HIVERNAL


HIVERNAL
*
24-12-16
*
La nena va cap a la casa. En el paisatge nevat, la casa ofereix colors de protecció càlida. Per a la nena ben abrigada, aquest paisatge és natural, hi està adaptada. Hi trobarà germans, joguines, un pare que pinta, dones que llegeixen i que fan saborosos pastissos a la gran cuina ben escalfada. Carl Larsson (Estocolm 1853-Falen 1919) és un pintor entranyable i, en molts moments, un pintor de família, la seva: a la casa, a la granja, en les feines d’estiu i d’hivern.
            Per a mi, aquest que trio avui és el paisatge somiat que cada any he tingut menys, perquè alguna vegada havia vist nevar, a la meva ciutat. I ara podem anar en màniga curta sense calefacció perquè el sol és dur a migdia. No obstant això, cantem “Nadal blanc” d’Irving Berlin, interpretat per Crosby, el millor. No tant perquè sigui blanc sinó perquè parla lentament, assaborint la lletra, de les postals que rebia i que enviava, aquelles petites il·lusions que et portaven la cara i el gest de qui les escrivia.
            A l’estiu Vicenç em talla les cartolines i a l’hivern retallo i enganxo, i trio la més bonica per passar-la per Internet, encara que no em siguin correspostes. No per presumir de postal sinó perquè realment desitjo el millor per als destinataris: “la vida és tan curta, somrieu fugaçment, doncs.”
            Bon Nadal i un any 2017 benigne i prometedor.

            *

PETANT LA XERRADA


PETANT LA XERRADA
*
21-12-16
*
Diu Joanet de la Foixarda, el jaio més baixet:
- Bufen mals vents, pel Parlament i tot això altre de noms estranys que tenim. Semblen cigrons mal païts
Comenta Manelet de la Paillarda, que caga a la seva dreta:
- Oh, i sentir els altres, ja sabeu quins, em fa anar més sovint de ventre. En comptes de mal païts, és millor malp...
Salta Pauet de la Fonolleta:
- ¡Calla, que som al pessebre, home! Doncs ara els altres que dius han vingut de visita, ¿no us fot? Com em dic Pau, que surto a pelar-ne algun.
Els altres dos:
-¡Ep!, no t’embalis que se t’estroncarà la caguera.
- Està bé, collons, vull dir un conillet per l’arròs.
*

Tres amics al meu pessebre.

"DANZA DE LA MOZA DONOSA"


“DANZA DE LA MOZA DONOSA”
*
16-12-16
*
Ahir em vaig adormir amb la música de la mossa “donosa” al cap. Mossa que va inspirar una preciosa dansa argentina d’Alberto Ginastera (Buenos Aires 1916-Ginebra 1983).  Dansa que primer presenta un aire suaument enyorat, com aquell qui arriba amb una pregunta als ulls; i que després s’enfila, es confia i diu al vent una veritat  joiosa per tornar de seguida a la realitat del mig somriure amable.
            Gairebé sempre m’adormo dient-me música. Dient-la, perquè em canto les notes i no les lletres; si m’equivoco, hi torno fins que surt correcta. De dia no em poso música: la toco jo. La que vaig trobant pel camí que he fet amb els anys: des dels vells himnes clamorosos fins el delicat “Je te veux”, de Satie. Amb aquest sistema he recuperat molta música i em resulta més fàcil reproduir-la al piano. Piano i ordenador, teclats i cervell. Ara treballo poques vegades sobre partitura, perquè la falta d’entrenament no em permetria interpretar amb facilitat: m’he passat a do major, reprodueixo i omplo el teclat lliurement. Potser és el que en diuen tocar d’oïdes, no ho sé. ¿Pecat musical? Tampoc ho sé. Però aquesta nit m’adormia amb la “Danza de la moza donosa” i ara l’aniré a tocar, però abans us ho volia dir.
*

Fotos: 1-Internet. 2-Ricard Leor 

ERRADA

ERRADA
*
Al post d’avui, que reprodueix el Romanç de Santa Llúcia, ha de dir: Música d’Eduard Toldrà. Lletra de Josep Maria de Sagarra.

Gràcies a qui me n’ha fet adonar.

DIA DE L'ANY GLORIÓS

DIA DE L’ANY GLORIÓS
            *
13-12-16
            *
                                                     ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA

Música de Josep M. de Sagarra
Lletra d’Eduard Toldrà


" Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

*

Aquest dia sempre serà gloriós pel significat i per les devocions diverses que li dedica la gent senzilla. Els ulls. Quin bàrbar costum, el d’arrencar els ulls... La jove Llúcia els ofereix en una copa i, amb ells, l’esperança de vista per a qui la perd.
            I els que cosim, que necessitem la vista fina; també els que llegim, i els que fan treballs de precisió i tantíssims sota la llum del sol.
            La capella de santa Llúcia és de la catedral de Tarragona, en un lateral adossat als setials del cor. Es va treure un retaule i sota van aparèixer santa Marta i sant Narcís, del s. XIV, a la dreta. La imatge de santa Llúcia es va posar el 1941.
            Avui també demano no perdre de vista la família blogaire fins que pugui saber quin elf m’ha impedit respondre els comentaris a segons quins blogs.
            Que us provi un dia tan gloriós com aquest.
            *

            Foto d’Internet-Usuaris Tinet.

JARDINS SECRETS

JARDINS SECRETS
*
11-12-16
*
El carrer del Claustre porta a l’entrada lateral del recinte. Gairebé mig desembre. Els racons humits fan molsa entre les lloses; els acants, severs, vigilen un petit jardí interior, tot ombra i misteri, amb tombes a terra i un brollador en penombra.
            D’entrada al claustre principal, la porta de vidre fa de calidoscopi on es confonen els carrers que hi porten, les lloses, les escales, un rosó, els jardins oberts breument al sol i encara florits de roses que el lleuger mestral esfulla. ¿On trobarem el peix groc ratllat negre? El canvien sovint de brollador, del central als quatre petits. Dins de l’aigua, decoració amb restes de capitells i elements arquitectònics entre les plantes aquàtiques. Penso que el peix groc deu anar desorientat, però conviu bé amb els vermells, més petits.
            Els coloms beuen al peu de les bassetes rodones. Les merles fan niu en un dels tarongers i els pardals es refugien al xiprer, casa de pisos. Més amunt, les gavines. La fosca majestat del teix no espanta les aus, que se li mengen les baies. El monumental magnolier conté fauna diversa que de nit circula soca avall cap a la gespa, per acaronar els difunts.
            *

      Foto OX      

NADAL AMB LLUENTONS





NADAL AMB LLUENTONS
*         
3-12-16
*
Bing Crosby m’acompanya amb tres cançons estimades: “Nadal blanc”, “Cançó de bressol de Killarney” i “Silver bells”. Veu profunda i acariciadora. Temps calmat que em permet veure imatges: les d’abans i les d’ara; les de més endavant em són difícils de predir, però la meva imaginació crea una continuïtat que em fa seguir. I em deixo enganyar.
            Des de nena que dibuixo felicitacions, a vegades sobre fulles seques, quan era petita. Les preparo a l’estiu, com fan els torroners que vendran les llaminadures per Nadal. És per això que la cançó d’Irving Berlin interpretada per Crosby no em resulta nostàlgica sinó present i la voldria llargament futura.
            Parlem de Nadal i surten les controvèrsies: consumisme; cal passar d’això; temps edulcorat; enganys. En canvi n’hi ha que hi veiem trobades i converses disteses, potser les úniques fora de la pressa de tot l’any; llums suaus i ulls acariciadors. Els joves no s’adonen que els vells necessitem carícies... i la conversa amable n’és una.
            Demà és santa Bàrbara. Com que era patrona de tronades, artilleries i coses sonores, tant el  meu avi com el meu pare, que treballaven a Explosius, la celebraven molt, amb dinars festius, amics i cants a les postres. M’agradava i ara la recordo.
            Per no perdre les musiques, que no són el mateix que les músiques, aquest any he retallat cantores, les he guarnit amb brillantets de vidre dels que venen els xinesos, i fan força goig. Cantem, doncs, perquè diuen que el món s’acaba. I les pensions. Potser demà no podrem ni comprar els lluentons als xinesos.
            *


ENCOMANEU-VOS

ENCOMANEU-VOS
*
30-11-16
*
Últim dia de novembre i del mes de les ànimes. Prou aparicions, prou temor. Ànimes com Barberá, Fidel, i els pobres estavellats a Medellín trobin repòs en pau i no se’ns apareguin, que volem calma. Hi algunes altres ànimes futures, americanes i espanyoles, que ens terroritzen, però no les dic, no fos cas que se m’apareguessin en vida.
            Aquest últim dia de novembre, amb les seves connotacions tardorals, sempre més intenses i madures que en altres èpoques de l’any, és sant Troià, bisbe de Saintes (Sénte/Saintonge), a la Charente maritime. Troià va morir el 532. Se li  atribueixen molts miracles, cal aprofitar-ho.
            La Charente maritime té molts llocs d’interès per visitar: La Rochelle, l’illa de Ré, Oléron, l’illa d’Aix..., a veure si feu un pensament per a l'estiu que ve.
            Esmento el sant d’avui (segons el Calendari del Pagès) perquè quan us entrin els troians a l’ordinador i renegueu amb de cara de basilisc, penseu que hi ha aquest bon Troià, i que segurament és qui aconsella correctament els tècnics d’Internet per adobar les maleses demoníaques. Us hi encomaneu i tot solucionat. Que tingueu bon dia.
            *

            Imatge presa d’Internet

LA MALA BAVA ENCARA CUEJA


LA MALA BAVA ENCARA CUEJA
*
21-11-16
*
El 23-2-16, després de ser-li atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’amiga escriptora Maria Antònia Oliver, vaig escriure el post L’ARREL DEL SILENCI, on explicava els motius que bona part de la crítica de Barcelona en amunt han tingut per fer-me silenci. Però aquest article d'arrel verinosa no me'l pensava. Des de l'any 84...
            Dijous passat algú va trencar el silenci, no pas per comentar una obra o felicitar els 80 anys d’aquesta escriptora en actiu, cosa que sí que ha fet la gent de bé, però que, per descomptat, ningú té l’obligació de fer. A algú li deu saber greu que visqui després d’haver patit el càncer de l'hivern passat, perquè no s’entén un article com el que us afegeixo a continuació.
            No hauria de fer-me ressò d’aquesta mala bava, però sóc dona de bona fe, i encara em sorprèn que hi pugui haver aquesta rancúnia en contra meu. Perquè el títol m’acusa directament.
            És llarg i perdoneu si el transcric tot. Feu-ne ressò, si us plau, perquè també els joves escriptors sàpiguen el pa que s’hi dóna, a la literatura, almenys als que intentem escriure bé.
            *

“EL PREMI SANT JORDI DE 1984

Julià Guillamon – La Vanguardia, 17-11-16

Una tradició del vell periodisme dictava que cada cop que hi havia un premi literari important, un dels membres del jurat sortia a la palestra per explicar els arguments del veredicte, elogiar el guanyador i posar uns quants peròs als que havien quedat al darrere. La Vanguardia oferia sovint les seves pàgines per aquesta tasca enutjosa que, en el cas del premi Sant Jordi de novel·la catalana, va correspondre diverses vegades al crític Josep Faulí. Als anys vuitanta els premis literaris estaven menys orientats, dirigits o potinejats per les editorials i els departaments de màrqueting que no pas ara. Els escriptors s'hi presentaven i el llibre que tenia més vots guanyava el premi. L'endemà mateix, en Faulí en feia l'article. Hi havia reaccions irades, com és natural. L'any 1982 van donar el premi a un xicot de disset anys, Toni Pasqual, i van bescantar, entre d'altres, Joan Francesc Mira, que havia publicat algunes novel·les notables. El jurat va difondre una nota renyant els autors catalans per saber-ne tan poc i fer-ho tan malament. El 1984 el premi Sant Jordi el va guanyar Olga Xirinacs. Hi va haver tres damnificats, que Faulí va despatxar amb aquella barreja seva de rigidesa i condescendència: Josep Maria Carandell, Víctor Mora i Maria Antònia Oliver.
En la perspectiva de més de tres dècades, les polèmiques del premi Sant Jordi del 1982 i del 1984 (el 1983 va guanyar Jaume Cabré de manera incontestable) s'han d'entendre tenint en compte el context de les guerres culturals d'aquells anys. Després del triomf de Jordi Pujol a les eleccions del 1980, es buscava enterrar la cultura de l'antifranquisme. Josep Maria Carandell era un home del Tele/eXpres, un diari que s'havia anat decantant progressivament cap a l'esquerra, autor de Las comunas, una alternativa a la familia (1972) , que va ser un petit best-seller. Maria Antònia Oliver havia participat en el Congrés de Cultura Catalana, se sentia propera als independentistes del PSAN. Víctor Mora havia estat militant del PSUC: a El tramvia blau explicava aventures de l'activitat clandestina i de la lluita sindical a l'editorial Bruguera. D'un cop, es desaven al calaix tres sectors actius de l'esquerra antifranquista. El sector pujolista (Faulí, Triadú, Carreras) va trobar un aliat cosmopolita (Jordi Llovet) interessat a demostrar el provincianisme de la literatura catalana. Quantes arbitrarietats es produeixen en nom de la puresa intel·lectual i de l'alta literatura.
Els escriptors que es presenten a premis literaris saben (o haurien de saber) el pa que s'hi dóna. De vegades s'hi guanya i de vegades s'hi perd, per raons difícilment objectivables. No crec que es pugui dir que a un autor li ha ensorrat la carrera deixar de tenir un premi. Però l'any 1984 Víctor Mora vivia un moment dolç, acabava de publicar Mozzarella i Gorgonzola, que és un gran llibre, i tenia una trajectòria al darrere que l'avalava: el premi Sant Jordi hauria estat un reconeixement merescut. No el va guanyar i l'obra posterior se'n va sentir: arraconada com a crònica política i en Víctor condemnat a ser sempre i en tot moment el pare del Capitán Trueno.”
***



                                                                              

"UNA BÈSTIA COBERTA DE SANG"

“UNA BÈSTIA COBERTA DE SANG”
*
19-11-16
*
“(...) El que em refermà de no tornar mai més a una cursa de braus no va ser, doncs, l’horror físic, la sang, ni la vergonya que em feia veure uns anglesos amb mirada dura, de menyspreu brutal, que havien arribat de Biarritz. No:  el motiu del meu desencant el vaig intuir de sobte: és impossible, avui, ignorar què significa el nostre gust per les “corridas”. No podem fingir que no sabem el que dissimula aquella multitud que udola d’entusiasme al voltant d’una bèstia coberta de sang. (...)” (Dins de “Reflexions de la jungla”, del llibre “Records”, de François Mauriac)
*
François Mauriac (Bordeus 1885-París 1970). Premi Nobel. Escriptor considerat catòlic. Un dels més grans de França.
            He llegit molt Mauriac. Ell i les seves Landes, pins i vinya, grans famílies de terratinents, drames intensos. “Nus d’escurçons”, “Genitrix”, “Thérèse Desqueyroux”,  “El misteri Frontenac”...
            Considero que aquest fragment, que no transcric sencer, és alliçonador al màxim. Qui no tingui aquesta lliçó apresa, que corri a posar-se al dia. ¿És possible que  un poble com l’espanyol, i part del català, sigui una jungla pel que fa a bestialitat i crueltat?
            *

Collage d’Ox

LLIBERTATS DE TARDOR

LLIBERTATS DE TARDOR
*
17-11-16
*
Ara caminem un paisatge de tardor i ens sembla que anem lleugers i som lliures. Com l’ocell que s’envola i l’esquirol que procura per al seu rebost.
            Colom es pensava que descobria l’Índia i es va equivocar. Aquests immigrants kurds amagats en un camió i trobats a Lliçà d’Amunt es pensaven que eren al Regne Unit o que hi anaven. Grans diferències, a fe. Un desengany. Per desenganys, ja no parlo de llibertats polítiques.
            Ni que no vulguem caminar, la vida porta allà on ella vol, tant si ens ve de gust com si no. Posem que em quedi tot el dia escrivint, com que ho faig de cara a l’est i estic asseguda; la Terra va fent la seva volta de nou cap a trobar en sol i primer em passarà per la nit, rodant rodant. Potser m’hauré quedat adormida sobre el teclat i em despertarà la llum matinal de la volta sencera. M’haurà portat, com cada dia. No hi puc fer res.
            Moltes vegades he dit que no som lliures. Ja veiem que no. Les mateixes servituds corporals que no podem negar ens ho demostren. Sóc lliure d’escriure o no, i el paleta que treballa sota de casa pot trencar una rajola si fa sabotatge a l’empresa.
            És tardor, la més bella de les estacions, i escric. Com cada dia, vindrà el carter. Arribaran correus digitals, també. Però un dia, encara que el carter truqui dues vegades, ja no el sentiré, ni podré veure quin correu m’envien per Internet.
            *
            Collage de la col·lecció “Paisatges caminats” 

GRÀCIES, SOM VIUS

GRÀCIES, SOM VIUS
*
13-11-16
*
Han passat coses grosses, aquests dies entre post i post. ¡Caram, si n’han passat! Per tant, poso unes cantores en acció de gràcies per celebrar que encara som vius. Tupés negres aquí, tupés rossos allà. Diuen que ningú s’ho esperava, ¡¡ai!!, minyonets, posem-nos cendra al cap.
            No vull dir cendra d’aquella, ja m’enteneu, sinó de la simbòlica de fer penitència. No una cara, sinó dues, bufonetes, punyeteretes, alliçonadores, polls que piquen més que cap, seran les que des de la ‘meseta’ faran miques i bocins les aspiracions de casa nostra. Com si aquí no tinguéssim aquell panot maquillat i delegat que ens porta com bens a l’escorxador, en fi, ja m’enteneu. La dona al poder. Aquí. Cendra, amics.
            I allà, com que se n’han dit tantes i grosses, però sembla que de moment el poble és lliure i el vot del Congrés també, doncs que se les componguin, com diu el refrany. A casa hem fet l’exercici saludable de, tant en un cas com en l’altre, mirar westerns, que en fan a dojo, i algun fins i tot passable.
*

Collage d’OX

"POLVO ENAMORADO"

“POLVO ENAMORADO”
*
2-11-16
*
El sonet de Quevedo s’acaba així: ”(...) Serán ceniza, mas tendran sentido. /
Polvo serán, mas polvo enamorado.”
            Així vull les meves cendres, quan algú les dipositi o escampi al costat dels ocellets que han mort abans que jo. I jo seré com ells, que volaven lleugers i un dia la vida cruel els va abatre a terra. ¿Vida mal dissenyada? No ho sé. Però com que Joan de la Creu diu que en la tardor de les nostres vides serem examinats d’amor, les meves cendres seran enamorades.
            Es parla molt de cendra aquests dies. I la institució que hauria de callar, és la que pontifica per no dir altra cosa vulgar. Hipocresia és haver cremat tants infeliços a la pena cruel de foguera per les seves idees i esventar les seves cendres. Ara manen que les cendres es recullin als columbaris. Els pares dominics, amb aquell furor als ulls, han excel·lit en atendre denúncies i torturar la pobra gent. I beneir exèrcits, ells mateixos lloant el sant Senyor dels exèrcits, fent cadàvers que es cremaven, anònims, o es podrien soterrats vora els camins. Supèrbia de l’Església oficial. Exhibeixen tantes relíquies dins d’ornaments de plata, or i pedres, i diuen que no es poden conservar a casa les restes funeràries. “Exemplum dedi vobis, vos ita faciatis”. Crist deia això, però no sé si serà possible seguir-lo, perquè ell no va deixar restes, oh paradoxa.
            Avui, dia de difunts, havia d’escriure aquestes línies. Que tots els difunts tinguin la pau i lleugeresa que es mereixen.
            *
Collage d’OX

SÓN VIUS



VIUEN
*
31-10-16
*
Penso que cal escriure o parlar dels primers i últims de mes: per fer projectes i per fer-ne balanç. Ara entrem al mes de les ànimes. Ja sé que la majoria ho ha oblidat. Però els escriptors, aquestes matèries immaterials les mantenim ben vives. No tant per creença sinó per motiu literari.
            Aquests dies el fum de torrar castanyes arriba al meu estudi gràcies a un grup d’escoltes molt actius. Des de la finestra els baixo una bossa amb els diners i ells hi posen les paperines de castanyes. Són bones i fan allargar la conversa a taula. Mantenen, també, la memòria.
            Escric coses de Rubí i m’hi aplico; vull dir que vaig amb cura, demano documentació als bons amics d’allà i en poso de la meva. No en va la iaia Lola era nascuda a Rubí d’una família coneguda, els Palet. De casada va anar a viure a Barcelona i, més endavant, a Tarragona. Des dels 11 anys vaig viure amb ella, però des del 1936 em vaig passar 25 llargs estius de la meva vida a Rubí, perquè els pares també hi feien vacances.
            La meva memòria de casa és fotogràfica. I els meus racons preferits van ser jardí, hort i bassa. Anàvem a les fonts amb una paperina d’anissos; visitàvem ermites, boscos i masies; algunes nits, els veïns trèiem cadires i fèiem tertúlia a la propera plaça de l’Aurora.
            Els avis viuen dins meu. Ja els vaig dedicar el llibre “Interior amb difunts” (Destino, Premi Josep Pla). Ara sóc jo que recupero un bocí del meu paradís perdut i em moc com una libèl·lula pels volts de la bassa ombrada pel codonyer. Faig una volada per sobre de Lola i de Gustau. Lola, molt dolça. Gustau, molt enèrgic. Sou vius.
            ***
Retrat de Dolors Palet Llugany als 17 anys.

Retrat de Gustau Xirinacs Raïmat, de Barcelona.

PASSA OCTUBRE

PASSA OCTUBRE
*
26-10-16
*

Les cireres d’arboç ja han encès
els focs d’octubre, i l’ocell
amb avidesa les tasta.
Bolets d’alzina, un toc grana,
sis fredolics fan rotllana
amb els barrets raspallats
i el grèvol, altiu, se’ls mira.
Enrogit per l’aire fresc,
el galzeran s’il·lumina,
mentre el bruc amb elegància
vesteix el bosc rosa i malva.
Ja es pon el sol, cau la tarda,
dorm la fruita i vetlla el vell
gall carboner en una branca.
*

OX

LA GRAN MASIA

LA  GRAN  MASIA
*
24-10-16
*
No és una endevinalla. ¿Algú em podria dir si encara existeix aquesta masia, i en quin lloc? És magnífica, però el gran retrat que en tinc, muntat sobre cartró, no porta data ni referència a persones i lloc. Per altres retrats que hi ha a la meva caixa, la foto podria ser de cap al 1906... M’han dit que no sembla que sigui a Rubí.
            Escric coses de Rubí, ara, seguint el fil de la meva estada allà 25 estius de la meva vida. Els seus anys joves, l’avi Gustau havia seguit fonts i masies, amb grups que portaven barretina i espardenya; les fontades, en deien. Després, el pare ens portava a totes les fonts hagudes i per haver: la del Bullidor, que abastia els horts del voltant. La del Feliu, la de Can Xercavins, la del Ferré... Ens comprava una paperina d’anissos de cal ‘caramelero’ i els barrejàvem amb l’aigua de les fonts. Portàvem gots, però sabíem fer gots de fulla de canya. Quan anàvem a Can Rosés, a la tornada el pare entrava al gran pati empedrat i saludava els masovers; els preguntava si podíem beure aigua de l’aixeta, a la pica del pati. A mi em feia una vergonya infinita, però ells enraonaven una estona i llavors, a punta de vespre, tornàvem a casa.
            Em diuen que moltes masies s’han enrunat. En canvi, els records d’infantesa no s’enrunen mai, gràcies al cervell que els ha mantingut intactes. Però, on deu ser la masia, si encara existeix?
            *



QÜESTIONS QUE PLANTEJA EL CONCEPTE DE REENCARNACIÓ - i 4

QÜESTIONS... - final.
*
18-10-16
*

22 - ¿On són les ànimes mentre no les instal·len als altres cossos on les han destinades?
23 – El científic Jeremy Havelyn sostenia que dins de la zona grisa destinada als cometes que fluctuen indecisos abans de llançar-se a la seva aventura solar i, en conseqüència, a la mort, s’hi dipositen, com en sedimentació, les ànimes rebutjades, inservibles o desqualificades. Com els mateixos cometes, contenen gel i pols primària, les escorrialles de la formació del sistema solar.
            23 – 1 - ¿Disposen de consciència aquests bocins d’experiments siderals?
24 – Reanimar vol dir recuperar l’ànima. La medicina dedica molts esforços a fer reviure ànimes. Als hospitals i clíniques hi ha sales de reanimació, on personal especialitzat s’afanya a recuperar ànimes que fugen o disposades a fugir.
* 25 – Si un reencarnat mascle passa a ser dona, ¿aquest fet pot ser considerat un càstig?
* 26 - ¿Com s’elimina una ànima?
* 27 – Els llibres són la vertadera reencarnació dels homes.
29 – Si un cos reencarnat sofreix el desgast natural de les vides que va vivint, ¿pot adquirir noves energies a cada reencarnació?
            29 – 1 - ¿O bé arrossega al nou úter aquesta debilitat que va en augment fins que falla?
* 30 – Una ànima sempre viu a cegues i no hi veu només que pels ulls d’una cara.

                              ***
Collage d'OX - Sèrie 'Cantores'




QÜESTIONS QUE PLANTEJA EL CONCEPTE DE REENCARNACIÓ - 3

QÜESTIONS QUE PLANTEJA EL CONCEPTE DE REENCARNACIÓ - 3
*
16-10-16
*
13 – Alguns dissidents creuen que a cada reencarnació es forma el cervell de nou i en           blanc. Ignoren la ciència acumulada que aporta l’ànima, formant un tot amb el cervell i transmetent-se de generació en generació.
14 – Una ànima reencarnada i amb memòria conté una paradoxa que pot resultar molesta i dolorosa i tot: l’ànima, no subjecta al temps per la seva pròpia naturalesa, es troba sotmesa a canvis temporals per culpa del cos a què ha estat destinada.
* 15 – El reencarnat amb memòria és un castigat sense culpa.
16 -  ¿Hi ha les ànimes justes per anar substituint els morts?
 17 – ¿Existeixen les ànimes comptades o se’n creen de noves segons les necessitats?
18 - ¿Els àngels tenen ànima? ¿Els àngels tenen cervell? ¿Són intel·ligents?
* 19 – Per a l’estudiós, dos reencarnats bessons serien una de les formes perverses de què disposa la naturalesa per castigar dues criatures per sempre.
* 20 – La natura, amb la seva abundor, destina els uns a la misèria inIcial i els altres al benestar des del començament.

21 - ¿Se suposa que una intel·ligència d’abast superior actua de manera arbitrària? Molts pensadors diuen que sí.

***
Continuarà.
Collage d'OX

QÜESTIONS QUE PLANTEJA EL CONCEPTE DE REENCARNACIÓ -2




14-10-16
*
Compte, benvolguts lectors, no us enganyeu. Aquestes qüestions no van pas adreçades als creients, que també són convidats a meditar-les, sinó als escèptics. Si no heu reflexionat mai sobre aquests temes, ara n'és l'hora.
*
Continuació del post anterior
*
...
8 – Una ànima hauria de pesar molt a causa dels coneixements adquirits. ¿Com es mesura aquest pes?
* 9 – L’ànima només ha estat pensada per habitar la Terra. Cap reencarnat ha trobat mai ànimes procedents d’altres cossos estel·lars.
10 - Les ànimes reencarnades durant segles, és a dir, molt treballades i viciades, ¿poden mantenir i transmetre, per exemple, la venjança a pesar que els cossos ja siguin pols?
10 – 1 - ¿Seria com l’angoixa del néixer transmesa des del principi, com explica Freud?
11 – Si un home pot ser reencarnat en animal, un gos per exemple, ¿què se’n fa, de l’ànima de l’home, cas que els animals no en tinguin?
            11 – 1 - ¿Com hauria de guanyar llocs l’ànima del difunt?
11 – 2 - ¿Com es podria acomplir la purificació creixent si no hi ha ànima que passi de l’un a l’altre?
12 – Les ànimes en proccessos de reencarnació no perden facultats.
        Són transparents però hi ha dubte si són inodores i insípides.        
        Estan dotades d’energia centrífuga i centrípeta. 

*
Continuarà
*

Collage d'OX

QÜESTIONS QUE PLANTEJA EL CONCEPTE DE REENCARNACIÓ


13-10-16
*
Estimats lectors,
a partir de primers del 17 Arola Editors em publicarà una novel·la que es titula (per ara) "Reencarnacions miserables".
Durant la gestació de la novel·la han aparegut algunes qüestions que recullo a part i que fan pensar. Les podem exposar en reunions, trobades, etc. Les he repartit en tres posts, el d'avui és el primer, i les poso a la vostra consideració.
*
QUESTIONS QUE PLANTEJA EL CONCEPTE DE REENCARNACIÓ

1 – L’ànima que surt d’un cos, ¿immediatament entra en un altre o no?
2 - ¿Per què les ànimes no recorden el seu camí per cossos anteriors?
3 - ¿De què serveix el pas d’un cos a l’altre si no en se’n guarda memòria?
4 - ¿L’ànima té sexe? El seu nom és femení...
5 - ¿Quan entra l’ànima al cos?
6 – ¿Les dones tenen ànima?
7 - Si una dona no té ànima, ¿pot acollir bessons mascle i femella?

            7-1- Problema afegit si no és una cosa ni l’altra.
Continuarà.

SANTORAL SEXISTA



SANTORAL SEXISTA
*
7-10-16
*
Els sants mascles del santoral no consta que siguin verges. En canvi, les dones sí. Algú me n’ha fet adonar aquest estiu, i em faig creus de no haver detectat mai aquest llenguatge sexista, aquesta anomalia. El que jo em miro és el del Calendari del Pagès. Potser per tenir-lo tan vist i assumit, allò de tota la vida, com el monument de davant de casa.
            Creureu que no té importància, però avui n’hauria de tenir molta, ja que es busca amb lupa la igualtat entre dones i homes. Doncs ja podeu mirar i remirar, que no hi ha cap sant verge. Dona sí, la que en sigui, perquè també hi ha viudes, mares, etc.
            Preguntat un senyor que hi entén, em respon que als homes se’ls dona per suposat. ¡Caram –penso- un altre privilegi mascle per part de l’Església...! És clar, ¿qui hauria de ser, sinó, que dispensi de la virginitat els sants barons?
            En canvi, continua l’entès, les dones cal que ho demostrin. ¡Fantàstic –torno a dir- mocadoret blanc tacat de sang, com fan certes comunitats per certificar que la noia ha estat verge fins al moment!
            En faig campanya, encara que el tema no m’afecti per altre motiu que el del llenguatge. ¿Cap dona d’església se n’havia adonat? No ho retrec, perquè jo tampoc. Però cal rectificar aquest tracte pejoratiu que es continua donant a les dones. Que la protesta arribi fins al Vaticà i, o treuen el “verge” de les dones, o s’ho posen també els mascles. Que ho demostrin.
            *
              



PASTORET I PENJAT

PASTORETS I PENJATS
*
29-9-16
*



“Pastoret d’on véns...? / de la muntanya, de veure el temps (...)”
            Això mateix, venim de la muntanya, de Mont-ral, i jo que volia veure pluja, n’he vist ben poca. Un parell de tronades, i ja està. I encara el foc a la llar dels últims dies feia companyia però era innecessari. Llàstima de llenya de ginebró que s’ha quedat per cremar, ves.
            Tot l’estiu sense Internet. I ara que som a Tarragona, em trobo que el router havia petat per un llamp rabiós que va afectar moltes cases. Estreno Internet, doncs, i us saludo amb ganes.
            Festes. L’11-S vaig ingressar a Joan XXIII a les 17,40 en punt, per a una prova l’endemà. Veia la gent com passava, banderes amb ànima. I el dia de santa Tecla, patrona de Tarragona, me’l vaig passar a Bellvitge senceret. Una prova d’aquelles contaminants, de positrons, etc. Una alegria, vaja, perquè de moment sembla que tot va bé.
            Arribem i l’amo del frankfurt de sota de casa em diu: “Aquest estiu ha estat l’hòstia de soroll. Fins i tot hi havia un conjunt que es diu ‘Aula del soroll’; llegeixi, llegeixi el diari i veurà com protesten els de l’hotel veí, etc. etc. “ Era l’espai Barraques, situat al Passeig de les Palmeres amb música alternativa fins a les 6 de  la matinada, més els que es queden borratxets tombant vàters portàtils, etc. Capital del soroll, nosaltres. I de la brutícia, per la pudor d’orins, restes llefardoses,etc. Sembla que aquest ambient “europeu” creix per tot Catalunya amb permís de l’autoritat. I ens embastardeix tots.
            *         
            He escrit. Segueixo un fil d’aigua, el rec que teníem  al jardí i a l’hort de Rubí. 25 estius de la meva vida allà. Prescripció facultativa: “escriu, i no diguis que escriuràs, escriu; sinó és del dret, de l’inrevés, i si no ho fas tan bé, ho fas més malament, però fes-ho.” I jo seguint el fil d’aigua del paradís perdut. Ja en parlarem.
            El 27, celebrem un acte ple d’alegries: sóc tarragonina il·lustre i col·loquen un retrat meu fet per Joaquim Icart a la sala de personatges il·lustres de l’Ajuntament. Sóc entre Rovira i Virgili i Pin i Soler. Els amics somriuen, ens abracem, ens retratem, tindrem una tardor de visites dolces i xerrades amables.  Com que el poble en diu la Sala dels Penjats, doncs ja hi som... Riem perquè sóc la primera a qui pengen en vida, diuen. Tots els qui pengen pel coll són vius és clar, però els pintats il·lustres solen ser morts, i jo encara no. Vespre ple a vessar d’agraïments. Ara ja pot ploure.
*
1- Les meves animetes de pedra (no són retocades)
2- Ja ha fruitat l’arítjol (sarsaparrella) i moltes baies vermelles.
3- Bosc de tardor.
4- Els del retrat a la Sala dels... bé, deixem-ho córrer.



  




EL RIU FESTEJA LA PEDRA



Ginesta als cims



                                                      Angèlica arcangèlica (umbel·lífera)


                     
                                 Mallador 1



EL RIU FESTEJA LA PEDRA
*
10-7-16
*
Us saludo, amics: hem tornat de Boí. Amb dos bastons he pogut pujar les escales de pedra del Camí dels Enamorats i poc més. Hem retrobat l’amiga Consell, mestressa de dos bars privilegiats, el Mallador 1 i 2: un davant de sant Climent, dins d’un jardí antic; l’altre davant de santa Maria, al poble de Taüll, sota els arbres d’ombra amable. Ella prepara un racó encara més ombrós i li dic que el podria batejar com “El racó dels poetes”, perquè li llegeixo el poema que va a continuació i explica que li agrada això que “el riu festeja les pedres”.
            Aviat pujarem a Mont-ral i de nou sense cobertura. Necessito bastó per pujar els tres esglaons de casa, però no per escriure, tal com em van manar, i en tinc ganes. Us deixo el poema del Noguera de Tor i retrobo la vostra companyia, que fa la vida més amable.
*
Ens retrobem de nou a la muntanya,
vola algun corb lluent per sobre els àlbers
i als jardins hi ha groselles i roses antigues.

El Montardo, superb, ens mira amb ulls de neu,
indiferent, com ho són sempre les muntanyes
quan hi posem els ulls i, encara més
si intentem dominar-les.
                                       Però som aquí
i ens trobem entre els prats d’escabioses,
polígales, ginesta, carolina i margarides.
¿Sents el riu com festeja la pedra?
Baixa de la neu fosa i s’ha tornat escuma.

Ens hem trobat aquí un any més,
els anys s’escolen com les aigües,
ningú, tret de nosaltres, en recorda el pas.

*

QUE S'ESTIMIN

QUE S’ESTIMIN
*
17-6-16-
*
És del tot natural que la Moreneta i la Xeperudeta s’estimin i es facin un petó, segons es mostra en un cartell valencià aquests dies.
            Els que fan servir llenguatge ridículament polític, que són molts, per dir: ells i elles, dones i homes, companys i companyes, nens i nenes, pilots i pilotes, per força han de dir, també: “estimeu-vos els uns als altres, estimeu-vos les unes a les altres”, i aquesta és la intenció del cartell. Naturalíssima. ¿Per a què tant d’enrenou? Jo procuro des de sempre no desdoblar el gènere.  Seguiu Carme Junyent, que n’explica sàviament les raons.
            *
            Dit això, m’acomiado per un temps dels blogs amics. Marxem cap a les muntanyes, primer les de prats més suaus, després les més eixutes, on no hi ha cobertura d’Internet. Tinc ganes de veure ploure. Fa mesos que no plou, aquí on som, i se m’eixuga l’esperit. En la propera reencarnació proposaré que m’enviïn a Astúries, terra dels meus avantpassats per línia materna.
            Continuarem les converses de blog a blog, estimada família. Cadascú explicarà les seves experiències gràfiques i escrites, i desitjo que les vostres siguin ben felices, resultat d’allò que us agradi. Si no es pot fer tot el que es vol, almenys que la realitat a l'abast sigui del tot amable.
            *

            El vals. Collage d’OX.

ANIMALS DE DIUMENGE



ANIMALS DE DIUMENGE
*
13-6-16
*
Camí del claustre ja en veiem un: el gat ros que ens observa, encuriosit, des d’un balcó entre flors.
            Al jardí del claustre hi ha moviment de peixos, merles, tórtores, coloms, algun tudó, pardals, falcies i, més amunt, gavines que vigilen.
            Sovint seiem als pedrissos a reposar una estona en el silenci, que convé tant en una ciutat de sorolls salvatges com la nostra.
            Llavors t’adones que unes altres bèsties arrapades al marbre de les columnes que sostenen els arcs t’espien amb un posat d’amenaça viperina. Les amansim, els passem la mà pel llom i mantenim una conversa que ens porta als escultors medievals que les van esculpir allà no sabem amb quines intencions. Penso que, amb els segles, els seus ullals i llengües ja no porten verí, i les acariciem per la seva impertorbable companyia.
*