RIMETA D'ACABAR L'ANY

Cabres decidides

pugen a Mont-ral,

se'n van a l'església

per passar el cap d'any.

Bon gos de pastor,

pacient i tot blanc

conversa amb les cabres

que es van acostant.

¿Vaig per bon camí?,

pregunta la cabra.

Segueix carretera

i tira endavant,

diu el gos d'atura

amb somriure franc,

però passa via,

que ens anem glaçant.

Bon any el pastor,

bon any el ramat

i els gossos i l'home

que els ha retratat.

*

Lo Gayter del Glorieta

COLLONS

Com que som tan eixerits, avui ballarem el so de l'estatut que no sona. Fet i fumut, ja només som pell i os, i no podem perdre gaire cosa.

¿Que cauen els símbols que sostenien els valors de la pàtria? ¡Marededeusenyor!, que exclamava en Higgins. Els del xotis toquen les trompetes i s'ensorren les defenses del país. Això em recorda Jericó.

"Fou una pàtria, va morir tan bella / que ja ningú no la gosà enterrar..." escrivia en Ventura Gassol, de La Selva del Camp. Ergo som morts. (Perdó, puristes, perquè no em funciona la cursiva.

Avui hauria de sortir l'Home dels Collons. Com que aquest ja fa temps que no viu al país, o potser caldria buscar-lo amb llanterna, com feia Diogenes el Cínic, doncs tots contentets a esperar demà. Demà sortirà l'Home dels Nassos, ben grossos, a veure si ens els toquen força, perquè la mosca ja l'hi tenim fa molt de temps.

*

Dibuix d'O. X.

GLAÇ

Algun dia el glaç també arriba al cor.

No parlo de notícies de guerra, ni d'hospitals, ni de misèria. El món que trobem ens prepara aquestes coses, les sabem i ens hi rebel·lem i adaptem.

Ara parlo del sofriment de les persones properes, anònimes, amb qui parles cada dia i que t'arribes a estimar.

És dona, jove, estrangera, pobra i delicada de salut; la lentíssima burocràcia no li permet enllestir els papers i treballa en el que pot per pagar els documents que caduquen: enviar, traduir, certificar... Ella és dolça de caràcter, pacient.

L'han d'operar del cor el dia de Reis. Potser és bon regal, que els metges la curin aquest dia.

Però no viu bé amb el seu home, que s'ha quedat sense feina. Si ell la deixa, haurà de marxar del pis, que no podrà pagar. Ella confia que ell l'acompanyarà en la convalescència, almenys.

¿Nadal? - em comenta sense aquella espurna de llum als ulls- ai, el nostre Nadal...

Per això dic que algun dia el glaç també ens arriba al cor.

*

Hivernal. Dibuix d'O. X.

FINANÇAMENT = LLUFA

El finançament fa llufa.

En català fem servir habitualment la paraula "llufa" en sentits diversos. Un experiment fa llufa, vol dir que falla. Un projecte, íd. Et fan la llufa, vol dir que es foten de tu. Et pengen la llufa, vol dir que te la carregues.

Pel dia dels sants Innocents, com és avui, se solien retallar ninots de paper de diari en filera, o en tirereta, com deia certa professora meva de piano. Eren les llufes. Llavors la canalla sortíem ja preparats amb agulles de cap per poder clavar la llufa als abrics dels vianants distrets.

Catalunya sempre ha estat terra de llufes. Des d'abans del 1714 que el país fa llufa.

Vaig consultar un professor de les Castelles i no trobava equivalent al nostre entranyable sentit de llufa. No ho entenen. Però ens l'endinyen.

Ara mateix, a banda que els nostres polítics fan llufa, els altres ens la claven, i ben fonda.

*

Pel sac. Dibuix d'O. X.

GÀRGOLES

Plou. Sortim a escoltar i admirar les gàrgoles de la catedral. Des de remotes torres, des d’altes cúpules sobre els cimboris, lliscant per vitralls i columnates, l’aigua baixa seguint estructures verticals marcades a la pedra, que la condueixen a la boca d’un drac, d’un lleó, d’una cara grotesca, des d’on es vessa al carrer sobre el meu paraigües.

De l’aigua diu el poeta francès Francis Ponge (1899-1988) al seu interessantíssim llibre El partit pres de les coses : “És blanca i brillant, informe i fresca, passiva i obstinada en el seu únic vici, la gravetat, disposant de mitjans excepcionals per satisfer aquest vici: contornejar, foradar, erosionar, filtrar.”

La remor de la pluja a les gàrgoles sol passar inadvertida, però és un so que els contemplatius agraïm. I una visió insòlita, perquè es produeix rares vegades. És una veu fugaç que ve d’èpoques remotes i de núvols alimentats des de l’inici dels temps per les mateixes aigües. La gàrgola és un regal d’arquitectes i artesans medievals; una fantasia en pedra, no pas en sèrie, per al goig dels observadors.

*

Gàrgola de la catedral de Tarragona.

DICCIONARI

El llarg i càlid vespre de Nadal, després de fer cagar el tió per a petits i grans, solem jugar al diccionari. Ahir érem 11 jugadors adults i joves. La canalla es limita a repartir els papers i les butlletes.

Qui no ha jugat al diccionari no sap què és riure fins a rebentar. El diccionari que fem servir és molt antic, ple d'entrades estranyes i curioses i personatges insòlits, castellà i gastadet, aneu a saber de quins avis. Ara bé, les definicions que incorporem nosaltres, són memorables. He traduït dues respostes, perquè en general són intraduïbles.

L'Anna Vergés Xirinacs s'ha dedicat a recopilar-ne algunes des de molts anys enrere i n'ha fet un llibre. Una vertadera joia, perquè comences a riure a la primera i acabes plorant i amb les costelles adolorides. Ja m'enteneu. Com a exemple n'extrec dues:

JACOB BEN YEHUDA CABRIT (paraula proposada).

Resposta 4. Artesà plater, fill predilecte de Cabra, que va refondre els set Cristos de la Capella dels Ferrers.

Resposta 5. Nascut a La Bisbal. De petit ja destacava per la llargària del seu membre. Va crear el Gremi d'Aplegadors d'Anacròstics, i n'arribà a president. Morí ofegat en una sèquia.

*

JULIÁN (paraula proposada).

Resposta 2. Epaminondas Ferguson y Julián de Bujalance, duque de la Frijolera, que fue palafrenero de Mendizábal durante la desamortización.

Resposta 5. Juan Julián de Trastámara, apodado el Julián de la Escudilla por caer de pequeño en una olla de escudella. Llegó a vicario de Olot gracias a su origen reusense.

*

No cal dir que el diccionari és un joc altament educatiu i saludable. La gent, a més de riure, ha de saber escriure una bona definició. I, el més important, ha d'aprendre a resumir, cosa que als escriptors els costa molt. Ha de saber llegir els manuscrits sense entrebancs i dissimular el riure, perquè tothom doni cada definició per bona.

Hi ha noms i objectes que es repeteixe d'any en any, i creen una complicitat que ja fa riure només d'escoltar-la. Hi solem incorporar personatges del moment, com Trullenque, Aznar, Recasens, el Baró de les Quatre Torres i un llarg etcètera que, vistos en la distància, fan una mena de crònica social.

Hi ha dues menes de jugadors: els enginyosos, que escriuen definicions provocadores i molt imaginatives, sabent que ningú els votarà perquè no se les creuran; i els espavilats, que imiten l'entrada del diccionari i així poden aconseguir que els votin i obtenir més punts.

*

Autobiografia. Collage d'O. X.

NADALA MARINERA

*
Nadal és a mar:
l'escuma és la neu,
els àngels, gavines,
dofins fan adéu.

Vaixells a alta mar:
llunyans mariners,
els ulls se'ls entelen
i enyoren un bes.

El mar es fa poble
i es torna ciutat:
Nadal marinera
la pau t'ha portat.

O.X.

*

Nadala. Collage d' O.X.

LA LLUFA QUE VOLIA SORTIR - 3

Continuació i final.

*

Mentrestant, ¿què passava a l'església?

Quan el senyor bisbe es va adonar de la gravetat del foc de seguida va manar: "Aviseu immediatament els bombers. Però mentre els bombers no arriben, que tots els homes pixin ben amunt i que comencin a apagar el foc."

Així ho van fer i era com si petites mànegues provessin de posar remei al desastre. Però les barbes del santcristo gros es van cremar del tot, de manera que ara va pelat fins que n'hi facin de noves.

¿I la Roseta Llepacristos?

L'espavilada Roseta Llepacristos es va ficar dins de la pica de l'aigua beneïda. Era una pica molt gran i fonda en forma de petxina, com la que hi ha a la parròquia de sant Joan. Va pensar que així se salvaria de cremar-se.

Llavors les llufes que encara li quedaven als budells se les tirava dins de l'aigua. Eren llufes aquàtiques i sortien fent bombolles amb un soroll suau: blooofff, blooofff...

Els que entraven a l'església quedaven remullats per l'esquitx de les llufes d'aigua. I és que de llufes n'hi ha de moltes classes, però això s'ha d'explicar en un altre moment.

Aquí s'acaba l'aventura de la llufa que volia sortir.

I és que, estimats, una llufa no resisteix mai estar tancada. No la forceu, no us l'aguanteu, que és pitjor. Tingueu-ho present per sempre. Amen.

*

Final del conte.

*

Estampa de sant Ambròs o Ambrosi. Sant Ambròs era bisbe i predicava molt bé, tan bé com es llufava, i sovint escoltava la inspiració que li portaven les seves llufes, com es pot veure a la imatge.

LA LLUFA QUE VOLIA SORTIR - 2

Continuació.

*

La Roseta Llepacristos estava agenollada al costat del portaciris, és a dir, d'allà on els fidels encenen les seves espelmes després d'haver pagat una almoina. Tot l'aparell de ferro era ple de ciris encesos. Feia llum i escalfor.

Llavors la llufa, que ja no sabia on agafar-se dins dels budells, va sortir amb una força espantosa: ¡¡rellufff...!!

¡Ai, quina una que se'n preparava!

Com també tothom sap, la llufa, el pet i el rot són gas metà, inflamable i pudent, culpable del canvi climàtic, des dels grans ramats de rens del nord fins les foques de l'Antàrtida, passant pels tigres i elefants de l'Àfrica i comptant els exèrcits de militars escampats pel món.

El gas de la llufa de la Roseta Llepacristos resulta que va anar a parar damunt de tots els ciris encesos i... ¡¡Barrommmmmm!! Amb el gas de seguida es van armar una explosió i un incendi i les flames, com és natural, pujaven amb rapidesa.

¿On arribaven les flames de la llufa inflamada?

Es van enfilar a la barba del santcristo gros, que eren fetes de pèl de matxo. Antigament feien servir pèl de cua de ruc, de matxo o de cavall per fer les cabelleres naturals dels cristos. Les de les marededéus les confeccionaven amb trenes de noies que en feien donació. El foc va encendre bé les del santcristo gros, que ja eren velles i resseques.

De seguida hi va haver un rebombori de cal Déu, és clar.

Es va girar el bisbe, es van esverar els capellans i els fidels, es va equivocar el que tocava l'orgue, el sagristà que recollia les almoines va caure de cul a terra i el diaca va tocar les campanes que avisaven d'incendi.

Els angelets de cara rodona que volaven als peus de la Mare de Déu es petaven de riure i feien anar les aletes, coses totes dues que incrementaven i atiaven el foc. Els àngels majors, arcàngels potestats, serafins, querubins, i trons es tapaven la cara amb les ales per no sentir la pudor i marxaven al campanar per no socarrimar-se les plomes.

Els coloms del campanar estaven molt enfadats per aquella invasió d'àngels al seu territori, i se'ls cagaven al damunt amb fúria.

*

Continuarà

*

Estampa de sant Maurici. Col·lecció O. X.

Nota. Sant Maurici era soldat i ja és sabut que els soldats es llufen més que ningú, pel ranxo de fesols que se'ls serveix.

LA LLUFA QUE VOLIA SORTIR - 1 -

CONTE EN TRES EPISODIS, PER A INFANTS I GENT QUE ES LLUFA.

*

Una vegada hi havia una llufa que volia sortir i no podia.

No podia perquè la panxa on vivia era en una església en aquell moment. Era la panxa de la Roseta Llepacristos.

La Roseta Llepacristos era molt prima i alta, com una escombra. Portava un vestit negre i un barret negre lligat amb una llaçada , com les jaies d'abans.

La Roseta Llepacristos era molt devota. Tot el dia resava a l'església amb el llibre d'oracions i uns rosaris i, sobretot, besava els peus de la figura de Nostre Senyor a la creu, i per això li deien Roseta Llepacristos.

Tothom sap que les llufes volen sortir. Si no surten, inflen la panxa. Per això la gent grassa és plena de llufes i els prims no, perquè les fan sortir de seguida. En la gent prima, les llufes no troben lloc per estar-se i per això de seguida fugen amb una remor que fa: "llufff..."

Però és clar, tirar-se llufes en una església no és cosa fina, i la Roseta, encara que se'n tirava moltes, en aquell moment s'aguantava perquè les seves feien pudor d'arengada, que és el que ella menjava sempre.

En aquell moment a l'església hi havia el senyor bisbe que deia missa major, amb tot de capellans al seu voltant ajudant-lo: ara un li aguantava el llibre; l'altre li portava la tovalloleta; l'altre li alçava les faldilles perquè no ensopegués; l'altre tocava la campaneta; l'altre li girava els fulls; l'altre portava l'aigua i el vi; l'altre li treia i posava el solideu, que és aquell barretet petit i vermell o granat que tapa la closca dels cardenals i bisbes; l'altre tirava encens, que és un fum com una llufa però amb bona olor. En fi, una gentada.

*

Continuarà.

*

Il·lustració de procedència adulterada.

GASOS

A l'estació de Tarragona, un comboi de cisternes porta el rètol TRANSPORTE DE GASES.

Tots en transportem, de gasos.

I moltes vegades es produeixen fuites, com podrem veure demà.

*

Cartell de l'Orient Express. Portada del meu llibre TRENS, d'aforismes sobre aquest transport: trens diversos, estacions i túnels. És un llibre entretingut però, ai, desconegut, que rima.

L'ARBRE QUE EL VENT S'EMPORTÀ

Divendres assistíem a la festa de Nadal dels petits del col·legi que porta el meu nom. Infantons de P3 i P4. Va ser una satisfacció gran: tenien l'hort ben plantat, els arbres podats, estris reciclats amb imaginació, les instal·lacions pintades, la biblioteca que creix... Els pares havien ajudat a fer l'arbre amb fustes i, imagineu-vos, càpsules de colors de les màquines de cafè... netes i plenes de porespan. Hi havia una gentada entusiasta: pares, avis, altres familiars.

Doncs bé, sort que hi ha màquines de retratar... La nit anterior, aquella ventada que hi va haver els fa ver tot l'arbre miques i bocins. ¡Quin desastre! ¡Quina desil·lusió! Nosaltres ja no el vam veure

Ara jo us el passo, perquè tingueu en compte el bon ànim d'aquests mestres i pares i recordeu l'arbre que el vent s'emportà.

*

Nadala CEIP Olga Xirinacs. Tarragona.

XIRINACS I LA FILLA

Per Santa Llúcia -"dia de l'any gloriós"- vam ser a Barcelona. Anava a llegir un fragment de Al meu cap una llosa a la Plaça del Diamant, a Gràcia, part del programa Lletres al Carrer, organitzat per Òmnium Cultural. Bona iniciativa.

A tocar de la Plaça, un grup de joves cordials ens van preguntar si volíem que ens recitessin un poema. Vaig triar Guillem d'Efak. Ens van indicar que allà a la vora es llegien cinc minuts de premis Sant Jordi. "Ja ho sé, hi vaig a llegir el meu premi". "¿Com es diu, vostè?", "Olga Xirinacs", "¡ah!, ¿és la filla?"

Em vaig quedar perplexa, sense preguntar-los de qui es pensaven que era filla. Per sort passaven altres vianants i ells continuaven la seva feina. Tampoc els volia posar en evidència.

M'agrada aquesta ambigüitat: ¿potser sóc filla d'en Lluís Maria Xirinacs, que tothom coneix? ¿Potser em donaven per morta, cosa que va estar a punt de passar quan la Generalitat va notificar la meva defunció pitjant una tecla per error funcionarial? Sort d'un periodista espavilat de Tarragona que amb cautela em va preguntar com em trobava... Dic que potser em donaven per morta i havia renascut...

¿Potser sóc filla de mi mateixa? Aquesta última possibilitat és la que m'estimo més.

*

Olga a la Platja del Miracle. Fotografia arxiu Xirinacs.

EL COLOM CEC - 9

Últim capítol.
*
Com us deia, era a terra molt trist, adolorit i perdut. No em podia moure. No hi veia. De sobte, unes mans em van agafar amb suavitat. "Pobra bèstia, vine amb mi", deia una veu de dona. Algú em portava i entràvem en una casa. Em van deixar en el que semblava un cove, sobre papers, i allà em vaig quedar.
"No menja, aquest colom. Li hauríem de donar el menjar al bec", deien altres veus de dona. Uns dits m'obrien el bec i m'hi ficaven pa remullat. Era bo però em costava de tirar avall perquè el coll em feia molt de mal. Devien passar dies, no ho recordo amb claredat. No em movia de lloc perquè no podia, però estava espantat i tremolava. Vosaltres, Pollosos, ja ho heu vist, això, perquè éreu aquí.
Les mans m'acariciaven i em deien paraules en veu baixa, dues coses que es repetien: "Sebastià" i "cec". A vegades em deien Sebas, que és més curt, i jo sabia que quan cridaven "¡Hola, Sebas!" era que em venien a veure. "Aquest colom és cec. S'ha donat un mal cop", afegien més fluixet, amb veu de llàstima.
Com que em tractaven tan bé, vaig millorar molt; em notava les ales més fortes, em sortien plomes noves i tenia la cua més alta. Em cuidava una noia que es diu Alba, i aquest nom també l'he après. L'Alba em fa carícies i em parla amb veu molt suau. Li pujo a la mà i sento la seva escalfor com si fos al meu colomar, al costat de l'Ona i dels colomins, i a vegades m'adormo al seu braç.
Quan em deixa a terra sento fred i enyorança. Començo a fer voltes i més voltes, fins que em canso i sec sota una ratlla de sol que entra pel balcó. La noto per l'escalforeta. Llavors penso que no podré volar mai més ni veure ningú en tota la meva vida. Fins i tot he perdut el Gru, que era com jo. I el bec em toca a terra de tristor M'agraden les mans, però sempre m'espanten quan m'agafen, no hi puc fer més.
S'han inventat una manera de donar-me el menjar. Porten un gotet amb gra, me'l fan sonar a l'orella i me'l posen sota el bec. Llavors sé que ja puc picar dins, i no me'l treuen fins que m'he atipat. Quan tinc el pap ple, m'acosten un altre got amb aigua i faig una glopada ben llarga. Després l'Alba em fa carícies al coll i sota les orelles, i això em consola molt, perquè és com si tingués una colometa al costat.
Diuen que m'he fet molt maco, i jo em sento fort. Noto les plomes noves i espesses. No m'agrada que m'agafin per banyar-me, però quan sóc al ribell de l'aigua m'ho passo bé. M'agradava banyar-me a les basses, perquè els coloms som molt nets i ens banyem cada dia, però no que em fiquin a l'aigua per força.
De tant sentir-vos, Pollosos, ara sé on sóc: en un balcó, sota d'un banc i voltat de plantes. Aquesta és una bona casa, però no puc veure l'Alba. No volia parlar amb vosaltres perquè sou animals petits i de gàbia, però ara ja no sóc lliure, i m'han de donar el menjar i tot. De manera que estic pitjor que vosaltres i us vull demanar perdó.
M'han portat un gran tronc, em sembla que és de pi. Allà hi han clavat un got per l'aigua i un altre pel gra. Ja puc menjar sol, perquè sé trobar el tronc amb el bec. Diuen que els coloms som molt intel·ligents. Començo a sentir-me bé, aquí.
¿Sabeu què, Pollosos? Sou els únics animals de ploma que em feu companyia i em sembla que ja us començo a estimar. Si algun dia veieu coloms blancs pel carrer, amb la cua arrissada com la meva, els feu un refilet per dir-los que sóc aquí, que els enyoro i que els esperaré sempre. Potser us sentiran i em vindran a veure.
Ara canta, Pollós, i mentre arriba l'Alba jo provaré d'acompanyar-te fent: "curruc, curruc, cucucurruc."
*
Final del conte.
*
Nota: ara el Sebas viu a El Catllar i es passeja per un jardí, entre tórtores i tudons. Ja té uns quants anys, però s'ha adaptat a la vida.
*
Mans protectores. Fotografia: família Borràs - Roca.

EL COLOM CEC - 8

Penúltim capítol.

*

Ens vam fer amics d'un colom coix que es va compadir de nosaltres perquè ens va veure molt perduts. El coix sempre feia "uuu, uuu", i era l'amo de les finestres de la primera casa del Passeig de les Palmeres. Allà hi havia gent que tractava bé els coloms, perquè no tothom ens estima, com heu pogut sentir. El Coix, que li deien així, ens va advertir:

"Hem de vigilar molt, perquè de tant en tant arriben uns homes que ens cacen amb unes xarxes i ens assassinen, ofegant-nos en basses d'aigua. Diuen que som massa coloms, com si la gent no fos massa gent. Després vénen xicotots de col·legis, en grups, i ens peguen puntades de peu que ens fan molt de mal. Altres ens tiren pedres i més d'un colom ha perdut els ulls o li han trencat les ales així. ¿Veieu? Ja no hi ha peixos vermells a la basseta: els nens els van matar tots, burxant-los, mentre els mestres prenen cafè tan tranquils. Però els d'aquesta casa són bona gent i jo els conec tots. Us en podeu fiar."

De manera que el Gru i jo ens vam acostar a una de les finestres i vam veure gent que menjava. Els de la finestra van dir: "!mireu, uns convidats nous!", i ens van donar molles de galeta, perquè en aquell moment berenaven. Nosaltres els vam fer una reverència amb la cua i ells reien. També ens tiraven arròs, però érem molts a repartir, i a més hi havia els pardals, que ens prenien tot el gra que podien.

El Coix es barallava sovint amb un altre colom molt lleig a qui deien Crispeta. Al Crispeta li faltaven dits a les dues potes, però així i tot volia ser l'amo de la finestra, i a vegades s'arribaven a fer sang i tot, de tanta fúria. Sempre va guanyar el Coix, però tots dos eren els més valents del Passeig de les Palmeres.

Quan sortia el sol ens banyàvem en una basseta que hi ha, perquè els coloms som molt nets, a l'inrevés de les persones. Però llavors venien les dones que passegen els gossos pudents i ens espantaven molt; alguna ens donava gra o molles. Hi havia empentes per menjar i nosaltres sempre érem els últims. ¿De què em servia ser el príncep dels coloms?

El pitjor que recordo són els nens. Els nens són més dolents que els fantasmes negres. Ens empaiten, ens apedreguen, no ens deixen beure aigua de la bassa, ens peguen puntades de peu i tiren pedres amb fona als nius dels coloms grisos que vieun a les roques. Són cruels, i ni mestres ni pares els renyen.

Va ser fugint dels nens que vaig tenir l'accident. Volia picar una galeta de gelat que hi havia a terra, entre les taules d'un bar, quan de sobte em vaig sentir estirat per la cua. Era un nen que cridava amb cara de dimoni vermell. Esparverat, vaig provar de volar i no podia, fins que amb un gran esforç, deixant mitja cua a les mans del nen cruel, vaig fugir sense mirar on anava, cap a una finestra alta.

Vaig anar a petar contra un vidre, i de la topada tan forta vaig caure a terra estabornit. Des de llavors que sóc cec. Al meu voltant tot era negre, com si fos de nit. No veia res i el coll em feia molt mal, potser me l'havia trencat i tot. No em podia bellugar, allà com una pedra. Em moria, o ja era mort i tot i no ho sabia, però estava carregat de por.

Vaig pensar en la meva coloma, l'Ona, en els meus colomins i en els meus pares, en el colomar del castell. Volia volar cap allà i no podia. Era com una pedra a terra.

Ara alegra'm una mica, Pollós, i canta per a mi, que no sé si sóc al cel o a l'infern dels coloms. Demà acabaré la meva història.

*

Sebas. Fotografia família Borràs - Roca.

EL COLOM CEC - 7

Continuació.
*
Es feia de dia i teníem gana. Els coloms grisos anaven i venien, donaven menjar als seus fills i nosaltres no sabíem on havíem d'anar a buscar el gra. El Gru i jo vam decidir espiar-los. Ells picaven tota mena de deixalles pel carrer i es barallaven per obtenir molles o arròs que els tiraven algunes persones. Com que la gana ens alçava, ens vam afegir a un grup que menjava en una vorera.
De seguida se'ns van tirar al damunt picant-nos el coll per fer-nos fora. No vam poder arreplegar ni un gra i teníem el cos adolorit de tantes picades. Salvatges, els coloms grisos són uns salvatges, sense cap respecte per uns coloms com nosaltres, que som els millors. Hem après bé la lliçó. Hem hagut de reconèixer que són valents, i que si volem sobreviure ens hem d'espavilar.
Ai, pollosos, guanyar-se la vida és la cosa més dura i amarga que hi ha. Llavors el Gru i jo ja sabíem que la nostra vida seria trista: sense família i sense menjar, ens moriríem aviat.
Els coloms grisos volaven lluny i els vam seguir. Anaven al port. Primer allò ens va fer molta por, perquè tot eren màquines, sorolls i gavines, que són uns ocellots perillosos; ataquen els coloms i se'ls mengen els colomins i els ous del niu.
Al port hi ha dipòsits de gra i els grisos es menjaven el que podien quan els vaixells carregaven i descarregaven. Sempre quedava blat i moresc i allà tothom s'afartava. Com que va ser la primera menjada, ens vam refer una mica al sol, a la teulada d'un magatzem.
Les gavines són molt grans, i ens espantaven amb aquells becs enormes i els ulls clars que ens miraven fixament. Però se'ns van posar les plomes de punta quan ens van diren què passava prop d'on érem: al final d'una teulada hi havia un gran tub vertical, on algú posava menjar. Els coloms que s'hi acostaven relliscaven tub avall i no en sortien més. En vam veure desaparèixer un munt.
Les gavines riuen, ¿no les heu sentides mai? "xiac, xiac, xiac", fan por de veritat. "¿Sabeu on van a parar els coloms que mireu? Al capdavall del tub hi ha homes amb sacs que s'emporten els coloms i els maten. A la ciutat hi ha massa coloms i la gent es queixa, xiac, xiac, xiac." Això ens va dir una gavina que reposava sobre una sola pota.
El Gru i jo estàvem esgarrifats. A la granja del castell hi havia els homes negres i a la ciutat ens maten. ¿Què en dieu de tot això, Pollosos? A vosaltres ningú us pica ni us mata. Teniu molta sort.
Però encara havia d'arribar el pitjor. Ens vam haver de rebaixar a demanar caritat i ja no érem aquells coloms blancs i presumits, sinó que anàvem bruts i amb la cua caiguda. Dormíem al monument de Roger de Llúria. Rebíem cops de bec i d'ala, perquè no estàvem criats per guanyar-nos la vida, i aquesta era la nostra desgràcia. Un desastre.
Canta, Pollós, que ja és hora.
*
Continuarà.
*
"Marinera". Collage d'OX.

EL COLOM CEC - 6

Continuació.
*
El colom que m'acompanyava era un altre mascle i es deia Gru, perquè així que es posava en un lloc començava: "gru, gru, gru", giravoltant amb el pap inflat. Ho feia perquè tothom sabés que volia manar ell.
Gru també tenia família i deia que havíem de tornar al colomar a buscar les nostres colomes i els nostres fills per salvar-los dels fantasmes negres. Tothom sap que els coloms tenim molt bona memòria, però llavors estàvem desorientats.
Quan vam sortir del restaurant, encara enganxosos de nata i crema, ens vam trobar entre cases i carrers. Per a mi tot era estrany i no sabia on posar-me. La primera parada que vam fer va ser al cap de l'estàtua de Cèsar August, que portava vestit blanc i tenia la mà alçada.
Vèiem grans vols de coloms que es posaven a les teulades però, per desgràcia nostra, eren coloms grisos, de carrer. Són coloms ordinaris, molt més lletjos que nosaltres, i s'arrosseguen per terra demanant almoina a la gent. Algú els tira pa estovat i grans d'arròs i ells es barallen per poder menjar. Desgraciats, miserables.
Així pensava jo llavors, però ara sé que em vaig equivocar de mig a mig. Gru i jo feia molta estona que teníem gana i set. El sol de la tarda feia brillar un estany rodó i ens vam acostar a beure. Hi bevien les tórtores, i nosaltres també. L'aigua era fresca i deliciosa i ens hi vèiem com en un mirall.
Com més distrets estàvem, amb el bec a l'aigua i mirant els peixos vermells, vam tenir un ensurt de mort. Un gat negre com el diable ens venia per darrere sense fer soroll i se'ns va tirar al damunt amb la boca oberta. La nostra sort va ser que les tórtores sí que el veien i van fugir xisclant per avisar-nos. El gat terrible només ens va poder arrencar dues plomes de la cua, i després ens empaitava com un mal esperit.
Es feia fosc i no havíem menjat. Sentíem un rau-rau al pap i enyoràvem el nostre colomar. ¿On dormiríem? Vam començar a buscar branca en una gran mèlia prop de l'estany però feia fred, i a més, un vol espès d'estornells xerraires va ocupar tot l'espai en un moment.
Vam provar de refugiar-nos en alguna escletxa de la muralla però hi vivien els coloms grisos, i així que hi posàvem la pota ens feien fora a picossades i cops d'ala. No podíem més. Per fi ens vam posar en una acàcia buida, entre l'estany i la muralla.
Quan ens començàvem a adormir, sentim espetecs a la vora i obrim l'ull. ¡ Horror! Tres nois amb escopetes disparaven contra els ocells que ja dormien als arbres. Cansats com estàvem, vam fugir amb les ales pesants. Quan els nois ens van veure cridaven i ens disparaven, però sense encert, per sort.
Vam anar a parar sota una torre grandiosa il·luminada de groc, i aquella primera nit de les nostres desgràcies vam dormir a terra, en una mena de cova de pedra, amb por que hi vinguessin els gats traïdors. Dormir a terra és perillosíssim per a qualsevol ocell, i més per a nosaltres, que som blancs i ens veiem d'una hora lluny.
¿Sabeu, Pollosos? Em poso trist de pensar aquells dies, de manera que vosaltres a cantar fort, a veure si així es decideix l'Alba i em porta el sopar.
*
Continuarà.
*
Dibuix OX.

EL COLOM CEC - 5

Continuació.

*

Feia pocs dies que érem a la botiga i una tarda van entrar dos nois que ens van comprar a mi i a un altre colom com jo. Ens van ficar en una gàbia daurada, després dins d'un cotxe i per fi vam arribar a un gran edifici. Estàvem marejats i empipats de tants viatges.

Ells reien molt i la veritat era que ens portaven sense gaires miraments. Van deixar la gàbia sobre una taula i tot el que vèiem era estrany però bonic: fileres de taules molt ben parades, amb coberts i copes que brillaven, moltes flors de colors i llums encesos. Nosaltres havíem vist taules així des de les finestres del castell on teníem el colomar, perquè els amos sovint celebraven festes. Però llavors érem lliures.

En un racó hi havia el pastís més gran que us pugueu imaginar, i n'hem vist molts, perquè també hem espiat aparadors de pastisseries. Era un gran pastís amb llaç, coronat de nata, maduixes i perles amb confits platejats. Un dels nois va clavar el dit a la nata i se'l va llepar.

El pastís s'obria com una capsa al capdamunt i dins era buit. Quina enganyifa, vam pensar tots dos. Però llavors ens van treure de la gàbia i ens van entaforar dins del pastís. No ens vam ofegar perquè hi havia foradets per respirar. Estàvem molt espantats i a les fosques, però podíem veure la sala si acostàvem l'ull als foradets. Què ens passaria, allà dins?

Al cap d'una estona vam sentir un escàndol de veus, rialles, música eixordadora i un munt de gent que començava a menjar, beure i cridar. Com més anava més cridaven i reien, semblaven bojos. Tocats de l'ala, en diem els coloms. Ells menjaven, però nosaltres no.

Llavors vam notar un canvi estrany. Tothom callava, sonava una música més suau, es van acostar un home i una dona per obrir la tapa de dalt del pastís.

Com que estàvem enrabiats d'allò més per tanta estona de confusió, a les fosques i sense menjar, vam sortir com coets, arrossegant la nata i volant per tota la sala, fins que vam relliscar dins d'una safata de gelats de vainilla. La cua se'ns va tacar tota de groc, esquitxàvem tothom, i la gent cridava encara més. Llavors un cambrer vestit de negre amb un tovalló al braç ens va voler agafar, però masclots valents com som, vam fugir fins trobar un gran llum de vidre, i el gelat que dúiem a les potes i a la cua va anar a parar al cap de dues senyores rosses, que xisclaven com si fossin lloros. Val a dir que com que havíem tingut molta por, un cop allà dalt vam poder cagar de gust, i la gent feia uns escarafalls com pallassos, fregant-se la merda, la nata i el gelat. Gairebé resultava divertit.

Per fi una dona tota vestida de blanc, com nosaltres, i que portava una corona de flors, va fer callar la gentota aquella. Deia que ja n'hi havia prou, de gresca, i que no ens volia veure més per la sala. Va manar que obrissin una finestra i que ens deixessin volar en llibertat.

Llavors dos cambrers van obrir un finestral i ens espantaven amb els tovallons perquè marxéssim. Nosaltres ho vam entendre de seguida, i la finestra va ser la nostra salvació. ¡Ja érem lliures!

Sí, érem lliures, però llavors començava la part més dura de les nostres vides i nosaltres no ho sabíem. Ai, Pollosos, quina vida més trista...

Demà us explicaré més coses. Ara vull sopar, perquè parlant de pastissos m'ha vingut gana. Canta, Pollós.

*

Continuarà.

*

Dibuix OX.

"PERQUÈ AVUI ÉS SANTA LLÚCIA"

Faig una pausa fins diumenge. El colom cec s'esperarà, pacient. Ja hi està acostumat.

Avui és vigília de santa Llúcia. Demà no seré a casa, i per això m'agrada recordar i comunicar la bella cançó d'Eduard Toldrà amb lletra de Josep M. de Sagarra. Dues persones insignes de la nostra cultura. La cançó forma part del meu patrimoni de Nadal i de tot l'any.

Us recomano que la canteu, que l'escolteu, que la toqueu.

*

" Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

*

Que Santa Llúcia ens conservi la vista per mirar el món amb bons ulls.

*

Ren de branques construït per Vicenç Roca.

EL COLOM CEC - 4

Continuació.
*
Una nit d'hivern, mentre l'Ona i jo dormíem al costat dels nostres colomins, ben abrigadets tots, va passar una cosa terrible, esgarrifosa. Una mà dura com el ferro em va agafar i em va ficar en el que semblava un mitjó, tallat de manera que podia treure el cap i la cua però sense poder moure les ales. ¡Havien arribat els fantasmes negres i allò devia ser el sac! De la por, el cor semblava que em fugís del cos.
Em van entaforar en una gàbia entre altres coloms tots enfaixats com jo, amb la cua enlaire. Després vaig saber que era perquè no se'ns fessin malbé les plomes. Uns homes cridaners de cara fosca ens van carregar en una furgoneta i se'ns van emportar. Tots estàvem espantats i buscàvem les nostres colomes però no hi eren. No us podeu imaginar, Pollosos, la por i la ràbia que teníem. Jo, tot un príncep dels coloms, lligat i empresonat.
Per fi havien aparegut els fantasmes que deia el meu cosí i que ningú volia creure que existissin. Els fantasmes de la mitjanit ens prenien no sabíem on, i jo tenia fred i no volia marxar del castell. Els altres coloms deien que ens matarien i tremolaven pensant que no tornarien a veure les seves famílies. Tant de bo haguéssim fugit quan ho podíem fer, però vam ser covards perquè no sabíem buscar-nos el menjar, i al castell ens servien. Ja ho paguem ben car, ja. Mai més no he vist la meva coloma ni els colomins.
Ens van portar a una gran botiga on hi havia un escàndol terrible: gats, gossos, micos, lloros, periquitos i canaris xerraires com vosaltres. I altres bèsties que no feien soroll: peixos, serps, tortugues. Ens van treure les faixes i ens van tancar en una gàbia gran i forta. Estàvem atabalats amb tant de guirigall i teníem por que les serps s'enfilessin als barrots on dormíem.
La venedora era una dona grossa com una balena i ens posava menjar i beure mentre ens tocava el bec i deia: "¡Mireu que macos que són!"
Cert, perquè érem els més bonics de la botiga. Aviat vam perdre la por i tornàvem a estarrufar la cua perquè tothom veiés que érem els descendents de l'Esperit Sant, els millors coloms del món.
Ens intrigava una cosa: els lloros verds deien que a nosaltres ens vendrien per fer bonic en un casament; que era moda regalar als nuvis un parell de coloms blancs. Però com que els lloros són xerraires i mentiders, no els vam fer cas.
Aquest era el nostre error: no fer cas de les coses que sentíem a dir. Érem tan orgullosos que nos ens adonàvem del que passava fins que era massa tard per posar-hi remei.
Ja podeu començar a cantar, Pollosos, perquè no tinc ganes de xerrar més, aquest vespre. Ni em ve la gana, amb aquests records tan tristos. Però menjaré perquè vull viure. Podria ser que un dia l'Ona i els colomins em trobessin. ¿Vosaltres ho creieu, Pollosos?
*
Continuarà.
*

El Sebas entre les freesies. Fotografia: Borrell-Roca.

EL COLOM CEC - 3

Quan ja era grandet em vaig adonar que de tant en tant al castell desapareixien els coloms més macos. Un cosí meu deia que algú se'ls emportava de nit; que un fantasma negre els ficava al sac i ja no els veuríem més. Els pares ens feien callar, deien que el cosí només volia espantar-nos. Però quan es feia fosc m'agafava por i dormia arrecerat als meus germans. La tebior de les seves ales era una carícia i em sentia segur, somiant àngels amb bec de colom.

Un dia vaig conèixer una coloma preciosa que semblava un núvol brillant, de tan alta com volava al sol. M'hi vaig posar al costat i fèim dibuixos a l'aire amb les ales. En una de les volades li vaig dir "t'estimo", i ella va baixar com un llamp a beure aigua al Barranc dels Coloms, que és una font amagada a les roques, on els coloms festegem. Va deixar que m'hi acostés i li vaig fer quatre carícies amb el bec a les plomes del coll, que això a les colomes els agrada molt.

Des de llavors ja no vaig veure res més sinó l'Ona, que es deia així perquè les ones també són blanques sobre el mar blau i verd.

Vosaltres, Pollosos, no podeu saber què és això de volar al sol, ni sobre el mar, perquè heu nascut en gàbia. Ni us podeu triar parella perquè us la donen els vostres amos. Sou ben desgraciats i en canvi canteu sense parar. No ho entec.

Amb l'Ona vam passar dies molt feliços. Érem els que volàvem més amunt, coneixíem bosc i mar. Vam començar a parlar de fer niu, i ens estarrufàvem tots contents.

Però una tarda, com més distrets festejàvem als merlets de la torre, una ombra ens va venir al damunt i el cor ens va fer un salt. Era el falcó, que es volia emportar l'Ona. Un falcó terrible, Punyal de Sang es deia. Tots els coloms s'amaguen quan el veuen, però nosaltres, aquell dia, estàvem distrets.

Els ulls ens sortien del cap de tanta por. Em vaig estarrufar mentre pegava cop d'ala contra el falcó, per donar temps a l'Ona que fugís. Ràpid em vaig amagar entre dues pedres i mentre el falcó em buscava, empipat perquè tenia gana, , vaig entrar a la torre per una fiestra petita sense vidres que jo sabia. Punyal de Sang es va fer fúmer i s'esmolava les urpes amb ràbia.

Aquella era la finestra dels rats penats, que en llavors dormien, perquè surten al vespre. Van rondinar una mica amb quatre crits, i em van dir que si els tornava despertar em ratarien la cua. Sempre ho diuen però no ho fan mai, perquè són bona gent.

Més endavant l'Ona i jo vam tenir dos colomins bonics i dolços com dues merengues. Els vam criar com a dos prínceps petits.

I ara ja pots començar a cantar, Pollós, perquè mai veuràs una família com la meva. Ni jo tampoc la veuré més. Quan hi penso, em cauen les ales de tristor.

*

Continuarà

*

Il·lustració: Llibre d'Ernest Nister.

DE LUXE

(Entre capítol i capítol)
Diuen els diaris: augmenta la venda de cotxes Audi.
Diuen els diaris: els compren els polítics i els delinqüents d'alta volada.
*

EL COLOM CEC - 2

Continuació.
*
Vaig néixer d'un ou magnífic, al colomar d'un castell de muntanya que es deia la Torre del Moro, camí de la Mussara. Tots portàvem la cua rodona i ben alta i estiràvem el coll enrere, tan tibats i orgullosos que no vèiem el terra. No ens calia veure el terra perquè sempre volàvem als llocs més alts, que eren les torres del castell, amb merlets. El castell criava els millors coloms del món: nosaltres. Els criats ens portaven el menjar i no ens faltava res. Érem els més blancs i lluents del cel més blau del món.
Nosaltres som descendents d'un colom molt famós que es deia Esperit Sant. L'Esperit Sant era un colom blanc i molts artistes l'han pintat i dibuixat. Però ell era de cua plana, com es pot veure a les pintures.
Una vegada, després d'una gran festa, Nostre Senyor es va aparèixer en forma de colom dient que era l'Esperit Sant. Volava sobre un munt de fogueres sense cremar-se. Aquella festa va agradar tant a sa mare, Maria, que llavors va concedir al colom la cua més bonica de totes, alta com la corona d'un rei. Des de llavors, els coloms descendents d'aquell Esperit tenim aquesta cua.
Quan els nostres pares ens ho explicaven, afegien que havíem de volar pel món amb la cua ben alta i el bec enlaire, com si foradéssim el cel.
Al nostre casell hi vivien molts coloms i fèiem grans festes. Jo llavors era ben feliç, però ara sé que els que viuen allà són tan presoners i esclaus com vosaltres, els dos Pollosos de les gàbies que tinc a sobre. ¿Per què? Doncs perquè el castell tenia la granja de coloms i ens venien a les botigues per fer bonic. Això ho vaig saber després, quan la meva mala sort em va fer el més infeliç de tots els voladors.
¡Quina tristor em fa pensar en la família i els amics! Potser són tan desgraciats com jo. O més. Perquè encara em podien haver passat coses pitjors, com ara que se'm mengés un gatot. Un parent meu va morir així i jo ho vaig veure: una gatota rossa de mal pèl se'l va emportar després de matar-lo. A terra va quedar un escampall de sang i plomes blanques, precisament les de la cua.
Ja estic cansat de parrupar. Demà continuaré. Ara canta tu, Pollós, a veure si d'una vegada ve l'Alba a portar-me el sopar.
*
Continuarà.
*
El meu pessebre. El Sebas, tot blanc, és representat sobre sant Josep.

EL COLOM CEC

CONTE PER A INFANTS D'EDAT I DE COR

1

EL CURRUC I ELS DOS POLLOSOS

*

Sóc blanc, preciós, amb la cua alta i rodona i el bec de color de rosa. Primer vaig sortir d'un ou i després d'un pastís de nata, per això sé que la nata és blanca com jo. Sóc el príncep dels coloms. La meva vida va ser primer alegre i després trista. Primer jo hi veia, i després ja no.

A la casa on m'estic em diuen Sebas. Volen dir Sebastià. Quan jo tenia família no era el Sebastià sinó el Curruc. És la meva manera d'enraonar: curruc, cucurruc, inflant el pap i sense obrir el bec. També faig brrr, brrr, o bé crocococó i estarrufo les plomes, però només quan m'enfado.

He perdut amics i família i no sé on sóc. No ho sé perquè no hi veig: sóc cec. ¿Com sé que sóc cec? Perquè els de la casa diuen: "pobre colom, és cec." Cec deu voler dir que no veig res. Com que no veig res, no puc dir on sóc, ¿m'enteneu?

Tres cops al dia unes mans m'agafen i em donen menjar i beure. Estic bé sobre les mans i entre les mans. Són calentones i segures. Són unes mans que m'estimen. A vegades em fan enrabiar, perquè em banyen a la força en aigua salada. Diuen que porto polls i així els polls es moren. Però si em treuen tots els polls, ¿com em podré espollar, tant que m'agrada?

Quan les mans em deixen a terra em sento perdut, tinc por i començo a explorar el meu voltant a cops de bec. De fet, sí que sé on sóc: sota un banc i entre moltes plantes. ¿Com ho sé? Perquè ho diuen els Pollosos.

Els Pollosos són dos canaris. Vora meu, en una taula, hi ha dues gàbies amb un canari cada una. Tots dos canaris es diuen Pepito. Els Pepitos no callen en tot el dia perquè són uns xerraires pollosos, per això els dic així, els Pollosos. M'agradaria volar per espantar-los posant-me sobre les gàbies, però no puc perquè no hi veig. Són unes bèsties estúpides i miserables, però hi veuen. I jo, que sóc un príncep amb corona, he d'anar per terra com les formigues. Quina misèria.

*

Els Pollosos diuen moltes coses. Jo no hi volia parlar, perquè un colom de la meva categoria no es rebaixa a parlar amb bocamolls. Però com que saben que sóc cec i que no puc marxar d'aquí, m'han demanat que els expliqui la meva vida, per entretenir-se. Pel que es veu, s'avorreixen d'allò mes a les seves gàbies i pensen que jo també m'he d'avorrir per força.

Jo no sabia que el banc era en un balcó. M'ho van dir els Pollosos. Són uns ignorants i uns esclaus, que han nascut en gàbia i no se n'han mogut mai. Ja els està bé, a ells, així. Jo, en canvi, era un colom lliure, que he volat fins el cap de Cèsar August i de Roger de Llúria, i m'hi he cagat i tot. Els Pollosos voldrien saber aquestes coses.

Primer callava, perquè estic molt trist amb la desgràcia que he tingut. Però com que la vida sempre a fosques resulta ensopida, he decidit parlar, encara que sigui amb aquests canaris esquifits. Les tardes són llargues, i cada tarda els explicaré un capítol de la meva vida. Els Pollosos m'han promès un concert especial després de cada xerrada.

*

Continuarà.

*

El Sebas. Fotografia de la família B.-R.

PRENYATS DE MORT

Així que ens fan, ja creixem prenyats de mort.

Parlar de mort, com de suïcidi, és tabú a la nostra societat. Ni amb els amics es pot reflexionar sobre el tema. Ho vaig comprovar quan escrivia EL BALCÓN DE LOS SUICIDAS (Òmicron, 2007).

La dona que ha de ser mare es prepara des de l'inici de l'embaràs: exercicis, alimentació, comprovacions mèdiques, robeta i mobles pel nadó i, sobretot, la comunicació amable del fet.

Joan Maragall exclama, al seu CANT ESPIRITUAL: "(...) Sia'm la mort una major naixença!" (sic).

Es pot interpretar que som nosaltres qui naixerem de nou. No sé de quina mare. Dubto d'aquesta naixença. No hi ha seguretats. Joan Maragall només expressava un desig, no una certesa.

És provat, en canvi, que la mort la portem dins. Tots. I així la veiem créixer en el temps, i ens preguntem com serà, quins ulls tindrà. Pavese diu que sabia els ulls de la seva mort. Jo em penso que també els sé.

Calculem quan vindrà, i si l'haurem de provocar, com els parts difícils.

No cal que l'embaràs sigui forçosament trist, encara que es prolongui en el temps. Podem dialogar amb l'infant, somriure-li, dedicar-li cançons, fer-li preguntes que mai tindran resposta, i establir-hi una convivència d'acceptació.

Ella sempre vol ser acollida. Reconeguda. Ens posseeix i seria de necis ignorar-la.

*

Fotografia: Aura mística. O. X.

EL PERNIL I LA PELL DE BRAU

EL PERNIL I LA PELL DE BRAU
a J.G.D.

Mai, en punyetera vida,
aquesta escriptora humil
havia rebut per feina
l'obsequi d'un bon pernil.

¡Ai, fillets, i com me'l miro!,
com busco aquell ganivet,
com en tallo una punteta,
que em deleixo pel tastet.

Això no s'estila, al gremi:
t'engeguen a la punyeta,
tot són enveges pel premi
i sovint fan la traveta.

Però tot nascut de mare
sap que els escriptors mengem,
i que amb una figureta
sí que no ens afartarem.

El més curiós del cas,
és que el pernil en qüestió
-torno a dir que és el primer-
ve d'un col·lega escriptor.

¡Valga'm Déu, la providència,
les set glòries, la ciència!,
perquè miracle veiem
amb saborosa presència.

Bon escriptor, comprensiu:
per tal present, gràcies mil,
perquè ja ho deia l'Espriu:
aparteu la pell de brau,
que ara arriba un bell pernil.



LO GAYTER DEL BALCÓ

Il·lustració de H.C. Appleton per a "Songs of Innocence", de William Blake.

errada

El meu bloc serà conegut per les correccions. Els follets familiars se m'han menjat un accent. ¿Algú ho detecta?

IMMORTALS EN VERS

Daurada és l'estació poètica que ens ofereix Editorial Òmicron. La seva voluntat d'Israel Clarà i Elisabeth Jiménez de posar a l'abast del lector edicions bilingües italià-català, és un esforç que hauríem d'agrair, perquè la poesia, tot i ser al fons de cada persona, en el món editorial pateix secada. Secada severa.

Les impecables traduccions i els estudis que les acompanyen, són el bon fonament avalador.

Maria-Isabel Segarra, comentarista i co-traductora, i Israel Clarà, han fet bé la seva feina. En un dels volums, Caterina Briguglia és qui fa la introducció.

"De la meva flama", de Michelangelo Buonarroti. "Poemes a Cecchino: 48 epitafis i altres elegies", també de Buonarroti. "Per natural desig. Cançoner", de Lorenzo de' Medici. "Les estacions daurades", de Vincenzo Cardarelli. "Els bevedors d'estrelles", d'Ernesto Ragazzoni. "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", de Cesare Pavese.

Els crítics, els historiadors literaris i els periodistes especialitzats haurien d'acollir aquesta voluntat traductora i la versió actual de les més belles i importants poesies italianes.

Molts d'aquests poemes no havien estat traduïts a la nostra llengua. Necessitem que ens siguin parlats en les nostres expressions actuals. Aquesta feina de buscar el millor i oferir-lo als lectors, hauria der ser corresposta.

Perquè immortal és la bona poesia; i la nostra lectura s'enriqueix amb matisos i reflexions, com el sol de tarda il·lumina els poemes de Cardarelli.

SANT JORDI INVISIBLE

Els organitzadors de la gran Nit Literària de les Lletres Catalanes preparen a Barcelona, pel dia 13, unes lectures a tres barris de la capital, on alguns premiats llegirem durant cinc minuts. Molt bé.

He triat el capítol 15 del meu Sant Jordi que, a més, també és Premi de la Crítica, cosa honrosa, difícil i meritòria. AL MEU CAP UNA LLOSA, aquí present. Ara bé, els organitzadors no van trobar el meu llibre, es veu, en tot Barcelona, i m'han demanat que els escanegi les pàgines. Misèria. Decepció.

Proa-Enciclopèdia Catalana organitza sessions de lectura a la seva seu, previ pagament o subscripció dels assistents. Em van convidar deu fer dos o tres anys a comentar AL MEU CAP UNA LLOSA, que els assistents ja haurien llegit. Presentava Teresa Costa-Gramunt, i s'havien preparat un mes abans. Arribo a la "meva" editorial, i els esforçats lectors no havien trobat el llibre ni en biblioteca ni llibreria. Estaven compungits. I nosaltres, contristades. Demanem al personal organitzador, ben uniformat i atent, un volum almenys, ja que Proa era l'editora dels Sant Jordi i almenys el podrien haver repartit amb temps. No en tenien ni un. Vergonyós. Vam tornar amb la cua entre cames. Jo, molt dolguda.

AL MEU CAP UNA LLOSA, ¡Premi Sant Jordi i de la Crítica!, amb tema sempre actual de Virginia Woolf, fa ¡¡¡ 28 !!! anys que espera una traducció a qualsevol idioma. Ni en castellà es van dignar fer-la. He batallat tant per aquest llibre, que estic abatuda. Em vaig pagar una bona traducció anglesa, per veure'l editat allà. Em moriré i no tindré cap traducció publicada. Ni d'aquesta ni de cap altra novel·la, tret del Premi Llull, en castellà per imperatiu de les bases del premi.

Així tracten les Institucions i les editorials potents els autors que els han donat glòria. Perquè a Proa, a més, hi tinc el Premi Carles Riba i els tres guardons dels Jocs Florals de Barcelona. A casa no em volen.

Mentre escric això, dèbil com sóc, se m'entelen els ulls, perquè al nostre diari de família, l'Avui, no han volgut ni posar a l'agenda la presentació del llibre EL MAESTRO DE NUBES, aquesta tarda, a Tarragona. Ho havia demanat amb prou antelació. I de llibres en castellà es fan un fart de ressenyar-ne. IN-VI-SI-BLE a casa.

IGUALTAT

"N'hi ha que hi han nascut; altres els han fet així els homes; altres ho han triat per pròpia voluntat". Mateu, 19-12.

L'Evangeli no és altra cosa que un compendi útil de la vida humana; cada situació hi és descrita.

Jesús mai condemna la diferència, sinó el mal.

L'Església, en canvi, condemna les diferències.

Ho sabíem de molt temps, i n'hi ha que les han patit i pateixen amb pena de mort.

Per això sobta la inflexibilitat i la poca fidelitat d'algunes decisions vaticanes.

No han entès res.

També Jesús ho va preveure: "qui ho pugui entendre, que ho entengui", diu. El Vaticà, no pot.

*

Collage O. X.

INDEPENDENTISTES

Un dia d'aquest estiu dinàvem al restaurant de Mont-ral (Serra de Prades, Alt Camp). Hi solen anar treballadors de les pedreres, de carreteres i de telèfons.
Hi havia una taula amb tres parelles franceses d'una certa edat, com se sol dir. Un treballador els va preguntar d'on eren: "De la Bretanya", vaig sentir que deien.
Caram, caram. Jo acabava d'escriure aquells dies "El maestro de nubes", que passa a la Bretanya. ¿On han vingut a fer cap aquesta gent?
Quan ens n'anàvem, no em vaig poder estar de preguntar-los de quina localitat eren. "De Quiberon", em van respondre.
Recaram, recaram, si el meu protagonista és d'aquells indrets. La península de Quiberon per un costat i la de Rhuys per l'altre tanquen el Golf de Morbihan (Mar petit), on hi ha Gwened (Vannes). I vam canviar impressions.
Quan ja sortíem, se'm va ocórrer tornar enrere i preguntar-los: "¿Independentistes bretons?" Perquè a França els independentistes els tenen molt més putejats que a nosaltres. "¡No!", van respondre a cor. Llavors ells, rient, "¿I vostè?". "¡Jo sí!". Els vaig haver d'explicar allò dels diners nostres a Madrid, etc. Hi ha gent que entén més la butxaca que el cor, i no era cosa de fer declaracions de principis amb descreguts.
*

Figura: Àngel bretó. No sé si independentista o no.

LLETRES GLORIOSES

La nit del 29, per finalitzar la Tardor Literària, es va celebrar a Tarragona la Nit dels Premis. Un notable cartell de premis, atorgats en un acte ben preparat, amb esforç i dedicació, però amb repercussió escassa a la premsa i a la societat. Ho entenem: la Literatura no és futbol, i per ser futboler no cal ni saber llegir. La Cultura a prendre pel sac. Així li va al poble, ben format, afedelisto, que deia el poeta d'Agramunt.

Al meu costat seia Enric Balaguer, d'Alacant, guanyador del Premi d'Assaig Rovira i Virgili. Corona de llorer que li atorgo particularment per la seva obra "La casa que vull". Alacant és molt al sud, més que Tarragona, que ja és dir. A Alacant hi ha un bon grup d'excel·lents i resistents escriptors. Ho dic per informar.

La guanyadora del premi Pin i Soler de novel·la viu, en canvi, a l'Empordà, i va descriure aquelles terres verdes i la tirada al nord amb una emoció visible. L'inconscient o l'escassa diplomàcia van trair el seu discurs excessiu. Va explicar que anar cap al sud, als del nord feliç, els representa un esforç ( si ja ho sabem, amiga, i no sols als inefables, sinó als mandarins, als polítics i a tot déu. Si nosaltres som el femer de Catalunya...). Continuava que aquí tot eren pedres... (ai, Senyor, que Déu ens agafi confessats). Que aquí som el secà (si és el que diu Xavier Amorós, que ens detesten per això, per ser de secà...). I mira que m'empipa escriure entre parèntesi.

Enric Balaguer, admiro la teva obra, però ja ho veus, tan al sud, no tindràs els lectors privilegiats de les zones verdes, de la Girona delicada, de les terres dels elegits, que arriben, a tot estirar, a Barcelona, amb un filet que s'escorre fins a Sitges, per compassió.

Nosaltres, els del Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre, fa massa anys que patim secada perquè cap deuet cultural ben situat ens mira. Sort que aquesta novel·lista, a més de confessar que va descobrir que s'hi donaven euros, amb el premi, ens ha vingut a confirmar les veritats. Recoi.

*

"La corona de llorer". Collage d'O. X.

NADAL - 7

Continuació.

*

Sobretot, ho hem de recordar, Nadal és TEMPS DE PAU. Algú ens va venir a portar la pau i no la vam voler. Més de dos mil anys després encara estem molt lluny d'aconseguir-la, perquè, com Freud va respondre a Einstein en una carta del 1935, als inicis del nazisme, "sempre hi haurà guerres perquè l'home porta dins l'instint de destrucció".

Ja ho sabem per experiència: el món és un projecte fallat.

Tot i així, conscients d'aquesta realitat, estem en deute amb els pacífics. És temps de pensar la pau.

Per això, encara que alguns en prescindeixin amb falses excuses, molts d'altres desitgem la pau, almenys per un dia, i per això ho diem, ho cantem i ho escrivim.

No som constants ni sincers en el desig i pràctica de la pau. LA PAU és el vertader i únic sentit de Nadal, i cal celebrar-lo i mantenir-lo.

*

Per aquestes i moltes altres raons, treuré de la capsa els meus àngels de la glòria i els posaré a tots els racons de la casa. Són els testimonis de molts anys i molts fets, de projectes i desenganys.

Per aquestes i moltes altres raons, comprendreu, lectors amables, que necessiti més temps que una setmana estricta per distribuir tanta vivència i esperança. Amb aquests escrits responc la pregunta d'un familiar que em demanava el perquè de tanta preparació. Novembre i fins a començaments de febrer, per la Candelera. L'Advent comença ara. Obriré la meva finestreta cada dia per trobar la xocolatina.

Vull als meus ulls, mentre visqui, el somriure d'altres mirades i la claror de les llantietes. En tinc una de vidre nòrdic, gruixut i transparent, com glaç; figura una llar de foc i la llàntia de darrera sembla que faci moure les flames de vidre. Altres són antigues vetlladores de peu, de vidres de colors amb anagrames. Com tota antiguitat, van carregades d'històries ocultes.

Posaré sobre l'antiga arca de núvia les figuretes de fang, quatre, que vaig fer de noia i que encara sobreviuen.

Obriré els antics devocionaris de vori per les il·lustracions gravades. I els contes d'ara, amb boniques figures i arbres de Nadal de cartolina que s'il·luminen de nit. Sense oblidar el luxe que representa el llibre senzill que avui exposo, traduït per Josep Carner i il·lustrat per d'Ivori, pare d'en Cesc. Abans del 36 vam tenir edicions populars a molt bons preus - n'he heretat i n'he comprat-, i amb els millors dibuixants i traductors. Ara és tot a l'inrevés.

*

Em tornaré nena amb el nen i somriuré amb la seva mare.

*

Final.

*

NADAL - 6

Continuació.

*

No hi ha costums nadalencs importats d'Amèrica, per molt greu que els sàpiga als antinordamericans. I encara que n'hi hagués, com que som multiètnics, no ens n'hauríem de fer creus, com aquells que les rebutgen.

Tot el que tenen els nordamericans i que fa referència a Nadal i altres costums és portat d'Europa, fins i tot les carbasses de Tots Sants i Difunts, que ja feien servir els nostres pagesos fa molts anys. Fins i tot la beguda de cola, que en origen s'extreia dels arítjols de les nostres muntanyes (zarzaparrilla). ¿I què, si van canviar el color del vermell al verd? Tots dos són simbòlics de Nadal. També el treball de patchwork va ser portat allà per pioners i emigrants europeus. Les antigues cases populars russes ja el feien servir, per aprofitar retalls.

L'arbre sant era el gran avet on els antics evangelitzadors que anaven als països nòrdics deien la missa en absència encara de capelles. La Missa de Crist. Martin Luter va incorporar les pomes vermelles a l'arbre de Nadal, perquè significaven la vida.

O sigui, els costums són europeus. La doctrina i els Reis Mags, orientals. Nosaltres només tenim els raïms, excedents de collites d'Alacant al temps de la seva instauració per Cap d'Any, aproximadament el 1921.

*

Música. Les bellíssimes composicions del temps de Nadal són un patrimoni que tothom hauria de conèixer. Des de les senzilles i populars nadales fins els oratoris més solemnes. Des de la cançó anònima fins el gran pare Bach i el seu contemporani Haendel amb El Messies.

Sento un gran plaer quan toco "Perquè avui és santa Llúcia, dia de l'any gloriós...", d'en Toldrà i Sagarra. I quan toco i escolto el "Nadal blanc", cantat per Bing Crosby.

Bing Crosby, mentre escriu les felicitacions de Nadal, recorda el seu temps d'infant i torna a sentir les branques que cruixen amb la neu, els trineus dels nens... Una vertadera delícia. I les delicades "Lullaby's"...

No oblido les nostres cançons populars. Me les va ensenyar la iaia, en aquell àlbum que ja vaig mostrar, del 1910. Amb ironia les unes, com "La filadora" o "Fum, fum, fum". Amb extrema tendresa altres, com "El Cant dels Ocells", anònima.

*

Demà serà l'últim capítol.

*

Estampa de filigrana daurada, que prové de la família Gran, de Barcelona / Mont-roig del Camp.

NADAL - 5

*

Continuació.

*

La compota de pomes i fruits secs heretada de la meva mare cou la vigília de Cap d'Any almenys dues hores, i la casa es perfuma de vi i canyella, confortant. La Maria Àngels Anglada me n'havia demanat la recepta, i m'imagino que casa seva també devia fer aquella olor única i irrepetible: la de la festa. La preparació de la festa.

 

És més satisfactòria la preparació d'una festa que, a vegades, la mateixa festa. Perquè hi ha l'esperança.

 

No oblidem, per això, la petita venedora de mistos, d'Andersen, que va morir congelada sota la finestra il·luminada dels rics. Eren altres temps, també. Uns estudis d'Àlex Masllorens, de Joaquim Gomis i altres, publicats a Foc Nou (n.415), demostren que la pobresa es pot eradicar. Fins i tot els casos més reticents dels sense sostre a les nostres ciutats. Són informes de Justícia i Pau. Convé que tothom ho sàpiga i que hi hagi voluntat de coordinar i col·laborar.

*

Al dia d'avui, integradors com som, tenim arbre -ecològic-, pessebre, adorns, fem regals per Nadal als qui els volen aquell dia, i per Reis als qui s'estimen més aquesta data.

 

En els Reis cal creure-hi, perquè són al santoral. Van existir. Tot aquell que s'adreça a un esperit o símbol parla a una presència que creu actual. Que es pensa que l'escolta, vaja. L'eternitat no compta el temps. Els reis o mags sembla que van portar regals bons, però llavors Jesús ja era un nen crescudet.

 

Per Nadal, en canvi, els pastors van portar al nadó de l'establa els presents que tenien més a mà: formatge, fruits secs, mel, una cassoleta de fesols, pells d'abric... potser un bressol i tot, perquè hi ha pastors molt traçuts que treballen bé la fusta, esclops, flautes, etc. Devien fer una mica de música, també. I, segons la tradició i el costum, si arribaven de lluny devien esmorzar allà. Josep i Maria compartien les olives, l'embotit, el pa, bevien de la boteta del vi, perquè el temps és fred, allà, a l'hivern.

 

Sant Nicolau de Bari, un altre immortal, estimava els nens. Segons els països, se'l coneix amb el diminutiu de Klaus, o Santa. Els de països càlids arribaven en camell. Els de terres fredes, en ren. A cadascú el seu.

 

O sigui, que Nadal o Reis són bons dies per fer regals.

*

Continuarà.

*

Il·lustració: carta del Pare Noel des del Pol als fills de Tolkien. Les dibuixava ell per als seus fills i les deixava a la xemeneia. Aquesta és de 1928.

NADAL-4

Continuació.

*

El temps que ens acosta a Nadal és temps d'esperança. D'espera. D'atenció als petits detalls. Una noia jove espera un fill. Cada dona que espera un fill ho pot comprendre. Ja des de molt abans ha preparat les coses, ha dialogat amb l'infant, s'ha alegrat, ha pensat com serà...

Per això Nadal és un temps humà. No es tracta d'una Infanta i de la clínica millor. És una dona del poble, en trànsit, de viatge, sense altra assistència i companyia que l'home.

Hem crescut pensant en ella com una noia compassiva a qui després van assassinar el fill encara tan jove. Ens hi solidaritzem. Ella és invocada perquè ens consoli, però en el nostre diàleg interior, la consolem nosaltres a ella; l'acompanyem. Alhora pensem en tantes altres mares en circumstàncies difícils. Forasteres, desvalgudes.

*

Particularment m'agrada el temps fred perquè justifica el meu retir interior. Encenc les llànties, escolto música, em tiro la manteta per sobre quan sóc al sofà, escric, llegeixo, miro el dia rúfol a través de la finestra.

Quan neva, els infants s'alegren, surten a fer ninots; els grans es tiren boles, llisquen amb trineus... Es dibuixen cases amb teulades blanques, paisatges nevats, es tira farina o àcid bòric al pessebre. Però aquí no neva mai i per això escolto Bing Crosby.

La casa és confortable i els menjars no són ostentosos per força, tot al contrari: un forn on es couen pomes, moniatos, pollastre o conill, bolets, rosques d'anís... és un forn senzill, que fa olor per tota la casa i ens inclina a somriure suaument.

Continuarà.

Partitura de casa, del 1910, il·lustrada per Utrillo.

NADAL - 3

Continuació.
Quarta cerimònia profana. La nit de Cap d'Any era una festassa. Venien amics i parents, es cantava, es bevia, es menjaven torrons i neules i es comptaven els raïms amb tota solemnitat. El meu pare tocava el piano. Els meus oncles ballaven a la russa, a la gatzoneta, amb aplaudiments generals.
Com que els dos pisos comunicaven, es ballava la conga amb una enorme serp de gent alegre.
Aquella nit ens disfressàvem, i allò encara va durar anys, perquè al meu sogre, ja gran, el van disfressar de princesa russa, amb una tiara platejada i un llarg vestit de vellut granat amb cua que tenia la meva mare, dels antics Carnavals. Hi havia a casa preciosos vestits de Carnaval: el de veneciana, de seda verda, amb el tricorni;el de Cleopatra, de gasa, amb un cocodril d'acompanyament, fet de cartró. D'abans de la guerra, als balls del Club Nàutic.
La iaia celebrava l'Any Nou, costum que jo conservo, perquè vaig viure amb ella des dels 11 anys. Feia penjar cintetes de seda de colors del llum del sostre i al final hi havia un petit obsequi davant de cada plat. Es plomaven les aus, es polien llautons i cristalls, tot brillava, com en certs passages de les pel·lícules de Bergman.
Els meus pares celebraven els Reis. La mare preparava pastes i vi bo per als patges, al menjador; i galledes d'aigua amb anís per als camells, al balcó. Hi havia un trasbals de sabates d'un cantó a l'altre, per dispositar els regals. Era postguerra. No teníem uns Reis esplèndids, però a nosaltres ens ho semblaven.
*
Vam créixer. Ells van morir. Nosaltres en som hereus.
*
Continuarà.
(Recordeu els Auster del primer capítol)


Aquarel·la de Carl Larsson.

NADAL - 2

Continuació.
Segona cerimònia senzilla: jo era del cor de col·legi i anava a cantar la Missa del Gall a les monges. Després ens quedàvem a dormir als llits de les internes, que eren als seus pobles.
Les monges condescendien a ballar nadales en rotllana amb nosaltres i ens donaven torrons. Tot era alegria i, per a nosaltres, sorpresa, familiaritat, aventura, lluny de la severitat dels dies lectius. L'endemà ens venien a despertar "los angelitos", que en deien elles: una pinta amb paper fi que sona com una flauteta prima, feu-ne la prova. Ens donaven esmorzar, i cap a casa. Aquesta era la part espiritual.
Tercera cerimònia: a casa dels avis es feia el solemne dinar de Nadal, amb capó, vol-au-vents, etc. El capó el rostien en una greixonera amb llard; el llard també s'havia elaborat a casa, i els llardons eren una llaminadura. A la cuina surava una olor irresistible de Festí de Babette. Els preparatius ja alegren el cor dels infants, que sempre esperen. El cap de taula trinxava el capó amb uns estris daurats especials. L'avi Gustau era molt exigent i polit. Un senyor de Barcelona en tots sentits, però integrat a Tarragona, també en tots sentits, començant per la casa on vivim, aquesta preciosa herència. Va morir massa jove; seqüeles de la guerra. Tenien la xerraire cuinera Maria i l'eixerida minyona Paquita, que acollia les meves llàgrimes d'infant. L'avi rebia alguna cistella al despatx de la Delegació, i allò, a la canalla, encara ens agradava més. En quedar vídua la iaia, tot va canviar.
Continuarà.
Però recordeu Paul Auster.


Nit de Nadal. Aquarel·la de Carl Larsson

NADAL - 1

Avís als 'modernets' pretensiosos: Paul Auster, ídol i mirall dels 'progres' mal entesos, té una dona d'ascendència noruega, Siri Huvstedt. Siri, al seu llibre "En llunyania", explica el Nadal viscut amb tota l'alegria que comporta la tradició en terres nòrdiques: allà cuina amb les seves germanes, es muden, ballen al voltant de l'arbre i un llarg etc. També a Nova York, on viuen ara. Ella considera necessària i fonamental aquesta estabilitat de la tradició, perquè és el que més endavant permet viure l'aventura.

Entre nosaltres, i ja fa alguns anys, resulta 'modern' dir pestes de Nadal. En tinc notables exemples. Així és com els nostres 'progres' de pega contradiuen l'ídol Auster i el seu entorn.

*

No necessito cap pretext. En tinc prou i sobrat amb la meva vida. De manera que durant alguns capítols, explicaré, en resposta a preguntes formulades, el Nadal que he viscut i visc.

*

1.

Primer, al fons de tot, hi ha la memòria. Per a mi, infant de postguerra i de temps fred, Nadal significava llum, calor, regals, acolliment, festa, diversió.

La meva mare muntava un gran pessebre en una habitació buida del pis que era el despatx dels Explosius. Folrava un angle de paret amb paper blau dibuixat de muntanyes. Amb un riu d'aigua corrent gràcies a un dispositiu alt que contenia l'aigua i una aixeta. Era molt riallera i animada, la nostra mare. Compassiva, generosa amb els necessitats.

Primera cerimònia senzilla: era el moment d'obrir amb tota solemnitat les grans caixes de fusta que arribaven al despatx amb els preciosos calendaris d'Unión Española de Explosivos, i que tothom venia a demanar. Tots nosaltres al voltant de les caixes amb olor de fusta i d'impremta, el meu pare ens feia gruar, ara traient un clau, ara fent palanca per treure'n un altre. Ell era així. Irònic i amb parsimònia. Li agradaven les festes, com a una criatura. Els donava solemnitat.

Continuarà.

Collage OX.

PAVESE I ELS ULLS DE LA MORT

Cesare Pavese va acompanyar la meva joventut amb els seus llibres. Torí, els turons de Torí, tot ell concentrat en el foc dels turons. Converses lacòniques, desmenjament del viure. Vaig comprar gairebé totes les seves obres.

Va morir l'estiu de 1950. Va néixer el 1908, i aquest any és el seu centenari. A partir del seu dietari, vaig elaborar una teoria sobre el seu suïcidi en un hotel, la mateixa nit que li concedien un premi de prestigi. La seva mort tenia uns altres ulls que els de la fama.

Si escolteu el seu poema potser més famós, "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", en la veu de Vittorio Gassman, en quedareu marcats. És a la xarxa.

Editorial Òmicron, de Badalona, ha homenatjat Pavese amb l'edició d'un volum dels seus poemes, "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", en català-italià, a cura d'Israel Clarà i Maria-Isabel Segarra. Val la pena tenir-ho en compte, sobretot els historiadors literaris, creguts, que tant sovint "ignoren" la realitat.

Jo sé quins ulls tindrà la meva mort. Per això vaig escriure: "Força de les rutes nocturnes, que desborda qualsevol límit: anem-hi".

Si pot ser un capvespre encès, com aquest d'estiu a Mont-ral, millor.

Fotografia: Capvespre a Mont-ral. O.X.