ESPERIT DE L'ÍNDIA

ESPERIT DE L’ÍNDIA
*
31-5-14
*
A l’Índia espiritual i llunyana, mirall i refugi dels nostres creients, han estat terriblement assassinades dues nenes. Em respondreu: ¿només dues? Ja ho sé, són moltes més. I han estat violades. ¿I això significa alguna cosa, a l’Índia? És el pa de cada dia... També ho sé. Però aquest cas, en una de les llunyanes províncies, té alguna cosa de més repugnant i verinós, per a mi. Índia d’olor de foguera, de cel blau indi, de pudors d’orins, d’encens, de perfums penetrants i de bostes de vaca. De la vida de la dona, més insignificant que la defecació de la vaca.
            Dues nenes, a la nit blau d’indi, han estat sorpreses als patis de casa seva, violades i penjades. Roba blanca tacada de sang. Flors del mes de maig sense acabar-se d’obrir. ¿A quin déu han estat ofertes? ¿Per a quin déu han estat torturades? Esperit de l’Índia.
*

Dibuix d’OX

FIGA ADORMIDA A LA MURALLA

28-5-14
*
FIGA ADORMIDA A LA MURALLA

La noble pedra daurada
de banda del sol ixent,
sosté com pal de bandera
una esplèndida figuera
sobre un còmode alambor
dalt de tot de la muralla.

L’ombra verda, acollidora,
amagava aquella tarda
un jovencell adormit,
de pell molt fina, calçat
amb la sandàlia romana.
Duia una túnica breu
que el zèfir, jugant, alçava.

Amb el cabell arrissat
i al cap una cinta blava,
semblava tret d’un relleu
d’efebus amb flabiol
i sàtirs amb peu de cabra.

Deia que a la migdiada
el ventijol descobria
les riques figues de l’arbre
fetes de mel embriaga,
i alhora les del vailet
que dolçament somiava.

Papallones, pardalets,
vespes airoses, la merla,
les mosques i les formigues,
s’aturaven un moment
per admirar tantes figues,
sense atrevir-se  picar
les més verdes, adormides.

La font de teules rajava,
el sol tombava a ponent
Minerva tot s’ho mirava
amb posat condescendent.
*

Lo Gayter del Balcó

EL MACABRE

DEL MACABRE
*
25-5-14
*
Muntanyes de restes cadavèriques, senceres o esbocinades i en putrefacció s’amunteguen a la Complutense, provinents de la Facultat de Medicina. Un excés de cadàvers donats per a investigació esperaven el dia del judici en secret, fins que la pudor els ha delatat. Ara són classificats com a residus de classe 6. Descoberta la troballa macabra, ens informen que els mateixos treballadors han hagut de trossejar els cadàvers per tal d’allotjar-los en contenidors i portar la càrrega contaminant i infecciosa a la destinació final. I, ¿quina ha de ser la destinació final? Ni cel ni infern, sinó l’empresa Conseur d’eliminació de residus, de Constantí, a tocar de Tarragona. Alegre notícia, la que ens faltava, a fe. A partir d’aquí, els afeccionats a la novel·la negra ja tenen tema: un fill que demana el cos de son pare, les aparicions de Navamorcuende, que ja denunciaven el cas però que van ser exorcitzades, i un llarg etc.
            Per altra banda, contínuament són buscats per boscos, camins, rius i llacs difunts que no apareixen. S’excava per trobar fosses comunes dels temps de la guerra, i cossos de noies, nens i dones assassinats recentment, sense resultat. De manera que uns es fan fonedissos i els altres se’ns manifesten com en les danses de la mort, en tirereta. Sabem que jaios i jubilats sobrem, perquè el govern ens ho diu cruament a la cara. Però es veu que també sobren els morts. Demano un nou sistema d’assumpcions i ascensions, a fi d’alliberar-nos de tanta càrrega macabra.
            *

            Obra de  Marina  Abramovic.

SABER MIRAR

SABER MIRAR
*
23-5-14
*
“(...) El dietarisme d’Eugeni Perea i molt particularment aquest “Quadern d’interseccions” descansa més sobre l’interès de la mirada que no pas sobre l’excepcionalitat de les coses mirades (...)” Són paraules de Joan Maria Pujals en la presentació del llibre “Quadern d’interseccions”, d’Eugeni Perea, riudomenc il·lustre i, per tant, Escriptor del Camp.
            L’interès d’una mirada nova sobre qualsevol objecte o figuració, és sempre original: com diuen de l’aigua dels rius, no és mai la mateixa; després de nosaltres, qui miri no ho farà d’igual manera. I aquesta forma de mirar és la que fa únic un llibre. Pot explicar belleses monumentals o el pas d’una sargantana a la pedra calenta: el que l’escriptor digui –si és bon escriptor- adquireix nous matisos a cada obra i en cada autor.
            Els dietaris m’han interessat sempre, tenint present la censura pròpia que cada escriptor hi aplica i la nul·la preferència dels lectors actuals per aquest gènere. Però els dies no s’aturen i les paraules tampoc. Hi ha qui troba gust en el temps de mirar i pensar, i altres que es deixen atordir amb milers de tuits tan ràpids com un eixam d’estornells al cel de tarda.
*
Un dels brolladors del jardí del claustre de la catedral de Tarragona.


            

L'OFEC DE LA CULTURA


L’OFEC DE LA CULTURA
*
18-5-14
*
Qui els ha vist i qui els veu.
Ofegats entre el mes dels romans i les processons de tapes i cervesa, el futbol i el turisme, els Premis Ciutat de Tarragona de Lletres, que un dia van brillar amb llum pròpia, avui jauen ofegats gairebé al fons del mar.
            Ja el flamant anunci es fa ver afegint el segellet en diagonal que es pot veure (o gairebé no) sobre una actuació de Maria del Mar Bonet. Així, de gairell, avergonyit, com qui no vol la cosa. Del cartell ja s’havien suprimit alguns premis, perquè la Cultura no és sant devocional de la ciutat, encara que podria ser-ho d’altres llocs des d’on els escriptors participin, que per això sempre s’escriu amb esperança.
            El Punt/Avui ens informa que el Pin i Soler de novel·la, que potser es considera el més important, perquè de la poesia i de les memòries ja no en queda rastre, és declarat desert. ¡Ohhh! ¿I per què? La regidora de Cultura diu que: “No ha estat per manca de qualitat de les obres, sinó perquè hi ha hagut diversitats d’opinions en els jurats.” ¡Ahhh! ¿És que els jurats han estat sempre i en tots els premis haguts i per haver d’acord des del primer moment? Si aquesta diversitat precisament ha d’enriquir el veredicte... quan la discussió és honesta, és clar. I resulta que qui ho ha de pagar és una o més obres que, diuen, tenen qualitat... Any estrafolari, aquest 2014.
*
*Fragment del programa general que anuncia totes les sessions teatrals de la ciutat. Ja en vaig posar uns altres fragments al blog, titulats “poesia de programa”.
*Collage d’OX
 

HOMES, DONES I POETES

DONES, HOMES I POETES
*
16-5-14
*
Les comarques de Tarragona ja tenim un nou rècord: de cada deu casaments se’n desfan vuit. Cal comptar que si les parelles desfetes es casen per segona vegada, la despesa per casaments augmenta i els comerciants hi guanyen, dic jo.
            Ara unes paraules per justificar els poetes insatisfets i enamoradissos, com ha dit Alain Verjat en referència a Pierre de Ronsard (1524-1585), però que es poden aplicar igualment amb tota propietat als amants i als poetes nous de trinca: “En una època que, com les roses, tot s’està tornant fràgil, fugitiu i mortal, parlar de les flors, del sol, de l’estiu i de les forces de la vida, dels astres que ens governen, i de les passions que ens exalten, no és, al cap i a la fi, res més que intentar conjurar les forces que, des de dins i des de fora de l’home, es confabulen per eliminar-lo de la creació.”
            ¿Quines són aquestes forces? ¿Dones malvades? ¿Homes sabatots? ¿Internet? ¿Els déus envejosos?
            *

            Postal italiana il·luminada a mà, del 1890. Arxiu familiar.

EL MEU COR

EL MEU COR
*
13 (i dimarts) -5-14
*
La poesia porta sempre moments feliços. Preparo unes paraules, obro el llibre de poemes i em trobo una exacta definició del meu cor. La va escriure Robert de Montesquieu (1885-1923), un aristòcrata refinat i, diuen, extravagant, de finals de segle a París. Si era extravagant, també devia ser molt profund, perquè va escriure aquestes paraules que copio, i que són fragments del poema sencer. Val la pena reflexionar-hi, perquè cal ser lúcid per dir: “abans de pensar, se sent bé que s’estima”; i per creure que el cor, com el cim, encara  en la mort durà la nostra flama...
                         *
“ El meu cor és un lloc tutelar i profund,
i mai no s’hi marceix o confon cap record;
en tinc de més antics que la meva memòria,
perquè abans de pensar, se sent bé que s’estima.
                                   (...)
El meu cor és un cim solitari i semblant
a les fidels muntanyes, que conserven el sol
fins quan ja s’ha allunyat, deixant el cel sense ànima,
i en la mort, encara, durà la meva flama.”
                                     ***

Fotografia Ramon Torrents –Exposició de llibres d’OX al Pati de la Diputació de Tarragona.

PLORAR

PLORAR
*
10-5-14
*
Ja al quiròfan (segons Coromines un espai on es treballa amb les mans i que té vidrieres per a llum i per a observació), i començades a clavar diverses agulles a les dues mans, em van fer seure i corbar l’esquena per facilitar l’anestèsia epidural. Tenia jo l’infermer davant, que em va dir: “agafi’s així al meu braç per mantenir l’equilibri”. Llavors, amb el cap acotxat i corbada endins, em va venir un plor incontenible que vaig deixar anar procurant fer silenci, però amb sanglots que no podia evitar, fins que allò es va estroncar. Vaig sentir que l’infermer deia a algú que treballava a la meva esquena: “és que està plorant”. Potser no m’estava prou quieta i l’altre devia preguntar-se què passava, allà.
            Un cop recordat i explicat als familiars, he rigut (no pas avergonyit) cada vegada de la meva feblesa. Pobre Joan, que es diu l’infermer, un veterà encarregat del control de l’equip. Però aquest Joan en deu haver vist de tots colors, per recordar-se que una jaia li plorava a l’espatlla. I és que, vulgues o no, la tensió acumulada de l’acte del dia 5 i la de l’operació, que no he de negar que encara que et facis la valenta, va per dins, esclataven damunt de Joan. En aquella posició forçada, jo li anava dient: “... és que em sento tan desvalguda...”
            Tot va anar com una seda, i ara sóc la viva imatge de “la dona, amb la pota esquerdada i a casa”.
            Víctor Pàmies, docte expert en refranys, em va dir que com que gairebé tots provenen del llatí, es poden dir tranquil·lament els mateixos en diverses llengües, sense por de plagis inadequats.
            Això i que a la vida te’n toca una de freda i una de calenta, i a vegades més de fredes que de calentes. Ara toca Enrico al Passeig amb el seu salteri, i Norbert fa bombolles, i és el mes de maig, el de “Les flors de maig” que avui ningú no recorda, malgrat somrigui la la blanca xeringuilla i les noies en flor.
*

Dibuix d’OX

ROSES VENIEN DE LLUNY


ROSES VENIEN DE LLUNY
*
6-5-14
*
Madrigal d’agraïment.
*
De lluny van venir les roses, roses d’olor, xeringuilla,
roses de cuixa de nimfa, nimfa també qui les duia.
Roses i roses amigues, i si hi ha algun roser mascle,
prou també s’hi afegiria. Tota la sala era plena,
la de la Diputació, que tot l’ample resplendia:
l’Olga exposava els seus llibres, i uns prohoms de sàvia estirp
belles paraules tenien per parlar dels anys i els versos,
de novel·les de combat, de les universitats,
que universals ens voldríem, i aquesta la nostra llengua
és una au que encara es cria fins que amb les ales ben fortes
pugui fer la seva via. Parlem de literatura,
d’un acte que ahir aplegava tots els “de lletres” i a més
l’estol d’amics que floria com correspon a aquest mes
de les flors i l’alegria. A tots els quedo agraïda,
que demà, set i dimecres, el genoll m’han d’operar
perquè pugui caminar i anar i venir entre paraules,
roses, mar, ordinador i la vostra companyia.
*
OX
*

Roses del jardí d’Olga Suárez, de Benicarló, dilecta alumna i estimada rapsoda. 

OBRA I FIGURA


OBRA I FIGURA
*
2-5-14
*
Dilluns que ve, dia 5, em passarà la vida literària per davant dels ulls. La Diputació de Tarragona, atenent una iniciativa de bona i ferma voluntat, i la Universitat Rovira i Virgili, han volgut organitzar un acte amb el títol que esmento. Hi haurà parlaments entranyables i al preciós pati cobert s’exposaran els meus llibres, alguns molt especials per a mi. Aquesta serà l’ocasió que tindré per comptar-los, perquè no en sé el nombre exacte i, a més, sempre balla el que tens a l’ordinador i el que és a ca l’editor. A la tardor, Publicacions de l’Abadia de Montserrat editarà un llibre amb els estudis que diferents experts hauran fet dels aspectes diversos de la meva obra. Gràcies a tothom per la seva dedicació.
            El fragment de collage reproduït a la targeta forma part d’una col·lecció que vaig titular ja fa temps com “Autobiografia”: m’havia proposat fer una sèrie que representés la dona gran que contempla la nena que va ser. No que fossin retrats meus sinó que em figuressin a mi i el meu entorn. Quan buscava les imatges apropiades, segons com em venia el plor. Com el d’aquesta dona que vessa una llàgrima blava quan es pensa com la neneta que dibuixava i escrivia els seus quaderns i que ja començava a tocar el piano. La nena era dins seu. Com més anys fas, més colors té la memòria.
*