impossibles, en llenguatge i figures semblants als personatges de Pasolini.
Les construccions que se sostenen amb prou feines tenen vistes precioses sobre el mar i les velles teulades. Tan a prop del mar que, abans de la pujada, al port, hem vist desembarcar grosses vaques en xandall, d'un creuer de luxe. Però més amunt la misèria supura al sol entre bellíssims mosaics en façanes i cúpules d'antics poders religiosos. L'aire, aquí, és blanc, com la pell sense sang.
El carrer Vigario obre pas a un laberint de carrerons retorts i enfilats que és l'Alfama, sobre el Museu Militar. És ple de casetes encofurnades i encastellades, escaletes empedrades, tot ple de flors i plantes als carrers i als balcons. Les dones surten en batí a la porta a estendre la roba en cordills a la façana i el sabó fa escorrialles avall. Parlo amb una dona i li alabo una ufana d'aspidistres en una galleda. Aquí es veu molta caputxina, sobretot en teulades i balcons abandonats.
Minúscules botigues fosques on un sastre exposa mostres polsoses; on la "pastelaria" anunciada provocaria basques si la tastéssim.
Totes aquestes edificacions són fràgils a causa de la vellúria, encantadores per passar-hi, seure-hi i resseguir les vides petites: un jaio observa des del balcó, sota una vela de roba; una jaia obre el balconet i separa les cortines de randa per veure el dia assolellat. Seiem a reposar a l'ombra esplèndida d'uns vells lledoners, en una llenca estreta aprofitada com a plaça amb tres bancs en rengle, també en pendent. Escolto la ciutat. L'oloro. Em penetra.
*
*
*
El pobre caminant. Collage d'O.X.

LISBOA - 1


Primera consideració de l'Alfama.
*
Som a la Rua das Canastras, al costat de Escandinhas das Portas do Mar. ¡Ah, els noms, quina màgia!
Tafanejo alçant una cortina granat, en una entrada, i veiem un panorama al·lucinant de santets i retrats adornats amb flors de plàstic, com en terra de missions: un recinte baix emblanquinat.
En una vitrineta raconera hi ha la 'Imagem que chora de Nossa Senhora das Lágrimas'. Una dona escombra el local. Per no marxar en sec demanem per comprar dues postals i la dona fa sortir el seu home.
Aquest ens explica que per Pasqua s'apareix a la paret del fons la cara de Crist. Donem una almoina i encén els llums perquè puguem veure la cara, ¡i la veiem! (perquè la volem veure). Els relleus d'una paret esmaltada fan ombres que es poden interpretar com una cara i, segons la intensitat de la llum, se'n veu una altra en diferent posició.
Sembla que el fenomen es produeix plenament per Pasqua. Deu ser com passa amb les nits blanques del nord, que van disminuïnt o pujant segons l'època.
Quan he explicat als col·legis les aparicions de cares a les parets (llibre "Triangles mortals"-Barcanova-) algun alumne m'ha dit que havia vist una cara al seu bany.
N'he vist sempre de cares a les parets escrostonades o irregulars, i de petita les resseguia amb llapis buscant formes. Però aquest Crist té fidels, el veuen. I a l'oratori la Verge de les Llàgrimes fa miracles.
L'home devia quedar sorprès de la nostra credulitat, que acompanyàvem amb gestos d'admiració afectada.
*
*
*
Menina. Collage d'O.X.

EL JACINT DE LA TARDA


*
No diré on he trobat el jacint blanc perquè no vull que ningú descobreixi el lloc i profani l'herba que hi va créixer després de la mort de l'amic. L'herba vetlla les petites memòries. Tampoc diré on són les polígales blaves i les gencianes, perquè és un secret entre el mort i jo. Ell no va poder treballar més el petit bosc que havia plantat. Allà on sembrava els bulbs i els havia vist créixer i tot, ara és colgat de fenàs.
*
Cada vegada que hi passo penso en ell i en l'abandó de la seva memòria i dels bulbs per part de la gent que circula pel camí. Hi té iris blaus, pomeres ja silvestres i algun avet petit que la ràpida ufana dels pins impedeix créixer. Les escaletes de pedra que ell havia construït per salvar els marges ara són desfetes, també mig colgades. Em recorden els peus de pedra d'alguna estàtua colossal i desapareguda, de l'antic Egipte, que uns pagesos van descobrir entre l'espessetat dels joncs del Nil. Primari aquí, majestuosos els peus sols allà. Aquí pedra domèstica, per on només passen sargantanes, serps, gossos i merles.
*
Us vull dir, això sí, que les petites fades beuen aigua d'una soca còncava, arrecerada a una altra que li fa paret, suport i sostre perquè l'aigua de pluja sigui neta i les fades s'hi puguin mirar. He tocat l'aigua amb la punta dels dits, gairebé com per senyar-m'hi; era freda i s'ha estremit com una pell acariciada. Al costat hi florien les últimes violetes i una muscària sola, de glòbuls més morats. Entre les fades també hi beuen papallones, abelles i vespes, i potser s'hi atura una mallerenga mentre ressegueix els insectes de les escorces.
*
Estic segura que el jacint blanc no ha oblidat el difunt que el va plantar. En guarda memòria. S'estimaven. I el difunt l'ha reservat per a mi, perquè era l'últim i perquè allà no hi passa ningú només jo, i ell volia que el trobés. Perquè el recordo a ell i penso que una part de la seva ànima podria haver pres aquesta forma d'amor, d'eternitat.
*
*
*
El mirallet de les fades. Soca vella que recull l'aigua de pluja. Fotografia d'O.X.

DE L'AMISTAT


*
L'amistat és més llarga que l'enamorament: el prepara i el sobreviu.
*
Les primeres complicitats adolescents entre amigues van ser l'inici de la nostra llibertat: teníem un espai secret, evadit i compartit.
*
"Perdre un amic és perdre la meitat de l'ànima", reconeixia Agustí d'Hipona. Jo n'he perdut tres i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviure?
*
L'amiga íntima vol dir, en l'expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic, apassionat, trstíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir tot sol. La mare té gelosia de l'amiga íntima.
*
L'amiga íntima també ens pot conduir a l'amor total; però el nostre món no sempre sil·lumina així.
*
L'amiga íntima, si sobreviu el pas d'adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida, salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb familiaritat: ens sabíem els antecedents.
*
*
*
L'amoret savi. Collage d'O.X.

A DESHORA


*
Les discoteques de Salou han aconseguit permís per tancar una hora més tard: a les 3 i a les 6, notifica el diari.
*
Els moviments veïnals i les famílies van lluitar molt per la reducció d'horari de les discoteques. No ha servit de res: elles sempre guanyen contra el descans dels veïns i el perill de la conducció boja.
*
L'autoritat ho impulsa. A causa de la crisi, explica. Així, els que disposen de nivell de vida elevat per poder-se gastar els euros consumint tota la nit ajuden a elevar el guany de les pobres discoteques.
*
A vegades, a deshora, veig pobres residus d'"after hours", amb el preceptiu vestit negre ells i elles, vagant com espectres fins al Balcó. Van com autòmats. No parlen, tenen la mirada perduda i es deixen anar com ninots trencats a la cadira del primer bar que obre, esperant un cafè.
*
Sense ells, la nostra economia s'acabaria d'ensorrar.
*
*
*
Matí del 24 de febrer 09. O.X.

BELLESA DEL PASSAT


*
"L'agraïment transforma el turment del record en una joia callada. No portem damunt nostre la bellesa del passat com si fos una espina, sinó com un regal preciós (...) Una joia i una força durables emanen del passat."
*
Són paraules del teòleg evangèlic Dietrich Bonhoeffer, recordades ara per J. Maria Jaumà en les interessantíssimes "Cartes des de Barcelona", del teòleg esmentat, editades per la Fundació Joan Maragall.
*
Empresonat pel govern de Hitler com acusat en la conspiració del 20 de juliol del 1944, fou enviat després al camp de concentració de Buchenwald i penjat, amb altres presoners, per un comando de les SS al camp de Flössenburg. Una setmana després Hitler se suïcidava al seu búnquer.
*
Les precioses paraules de Dietrich Bonhoeffer les va escriure a la presó la vigília de Nadal de 1943 i pertanyen al seu llibre "Resistència i submissió".
*
Hauríem d'arribar al punt aconsellat pel teòleg evangelista: que el record no ens sigui turment sinó bellesa; no espina, sinó regal preciós.
*
*
*
Autobiografia en gris. Collage d'O.X.

LUMEN

*
"Lumen ad revelationem gentium et gloriam plebis tuae Israel", es canta avui mentre es pren candela. És la festa de la llum. Dir Candelera podria semblar que s'honora la Mare de Déu, però és a Jesús a qui es reconeix la llum divina.
*
Hem crescut amb el poble d'Israel. Sempre hem recitat i cantat Israel. Israel era casa nostra. Fins més grans no hem sabut que el poble escollit, en nom de Déu ja havia desposseït cruelment les antigues, gairebé neolítiques, terres i ciutats de Canaan, i que la venjança d'ambdues parts durarà sempre.
*
Els pares van portar el nen al temple. El van presentar, segons el costum establert. L'antífona de la processó del dia fa: "Adorna, Sió, el teu tàlem i rep Crist Rei; abraça Maria, porta del cel, que acosta el Rei de la glòria, la nova llum (...)" El pare del nen, Josep, va donar dues tórtores en ofrena. Era el costum.
*
El vell Simeó volia morir en pau després d'haver vist la Llum. Així va ser.
*
La mare del nen va haver d'acomplir els ritus de purificació, perquè portar un fill al món, fet que mana el Gènesi, fa les dones impures. El Gènesi no taca. Els representants de Déu sí.
*
*
*
Estampa col·lecció d'O. X.

SAVIS I NECIS


*
Primer dia de febrer, mes dels temporals com indica el Calendari del Pagès. El pagès és el savi de la terra i del cel.
*
També indica el calendari que és el mes consagrat a la Purificació de la Mare de Déu, festa que se celebra demà. D'aquí es dedueix que la Mare de Déu no era pura. ¿Qui va arribar a aquesta conclusió? Els necis.
*
Aquest és un dels pecats inicials i mantinguts dels homes i en especial de l'Església Catòlica: creure i afirmar que la dona és impura i l'home no.
*
Encara subsisteix en alguns llocs el costum d'aïllar les dones quan menstruen i portar un ciri a l'església per purificar-se després d'haver parit. Les dones s'hi avenien i potser encara s'hi avenen, esclaves del senyor com són.
*
Febrer és el segon mes de l'any de crisi 2009. Tant ens ho arriben a dir que el nostre esquelet sent la necessitat de robar lluços del rebost. "Peix sec i os eixut, tururut", fa el refrany, sempre savi. La religió incita al dejuni i al pensament de la mort, amb danses i seqüències terribles.
*
Però el pagès...¡ah, el pagès! Ja pot nevar i quedar aïllat, que la televisió ens mostra dia sí dia també el rebost generós dels que han matat el porc, amb rastelleres de botifarres, xoriç, llonganissa, cansalada, pernils i confit. I els congeladors amb la carn en bosses ben ordenades. I la conserva de tomaca, codony, préssec i albercoc. Les patates i les cebes. L'oli i el vi. Cada dia ho veig, la tele m'ho entafora pels ulls. Quin goig, això és vida, penso.
*
Ja he dit que el pagès del calendari és savi. I els inventors de les purificacions uns necis.
*
*
*
Dansa de l'esquelet pobre. Collage d'O.X.