PASTORETS I
PENJATS
*
29-9-16
*
“Pastoret d’on
véns...? / de la muntanya, de veure el temps (...)”
Això mateix, venim de la muntanya,
de Mont-ral, i jo que volia veure pluja, n’he vist ben poca. Un parell de
tronades, i ja està. I encara el foc a la llar dels últims dies feia companyia
però era innecessari. Llàstima de llenya de ginebró que s’ha quedat per cremar,
ves.
Tot l’estiu sense Internet. I ara
que som a Tarragona, em trobo que el router havia petat per un llamp rabiós que
va afectar moltes cases. Estreno Internet, doncs, i us saludo amb ganes.
Festes. L’11-S vaig ingressar a Joan
XXIII a les 17,40 en punt, per a una prova l’endemà. Veia la gent com passava,
banderes amb ànima. I el dia de santa Tecla, patrona de Tarragona, me’l vaig
passar a Bellvitge senceret. Una prova d’aquelles contaminants, de positrons,
etc. Una alegria, vaja, perquè de moment sembla que tot va bé.
Arribem i l’amo del frankfurt de
sota de casa em diu: “Aquest estiu ha estat l’hòstia de soroll. Fins i tot hi
havia un conjunt que es diu ‘Aula del soroll’; llegeixi, llegeixi el diari i
veurà com protesten els de l’hotel veí, etc. etc. “ Era l’espai Barraques,
situat al Passeig de les Palmeres amb música alternativa fins a les 6 de la matinada, més els que es queden borratxets
tombant vàters portàtils, etc. Capital del soroll, nosaltres. I de la brutícia,
per la pudor d’orins, restes llefardoses,etc. Sembla que aquest ambient
“europeu” creix per tot Catalunya amb permís de l’autoritat. I ens embastardeix
tots.
*
He escrit. Segueixo un fil d’aigua,
el rec que teníem al jardí i a l’hort de
Rubí. 25 estius de la meva vida allà. Prescripció facultativa: “escriu, i no
diguis que escriuràs, escriu; sinó és del dret, de l’inrevés, i si no ho fas
tan bé, ho fas més malament, però fes-ho.” I jo seguint el fil d’aigua del
paradís perdut. Ja en parlarem.
El 27, celebrem un acte ple
d’alegries: sóc tarragonina il·lustre i col·loquen un retrat meu fet per
Joaquim Icart a la sala de personatges il·lustres de l’Ajuntament. Sóc entre
Rovira i Virgili i Pin i Soler. Els amics somriuen, ens abracem, ens retratem,
tindrem una tardor de visites dolces i xerrades amables. Com que el poble en diu la Sala dels Penjats,
doncs ja hi som... Riem perquè sóc la primera a qui pengen en vida, diuen. Tots
els qui pengen pel coll són vius és clar, però els pintats il·lustres solen ser
morts, i jo encara no. Vespre ple a vessar d’agraïments. Ara ja pot ploure.
*
1- Les meves
animetes de pedra (no són retocades)
2- Ja ha fruitat
l’arítjol (sarsaparrella) i moltes baies vermelles.
3- Bosc de
tardor.
4- Els del
retrat a la Sala dels... bé, deixem-ho córrer.
