BIBLIOTECA DE L'ARCA

BIBLIOTECA DE L’ARCA

*

30-4-13

*

A l’entrada de casa hi tenim una arca de núvia heretada de l’àvia. Us indica que aquesta és una casa de llibres i, per rebre-us, aquests volums us saluden:

            . Les flors del mal, de Baudelaire (Subirachs/Benguerel)

            . Marca d’aigua. Carles Barral.

            . Places de Catalunya. Vicenç Llorca.

            . Faules de Lafontaine. (Subirachs/Benguerel)

            . Artículos de Maragall.

            . Elogios, de Maragall.

            . Lo Gaiter a la Nina del Llobregat (1889)

            . Glosari de Xènius ( 1915)

            . El Hombre juzgado por las Mujeres, recopilació de D. Felipe de Burgos (1870)

            . La vida i les lletres de Julie de Lespinasse. Carles Pi Sunyer.

            . Guillermo Tell. Schiller.

            . Narraciones de la Selva Negra. B. Auerbach.

            . Primavera mortal. Lajos Zilahy.

            . The rime of the Ancien Mariner. S Coleridge

            . Cinc carpetes amb gravats i poemes. Generalitat de Catalunya, dia de Sant    

               Jordi.

               *

              Tots reposen a l’arca esperant visita.         

               *    

L'ENSENYANÇA DE LES GÀRGOLES

L’ENSENYANÇA DE LES GÀRGOLES

*

30-4-13

*

. La gàrgola necessita l’aigua per funcionar. Si no plou, se li eixuga la boca i no canta.

. La gàrgola tasta l’aigua que prové del cel, sí, però aigua que abans ha passat per cúpules vidriades, de pedra, de ferro, campanes de bronze, balconades i terradets alts.

. I que potser ha xopat les ales de coloms, gavines i garses, vigies de la catedral.

. L’aigua que escup el lleó de pedra també xopa la columna i la paret, s’escola per escletxes i relleus després de resseguir alguna lluerna barroca i s’estavella a la vorera grisa.

. Llavors l’aigua agafa olis minerals, immundícies de carrer, i continua cap a la primera claveguera que troba.

. A la primera claveguera es trobarà amb altres aigües residuals. Teòricament faran cap a la depuradora i, totes plegades, a mar, després d’haver passat una purificació llardosa.

. Aquest és el nostre camí i l’ensenyança de la gàrgola: sempre avall, arrossegant brutícia i acabant en una barreja obscena que fa impensable la nostra supèrbia en vida.

*

Gàrgola del lleó a la catedral de Tarragona.

UNIVERSITAT DELS BOSCOS

UNIVERSITAT DELS BOSCOS

*

28-4-13

*

El cirerer de Mont-ral ha florit de nou: alegria dels ulls. No solament dels nostres. També dels ocells que en trauran profit, principalment els gaigs amb el seu rastreig, camuflats entre branques: s’agrupen al bosquet de sota de casa i llavors, com exèrcit ensinistrat, ataquen la fruita alhora fent un silenci de les seves veuotes aspres.

            He après a dialogar amb els gaigs; sé fer un parell o tres de sons que els desconcerten, aneu a saber què dic, en el seu llenguatge. Alguna vegada, pel bosc profund, em responen quan encara no m’han vist. ¿Renego, aviso, dic paraules d’amor?  També he intentat parlar amb els senglars, però són més esquerps, i si em senten no em responen. A altres ocells petits els xiulo, imito la fina veueta del pit-roig que sempre ens espia. Almenys sap que parlo amb ell.

            Els japonesos celebren la florida dels cirerers: blanca ofrena de la terra, que ens acull en aura tendríssima i que ens alimentarà amb bellesa i profit.

            Universitat dels boscos, on hi ha tant per aprendre, i que la majoria ignora  a causa d’estúpids prejudicis. Amb aquest el post responc la silenciosa i bellíssima salutació blanca.

            *

            Foto V. R.

DESIG D'ESTRELLES

DESIG  D’ESTRELLES

*

26-4-13

*

No ets la muntanya del meu somni i, no obstant, de somnis n’ets plena. Massís dels Ports, Montseny, els Pirineus, totes més imponents, però tu, parella amb Sant Llorenç, gairebé l’única. Dins teu contens pubilla i mare, negra i preciosa, tal com la perla és continguda en una valva.

            Tanta esperança en tu dipositada t’ha fet indestructible: geologia espiritual. ¿Quina núvia aparellada pels voltants no t’ha pujat a veure? No sé si els has donat allò que et demanaven, ho saben elles al secret de les cambres d’abans i d’ara.

            T’han vingut a portar algunes victòries, i penso que una llàgrima ha brollat dels ulls més durs. T’han vingut a demanar altres victòries i tu, amb el front serè, n’has escoltat el festeig com la senyora del castell escoltava, complaguda, els trobadors: et fan la cort, però no els dónes més que una mirada, i tothom ben pagat.

            “Alba naixent, d’estrelles coronada”, hi diu al teu atri. I això ets: promesa d’algun dia que vindrà, pell de nit fosca il·luminada. Dóna’ns alguna estrella que no sigui tan lluny, que el teu país també oneja d’un desig d’estrelles sense obtenir la glòria que n’espera.

            *

            Composició d’OX

GLÒRIA, GLÒRIA A LA MORELLA

GLÒRIA, GLÒRIA A LA MORELLA

*

24-4-13

*

Ahir a la tarda passejàvem per la carretera i vaig collir un brot de morella roquera (parietaria officinalis). Potser és la més humil de les herbes, però ¡quanta, quanta glòria!

            Herba que em conté, que ha acompanyat tota la meva vida, que ha estat testimoni meu públic i privat, perquè als jardins també en teníem i ara corre per tota la ciutat gratuïtament, ocupant parets cèntriques que fan avergonyir els jardins penjats de la ‘smart’, necessitats d’intervencions costoses. Herba que constitueix vertaders jardins verticals sense anar a buscar els de Babilònia. Herba germana meva, que agraeix l’ombra sedosa i suporta poc el sol inclement. Criatura que estalvia l’aigua i manté les arrels en les humitats interiors més íntimes d’una escletxa (símbol que no és casual): això la fa perenne encara que les fulles decaiguin a temporades.

            Herba que tot ho cura i nosaltres ignorant-la, com volem ignorar tot allò que de tan humil ens instruiria. Bona contra la diabetis, l’obesitat, els càlculs renals, les inflamacions, l’artritis i un llarg etcètera. Tantes propietats haurien de fer que tinguéssim la morella roquera en sacs, potets, fresca o seca i emmarcada en or amb corona de llorer al voltant. Ella ja prou se’ns mostra i nosaltres, superbs, ni la veiem, estúpids de mena com som. Família de les ortigues, les seves fulles vellutades no piquen sinó que acaricien. ¡Glòria, glòria a la morella!

*

DIA DE LA TERRA

DIA DE LA TERRA

*

22-4-13

*

Una delicada il·lustració animada a Google ens recorda que avui és el dia de la Terra. Gràcies per l’atenció als usuaris.

            Estimo la Terra perquè hi he nascut i hi visc.

            Hi viuen tots els que estimo i els que m’estimen.  

            Vull pensar que com més ens anem coneixent més ens estimarem, però no a la manera facebook. La meva estimació és assossegada.       

            No sóc ingènua. Al meu voltant hi ha antipaties, desamors i gelosies; potser no venjança, però sí rancor. No arribo a creure que hagi despertat odis. No puc acontentar tothom, ni tothom m’acontenta a mi.

            El Dia de la Terra ha de ser alegria per a tots: vivim del planeta.

            Hem de convenir que, com més va, més malament tractem la Terra.

            Som com la floridura en un formatge: l’anem recobrint tot fins que matem l’hoste. La Terra morirà a les nostres mans.

            Som paràsits de la Terra: oportunistes.

            Diuen els psicòlegs que no hem d’anticipar. Doncs jo enyoro la Terra per endavant, perquè la mort és un viatge sense retorn.

            Asseguren els científics que la Terra porta data de caducitat: s’acabarà. Doncs a mi ja em sap greu ara.

            De manera que, mentre els meus ulls hi vegin, la mà escrigui i el cor estimi, seré fidel a la Terra. A aquesta: no n’hi ha d’altra.

            *

Collage d’OX: La Terra acariciada

NYIGO, NYIGO, NYIGO, CALCES DE PAPER...

NYIGO, NYIGO, NYIGO, CALCES DE PAPER...

*

21-4-13

*

“Nyigo, nyigo, nyigo,

calces de paper:

totes les musiques

passen pel meu carrer.” (Popular antiga)

 

En efecte. Avui, dia dels pastors (Bon Pastor i Divina Pastora), em llevo, obro la finestra i em trobo la xaranga muntada sota mateix. ¿Em canten les matinades? ¡Noooo! L’altaveu ja anuncia el pitjor: un grup organitza alguna cosa i és necessària la música “xumba” a tota pasta (el disgust em dictava dir ‘tota hòstia’). El cor em batega descompassat. Impotència, tristesa. Treballar, concentrar-me, impossible.

            Ahir tot el matí vam tenir exhibició aèria, d’avions que contaminaven l’espai fent filigranes per compte de Repsol. La música hi era obligada, i no hi valia tancar, ni taps a les orelles: l’agressió al cos era total. Abans d’ahir sortia el conseller dient que seria estiu nefast, que hi hauria incendis i no es disposava d’avions apagafocs: ¿en què quedem? Aquí els malbaraten...

            Qualsevol grupet amb qualsevol excusa es veu amb cor d’agredir qui sigui. Apa, munten la paradeta amb consentiment municipal, i fes-te fotre. El soroll gratuït, continuat i augmentat és nociu per a la salut. De llocs més avinents per fer les seves demostracions ja en tenen, però el que es pretén és fastiguejar la gent pacífica i com més repetidament, millor. Gran ciutat, aquesta ‘smart city’. Però ja pots xiular, si l’ase no vol beure.

            Déu nos en guard de sortir a la finestra educadament i demanar que rebaixin el volum: és una intolerant, cada any ens diu el mateix, que si naps, que si cols. Passa que fugir serà per a mi cada vegada més difícil. L’onze de maig faré 77 anys: ¿he de fugir corrents de casa dia sí i dia no? De dies d’aquests n’hi ha durant tot l’any, i no tinc defensa. ¿Els que m'assetgen em trauran de casa meva?

            Temo l’estiu: multitud de skaters. Taules de la terrassa de sota, amb converses sorolloses que es fiquen a casa. Passavolants amb instruments diversos: acordions, bongos, guitarres. Ja vaig posar foto aquí dels ‘acampats’ en tan petit Passeig: mengen dins dels parterres, com en l’esmorzar sobre l’herba, de Manet. S’hi fan les necessitats, també, i estenen els calçotets als bancs. ¡Quin municipi més galdós...!

           Ah, als temps del ‘nyigo nyigo’ com a cançó no hi havia amplificadors. I cal tenir en compte que musica no és el mateix que música. Auxili.

                                                           *

           

DEL CAVALLER CARVANTES A LA SEVA ESTIMADA CARVANTINA

 

DEL CAVALLER CARVANTES A LA SEVA ESTIMADA CARVANTINA

*

19-4-13

*

Carvantina, Carvantina,
més preciosa que les flors,
en veure el pit que em mostreu
s’han encès los meus amors


Dos bolets vostres orelles,
dos tomàquets vostres galtes,
i quan dic galtes vull dir
les que es veuen, no les altres.

Dues albergínies plenes
vostres pits, i ben turgents,
que si vós m’ho permetéssiu
hi clavaria les dents.

La carxofa la reservo
pel dia aquell, Carvantina,
que us traieu eixes faldilles
per veure cosa divina.

Vostres dents són com grans d’all,
perfectes, blanques, sucoses,
amb un bigotet damunt
que les fa més amoroses.

Tinc un hort amb pebroteres
i fruita de tots colors,
i herba per prendre la fresca
ben despulladets tots dos.

Vora del rec faig els versos
mirant com puja la fava:
amb tanta força que té
així que em distrec ja es clava.

I no us dic, quan la figuera
treu tots els sucs de l’estiu:
figa negra, figa rossa
que m’acull dins del seu niu.

Ni el rei ni lo president,
ves lo que us dic, Carvantina,
ni el de dreta ni el d’esquerra
tenen la vida tan fina.

Ara, quan acabi els versos
aniré al meu editor,
un home del Priorat,
que em farà un llibre barat
per publicar els meus amors.

*
Carvantí de Porrera, trobador.
*

Collage d’OX amb retrat de Carvantí i Carvantina.

 

BIBLIOTECA AL LAVABO

BIBLIOTECA AL LAVABO

*

17-4-13

*

La biblioteca del meu lavabo és eclèctica. Dic meu perquè a la porta hi posa DONES, i a casa som un home i una dona. A cadascú el seu i els llibres al meu.

            Veureu: hi ha 25 volums d’Alianza 100, una magnífica col·lecció amb obres de Chéjov, Rilke, Ferrater i Móra, Bioy Casares, Rulfo, Borges, Gracián, Paz, etc. A la banda esquerra de la pila hi ha un bell volum en tela rosa, GUIA DE LA MUJER CRISTIANA, de P. Schlitter. A la dreta, HIGIENE DEL ALMA, de Feuchtersleben. A l’extrem esquerre segons mirem, hi ha una bonica i curiosa col·lecció que va editar Destino amb obres de Mark Twain, Woodehouse, i altres. Sobre la pila, un preciós volum, EN COMPAÑÍA DE GENIOS-MEMORIAS DE UNA LIBRERA DE NUEVA YORK, de Frances Stelhoff al Gotham Book Mart, Carrer 46 Oest, 128; mostra selecta de l’entusiasme d’una llibretera i les interessants visites que va rebre la llibreria, on es feien festes i se celebrava la bona literatura.

            A la dreta hi ha llibres més reforçats, com EL DESAFÍO MUNDIAL, del celebrat J. J. Servan-Schreiber, lligat al clan Kennedy per família. DICCIONARI GENERAL D’HERÀLDICA, d’Armand de Fluvià. LA CONSCIÈNCIA DE L’ABSOLUT, de Fichte,  a cura de Salvi Turró. I alguna coseta més. Entremig, espelmes per si falla la llum. Tenint també en compte que la meva mare sempre deia que de llum no en calia, al lloc, “porque el ojo es ciego y no ve”. Així i tot, ¿considereu que és una bona biblioteca base per passar l’estona? ¿Per polir-se? ¿Per entrar i sortir, com se sol fer a les biblioteques?

*

           

L'ARMARIET DELS SECRETS

L’ARMARIET DELS SECRETS

*

15-4-13

*

Hi ha una capseta amb mirra del Iemen. Tres àlbums amb les postals i cartes de festeig dels avis Lola i Gustau; amb postals antigues diverses; amb  entrades als museus d’Europa de la seva època. Hi ha calaixets amb roses antigues, cada rosa un moment feliç; cada muguet un maig distant. Hi ha records d’aniversaris petits i la fotografia de nena d’una veïna que m’aconsellava el dia final de l’any: fa molts anys que és morta i que no tinc consell. Hi ha un monederet de plàstic negre que vaig comprar recordant la il·lusió que, de nena, em va fer el primer monederet del primer plàstic que hi va haver, i que em va regalar la mare: no me’l podia treure de les mans, sembla mentida tanta il·lusió per no res. I altres coses. Tot desadet a l’armari comprat expressament i que un àngel blanc vigila a l’angle superior.

            Posar-lo aquí és influència de Camil·la Pérez Salvà, que al seu blog En Blau va retratar el calaix del seu cosidor.

            Rainer M. Rilke, a Els Quaderns de Malte, descriu el cosidor de la seva mare i les puntes que ell remenava de nen; hi veia universos fantàstics i me n’he recordat sempre. Els infants que portem dins no els perdem mai.

*

ENCUENTRO DE DON AMANCIO PRADILLA Y DON VENANCIO CARVANTES CON LA OPOSICIÓN EN VERSO

ENCUENTRO DE DON AMANCIO PRADILLA Y DON VENANCIO CARVANTES CON LA OPOSICIÓN EN VERSO.

*

13-4-13

*

“Bosque de flores azules...”

gorjeaba don Amancio
cuando, en un prado de gules,
le sorprendió don Venancio.

 

“¡Caramba, mi buen Carvantes,
“alcahuetillo, cabrón,
“¿ cómo así, tan elegante,
vas de conquista, mamón?!”

 

“Voy a escuchar a un pedante:
“el rey de la oposición
“y, como amigo y amante,
“vendrás conmigo al salón:

 

“estarán la flor y nata
“Mariano, el gran poeta,
“el de la verde corbata,
“reta a aquél que se la meta.”

 

“Pero Venancio, pardiez,
“ ¿qué palabrotas son ésas?,
“ si ese es poeta, rediez,
“muy mal pronuncia la zeta.”

 

“Amancio, te va a gustar;
“ en vez de su hablar disperso,
“don Mariano va a dar
“todo su discurso en verso.”

 

Mientras los dos se afanaban
entre esparceta (1) y garduñas (2),
Amancio se rezagaba
para limpiarse las uñas.

 

Verónica (3) y primaveras (4),
polígala (5) y valeriana (6)...
“Amancio, ya estamos cerca,
a la mierda la botánica.”

 

Don Mariano ya empieza
con checheante dicción,
y en rimas de gran fiereza
revienta a la oposición.

 

Don Amancio se pirraba
por volver a sus canciones;
la política le daba
una higa y tres cojones;

 

él, que perdía el oremus
por el nabo del diablo (7),
por el ombligo de Venus (8)
y por el torvisco macho (9).

 

Dejó con gran disimulo
el salón de flor y nata.
“ Que os den a todos pol culo,
la poesía me mata.”
*
Éste fue el paseo frustrado
con versos y oposición:
don Venancio, apeperado,
y Amancio con su canción.
*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

*
Notas: (1) Onobrychis vicifolia. (2) Onomis spinosa. (3) Veronica filiformis. (4) Primula farinosa. (5) Polygala vulgaris. (6) Polemonium caeruleum. (7) Oenanthe crocata. (8) Umbilicus rupestris. (9) Daphne laureola.

Ilustración: Amancio y Venancio. Collage OX

"... NI QUÉ NIÑO MUERTO"

“...NI QUÉ NIÑO MUERTO...”

*

9-4-13

*

Massa nens morts amb violència. I això que només comptem els que ens volen reportar els diaris. Assassinats en pau, assassinats en guerra, menysvalorats en els països de la misèria.

            Consulto l’origen de la dita castellana i és ben curiosa: aparicions, criteris als registres civils i religiosos, derivacions diverses amb paraules igualment xocants. L’expressió la conservo viva i l’havia sentit a casa moltes vegades, perquè ja he dit que una meitat de família era de parla castellana. Vol significar una negació terminant, i sol acabar una exclamació, per exemple:” Qué estatuto, qué independencia ni qué niño muerto”, que ens deuen aplicar centenars de vegades oest enllà i per això ara em ve a l’orella aquest nen que deu ser ja una transparència de mòmia.

            És que la tropa dels morts m’envolta com el cinturó d’asteroïds a Júpiter. Ah, quina conclusió més satisfactòria vaig veure i escoltar anit per tv., per part d’uns científics japonesos: ara ja sé com es va formar la vida a la Terra. Perdoneu, però amb tanta claredat, precisió i demostració no ho havia vist ni sentit, que no sóc de formació científica. Ja sé que s’ha explicat moltes vegades, però aquesta era determinant, com el “niño” aquell. És que la vida i la mort lliguen molt, es festegen, són tossudes. Un dels meus metges no sap ben bé quan entra l’ànima al cos. Jo tampoc, per això li preguntava. Però, ¿entra o no entra? ¿I les 72 hores que l’energia necessita per sortir, segons assegurava una infermera veterana? Mentrestant, floten al cel massa morts d’infants.

*

Transparència. OX.

"MEDITERRANEAN SMART CITY"

“MEDITERRANEAN SMART CITY”

*

7-4-13

*

Surto de casa al matí / dia de sant Sadurní (porto la rima enganxada com l’ombra, no hi puc fer més). En tombar cap al Passeig me’n vaig a parlar amb Enrico, que toca el salteri com  el rei David: “es l’instrument més antic”, em va aclarir el primer dia. En aquest moment és el noi Nelson el bombollaire, qui toca el salteri sota l’amable palmera que els fa de teló i abric. Canviem impressions sobre Salou, on va viure Enrico perquè l’hi vaig recomanar. “Aquell és un turisme sense cultura, que no aprecia la meva feina. Aquí és diferent, arriba gent més informada”. Natural, som a un pas de l’amfiteatre romà. Ara viu a Tarragona.

            Dues passes més amunt acampa la tribu que fa vida al banc. Gent ferrenya, dones grans i endurides, sac de dormir obert, equipatge arrecerat, vi, la mà parada per demanar.

            El Passeig és curt, però encara trobo les romaneses; les joves festegen algun jubilat que els fot mà: és primavera. Les jaies, recargolades i vestides fosques s’atansen   buscant almoina i maleeixen qui no en dóna.

            A la basseta que l’amable lector ha vist alguna vegada, una jove negra molt bonica, embarassada, s’alça la brusa i s’aspergeix el ventre amb l’aigua. Fa uns signes de cara al brollador i va a l’altra banda a fer el mateix: aigua al ventre. Beneeix el futur nadó i demana sort a l’aigua rossa de sol.

            Nelson m’ha fet una bona bombolla, perquè que no m’havien quedat ben retratades, dies enrere. Després de donar-li un euro per les molèsties, li dic que almenys ell és un bon veí de casa perquè no fa soroll. Enrico també somriu per sota del bigoti. Entretingut el meu entorn, ¿eh? És que som “ mediterranean smart city”.

            *

CALAVERES AMIGUES

CALAVERES AMIGUES

*

5-4-13

*

Agraeixo les interessants i amables respostes rebudes a la meva sol·licitud de lectura del palmell. N’hi ha una que m’ha fet recordar una frase de Hermann Broch. És de Sílvia quan diu que les dents també ofereixen lectures del cos.

            He escrit molt d’esquelets, i el meu protagonista en molts contes i novel·les és l’esquelet d’Horaci, un esquelet viu que surt respectuosament quan dorm el cos.

            Doncs bé, Broch fa notar que el nostre esquelet té una part visible: les dents. No ho havia relacionat fins que ho vaig llegir. Caure-hi, que se’n diu. I em va fer gràcia alhora que un cert temor que l’esquelet no es vulgui avançar més i mostrar-se.

            Les calaveres que es veuen aquí són del Museu Arqueològic de Tarragona. Cada os ben numerat i controlat, perquè si han arribat als dos mil anys no és cosa de jugar-hi: són venerables, immortals i amigues. Hi vaig presentar el meu llibre LOS VIAJES DE HORACIO ANDERSEN (Arola Editors) i el Museu va tenir la gentilesa de mostrar-les. Elles, les calaveres, contentes que algú les recordés, i jo me les vaig fent amigues, pel dia de demà encetar conversa.

*

LLEGIR LA MÀ

LLEGIR LA MÀ

*

3-4-13

*

            Aprofito que avui és sant Benet el Negre, també dit Benet de san Fratello, Benet el Moro i Benedetto Manasseri i exposo el meu palmell per si algú me’l sap llegir. No me l’han interpretat mai.

            No val a dir que moriré jove perquè aquesta etapa ja l’he superada. La de jove, vull dir. O potser vaig morir jove i m'he reencarnat, aneu a saber.

            Gràcies.

            *

"QUAN FA VENT DE MESTRAL..."

“QUAN FA VENT DE MESTRAL...”

*

2-4-13

*

“Quan fa vent de mestral / tota la merda a l’Escala reial.” Dilluns de Pasqua anem a l’Escala Reial. Del nou passadís tants anys demanat i estrenat ¡per fi! per Nadal, i que substitueix el pas a nivell en lloc tan cèntric com la Plaça dels Carros, les rajoles trencades, les escales mecàniques espatllades i solament funciona l’ascensor (encara bo) ple de pintures vàries. Això és perquè som “smart city”.

            Pel que anava. Els especialistes Jordi Dorca i Víctor Pàmias, entre tots els amics blogaires, no sé si la deuen saber, aquesta dita. És purament tarragonina i molt antiga.

            El meu pare, soci de tota la vida del Club Nàutic, on practicava esport amb el Be Negre, ens portava a passejar en aquelles fines i envernissades barques amb reixeta al respatller. Un ajudant forçut i rabassut ajudava a treure i entrar les barques de passeig. Al pare li agradava espantar-nos: ens feia passar sota les amarres dels grans vaixells prenent empenta i plegant els rems als costats; es posava dret al mig per fer trontollar la barca; atrapava el deixant dels pesquers que arribaven i així bellugàvem força. En fi, el desori. No cal dir que no s’estilaven salvavides. A mi només m’agradava deixar lliscar la mà per l’aigua freda.

            Doncs al local on es desaven les barques, hi havia un quadre amb aquesta inscripció: “Quan fa vent de mestral, / tota la merda a l’Escala Reial.” Parlo d’anys i panys. Avui hem anat a l’Escala i feia mestral. En efecte, la merda s’arrecerava a l’angle. Amb la mar d’avui al port, no hauríem sortit en la barca fina i envernissada. I no pas per la merda.

*

Foto d’OX