ADÉU, MUNTANYA, ADÉU

 




       












1 - agost - 22

         ***

ADÉU,  MUNTANYA, ADÉU

 

              Vaig dir adéu a la muntanya quan encara no havia florit del tot: finals de juny primers de juliol. Alguns dies frescos devien retardar la florida de les margarides que cobreixen tota la falda dreta de la muntanya si vas per la carretera en direcció a Cavallers. A l’esquerra la Noguera de Tor acompanya el camí des dels peus del Como-lo forno fins alegrar les Caldes de la Vall de Boí. Flors i aigua omplen la vall estreta. Però hi havia abundor d’escabioses amb les seves papallones associades; de trèvols i ombrel·les variades, blanques i rosa. Fins i tot una moixera de guilla radiant vaig veure al marge esquerre.

              Dibuixar, escriure, retallar paper, conversar: una mansarda de fusta acollidora, monàstica i un parell de llibres. M’anava refent de dies enrere amb molta presència social acompanyada de dolors que van minvar però, ves quines coses de dir als meus anys, no han marxat del tot. I és clar, que no, diria la iaia Lola. I és que una nit, entre mig somni em despertava cridant la iaia. Riureu, però la cridava i obria els antics porticons del pis que ja no existeix. Si havia anat enrere, en el somni...! Que potser la necessitava, aquella companyia? Com ens retrata, el subconscient.

                                                                     ***

              Al prat,  a la gespa i al saló del Balneari hi havia els rapsodes. En secret, s’estudiaven els poemes per a un recital de vespre. Cadascú capficat en síl·labes, talls de línia, entonació, alceu bé el cap que no se sentirà: aquells petits advertiments abans de l’actuació. Tot va ser repassat i ben preparat: dirien poemes meus, com havien fet els dos estius anteriors. Van fer cartells a mà, es copiaven els poemes des dels ipads, un admirador portava, heroic, el gran volum “Óssa Major”.

              Els micro no funcionava, els llums on hi havia la taula amb prou feines, ja se sap, un lloc on cal improvisar ja va fer prou en posar un gerret amb flors i aplegar un públic devot que havia de forçar l’oïda. Però com que els rapsodes s’hi deixaven l’ànima, el públic va correspondre, bona gent d’estiu que escolta poemes com mira flors exòtiques que també floreixen per aquelles muntanyes.

                                                  ***

Sortir de la Vall acollidora fa tristor. Trobaràs la plana com si obrissis la porta d’un forn. Els dies són breus i els records llargs. Si no vaig errada, penso que era la més vella del recinte. M’agradaria retrobar la colla un altre estiu... i les margarides, i la petita mansarda enfustada i els rapsodes que ja s’han fet als poemes...

                                   ***

1-     Rapsodes a Boí.

2-     Soca amb llop.

3-     Petit collage: el pescador.