I TANT, SI PASSA EL TEMPS...

I TANT, SI PASSA EL TEMPS...

*

31-12-12

*

Constato, m’adono, afirmo que el temps passa. No em cal “Casablanca” ni la cançó ja oblidada per tothom que deien els vienesos: “El tiempo pasa que es un primor/ y sobre todo pasa el amor...”. No vull nostàlgies, només realitats d’última i novíssima generació.

            A la casa on vam dinar per Nadal, tradició de tota la vida, després de dinar, de l’obligada becaineta d’alguns i de fer cagar el tió, es feia música. Cadascú amb un instrument o estri (valien també les ampolles d’anís fregades amb alguna fusta o got), anàvem per seccions: nadales, ranxeres, himnes patriòtics, ballables... Tocats o cantats a cor i amb veus: veus de gospel (ens quedava molt bé imitar el Golden Gate Quartet), de cors russos, remers del Volga, revolucionaris diversos.

            Enguany, adolescents, les seves mares i algun pare, es van confinar en una habitació a l’extrem del pis a jugar amb tota mena d’estris telefònics, dels que no sé les utilitats com no siguin lúdiques. La resta, vells troncs abandonats per les marees, picàvem alguna neula a taula, les espelmes gairebé consumides i els tovallons com veles abatudes.

            Mai com ara m’havia adonat del tall generacional que se m’obria als peus, com s’obria el sòl a la pel·lícula “2012”, de Roland Emmerich, notable pels efectes especials.

Els meus dits no han pogut tocar nadales, com no me les toqui per a mi mateixa. Cap veu familiar ha cantat al meu voltant. Ningú no m’ha demanat: “torna-la a tocar, Olga”.

*

Collage d’OX. Sèrie "Autobiografia".

 

  

BON VENT I BARCA NOVA

BON VENT I BARCA NOVA

*

29-12-12

*

Ja feia temps que el llamàntol Ostixec em demanava tornar a sortir al blog. Sabia que, per exemple, la Montse MM l’enyorava, m’ho havia escrit alguna vegada.

            Ara s’ha donat el cas que el vell capità Eixarc m’ha enviat una fotografia on saluda Ostixec, que també s’enyora de tornar a casa. L’havia pres amb ell a la península de Kokkola, d’on l’encara més vell Montferri portava una càrrega de llamàntols congelats. El capità Eixarc prenia Ostixec per comprovar que els exemplars fossin de bona qualitat, i a casa hi estàvem d’acord sempre que el viatge no fos massa llarg, i aquest ho havia estat, de llarg. El Montferri fa només cabotatge perquè les seves condicions no li permeten altra cosa.

            De manera que us passo la fotografia. Ostixec estarà molt content que us el mireu i remireu i segur que ens explicarà curiositats, perquè amb el capità Osvald Eixarc ja se sap. Salutacions de tots dos, doncs.

*

Composició amb la il·lustració del conte “Bon vent i barca nova”, un dels meus primers Contes del Diumenge, apareguts al Correu Català, aquest el 22-7-84. Que en fa, de temps que escric contes... Ara que l’any s’acaba tinc vertigen i tot.

 

 

  

"MÁS ALLÁ DE LA TUMBA"

“ MÁS ALLÁ DE LA TUMBA”

*

28-12-12

*

Pot semblar el títol d’una pel·lícula de Sergio Leone, però no. El títol sencer del llibret és: MES DE NOVIEMBRE SANTIFICADO EN SUFRAGIO DE LAS BENDITAS ALMAS DEL PURGATORIO: SACADO DEL MÁS ALLÁ DE LA TUMBA. Por DON JUAN MARTÍ Y CANTÓ, Pbro. Misionero apostólico. Barcelona. Imprenta y Librería de Montserrat de Herederos de J. Roca y Bros. Calle Platería, num. 43. 1902.

*

Copio un dels exemples que posa i que pertany a un sermó de Benedicte XIII.

“La compasiva virgen Cristina, por sobrenombre llamada la admirable, fué un dia arrebatada en espíritu, y conducida por Dios a contemplar las penas del purgatorio. Al ver los terribles tormentos que padecían las almas, el fuego devorador y los acerbos dolores que les arrancaban mares de lágrimas, se sintió tan vivamente conmovida, que dándole Dios a escoger; entre volar enseguida a la gloria ó permanecer en el mundo para auxiliar con sus oraciones y sufragios a las pobrecitas, sin vacilar un punto pidió quedarse en la tierra para favorecerlas. Emprendió un género de vida de tan inconcebible rigidez, que cuando se la reprendía por esto solía contestar: “Vosotros hablais así, porque ignorais lo que se padece en el purgatorio. Si lo hubiérais visto, de seguro haríais lo mismo que yo”(sic).

            Aquest llibret me’l van regalar per Nadal juntament amb “Higiene del alma”, del baró Ernest de Feuchtersleben. Pobra gent la que llegia “más allá de la tumba”. Es devia quedar com jo ahir, 27, un moment que a l’emissora tv dels bisbes va sortir Kiko Argüelles. Allò era pitjor que el purgatori descrit. Aquests sembla que vindran a Tarragona l’octubre ’13 i no és innocentada. Preparen una beatificació massiva i fa por llegir el programa.

*

 

 

 

  

VOLEN PER CASA

VOLEN PER CASA

*

26-12-12

*

Són els meus àngels de la glòria i pels volts de Nadal surten de la seva capsa. Que en fa, d’anys que els tinc... Petits com amorets, senzills com papallones, els poso a les claus de les vitrines, dins d’alguns gerros i, com el de la foto, un a cada columna de l’antic armari de lluna ara convertit en llibreria per mans d’artesans de València. Els poso cintes que cal canviar algun Nadal. I els subjecto amb altres cintes de seda blava.

            La gent que els pugui veure pensarà coses com ‘cursi’, ‘kitsch’, ‘collonades sentimentals’ i el que vulgueu. Potser és això. Una vegada, un periodista de revista acreditada va afirmar de la meva persona: “els crítics no li fan cas perquè va vestida de mestressa de casa”.  Potser també és això i, ¿sabeu?, ara que ho estic escrivint, aquest mateix matí ventós de sant Esteve, els ulls se m’entelen i és a punt de caure’m una llàgrima perquè resumeixo la meva vida en tan simples paraules.

            Però em miro els meus àngels de la glòria, senzills i potser algun de lletget i tot, i vénen a eixugar-me les llàgrimes amb les aletes minúscules.

            *

 

 

  

NADALA '12

24-12-12

 

L’ORELLA DE LA MULA

 

El pessebre de Mont-ral

ens vetlla al capçal del llit:

a l’estiu tot l’il·lumina,

i a l’hivern és negra nit.

 

“La mula ha perdut l’orella”,

diu Maria  amb compassió;

els pastorets prou la busquen

però no és en cap racó.

 

“Jo n’hi faré una de nova”,

diu sant Josep, rialler.

Orella ja du la mula,

que Josep és bon fuster.

 

Lo Gayter del Glorieta.

Desembre 12

***********

¡ Bons amics, que tingueu tots unes amables i confortables festes de Nadal i un '13 resplendent!

NEIX UN TIÓ

NEIX UN TIÓ

*

22-12-12

*

Com que encara som vius i per molts anys, vull presentar un nadó singular: es un tionet que es diu Filiprim. És resultat de la unió de la Vermelleta, tiona de la néta Gisela, amb el tió Gros, que és el nostre. Com que tots els tions tornen a muntanya quan han acabat el fet, ens vam trobar aquest individu nou a la família.

            Filiprim pot ser el resultat de la degeneració de la raça o bé de les modes d’avui, esquelètiques. La carona la té boniqueta, però segons com ens salta a sobre com aquelles bèsties de pal, els fàsmids, que es confonen amb la vegetació. És mascle, com es pot veure, i té els ullets vius. Em fa l’efecte que no li podrem picar fort l’esquena perquè se’ns trencarà.

            Ha nascut a muntanya i ara ha arribat amb els seus pares, fillet. Per més menjar que li donem, no s’engreixa, pobrissó.

            Ve una néta amb aires de suficiència dient: “ el tió no és veritat” (vol dir tota l’escenificació que fa al cas). Li diem que sí, que aquí el pot veure, amb olor de bosc encara. “Ni els Reis, ni el Pare Noel”.

            Nosaltres, els grans, sí que hi creiem, i a ulls clucs. Per això avui presento Filiprim als amics, i forma part d’aquesta ja nombrosa família on hi ha un cosí llamàntol que es diu Ostixec, ¿qui se’n recorda?

*

 

 

 

  

"PARAULA ENCESA"

“PARAULA ENCESA”

*

21-12-12

*

Si s’ha d’acabar el món, que sigui amb poesia.

Pels volts de Nadal sempre hi ha persones amables que em fan arribar algun llibre com autors, editors o institucions. Així l’excel·lent poeta de Tortosa Zoraida Burgos amb “Absolc el temps” (Ed. Moll). La sensible companya de blog Glòria Abras amb “Les ales del silenci”( Ed. Òmicron). L’amic Josep-Lluís Carod Rovira amb “La passió italiana” (Ed. 3i4-Premi Octubre’12). La Diputació de Tarragona –Museu d’Art Modern-: “Teresa Llàcer – La descoberta expressionista del món-” (Viena Ed. Col. Tamarit). I “Paraula encesa – Antologia de poesia catalana dels últims cent anys” (Viena-El Far), a cura de Pere Ballart i Jordi Julià.

            “Sóc la paraula encesa prop teu / que et reté i et deslliga”. Els antòlegs han triat per títol els primers versos del poema de Joan Vinyoli “Amb el teu gest”. Cal llegir les raons dels curadors d’una antologia perquè solen ser un mestratge, i en sentits diversos. Ballart i Julià comencen: “Plena de contrastos, la naturalesa del que anomenem poesia lírica la converteix en el més singular dels gèneres literaris, àmbit dins del qual seria, de fet, i segons el criteri més estès, la realització més perfecta i acabada. El seu prestigi és immens (...)”

            Molts amics solen expressar als blogs les seves composicions poètiques. També les seves opinions sobre aquells que sempre solen ser al capdamunt de la cresta dels comentaristes, una judicatura poètica, sempre la mateixa, que decideix els destins dels altres sense apel·lació possible. Per això recomano la lectura de l’últim post de Josep Lluís Abad i Bueno, en la seva secció [ Espai Claudàtor].

NOMÉS EREN DEU

NOMÉS EREN DEU

*

19-12-12

*

Diu el diari que eren a fer herba. En llenguatge popular, fer herba és recollir l’herba pels conills o altres animalons de corral. La meva amiga Lola (sí, la Lola de ‘La inundació’) té uns deliciosos dibuixos de quan era petita i anava a fer l’herba pels conills de casa seva. A l’escola treballaven molt bé, i té la representació gràfica, dibuix de nena, de quan passaven els bombarders per sobre de Rubí. Un dietari excel·lent en quadern quadriculat i color. En tinc còpia. Armes a prop. Temps de guerra.

            “Afganistan. Deu nenes d’entre nou i deu anys moren en una explosió.” Mina antipersona prop de la frontera amb el Pakistan, plena de milicians islamistes, explica el diari (18-12-12).

            D’aquestes no en té cura ningú tret dels seus pares si en tenen. Però els animalons mengen, i les nenes feien la seva feina. No eren a col·legi, no. Proveïen per casa. Devien estar rient amb les seves contalles i de sobte, ¡bum!, la infantesa destrossada.

            Pobres morts de segona i de tercera. Aquell estentori ¡NO MATARÀS! Bíblic sembla que va ser dit a l’aire i ningú se’n va fer eco. Així els països bíblics/cristians fabriquen, venen armes i maten a desdir. I els altres fan el que poden.

            Avui el record és per aquestes deu nenetes de tercera, sense televisions, ni poms de flors ni joguines. Anònimes. Tampoc compten, les dones, allà. Però haurien de tenir un suau osset de peluix, potser un camell, un quadern i colors i unes mans protectores. Adéu siau, ninetes.

*

Collage d'OX: Sèrie Autobiografia.

  

AURA (2)

AURA (2)

*

18-12-12

*

¿Què hem de fer mentre els polítics ens incomoden? Doncs anar llegint. I tornem a “Aura”, de Carlos Fuentes.

            “Tocas las paredes húmedas, lamosas; aspiras el aire perfumado y quieres descomponer los elementos de tu olfato, reconocer los aromas pesados, suntuosos, que te rodean. El fósforo encendido ilumina, parpadeando, ese patio estrecho y húmedo, embaldosado, en el cual crecen, de cada lado las plantas sembradas en los márgenes de tierra rojiza y suelta. Distingues las formas altas, ramosas, que proyectan su sombra a la luz del cerillo que se consume, te quema los dedos, te obliga a encender uno nuevo para terminar de reconocer las flores, los frutos, los tallos que recuerdas mencionados en crónicas viejas: las hierbas olvidadas que crecen olorosas, adormiladas: las hojas anchas, largas, hendidas, vellosas del beleño: el tallo sarmentado de flores amarillas por fuera, rojas por dentro; las hojas acorazonadas y agudas de la dulcamara; la pelusa cenicienta del gordolobo, sus flores espigadas; el arbusto ramoso del evónimo y las flores blanquecinas; la belladona. Cobran vida a la luz de tu fósforo, se mecen con sus sombras mientras tú recreas los usos de este herbario que dilata las pupilas, adormece el dolor, alivia los partos, consuela, fatiga la voluntad, consuela con una calma voluptuosa.”

            Fantàstic paràgraf que conté, ben definides, les herbes remeieres amb una descripció de reconeixement minuciós. El protagonista sap l’ús de cada planta, i les dota de misteri pel fet de ser de nit i solament il·luminades per un misto vacil·lant. No hi ha retòrica. No sobra res i se’ns explica molt més del que esperaríem trobar en un sol paràgraf de mida mitjana.

            Observació, coneixement que podem fer qualsevol tarda al camp. Totes aquestes herbes són velles amigues a l’estiu de Mont-ral, però en podria esmentar fins i tot de més verinoses a la ciutat on visc. Quadern de notes, doncs, i a enriquir experiències i literatura. Ningú podrà dir que aquesta és literatura plana.

*

L'aparició. Sobre foto de M. V.

CORRANDA PER UNS INFANTS DIFUNTS

CORRANDA PER A UNS INFANTS DIFUNTS

*

16.12.12

*

Vosaltres sou de jugar i de córrer, i per això no us dedico un rèquiem. Ni una pavana, que és ball lent.

Rèquiem vol dir descans, i vosaltres balleu corrandes entre un grapat de núvols de totes mides, cotó de sucre de les fires, bombolles de sabó irisades.

Encara que a vegades les nostres nenes ens posen el cap a l’espatlla i diuen que estan cansades i tenen son, i les acariciem. Però vosaltres no dormíeu pas.

Tan bonic que era el dibuix i el quadern va quedar sobre la taula, tacat de sang.

I les manetes amb pols de guix. I la cançó que es va quedar sense veus. I el berenar a la bossa, que ni la mare ho sabia, que no us l’havíeu de menjar.

En un moment, l’olor de la fusta dels llapis quan fas punxa va canviar a fum aspre.

Algú de vosaltres dibuixava un cor com a felicitació de Nadal, i de sobte aquell cor menudet va parar tots els moviments, i ja no hi ha nadala.

Vestidets de colors van quedar tacats per sempre: ni sabíeu que les bales us prenien el cor. El cor que és fet per a estimar.

En aquell moment i potser en tots, tots els déus salvadors us van girar l’esquena. No els importa la mort dels altres, més aviat la provoquen, però això, petits, ho hauríeu après molt més endavant.

Les bales són fetes per matar. Les fan els homes que no estimen per donar mort a molta gent i a molts animals, però vosaltres poca cosa en sabíeu, de la mort. Ara ja sí, perquè amb el camí tan llarg que heu fet, heu après més que tots nosaltres junts i que tots els llibres aplegats.

Els cossos han de rebre carícies, no pas bales. Però us va matar l’odi, que tampoc no sabíeu què era.

Ara us agafeu les manetes i balleu una alegre corranda. Passegeu per l’arc iris, que és el joc més bell. Sigueu per sempre tan alegres com mares, pares, avis i germans haurien volgut que fóssiu. Ells us han de pensar així.

*

Collage d'OX: Nena amb crisantems.

AURA

AURA

*

14-12-12

*

“Lees ese anuncio: una oferta de esa naturaleza no se hace todos los días. Lees y relees el aviso. Parece dirigido a ti, a nadie más. Distraído, dejas que la ceniza del cigarro caiga dentro de la taza de té que has estado bebiendo en ese cafetín sucio y barato. Se solicita historiador joven. Ordenado. Conocimiento perfecto, coloquial. Capaz de desempeñar labores de secretario. Juventud, conocimiento del francés, preferible si ha vivido en Francia algún tiempo. Tres mil pesos mensuales, comida, recámara cómoda, asoleada, apropiada estudio. Sólo falta tu nombre. Sólo falta que las letras más negras y llamativas del aviso informen: Felipe Montero. Se solicita Felipe Montero, antiguo becario en la Sorbona, historiador cargado de datos inútiles, acostumbrado a exhumar papeles amarillentos, profesor auxiliar en escuelas particulares, novecientos pesos mensuales. Pero si leyeras eso, sospecharías, lo tomarías a broma. Donceles 815. Acuda en persona. No hay teléfono.”

            Aquest és el primer paràgraf del conte “Aura”, de Carlos Fuentes (Panamà 1928-Mèxic D.F. 2012). El conte "Aura" és per a mi una peça apropiada per aprendre a escriure de veritat, no fer veure que s’escriu. Entres al pensament del protagonista, Felipe Montero, perquè ell et vol obrir mentre dialoga amb el seu jo. Mantenir aquest jo dialogat durant tota l’obra requereix mestratge. No obstant, cada dia dialoguem amb nosaltres mateixos, sols caldria escriure-ho, així de senzill. En la seva economia literària,  ens dóna les informacions necessàries sense retòrica i amb una certa ironia. ¿Què en sabem? Que llegeix algun diari en un bar infecte quan ha pres el te, que veu un anunci i ja se l’imagina per a ell...

            Podeu assajar a casa aquest exercici literari; no costa gaire, ningú us mira. I tornar-hi fins que us quedi rodó. Retingueu els vostres diàlegs, apunteu-los. És incitant. Parlaré més d’Aura.

*

Aurora d’avui, 14-12-12 sense retocs de Photoshop. Foto V. Roca

VEURE-HI CLAR

 

 

13-12-12

 

                                  ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA

 

                               Música de Josep M. de Sagarra

Lletra d’Eduard Toldrà

 

 

                       " Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

 

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

 

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

 

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

 

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

 

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

 

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

 

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

 

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

 

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

 

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

 

*

Que santa Llúcia gloriosa faci que tots hi veiem més clar. I que els nostres ulls vegin meravelles. 

 

MENTRE ESCRIC

MENTRE ESCRIC

*

10-12-12

*

“I’m dreaming of a white Christmas

with every Christmas car I write...”

Sí, escric amb gust les meves postals de Nadal mentre escolto l’inimitable Bing Crosby, amb la seva veu greu i persuasiva que pronuncia aquestes paraules: “ Somio un Nadal blanc amb cada nadala que escric...” Una volguda tendresa nostàlgica i alhora esperançada m’envolta aquests dies que preparen les festes. M’hi deixo portar. De petita ja pintava motius nadalencs sobre fulles seques i els enviava als amics. Ara Vicenç em talla cartolines postal a l’estiu i a Mont-ral faig els senzills collages pensant en tanta gent que estimo. És un temps que em permet sentir la nena que porto dins. Envio postals somiant un Nadal blanc que tan poques vegades arriba.

            M’agrada el Bing Crosby de les non-nons, les “lullaby”. La seva Non-non de Killarney és una història de les paraules de la mare que ell sempre ha enyorat i ens ho explica. Aquesta peça va ser també banda sonora de l’apreciable pel·lícula “Canción de cuna” de José Luís Garci, amb Fiorella Faltoyano i un clima d’estimació total entre les parets d’un convent. Non-non, ‘canción de cuna’, ‘lullaby’, per cantar als infants.

            Ara que esmento paraules estrangeres, vull dir que llegeixo un llibre on l’autor fa servir força frases en idioma estranger sense molestar-se ni a escriure-les en cursiva ni a traduir-les ni a fer-ne nota a peu de pàgina, simplement barreja. Quan em trobo autors així penso que no tenen respecte al lector; figura que el lector ho ha d’entendre, ja que ells en saben tant. Doncs no. Hi ha un conte molt curiós del panameny Carles Fuentes que es diu Aura. Sempre l’he fet servir de model quan feia classes de narrativa perquè conté tots els exemples que poden aprendre els nous escriptors, i ara seria llarg de dir, curta com és l’obra, però fascinant. Potser un dia en parlaré. Té una forma curiosa d’introduir la llengua estrangera: quan l’escriu en una frase, tot seguit l’explica integrada al text, com una reflexió del que ha escrit. No deixa mai el lector sense la comprensió necessària. I tot ell l’escriu en un jo dialogant, temps realment difícil però que ell resol amb mestria.

            Me’n torno a les postals, a veure si enguany aconsegueixo enviar-les totes abans de la festa. Cadascuna vol dir: penso en vosaltres i us estimo.

*

Pintura de P. P. Rubens

PERPLEXITATS (2)

PERPLEXITATS (2)

*

6-12-12 – Dia de sant Nicolau, l’amic dels infants.

*
1 - “El amor es una mierda”. A la seva columna a El Punt/Avui, d’ahir dia 5, l’escriptor Martí Gironell comenta la novel·la “Victus”, d’Albert Sánchez-Piñol, i diu que li ha agradat. Continua Gironell: “D’entre les gairebé 600 pàgines, però, em quedo amb dues frases que per mi no només són memorables, sinó que en són la clau (...) L’una és: ‘“El amor es una mierda”’. I l’altra: “’No sabrás hasta que te entregues, no te entregarás hasta que sepas.”’(1). Continua la columna, però el desllorigador interpretatiu és aquest, destacat entre tota altra matèria, diu el comentarista.

 

2 -  Llegeixo al diari que el bisbe de Lleida, monsenyor Piris, dóna la seva paga de Nadal a Càritas, sense que això sigui obligat per als altres preveres de la diòcesi. Perfecte. Com que vull saber quin organisme paga els clergues, truco a l’arquebisbat de Tarragona. Em passen amb el secretari de l’arquebisbe, i una veu mel·líflua em diu que ell això ho desconeix, i que la mà dreta no ha de saber què fa l’esquerra. Li dic que no vull pas  saber la quantitat, sinó l’entitat; altra vegada allò que la mà dreta... Perplexa de la ignorància subtil de tal secretari, m’adreço a Governació on em diuen que em pot informar la Direcció General d’Afers Religiosos. Allà, una altra veu finament modulada em diu que la paga dels religiosos la distribueix la Conferencia Episcopal Española, i que sol ser la mateixa per a totes les diòcesis; prové del 0’8 % que els contribuents dediquen a tal finalitat en les declaracions de renda. Aprofito per demanar si aquesta Conferencia no faria millor dedicant els diners de 13tv a afers més caritatius i no anticristians. Em respon -i això agradarà a l’amic Joan Josep Tamburini-, que ell és selectiu i segons què no ho mira; suaument li pregunto també si ignorar aquests fets no és amagar el cap sota l’ala, i ens acomiadem amb tota cortesia.

 

3 – Com que El Punt/Avui obre un espai digital per escriure cartes adreçades al ministre Wert, provo de dir-hi la meva. El tema em toca tan de ple... però ara l’escola d’excel·lència que portava el meu nom la consellera ja l’ha fet tancar, malgrat tenir dos premis Baldiri Reixach i un d’Escola Verda: “són rojos”, va argumentar, i escrit consta. Es veu que tals premis són el que en diuen Sánchez-Piñol, Gironell i ara jo i tot, una merda. Entrar a escriure la carta fa dos dies que ho provo; he emplenat les caselles amb les meves dades completes quatre o cinc vegades; he trucat, he escrit correus, m’han donat instruccions, tinc l’ordinador nou... endebades. Altres hi poden escriure i ho fan. Jo no me n’he sortit. Tampoc es perd gran cosa, però estic perplexa.

            *

            (1) “Victus”  tinc entès que és novel·la castellana, per tant m’he permès posar en la llengua original les cites que destaca Gironell, que tradueix al català.

            *

            Collage postal “L’aigua al coll”, d’OX

AL VENT

AL VENT

*

5-12-12

*

Si l’he tocat i cantat vegades, “Al vent”, de Raimon... decidides les mans al piano. Si l’he tocat i cantat vegades, “Les fulles seques”, d’Àngel Guimerà i Enric Morera, música juganera a fet i amagar.

            Quan arriba vent em tanco a casa, amenaçats com estem els extrems de Catalunya: tramuntana i mestral. Entra el vent i empeny l’aigua mar endins amb força. Entra també la migranya que tinc des dels 14 anys i em porta dolor i tristesa fins que els calmants fan un efecte relatiu. Només els migranyosos saben que patiran tota la vida en silenci. I els migranyosos catalans patiran el doble o el triple o fins a l’infinit si el vent, com escrivia fa poc, ve de ponent i en rima. Ja vaig dir també que exceptuava Lleida i la Franja. Fa dos dies que bufa un mestral aponentat, reforçat pels mals esperits de la ‘Meseta’. A patir, doncs.

            També sabem que “Cel rogent, pluja o vent”. La fotografia és d’ahir al matí. Sota de la meva finestra, a la tarda, arriben algunes fulles seques que sempre fan sardana, i és cert el remolí que s’enlaira fins que et trobes un fantasma de plàstic negre que et ve a espiar pels vidres i marxa a fer el volt. Perquè el que ara forma petits tornados és el plàstic: transparent, de colors, negre de bosses de brossa, a ballar s’ha dit. Al caure la tarda el mar es torna verd daurat, escumós a l’horitzó, lluents els vaixells. Sol durar tres dies, com la migranya, però no plantaré la cara al vent, Raimon, i la sardana de Guimerà-Morera ja la ballo prou, entre els uns i els altres.

*

Fotos V. Roca.

EXPLOSIVA

EXPLOSIVA

*

3/4-12-12

*

Com que vaig créixer entre explosius, el geni no me’l treu ningú. El geni i els gens, perquè la dedicació explosiva ja venia de l’avi Gustau i del pare Oscar. Per tant avui, vigília i demà la festa, el meu record de santa Bàrbara és viu. Ens aplegàvem dues famílies íntimes, un any a Tarragona i el següent a Barcelona, i es feia el gran dinar amb un final de cants estentoris per part de l’avi i del seu amic de feina.

            Ja he explicat alguna vegada la gran expectació que suposava obrir l’enorme caixa de fusta dels calendaris de la Unión Española de Explosivos. Aquella olor de tinta fresca, els claus extrets cerimoniosament, la imatge que encara no coneixíem, i la gent que desfilaria pel despatx a buscar calendaris que després emmarcaven.

            Aquesta santa Bàrbara del 2005, pintada per Sigfrido Martín, té un aspecte diria que ferotge i tot: dona decidida, els ulls es claven al contemplador mentre sosté la nitroglicerina sense immutar-se; llamps a l’horitzó, pedra per barrinar, cartutxos i bombes per vendre a guerrers llunyans o no tant, pólvora sense fum, metxa, pistons... i un refistolat Pitoperume (1) amb ales i arcabús que sembla tret del setge del 1714.

            Santa Bàrbara, vigila qui carrega els tancs aquells i protegeix-nos de les males intencions dels de ponent (excepte Lleida i la Franja). Ja saps què diuen: de ponent, ni la gent ni el vent. Amen.

*

(1) Pitoperume: personatge manllevat a Salvador Espriu i que defineix molt bé cert tipus de gent perepunyetes. Hem adoptat aquest nom per designar aquesta mena d'individus.

 

Calendari de Unión Española de Explosivos 2005, obra de Sigfrido Martín.

SOM I SEREM...

SOM I SEREM...

*

2-12-12

*

SOM I SEREM... ELS MÉS GENEROSOS.

Malgrat tota la carcúndia i la mala bava dels mitjans de comunicació i de la majoria dels pobles que envolten Catalunya. Malgrat l’escanyament econòmic que ens ha caigut damunt com una de les plagues d’Egipte enviades per uns déus venjatius contra les criatures. Malgrat saber que les màximes autoritats civils i religioses tenen les riqueses ben assegurades i el ronyó ben cobert (i no faig demagògia, sinó que dic veritat). Malgrat tot això, les grans caixes on el Banc d’Aliments recollia aquests dies l’aportació solidària per donar menjar a qui té gana, han superat en molt de material les previsions que es van fer.

            El poble català és generós i ho demostra, per això se’ns té enveja i se’ns voldria esborrar del mapa un cop vampiritzats. Aquest Nadal també recordarem Salvat Papasseit, i voldrem que tothom es mengi el pollastre, encara que sigui tan pobre com ell deia que era, i no és veritat, Joan Salvat, que oblidem els pobres. No ho tornis a dir, perquè llavors tu sí que faries demagògia.

*

Collage postal d’OX