ADÉU, ABRIL

30-4-12
*

ADÉU, ABRIL

*

“¡Compte, Abril!”, vaig sentir que deia un pare a una nena de quatre anys que anava sola a passar el carrer, ahir. Em va agradar el nom.

            No puc deturar Abril, que avui marxa de la meva vida per un any. Avui Abril porta els dotze anys de la néta Gisela i s’emporta un amic que ens deixa més sols. Avui els llibreters declaren que ara passaran el desert i el diari mostra unes tisores en tota la portada. ¿Per què serveixen aquestes tisores?, podria preguntar la nena Abril, que no conec. Són acudits macabres, nineta: les fan servir la Balenguera i els governs per tallar i retallar vides. No obstant, les tisores han tallat les flors precioses d’aquest ram ofert per uns amics, del seu mas de La Riba.  I tallaran vestits de seda perquè llueixin les princeses, les núvies i les belleses que s’exhibeixen en paper setinat als seus palaus de les Mil i una Nits comprats per homes generosos a qui no ve d’un brillant per lluir.

            Abril, com podem veure, rima amb mil i amb fil. ¿Quants milers de nits més passarem mentre ens torturen amb històries de por i de covardia? ¿Quants fils es tallaran aquesta nit que ens entra al maig tan admirat, cantat, versificat, florit, temut i maleït, pregoner de l’estiu, quan viuran totes les cuques i, com deia Tagore, “a les platges de tot el món es banyaran tots els nens del món”? Però no ens avancem, que això seran altres contes. Avui només podem dir: “adéu, Abril”.

*

Foto d’OX

BELLÍSSIMA

29-4-12
*
BELLÍSSIMA
*

L'entrada
___
Metàfora de pedra: no defensa ni amaga
i potser un temps va ser refugi i fortalesa.
Ara és fràgil i em fa pensar el teu cos
bellíssim a la tarda, metàfora d'allò
que un dia es defensava, submergit
al meu fons mineral, encara no fet sang,
informe, sense nom i demanant la vida
*
Vaig escriure el llibre de poemes "La muralla" (Columna, col·lecció Àuria) com una metàfora de tardor. Ningú aprecia la tardor dels cossos, però sí que valora la tardor i l'hivern dels monuments: ja no serveixen d'atac ni defensa, però són més bells i estimats cada dia. La vida ofereix paradoxes com aquesta. A vegades la paraula equival a revelació, tal és el seu poder
*
El Passeig Arqueològic, conegut com la Muralla, és potser el monument més preciós de Tarragona, juntament amb la catedral. Davant d'aquesta font va ser presentat el llibre "La muralla" una tarda llunyana perduda en la memòria.

28-4-12

*

TÈCNICA EN BICICLETA

*

Un prodigi d’equilibri és el que he de fer amb el nou ordinador, marca ASUS que, de no ser japonès, semblaria castellà perquè em té “asusórdenes” i en rebel·lió constant.

            Els antics sistemes ja no serveixen, el correu ha passat a un altre títol emportant-se adreces a millor vida que, sembla, no han pogut ser rescatades pel tècnic ni per mi ara en la solitud renegada de l’estudi. Perquè de renecs en sonen, i vostès perdonin.

            La lletra ni la veig d’esquifida i deslluïda, però això suposo que té correcció i requereix paciència. Tot i ser, diu, de pantalla un pèl més gran (només un pèl), tot ho veig més petit i les imatges més llargues, com a les pel·lis que no estan ben adaptades. Collonera, que deia la Vicenteta, i vostès tornin a perdonar.

            Es veu que, mentrestant, i en el poc temps que he tingut per mirar algun blog, també Blogger ha canviat, segons es lamenten els usuaris. Una desgràcia mai ve sola. Josep Gironès ja és al post 13 de la seva romeria de san Francisco, de La Fatarella, i jo sense acudir-hi. Oh, perdoneu, lliris i farigoles de primavera que teniu la paciència de llegir-me o d’esperar alguna resposta. Tot arribarà menys els diners.

            No he après mai a anar en bicicleta ni a fer equilibris i ara teniu, una mantis em fa pam-i-pipa des d’uns brots que semblen de falguera. Segur que si puja al meu ordinador me l’adoba en un tres i no res. Però senyors, tenia entès que per als jaios feien números més grans i lletres entenedores... Encara hauré d’anar a fer-me unes ulleres  amb dos gruixos de lupa...¡ai!

*

Foto de “Hola” (No és que em compri “Hola”, però un amable veí em passa la revista perquè retalli ninots per als collages.)

AIRE BLAU

27-4-12

 *

AIRE BLAU

*

Aquí dalt on sou, senyora, es respira un aire blau, tal com  s’escau per donar profunditat a la vostra mirada que reflecteix els llacs de muntanya. No us facin por les alçades quan pugeu, senyora, perquè sempre heu somiat la glòria més amunt i més enllà, i us l’afigureu resplendent i acollidora, per això tanqueu els ulls, perquè la glòria la porteu dins i sabeu que fora tot són miratges.

            Us heu nodrit de llibres, senyora, ells us han obert el món i vós, alhora, heu volgut obrir móns per als altres quan n’heu escrit també. Ara voleu mostrar un fragment del vostre interior i heu escrit un llibre que el comença a explicar. Per això, també, tanqueu els ulls, senyora, perquè la mirada dels vostres lectors encara us interrogaran més: ja que heu començat, volen saber. Però heu començat des del primer dia i cada poema us prefigurava. Com que els poemes són oblidats com flors en una tomba,

torneu una vegada i una altra per dipositar un petit pom de muguet a la vostra memòria.

            Avui pugeu a muntanya des del nou ordinador i voleu omplir-vos d’aire blau. Saludeu la reina de les muntanyes blaves i ompliu el dia amb un somriure, que les roses, les banderes i les espigues ja no valen res a la terra trepitjada. Només queden els llibres, però amenaçats de mort. No obriu els ulls, senyora, que prendríeu mal.

*

Collage d’OX

NENS (I GRANS) BEN NODRITS

25-4-12


*

NENS (I GRANS) BEN NODRITS

*

La revista Integral (n.388) porta un article del qual en passo un fragment per la sorpresa que m’ha produït. Tradueixo: “QUAN CUINA LA MARE, ELS NENS ESTAN MÉS BEN ALIMENTATS. Un estudi de la Universitat de Granada sobre 718 nens i adolescents escolars d’entre 9 i 17 anys revela que, a mesura que el menú és elaborat per persones diferents a la mare, l’estat nutricional del nen empitjora. Diuen aquests científics que en l’actualitat la mare és la figura familiar millor preparada per a l’elaboració i manteniment d’una òptima alimentació familiar (...)”

Recoi, m’he dit de seguida: ¿qui té interès a fer cuinar la mare? I el pare, ¿és un inútil?, i els avis, oncles i tietes, menús escolars, minyones i ‘tutti quanti, ¿com queden? ¡Ah, paradoxes de la vida i contradiccions del viure!

De seguida llegeixo a La Vanguardia (9-4-12) un altre títol curiós “COACHING PER A MENJAR MILLOR”. (La parauleta ‘coaching’ em fa ràbia. Ara tothom s’ha tornat cotxer, et topes cotxers fins i tot a la sopa, com diré. Cotxers i amb totes les dones amb pantalons de muntar i botes, nedem en fems de cavall o de ruc qui s’ho creu). Tres dietistes fan “coaching” i negoci, segons declaren. Bé, res a dir. Fins que deixen anar que “ dissenyen menú personalitzat per a cada persona”. Coi. No solament dissenyen sinó que s’encarreguen de cuinar bé, sa, còmode, i d’acompanyar els ignorats a plaça. Recoi. Però la paradoxa amb l’article d’Integral arriba quan les cotxeres aconsellen “pares que no saben què és el més saludable per a la dieta dels seus fills”. Literal.

¡L’os pedrer! ¿No havíem quedat que ningú com la mare per cuinar? ¿I que si cuinava un altre, qui fos, la canalla emmalaltia? Doncs sembla que no, que hi ha gent que cuina molt millor que pares sense experiència que no saben ni anar al mercat. Jo ja m’ho crec, ja, i desitjo que les cotxeres facin el bon negoci que tenen previst. Però torno a preguntar, perquè amb l’article primer potser algú es pot carregat de remordiments inútils: ¿QUI TÉ INTERÈS QUE NOMÉS CUININ LES MARES?

*

Collage d’OX

DIA DEL GOS

DIA DEL GOS


*

24-4-12

*

Una amiga blogaire em demana que expliqui com va anar el dia d’ahir, sant Jordi=llibres=festa.

1- 10, 30- Entrevista ràdio+tv locals llampec però suficient per al dia que érem i la cua de participants. Cal precisar que als diaris locals i comarcals ja havien aparegut entrevistes prèvies i extenses.

2- 12- Entrevista tv3 llampec íd.

3- Clima agradable sol/ boires/ globus de partits polítics enredats pels arbres com llums de Nadal, sobretot els vermells. Afegit de tota mena de grups reivindicatius amb gran contaminació acústica; parades polítiques íd.; venedors de roses de tots colors. Desfilades de grups que haurien fet la delícia de Salvador Espriu quan explica allò del tolit a les escales, i que no descric per no ferir sensibilitats. Espriu és millor prosista que poeta.

4- 1,30 – Recepció municipal escriptors al pati pelat del teatre Metropol. Entrevista llampec Cat.Ràdio.

5- 3,15 - Dinar a cal xinès simpàtic que parla català i a qui tothom parla en castellà així que el veuen. Té ple, és clar, ja són quarts de quatre.

6- 5 a 6 - Signatura a la primera parada de les tres que em toquen. Sola en un tauler llarguíssim, escric tot un article per a La Vanguardia (també només local) i no goso alçar els ulls per no veure la gent com em miren segurament amb commiseració o indiferència. Signo poc. Al meu voltant tothom demana el llibre ”El jaio de 100 anys que...”. S’ha exhaurit. Caram amb el jaio aquest. No cal dir que els meus músculs es van engarrotant. Em sento un ninot, amb els meus pobres llibres davant.

7 – 6 a 7 - Al taulell següent ja hi ha algun escriptor més i en vista de l’èxit comencem, con fa certa escriptora coneguda, a vendre llibres com peix: “Compreu-lo, va, que és baratet i encara s’hi fa rebaixa...” “Que jo ja he llegit aquest d’ell i és molt bo...”. Algú pica, altres ens miren amb un somriure de llàstima. Aquí en signo algun més i em ve a trobar un jove que resulta que és de la fonda de Vilaller on sempre ens aturem a dinar camí de la Vall d’Aran: es veu que vaig escriure alguna cosa al seu llibre de visites i en recorda el nom. Em compra un llibre. ¿Veieu, quines coses té la vida? Em conforta.

8 – 7 a 8 - Última exposició al públic. Al costat tinc un xicot que no para de signar. Recoi. I no el conec de res... A l’altra banda Jordi Tiñena. Segons els editors, som els millors escriptors de Tarragona, ell en home i jo en dona. Paraula del Nen Jesuset. Com que hem fet els deures i ens hem llegit els respectius, ens els podem comentar. Riuades de gent ens miren, però ja no sóc sola. Signo una mica més. Els músculs rígids, ja tinc ganes de tornar a casa. Ningú ens ha ofert un trist cafè, tret de la primera parada, més gentil, però no l’he acceptat. Em pensava que... més endavant potser.... I la recepció de migdia era magra, com els premis, que n’han suprimit la meitat. Castells. Sardanes. Cap a casa.

Avui no m’aguanto. No pas de la feina de signar, sinó del neguit muscular i moral de l’exposició al públic. I de reconèixer que mai, per bé que escrivim, no podrem passar la muralla que ens separa de Barcelona, on ni ens coneixen ni ens volen conèixer. Per això allà només triomfa la publicitat que es fan ells mateixos, tan previsibles.

Bé, jo no volia escriure aquest post, però m’ho han demanat i no sé mentir. No tinc caràcter de venedora de fira, sense que s’ofengui ningú, com va dir un editor fa quatre dies.

*

Collage d’OX

LA FILLA DEL REI MORO

23-4-12


*

LA FILLA DEL REI MORO -A Jordi Dorca-

(Cançoneta cantada en forma de romanço)

*

“Tres passos n’he fet en terra / no sé el rei si em dirà res.

Aquí vinc a la conversa, / la conversa del rei moro:

“ De las tres hijas que tiene, / si me quiere dar la una”

“Ni la una ni la otra / no las tengo para dar,

“del pan blanco que yo como / ellas también comerán.”



“Jo me’n vaig ben descontenta / cap al palacio del rei.”

“Torni, torni, Escudela, / la més maca li daré,

“la més maca i la més linda, / la més linda de les tres.”



“Estarà ben governada, / en cadira d’or sentada,

“dormirà als braços del rei.”

“¡Adiós, perla i clavell...!

*

Notes: El rei moro és bilingüe, potser era de la Franja.

Escudela deu ser una mena d’ambaixador o enviat, però no sé realment qui és.

No sé si és aquest el títol de la cançó.

La reina mora és la de Tarragona i algú li alça les faldilles de manera irreverent.

El doctor J. M. Pujol, de la URV, em va dir que una cançó semblant també existia a Anglaterra, i podia ser que l’haguessin passada des d’aquí viatgers o marxants.

La cantava la meva àvia, nascuda el 1885, i l’havia apresa quan ella era nena.

Foto de cartell publicitari.

*

Bon sant Jordi. Vaig a la ràdio, a la tv (local), a la recepció de l’Ajuntament i a tres signatures de llibres (¡ups!). Demà, dia del gos.

CAPICUA

21-4-12


*

CAPICUA

*

He de consignar-ho: avui és dia capicua, dels que porten sort, diuen.

Qui ha mossegat la poma de la creació literària ja està perdut per sempre, i passarà del paradís de la il·lusió al país de la maledicció de la feina, que és el càstig bíblic imposat per haver-se menjat només un mos de poma d’oferta. En aquell temps retirat era poma silvestre, perquè encara no s’havia donat la confusió de llengües posterior i no existien les distincions entre pomes del ciri, golden, fuji, reineta i altres.

Veiem que de poma a ploma només hi va una lletra de diferència. De plomes de seguida se’n van poder fer servir, al paradís, ja que existien àngels de gran envergadura i altres animals de plomatge divers i resistent. La primera ploma diuen els llibres sagrats que es va utilitzar per escriure sobre pedra una apel·lació a la duríssima sentència d’expulsió del paradís. Cosa tan lletja com l’expulsió de jueus, de moriscos, de jesuïtes i de tantes races com van derivar de la poma enganyosa: semblava dolça i va resultar amarga. Els de la primera ploma van escriure amb tinta de calamars, que ja sabien fer servir perquè coneixien les propietats de cada animal i planta existents. Com que els van fer ja adults, eren els únics que van néixer ensenyats, contradient el refrany aquell que diu “ningú no neix ensenyat”. Ells sí, vull dir els primers, els de la primera poma i els de la primera ploma. El cap i la cua de la glòria. Perquè el primer dia de la creació va ser l’1 de l’1 de l’1 i els van expulsar l’1 de l’11 de l’1. Quina sort més galdosa, ¿eh?

*

Collage postal d'OX.

VISTES AL MAR

20-4-12


*

VISTES AL MAR

*

És el títol d’una alegre peça d’en Toldrà que s’adiu poc amb les foscors tremendes de les fotos; negrors reals i simbòliques que ens podem aplicar aquests dies, per fer veritat dites, refranys i pensaments propis.

1- Plou sobre mullat. Veiem com cauen cortines d’aigua al mar, però a la ciutat ni una gota, paraula.

1 bis. - Plou sobre mullat versió 2. Totes les desgràcies recauen sobre els pobres. Els més pobres.

2- Ens amenaça la negror implacable. L’economia pesa sobre nostre amb perill d’aixafar-nos i, aquesta vegada sí, provocar una inundació catastròfica.

3- Cada llibre editat suposa una gota d’aigua a mar. Alguns autors, però, fan l’onada.

4- Onada és un conjunt d’ones. No ho he sabut fins ara però trobo que continua sent aplicable, perquè a qui és a la cresta de l’ona, se li solen sumar altres ones per fer l’onada sencera.

5- Després de la tempesta arriba la calma. Mentida: arriben altres tempestes, i portem anys aguantant els xàfecs, simbòlics i reals, perquè als camps i boscos hi ha secada.

6- La mar, com més té més brama. Cert. Mireu, sinó, els banquers i els polítics, i no faig demagògia.

7 - ¿Ens amenaça un diluvi universal? No pas per a qui té l’arca dels “quartos”. I a l’arca hi tancarà només els seus animals.

8 – Després del diluvi sortiran els bisbes ballant sobre l’arc de sant Martí i beneiran els que s’han salvat. Els ofegats han estat digerits pels taurons.

9 – Mai plou a gust de tothom.

10 – Resignació, germans.

*

Fotos d’OX

19-4-12


*

LLIBRES I ROBA A PROMOCIÓ

*

Els escriptors de Tarragona sabem tan cert com que hi ha sol, que no arribarem més enllà del Vendrell en coneixement lector. Allà mateix on la pluja s’atura quan ve de Barcelona. Som de secà, i amb aquesta experiència i autoritat escric. Per això quan he llegit al Punt/Avui que Òmnium Cultural publica una llista votada per certa gent que no sap ni coneix tot el que s’ha editat per sant Jordi, he volgut parlar amb secretaria per recollir informació, que no m’ha estat donada. La gent aquesta sembla que ha votat allò que les promocions els posen als ulls, pel que es dedueix de la lectura. I que Òmnium, que hauria de ser de tots i emparar els catalans, els segueix el joc i fa el paperet de reproduir els noms que els ‘sonen’. Així encara sonen més. Eco, parcialitat i exclusió.

Per això també he sortit al mercadet que dimarts i dijous paren a la Rambla. M’agrada triar i remenar roba, però això sí, l’he vista tota i us la podria descriure amb coneixement de causa. Amb un venedor valencià hem dit que potser tornaríem a la pesseta: “Jo encara sé comptar en duros”, li dic. ¡”I jo en reals!”, em respon. Estrangers dels de platja, magribines de dues en dues, les llengües aquí es barregen. L’olor és de roba nova. Si hi ha aglomeració, les empentes són suaus i respectuoses, mai agressives. Les venedores de pell morena et beneeixen i et diuen nena, reina, hija mía. Hi ha una certa unció mentre els diners canvien de mans. Els vestits onegen al mestral amb els seus colors virolats, serrells, anells, rimes variades i, sobretot, oblidar el sectarisme de qui promou uns quants llibres sense haver-los editat, que encara es comprendria.

*

Foto d’OX

HISTÒRIA D'AMOR

18-4-12


*

HISTÒRIA D’AMOR

*

Em demana una periodista que li digui quina història d’amor és la meva preferida. Respondre aquesta pregunta significaria revisar tota la meva biblioteca, perquè la veritat, recordo més desamors que no pas amors que m’hagin impressionat. Però el meu pensament manté una història profunda que rellegeixo amb gust i per diversos motius, perquè el llibre és ric: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann. És imprescindible associar-hi la notabilíssima pel·lícula que li va dedicar Luchino Visconti, del tot fidel al text. I la música triada, que és l’Adagietto de la cinquena simfonia de Mahler, divulgada gràcies a aquesta obra.

El fragment que vaig enviar a la periodista és el següent:

“Tot tirant-se enrere, amb els braços penjant, aclaparat i estremit per un seguit de calfreds, murmurà la fórmula immutable del desig amorós – impossible en aquest cas, absurda, abjecta, ridícula, però no per això menys sagrada i fins i tot venerable:

“-T’estimo!”

*

Aquest és el pensament de Gustav von Aschenbach a “La mort a Venècia”, de Thomas Mann (1875-1955). Mann fa d’Aschenbach un ‘alter ego’. A mi, com a lectora, aquest desig amorós d’Aschenbach per l’adolescent Tadzio m’arriba expressat com ho ha de fer un bon escriptor per connectar amb el seu públic: a través dels sentiments. Perquè els sentiments són universals, i l’amor el més universal de tots. Als bons lectors i als que aprenen a escriure recomano “La mort a Venècia” on, a més de l’amor creixent, trobaran el mètode literari del protagonista, explicat pel narrador savi.

*

Collage d’OX

ELEFANTS, INFANTES, INFANTS

16 / 17 – 4 – 12


*

ELEFANT, INFANTA, INFANT

*

La monarquia castellana està lligada als elefants des del segle XIII. Una famosa i cèntrica estació de Londres es diu Elephant and Castle, segons foto que s’ofereix en aquest blog. És la corrupció anglesa de “Infanta de Castilla”, i la tal infanta va ser Leonor de Castilla, al s. XIII, filla de Fernando II el Santo i casada amb Eduard I. Enterrada a Westminster, aquesta infanta-elefanta de castella-castell dóna nom a una parada de metro. Potser aquest rei no va matar la infanta-elefanta, però de fills n’hi va fer 18 o més, que ja és una manera de minvar salut i forces. Res de nou entre castellans i elefants, doncs.

Ara bé, el meu elefant favorit és Hathi, el solemne i silenciós cap de tribu dels elefants a “El llibre de les Terres Verges”, o “Lllibre de la Selva”, de Rudyard Kipling. Jo estava enamorada de Sabú, que interpretava Mowgli molt millor que aquests ninots de fireta de Disney. Mowgli-Sabú, el de la pell setinada i mirada ardent i profunda, amb la saviesa del conseller elefant i l’astúcia de la serp, Kaa.

No, el conte portarà cua. ¿No us fa compassió el petit Babar demanant refugi davant dels Borbons desfermats? Ai, com patim els que som socis d’ADDA i defensem els animals... Que trist veure els elefants morts indignament amorrats a l’arbre... Com que els reis necessiten carn per menjar, assassinen la intel·ligència, i el pitjor és que nosaltres paguem com a poble i consentim les seves brutalitats.

Per això quan el petit Adrià aquest matí anava a col·legi, ha vist sorprès que uns quants elefants de colors li demanaven auxili: “¡que ve el rei, que ve el rei!”, cridaven espantats. I Adrianet, que sols sap que els Reis de veritat només porten joguines i llepolies, ja no sabia on era. Encara no li hem explicat, perquè nosaltres tampoc sabem on som.

*

Foto Wikipedia.

Dibuix contes Calleja.

ROSA

14-4-12


*

ROSA

*

Avui la tarda se’ns ha presentat rosa; rosa de roses obsequiades ara mateix; rosa d’iris oferint ponts per pujar al cel: qui fos al mar, com els mariners dels vaixells il·luminats, podia ben bé enfilar els seus somnis per la bellesa gratuïta que és contemplada amb admiració. Tots ens sentim impressionats per un arc iris que ens dibuixa el nostre possible pas a l’altra banda, aquell país on Judy Garland hauria volgut passar la seva vida i que per això enyorava tant.

De la rosa se n’ha dit molt, i més que se’n dirà. “Com una rosa solitària al sol / l’aura del teu somriure vol /acompanyar la soledat del sol ”, escriu Joan Llacuna. “No sé si és que en vostre pit reposa / o és del pit que us ha florit la rosa ”, repeteix López-Picó. Rosa mística, rosa esfullada sobre el cos estimat, rosa fresca entre els pits receptius, rosa de tarda vaporosa, rosa que del gerro es dibuixa fins al cel assenyalant el país que tots portem amagat darrere del desig.

*

2 PREGUNTES

14-4-12


*

2 PREGUNTES

*

Desitjo als editors tot l’èxit del món i uns guanys esplèndids. Si ells no fessin negoci, no seria possible editar literatura, i els bons lectors es quedarien orfes; aquí ja ve la primera pregunta: ¿què entenem per LITERATURA? (sí, en majúscules).

No cal esperar sant Jordi. Des de fa mesos les promocions de llibres a teles i diaris ens col·lapsen. Cuiners, esportistes, polítics de tot pelatge i en quantitat massiva, cantants, folklòriques a cor obert, autoajudes, coachings (cotxers), prínceps, princeses, reis i reines... i potser un llarg etc. Tots ells tenen una àmplia acceptació mediàtica i la reverència dels mitjans. No hi ha articulista que no escrigui: “el meu amic acaba de publicar...”. Ni tertulià que no sigui celebrat al plató.

Segona pregunta: ¿algú ha calculat quin tant per cent o marge queda per a la literatura real?

*

Collage d’OX

EUTANÀSIA COL·LECTIVA

12-4-12


*

EUTANÀSIA COL·LECTIVA

*

Vist que les afirmacions dels tècnics internacionals es mostren contundents i reiterades, demano des d’aquest moment l’aplicació de l’eutanàsia col·lectiva, a l’estil del model exposat a l’obra “Soylent green”, indolor i amable. Avui, només obrir el diari, em trobo en lletres grans: L’FMI ALERTA QUE VIURE MOLTS ANYS TÉ UN COST INSUPORTABLE. El bon lector s’haurà adonat que aquesta notícia ha sortit altres vegades en premsa; jo l’he comentada en algun blog. És a dir, els grans, els major, els avis, els jaios, com se’n vulgui dir, FEM NOSA, esdevenim INSUPORTABLES. La idea penetra lentament els cervells de tots, els malpredisposa, i nosaltres, vells, ens en sentim afectats en el moment de la vida que ens tornem més fràgils.

Per posar un bon exemple de vell lluitador per la pàtria, abrandat i valent com ell sol i que vaig esmentar ahir, poso les pintures que tinc de Francesc Espriu i Puigdollers (1916-2008) fill d’Esparreguera, estudiant d’art a la Llotja, voluntari al front d’Aragó, afiliat al FNEC, fundador del FNC, exiliat a Argelers i instal·lat a França. Va tornar a Catalunya i vivia a Vilaverd (Conca de Barberà). Amabilíssim, acollidor, es va trobar que el seu art no era conegut prou ni a Catalunya ni a França a causa de les vicissituds passades. Vivia modestament i exposava a Barcelona. Li vam comprar els dos olis que he retratat maldestrament; el dibuix me’l va dedicar ell mateix, i és Vilaverd. Més dues de les felicitacions de Nadal que ens enviava, originals. Ho poso perquè l’amiga Helena Bonals comenta que Espriu seria un bon candidat a uns Anticànons pictòrics. Doncs sí, Helena.

*

DESPRÉS D'UNA TEMPESTA, UNA ALTRA...

11-4-12


*

DESPRÉS D’UNA TEMPESTA, UNA ALTRA...

*

Són els senyals del temps. Meteorològics i polítics. Contrastos i gent i més gent que entoma el que li cau al damunt. Alguns en seran esclafats i es quedaran pel camí com piltrafes. Submergits en el fang i sense nom ni memòria. Alguna mare potser enyorarà el fill...

Ahir em prometia una tarda de tempestes que s’anunciaven des de les quatre: tot es va quedar en res per a la meva decepció. Ni la negror intensa d’última hora va aportar cosa fora de quatre gotes que no mullaven rajola. Increïble. Sort que miro pel·lis on sol ploure, tronar i nevar, i això em transporta per un moment a imaginar l’olor de la terra molla, a refrescar el cervell i a sentir floc lleus sobre la cara. Per cert, ahir llegia un article on s’afirma que per ajudar a disminuir els símptomes i efectes dels ictus convé refrescar el cervell; l’escalfor no prova. Ves si devia ser veritat l’antiga dita: “cal mantenir els peus calents i el cap fred”. I no es deia en el sentit de l’article, però resulta que valia i val.

Avui, endemà de la negror traïdora (per buida), alço la persiana i em trobo un cel net i tallat, amb el mar tot picat de mestral. “Si passejant / tranquil·lament / trobes el vent descaradet / vés molt amb compte amb el barret...”, cantaven Brassens / Espinàs. Aviat s’apleguen al balcó la tropa que veureu a la fotografia, demanant dignitat, respecte i treball, no als ajuts ni als retorns. Toquen trompetetes, despleguen pancartes i, com a símbol, permeten que hi vagin dues nenes, cap tapat, portant una pancarta. I tres nens amb una altra. De dones no en protesten, es veu, però sí homes amb vesta. A mi em recorden les pintures del malaguanyat Francesc Espriu, cosí de Salvador. Va viure a França molts anys; català de pedra picada i molt bon pintor poc reconegut. La seva dona, Maria, estampava mocadors de seda per Dior. Es van venir a retirar a Vilaverd. Doncs Francesc Espriu pintava moltes vegades dos bàndols enfrontats a punt de l’atac: els del no i els del sí. Només portaven aquestes dues divises i ja n’hi havia prou per fer la guerra. La guerra de cada dia, la pretesa llibertat de la persona.

*

LA LLÀGRIMA DEL PRÍNCEP DE SALINA

9-4-12

*

LA LLÀGRIMA DEL PRÍNCEP DE SALINA

*

Hem revisitat El Guepard, única i esplendorosa novel·la de Tomasi di Lampedusa (Palerm 1896-1957), el solitari, príncep de Lampedusa i duc de Palma de Montechiaro. La novel·la, escrita dos anys abans de la mort de l’autor, li va ser rebutjada per les editorials, cosa que li va produir una gran tristesa. Després de mort el publicaven.

Luchino Visconti és un dels grans del cinema i, del Guepard, en va fer una pel·lícula potent, profunda, bellíssima, perfecta, el 1963. No n’explicaré ara el contingut, que és ric en variacions i interpretacions. La unificació d’Itàlia produeix també a Sicília els seus canvis implacables. Per això primer el nebot, Tancredi, i després el príncep, diuen la frase tan repetida: “És precís que moltes coses canviïn perquè tot continuï igual.” El món gira però la frase, amb la seva veritat, subsisteix: alguns hi entenen el cinisme de les classes altes

Faig abstracció de totes les vicissituds que Lampedusa detalla i que el cineasta mostra per centrar-me només en un sol detall magnífic i subtil: la llàgrima del príncep de Salina davant del mirall. Es produeix cap al final de la història, mentre el ball s’acaba, els convidats conversen i mengen, els criats comencen a apagar les espelmes i el vestit blanc i esplendorós d’Angelica s’esvaeix salons enllà, travessant sumptuoses estances.

El príncep, que ha recorregut els salons de palau, es mira fixament al mirall i, amb lentitud, deixa lliscar una sola llàgrima, sense alterar el rostre sever. Llàgrima per la Història i els costums, que canviaran indefectiblement; pel seu propi món tancat en fèrries tradicions; per Angelica, que simbolitza la joventut que es perd sense remei. I per totes les vides particulars, sensibles als canvis que es produeixen malgrat les conviccions de cadascú. La llàgrima del Guepard, la sola llàgrima del rostre incommovible, és la llàgrima nostra, la dels que entenem el món on vivim, que hem estimat aquest món que ara, sense poder-ho evitar, se’ns apaga, com les llums de palau acabada la festa.

*

ELS OUS

*

7/8 – 4 – 12

*

ELS OUS

*

En aquest país de mones

on ens rebaixen els sous,

ja cal que la fem ben grossa

i que espavilem els ous.

*

Collage d’OX

ELL, SOL

6-4-12

*

ELL, SOL

*

Dia amb personalitat pròpia, ja prefigurada, ja esperada. No es dorm: la nit que el precedeix és plena de profecies, signes, premonicions, por, angoixa, desig de venjança, desesperació, sang, dolor, injustícia, prepotència, tot encaminat a la mort com una riuada potent i devastadora: la mort de l’innocent i, amb ell, de tots els innocents.

Per això Jesús ens demana una actitud senzilla, possible, i ens la demana amb un gest suau i entristit: “vetlleu i pregueu”. De tan senzilla, no la podem complir. Ens adormim i no preguem. I la petició no va tan sols per a nosaltres, sinó per a tota persona haguda i per haver i a qualsevol lloc del món. Però ell es queda sol i enfrontat a la mort cruel. Home jove condemnat sense culpa, sap també que la justícia mai existirà en aquest món que ell estima. L’angoixa pesa tant que ell sí que no s’adorm. Vetlla i rebutja el sofriment que l’espera i no s’hi conforma: actitud d’home que és.

A la catedral bastida en honor seu, alts vitralls, columnates, llums, vernissos que fan brillar les imatges dels misteris preparats per a la solemne processó funerària. Però ell, sol. Tot de gent amb capes de vellut, pinta i mantellina a l’estil espanyol, estendards, autoritats civils i religioses i tambors i timbals de ressonància lúgubre es preparen i maquillen per acompanyar el solitari.

Ell, sol, encara ens demana companyia.

*

Fotografia 1: de Pere Amenós per a l’Agrupació d’ASST 2012.
Fotografia de conjunt, OX.
Del misteri “Vetlleu i pregueu”. La Salle Tarragona.

PRIMAVERA A CIUTAT

4/5 – 4 – 12


*

PRIMAVERA A CIUTAT

*

RETALLADA. ESPERANÇA. DOLÇA AMISTAT. Això només per començar, perquè els dies són abundosos en fets de tota mena, però surts al carrer i no saps en quin ordre es presenten les coses. Ahir retratava la forca d’un arbre podat, i potser l’arbre fa banyes, o significa retallada (general, s’entén) o impotència, aneu a saber i que cadascú s’ho imagini. També vaig retratar l’anunci que l’AMPA que el col·legi que porta el meu nom ha posat en lloc ben visible de la Rambla. ¿No és una ferma esperança, aquesta? ¿S’atrevirà la consellera a podar sense misericòrdia aquesta poncella? I ara mateix, l’amic escriptor Gironès, amb una voluntat i constància de pedra picada (ell n’és expert, a defensar la pedra) m’acaba de portar una mona: gràcies, padrinet quan ja no en tinc, gràcies per endolcir la tristesa.

En la primavera a ciutat puc dir també que he trobat llibres d’ocasió (ai, els llibres retornats, saldats...) que em fan feliç: tres Saramagos novets de trinca per cinc euros tots tres: “De este Mundo y del Otro”, “Las maletas del viajero” i “In nomine Dei”. Les proses curtes del primer són d’una bellesa compacta que m’admira i m’ensenya: aprenc del bon escriptor. “In nomine Dei” va ser representada a Tarragona ja fa anys, en guardo el cartell. Crua guerra de religió a Münster, que tornaria a fer-se realitat a poc que les autoritats religioses emparades pel poder agafessin aire. I si no són les nostres seran les que viuen entre nosaltres o les que es maten salvatgement en nom de Déu. No hem canviat gens. Però per suavitzar els mals pensaments veiem la tarongina, és a dir, l’olorem abans de veure-la. I es mouen els confrares, vestits, per una vegada a l’any, amb pomposes capes de vellut i gorgeres emmidonades, reis i reines per un dia, i alguns amb ceptre i tot. Per acompanyar el Jesús rebel que ara no acollirien; que s’ha perdut en el temps; que li esmenen les paraules; que anava en ruc i no en papamòbil (si no n’hi havia, direu; però de carrosses sí que n’hi havia, i ben daurades).

Ha fet algun plugim, hem sentit mig tro, i per ara poca cosa més. Diu sempre Xavier Amorós que som de secà i per això els “divins” de les lletres, de Barcelona fins a Girona verda i empordanesa ens menyspreen. Quina raó que té. Plego, que aquesta primavera se’m desborda, com una inundació.

*

Fotos d’OX

DOS PREMIS NOBEL SOSTENEN...

2/3-4-12


*

DOS PREMIS NOBEL DE LITERATURA SOSTENEN...

*

Preparo una feina i busco el meu arxiu fiable, el que m’he fet durant els anys d’ensenyament i de propi aprenentatge. Fulls de diari amb cites impagables, lliçons de vida i literatura. En certa manera aquest post comunica amb el d’ahir, que retreia la feina matussera. Ara esmento dos autors mereixedors de premis Nobel.

Seamus Heaney, 1939, irlandés, sosté, com Pereira que, “amb diferència de la prosa, cada poema s’escriu ‘sub especie aeternitatis’. Quan s’entra en l’expressió poètica som sota la mirada de Déu, per dir-ho d’una manera potser massa solemne.” “Les arts literàries en general –la poesia- actuen dins la cultura com un sistema immunològic espiritual; són una autèntica fortalesa davant de l’enemic, un dels edificis més ferms de què disposa la cultura.”

L’altre és Joseph Brodsky, rus ( 1940-1996). Aquest es despatxa fort quan sosté, també com Pereira: “Escriure poesia és una tasca tremenda de coneixement (...) Els poetes són els guardians de la paraula. El que distingeix l’ésser humà de la resta del regne animal és la nostra capacitat de parlar, i la poesia és la forma suprema de la locució humana. La poesia no és exactament literatura, sinó un objecte antropològic, genètic.(...).”

M’agrada quan Brodsky diu: “No crec que el patiment ajudi a escriure: imagineu-vos escrivint amb mal de queixal...” Si us hi fixeu, hi ha escriptors que es creuen sublims i diuen que pateixen quan escriuen; penso, i ho dic sovint, que aquests són uns restrets de la literatura; ves per on coincideixo amb el mestre. Però quan Brodsky em fa gràcia de debò és quan afirma, ara per acabar, “La societat que no llegeix els seus poetes, es condemna ella mateixa a formes d’expressió inferiors, com les dels polítics, els comerciants o els xerraires bocamolls.”

Escriviu de gust, poetes del meu cor, i sigueu feliços, que jo encara espero la pluja.

*

Collage d’OX de la col·lecció “Autobiografia”

AVUI M'INTERESSA, DEMÀ JA NO

AVUI M’INTERESSA, DEMÀ JA NO

*
1-4-12
*

Llegeixo al Diari l’entrevista a una dona jove, compositora i poeta, que explica la seva evolució. Em sorprèn la seva afirmació final, que tradueixo: “Quan tinc unes quantes cançons, per posar un exemple, de seguida les vull gravar, perquè potser d’aquí un any ja no em diran res i llavors publicar-les ja no tindria cap sentit.”

Em dic, caram, dona de guitarra i cabells llargs: si et penses que la teva obra no ha de tenir cap sentit, no la publiquis. Què vols, ¿vendre el que a tu ja no t’interessarà d’aquí una estona? No creus en el que fas, i això és un mal símptoma; has de treballar bé, esforçada i convençuda, i donar als altres un bon producte, ja que t’ofereixes al públic. Sé que aquesta no és la tònica habitual, prou que es llegeix i s’escolta. Però tu no pateixis: t’entrevisten, et graven, arribaràs lluny. Tens 23 anys, dius. Alguns artistes, a aquestes alçades ja saben el que es fan. Però només alguns.

*

Collage d’OX