DUES ÀNIMES
*
29-3-14
*
Vaig néixer en una casa modernista
construïda el 1914. Casa nostra fa cent anys. ¡Felicitats, casa estimada!
Encara hi vivim tres dels que hi vam néixer. La fotografia grisa la va fer
Hermenegild Vallvé el 1920, durant una nevada considerable. La fotografia blava
la va acolorir i enviar l’Ajuntament un Nadal com a felicitació als ciutadans,
afegint l’estrella que mira l’est. S’hi pot veure el Passeig de les Palmeres
quan hi havia les originals ben ordenades, amb els seus alambors i la seva
ombra.
Els
anys setanta, per conveniència entre majoria de propietaris i constructora, la
van fer enderrocar i s’hi va alçar la que es pot veure a l’altra fotografia:
una mole de ciment com una casamata. La gràcia va ser vençuda per la
prepotència. Hi continuem vivint perquè ens corresponien pisos per herència.
Els avis els van comprar el 1917, en bona hora i els n’estic ben agraïda.
La
meva ànima és dividida. Em sembla que correspon més a la casa vella que a la
nova, on encara no s’ha sabut acomodar, on tot és canviat. Quan somio casa,
sempre és l’antiga, fenomen curiós: al meu cervell, a la meva memòria, sempre
sóc allà, al jardí que ja no tenim; s’hi van construir pisos a canvi: eren dos
per replà i ara són tres.
2014.
Ara la casa fa cent anys. Amb una mateixa arrel de roca viva, perquè no s’hi
van poder fer soterranis i tenim un bocí enorme de roca a l’entrada. Sóc
edificada sobre pedra ferma. Penso que la casa nova és deutora de la vella.
Però això, els nouvinguts no ho arribaran a saber ni a sentir mai.
*
Foto antiga: Vallvé- Foto actual:
V. Roca.
