LA MALA BAVA ENCARA CUEJA
*
21-11-16
*
El 23-2-16, després de ser-li atorgat el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes a l’amiga escriptora Maria Antònia Oliver, vaig escriure el post L’ARREL
DEL SILENCI, on explicava els motius que bona part de la crítica de Barcelona en amunt han tingut per fer-me silenci. Però aquest article d'arrel verinosa no me'l pensava. Des de l'any 84...
Dijous
passat algú va trencar el silenci, no pas per comentar una obra o felicitar els
80 anys d’aquesta escriptora en actiu, cosa que sí que ha fet la gent de bé, però
que, per descomptat, ningú té l’obligació de fer. A algú li deu saber greu que
visqui després d’haver patit el càncer de l'hivern passat, perquè no s’entén un article com el que
us afegeixo a continuació.
No hauria de fer-me ressò
d’aquesta mala bava, però sóc dona de bona fe, i encara em sorprèn que hi pugui
haver aquesta rancúnia en contra meu. Perquè el títol m’acusa directament.
És llarg i perdoneu si
el transcric tot. Feu-ne ressò, si us plau, perquè també els joves escriptors sàpiguen
el pa que s’hi dóna, a la literatura, almenys als que intentem escriure bé.
*
“EL PREMI SANT JORDI DE 1984
Julià Guillamon – La Vanguardia, 17-11-16
Una tradició del vell
periodisme dictava que cada cop que hi havia un premi literari important, un
dels membres del jurat sortia a la palestra per explicar els arguments del
veredicte, elogiar el guanyador i posar uns quants peròs als que havien quedat
al darrere. La Vanguardia oferia sovint les seves pàgines per aquesta tasca
enutjosa que, en el cas del premi Sant Jordi de novel·la catalana, va
correspondre diverses vegades al crític Josep Faulí. Als anys vuitanta els
premis literaris estaven menys orientats, dirigits o potinejats per les
editorials i els departaments de màrqueting que no pas ara. Els escriptors s'hi
presentaven i el llibre que tenia més vots guanyava el premi. L'endemà mateix,
en Faulí en feia l'article. Hi havia reaccions irades, com és natural. L'any
1982 van donar el premi a un xicot de disset anys, Toni Pasqual, i van
bescantar, entre d'altres, Joan Francesc Mira, que havia publicat algunes
novel·les notables. El jurat va difondre una nota renyant els autors catalans
per saber-ne tan poc i fer-ho tan malament. El 1984 el premi Sant Jordi el va
guanyar Olga Xirinacs. Hi va haver tres damnificats, que Faulí va despatxar amb
aquella barreja seva de rigidesa i condescendència: Josep Maria Carandell,
Víctor Mora i Maria Antònia Oliver.
En la perspectiva de
més de tres dècades, les polèmiques del premi Sant Jordi del 1982 i del 1984
(el 1983 va guanyar Jaume Cabré de manera incontestable) s'han d'entendre
tenint en compte el context de les guerres culturals d'aquells anys. Després
del triomf de Jordi Pujol a les eleccions del 1980, es buscava enterrar la
cultura de l'antifranquisme. Josep Maria Carandell era un home del Tele/eXpres,
un diari que s'havia anat decantant progressivament cap a l'esquerra, autor de
Las comunas, una alternativa a la familia (1972) , que va ser un petit
best-seller. Maria Antònia Oliver havia participat en el Congrés de Cultura
Catalana, se sentia propera als independentistes del PSAN. Víctor Mora havia
estat militant del PSUC: a El tramvia blau explicava aventures de l'activitat
clandestina i de la lluita sindical a l'editorial Bruguera. D'un cop, es
desaven al calaix tres sectors actius de l'esquerra antifranquista. El sector
pujolista (Faulí, Triadú, Carreras) va trobar un aliat cosmopolita (Jordi
Llovet) interessat a demostrar el provincianisme de la literatura catalana.
Quantes arbitrarietats es produeixen en nom de la puresa intel·lectual i de
l'alta literatura.
Els escriptors que es
presenten a premis literaris saben (o haurien de saber) el pa que s'hi dóna. De
vegades s'hi guanya i de vegades s'hi perd, per raons difícilment
objectivables. No crec que es pugui dir que a un autor li ha ensorrat la
carrera deixar de tenir un premi. Però l'any 1984 Víctor Mora vivia un moment
dolç, acabava de publicar Mozzarella i Gorgonzola, que és un gran llibre, i
tenia una trajectòria al darrere que l'avalava: el premi Sant Jordi hauria
estat un reconeixement merescut. No el va guanyar i l'obra posterior se'n va
sentir: arraconada com a crònica política i en Víctor condemnat a ser sempre i
en tot moment el pare del Capitán Trueno.”
***