RETORN AL BALCÓ

*
Com no podia ser d’altra manera, el retorn al Balcó després de la llarga estada a Mont-ral ha estat com trobar cadàvers per tota la casa: el ‘router’ espatllat, segurament per un llamp, però sense que l’operari comparegui per canviar-lo: ai, l’addicció a Internet... Els dos congeladors es veu que també s’havien paralitzat i descongelat per tempesta; quan algú a mig estiu es va adonar que no hi havia llum a la nevera, va alçar l’interruptor sense comprovar res més i es va recongelar tot el que s’havia florit i podrit. L’aire condicionat també havia fet figa, però sembla que el van arreglar el mateix dia que tornàvem. Dic ‘sembla’ perquè encara no m’he atrevit a engegar-lo. Les dues piques de la cuina estan embussades al màxim. La màquina fregaplats fa un curtcircuit i salta el diferencial. La terrible traca amb “efecte terratrèmol” que van disparar diumenge passat va fer caure un quadre que va quedar matxucat i amagat darrere de l’escriptori, deixant un forat a la paret que no compreníem. M’he quedat perplexa com l’esquelet que mira les restes.

Avui per fi, ha arribat un ‘router’ nou per missatger i les instruccions per telèfon; després d’una llarga dosi de paciència per part de la noia de Telefònica que m’atenia, hem aconseguit que Internet funcionés. I aquí som el blog i jo en una situació anímica contradictòria, de paràlisi i treballs forçats.

La resposta del meu cos subscriu totalment la carta d’un lector de National Geographic que comenta un estudi sobre la son i l’estat de vigília: “ La investigació de la son seria més productiva si aquesta fos considerada com l’estat normal d’un organisme que es desperta per situar-se en posició d’alerta induït solament amb finalitats concretes, com alimentar-se, reproduir-se o defensar-se. Realment hi ha poques raons per mantenir-se despert, si no és en cas de necessitat. D’altra manera, la vigília plena constitueix una despesa d’energia. Els gats i els bebès ho saben.” A estalviar, doncs.
*
Dibuix de El Persas per a un conte dominical a l’Avui. L’esquelet d’Horaci és un personatge meu que apareix a contes i novel·les. És savi, amable i bon conversador.
*

SONET DE DIUMENGE AL CAMP

*
Els lectors saben que no tinc per costum copiar poesia meva al blog. Poques n’hi ha, tret de les jocoses del GAITERO. Però un col·lega fa temps que em desafia a escriure un sonet pensant que no me’n sortiré. El sonet, si no es té altre joc expressiu, és una forma més aviat encotillada i mecànica, i cal gastar variat i ric vocabulari perquè no et trobis presoner de la rima. Elogio els sonets de Shakespeare com uns dels més bells de la Literatura. Però més endavant les formes de l’art es van obrir, com per exemple en la pintura de Frans Hals, que se’ns demostra lliure en pinzellada dins de la natural evolució de l’art. Sortosament tot conviu, i això és bo. A mi em resulta més fàcil escriure sonets que no pas la poesia que normalment treballo i de la que ara he acabat un llibre. Per fi li he enviat el sonet, que us convido a llegir:

*

SONET DE DIUMENGE AL CAMP

Un sonet de diumenge em porta el vent
quan el dia es comença a desvetllar:
quatre colors al vidre, el pa calent
i un concert matinal per escoltar.

De la finestra oberta arriba el sol
i l’olor de l’alfàbrega florida;
blanca la llum que es vessa en el llençol
i un vol de corbs sobre la vall dormida.

Del romànic llunyà sonen campanes
i en l’aire nou, a penes lleus, plomoses,
brillen com ales d’àngel les vilanes:

àngels o bruixes són, errants i blanes,
amb les volves dels àlbers, lleus, sedoses,
neu de l’estiu que arrela a les solanes.

*
OX- Mont-ral, 27-9-10
*
Foto: Pinya amb bolets. OX.

MANN / GOETHE

*
Mont-ral, 26-9-10
*
Si alguna vegada hi ha hagut un tracte més dissimuladament cruel d’un escriptor vers un altre, aquest el conté l’obra “Carlota a Weimar” (Edhasa), de Thomas Mann, sobre la persona de Goethe. Vaig començar a llegir l’obra amb precaució a causa de l’estil encarcarat i pompós: Mann reprodueix les formes dels dies de Goethe, amb una literatura expressament i completament artificiosa i uns tractaments temporals inversemblants. El traductor també hi posa la seva part i es nota. Acceptada ja aquesta condició, comprovo que la profunda perspicàcia, l’estudi minuciós de caràcters i la penetració fiblant de la societat que ha elevat Mann al lloc imprescindible de la literatura alemanya que ostenta, tota aquesta saviesa ja observada en les seves grans obres, aquí es vessa sobre la figura de Goethe, l’únic, el gran, el déu, l’intocable, l’adulat, el favorit. S’hi vessa amb el sarcasme i la malícia més refinats, més recargolats, més profunds i totals, amb un odi verinós que s’ha d’anar descobrint darrere de cada paraula florida, de cada discurs i actitud servils dels que acompanyen el geni, dels que li fan de coixí, o sigui, tothom. Admirador de Napoleó, com tants altres artistes i polítics, Goethe fa una befa sagnant dels jueus, alhora que intenta preservar la superioritat alemanya amb complicades justificacions científiques, perquè ja era sabut de tothom que ell dominava tota matèria celestial i terrenal. A fe que no havia llegit obra semblant que, ornant-lo, despulla un personatge llavors considerat intocable i el mostra al lector perspicaç en tota la seva cruesa, això sí, revestida de seda i plata. És d’aquesta manera que també se’ns revela Mann amb tots els seus complexos i les ambicions, amb les fílies i fòbies que, en el cas que tractem, ocupen la impecable erudició de l’autor a mostrar un negatiu monument literari del mite Goethe.
*

Il·lustracions gentilesa d'Israel Clarà

EL CALIU I LA CENDRA

Mont-ral, 25-9-10
*
Tres mesos justos per Nadal i acabem d’encendre el primer foc a la llar. Ja enyorava aquesta carícia lateral de les brases a l’esquena quan em giro al sofà. Com que ha entrat mestral fort, al menjador teníem 18 graus, i era poc. Aquesta casa d’estiu no aïlla, encara que fa molts anys hi havíem passat hiverns durs, al temps de les bosses d’aigua calenta als llits i alguna estufa elèctrica i de butà. Ara no hi pujo en tot l’hivern. No tinc tanta predisposició al sacrifici.

L’ideal pels focs a terra és un escó. L’escó, si és alt, protegeix del vent d’escletxes a finestres, portes i balcons. Perquè allà on no hi ha calefacció, si t’escalfes les cames i la panxa se’t glacen el nas i les orelles. Primer hem cremat els poms d’espígol sec de l’estiu passat, per encendre amb les pinyes, que fan bona flama. Després les branques primes i, de fons, els troncs gruixuts, que mantenen el caliu. La cuina de les brases és tota una altra història afegida: des de l’aparell de ferro giratori per les torrades, passant per graelles i estris diversos fins a les patates, carxofes i moniatos a la cendra. I la pell de taronges al foc, olorosa.

Aquest caliu i aquesta cendra també són símbols perquè, com predeia Ventura Gassol, de La Selva del Camp a la seva Elegia Tardoral: “(...) sota de les cendres hi ha el caliu / que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda” (...) Així sia pels que ens costa perdre del tot la fe malgrat els mítings.
*
Foto de V. Roca

S'ACABA

*

Mont-ral, 24-9-10
*
S’acaben els dies de passeig pel bosc profund. No podem tornar a casa de Tarragona fins dilluns al matí, perquè per diumenge han anunciat una tremenda traca que s’acaba, diu el programa, amb efecte terratrèmol, i és just davant de les nostres finestres. Tinc tanta por que no sé on amagar-me, i trobo que cada dia ens tornem més bàrbars en les diversions sorolloses: força decibels impulsats per l’Ajuntament, que ens vol fer embogir a veure si la gent pacífica ens morim d’una vegada.

En aquest toll, brut de rebolcar-s’hi els senglars, s’hi reflecteixen els Motllats del fons: aquesta paret pètria, alta, ampla i plana per sobre, on la gent sovint es perd. A banda i banda del camí que hi arriba fins als peus, el bosc enfosquit per la densitat vegetal ara fa olor molla de molsa i pinassa, però encara no ha sortit cap bolet, ni bo ni dolent. Dies enrere hi va haver alguns pebrassos. Cal esperar l’efecte de la pluja. Però ja tinc ganes de tornar als quarters d’hivern.

*

Foto V. Roca

CONTE DEL NÚVOL NEGRE

*
Mont-ral, 22-9-10
*
Una vegada hi havia un núvol espès i fosc. Havia començat petit com una ala de mosca, en fredes terres siberianes. El vent el feia córrer i córrer. Per allà on passava s’anava engreixant de tant beure en llacs, rius de tots colors, mars petits i grans i encara en petits estanys on pasturaven rens, vaques, iaks, brúfols i nyus; en pantans on s’enfangaven els hipopòtams i lliscaven els cocodrils; en maresmes remogudes per flamencs i martinets blancs. Un migdia, quan ja portava tots els colors i tots els fangs de mig món, es va sentir cansat i es va ajeure sobre Mont-ral.

Se’l podia veure com es deixava anar a la Dent de Llevant, i semblava que pins rojalencs i xiprers l’havien de punxar, de tan baix com s’arrossegava. La gent es va tancar a les cases, on encenien llums i llars de foc. Els nens es ficaven al llit de por que tenien, perquè la panxa del núvol havia començat a bramular amb trons i semblava que movia tota la muntanya.

Serena, de vint-i-vuit anys, vivia amb la seva filla Aura, que en tenia deu, i somreia mirant el núvol com s’aclofava a les teulades. Totes dues hi estaven bé, a la casa, revestida de fusta d’avet, amb coixins flonjos i una llar de foc on cremaven ginebrons ben perfumats i l’espígol vell que guardaven. “No tinguis por, Aura, que jo sé parlar amb els núvols. Ara sortirem a tocar-li la panxa”. Dit i fet: van sortir al jardí, on el núvol ja arribava a terra i humitejava les petúnies. “Mira, el deixarem entrar, només una mica”. El núvol, en forma de boira espessa i humida, es va estrènyer per poder passar i es va aturar davant de la llar de foc. Se sentia calentó com un gatot satisfet a qui graten la panxa.

De núvol ja no n’hi cabia més, a la casa, però Serena no tancava la porta. “ Estic tan cansat... Si em deixeu reposar una mica aquí dins, marxaré sense fer trons, ni calamarsa.”, va prometre el núvol negre. “I tant, que sí, però ens has d’explicar històries d’allà on has passat”. El núvol explicava, explicava, no acabava, i s’anava adormint vora la llar. A mesura que entrava, el foc l’anava eixugant, i Serena crema que cremaràs llenya de ginebró i d’alzina, que és forta. Fins que, passada una bona estona, tot el núvol negre s’havia desfet per efecte de les flames, i el vapor fugia xemeneia amunt, blanc i lleuger com una ala de gavina, fins al mar. Ja no hi havia núvol negre, i Serena i Aura se’n van anar a dormir, havent gravat les històries del núvol, que n’anava ple.
*
Original i foto d’OX.

AVUI, TARDOR

*
Mont-ral, 21-9-10
*
Tradicionalment avui entrem a la tardor, quan el bruc floreix per tota la muntanya en delicats matisos del rosa al malva. Primavera d’hivern també, esmentada pel lúcid poeta Joan Vinyoli. Una de les èpoques més interessants de l’any per a nosaltres, poble que madura lentament, intel·lectual en potència, demòcrata amb poca convicció i dividit en faccions irreconciliables de fet. Precisament la lliçó que ens ofereix la Natura, de la que formem part encara que alguns en reneguin, hauria de ser ensenyada a escoles i universitats, i no cal que ara l’expliqui: amb observació i acció n’hi ha prou.

Per això avui manllevo les sentides paraules de l’excel·lent poeta William Ospina (Tolima, 1954. “Poesía 1974-2004” Ediciones La otra orilla.) “(...) aún puedo nombrar los limones y el vino / que al final se unirán en su amargura, / ven y contemos todavía los hilos de la luz de septiembre / antes de que los corte la tijera de octubre. / Hay un gran espectáculo en el cielo: una nube, / gózala junto a mí antes que arrecie el viento(...)"

Les dedico a la dona pensarosa resplendent de maduixes (1), que abraça un llibre de poemes abans de ser devorat per l’últim foc de la inconsciència. Com Ospina, comptem encara, si és possible, els versos de setembre que la tardor il·lumina.
*
(1) La maduixa és primaveral, però ara tenim fruita variada tot l’any, arribada de llocs remots per a paladars capritxosos.
*
Collage d’OX per a “Últimes llums”

SÍ, BWANA (O LA PARAULA DE DÉU)

*
Mont-ral, 20-9-10
*
L’Arquebisbe de Tarragona fa a les pàgines de l’Avui unes declaracions sorprenents. La notícia es presenta en fragments i entre cometes, volent dir reproducció literal. Alguns paràgrafs els estalvio perquè corresponen a la doctrina de l’Església, que ell naturalment sustenta. Però diu el diari: “... fins i tot subratlla (l’arquebisbe) que els ciutadans han de considerar les autoritats civils “” els seus superiors com a representants de Déu””. (“Caudillo por la gracia de Dios”, ¿us sona?)

Ara resultarà que he de córrer a posar-me de genollons davant del meu Alcalde o del President de la Diputació i dir “Sí, bwana”, o amen, amen, a tot el que se’ls ocorri decidir. Això voldrien els polítics i els religiosos: ciutadans submisos i que es pleguessin a totes les seves exigències. D’aquesta actitud se’n diu idolatria i despotisme. O és que són uns santets que pixen aigua beneïda els mandataris de la Santa Seu i els polítics que aviat es presentaran a les eleccions... Ja han passat els temps de combregar amb rodes de molí.

¿Qui gosa assegurar que parla en nom de Déu? ¿Qui s’atreveix a atribuir-se la veu de Déu? A Déu ningú l’ha vist i no el coneix ningú, cosa admesa fins i tot per Tomàs d’Aquino en els seus últims dies. ¡Quines declaracions de supèrbia, els que s’investeixen ells mateixos com a representants de Déu!
*
Collage d’OX sobre una obra de Equipo Crónica en homenatge a Ramon Casas.

BLANC I NEGRE

*
Mont-ral, 19-9-10
*
Avui us ofereixo el contrast de colors que la Natura disposa en les seves obres sempre admirables.

Divendres, dia 17, a Mont-ral va fer una tempesta impressionant, amb prolongat parament elèctric, pluja abundosa i calamarsa. Un racó del nostre jardí mostra la calamarsa que lapida les petúnies i els cosmos florits i els masega sense pietat, com un vestit de seda estripat després d’una orgia. Blancs cristalls glaçats, diamants fugaços, admirats per pocs i temuts per molts.

Aquest dissabte el bosc és net i brillant, amb la pinassa arrossegada formant ones encallades a les arrels del camí. Amples tolls serveixen d’esbarjo als senglars, que s’hi rabegen amb gust. A més de senglars i guineus hi ha cabres, i la imatge negra i arrodonida dels cagallons ben formats és el contrast que us deia: blanc i negre. Avui no parlo de matisos.
*
Fotos V. Roca

POBLENOU

*

Mont-ral, 18-9-10
*
Aquí ens podeu veure a l’escenari del flamant Centre Cívic del Poblenou, que regeix la Coordinadora d’Entitats. Dins els actes nombrosos i diversos celebrats als carrers i centres de la població, un grup de persones amables, enteses i interessades en la poesia van organitzar un acte molt emotiu, lluït, ben preparat i molt participat: l’activista cultural i amb gran experiència radiofònica, Maria Assumpta Bruguera, en un “tour de force” notable va dramatitzar la meva vida i poesia, a partir de “Óssa Major-Obra Completa”(Òmicron). La podem veure a la fotografia superior, amb la sensible guitarrista Núria Bonet, que va acompanyar tota l’actuació. Entre Maria Assumpta i jo, el cordial artista fotògraf Xavier Saragossa, que va il·lustrar amb belles vistes el meu camí personal literari.

La fotografia inferior l’he posada perquè mostra aquells moments efusius de tot acte quan s’acaba amb èxit: presentacions, agraïments, petons i abraçades, preciosos poms de flors, intercanvi de targetes i l’atenta paraula del Director de la Coordinadora, Josep Alòs. Amb mi, Francesc Narvàez, l’eficaç Regidor del Districte. “No et pensis que tots t’obliden, Olga: nosaltres t’estimem”, deia somrient Maria Assumpta. Que tanta gent ben disposada et digui que t’estima, de veritat conforta, realment consola, et retorna el gust de viure. Gràcies, gràcies de tot cor, Poblenou.
*
Fotos V. Roca

CRÒNICA DEL REI

*

Mont-ral, 16/17 – 9 – 10
*
Llegeixo en el blog “D’allò bell, d’allò sublim”, curosament conduït per Helena Bonals, que a La Caixa s’ha inaugurat una exposició amb obres de l’Equipo Crónica. Aquest grup d’arrel valenciana ja ens va sorprendre a finals dels 60 fins el 1981 per la seva atrevida, lúcida i consistent originalitat crítica. Tinc alguna obra seva reproduïda en un catàleg de subhastes, i me’n serveixo per muntar alguns collages. Helena Bonals m’hi ha fet pensar, avui, i he buscat Felip IV retratat per Equipo Crónica. La figura parla per ella mateixa. Jo només he hagut d’escampar una mica més la sang, també sobre unes quatre barres d’en Tàpies, i sobre un Descendiment del s. XVIII. El rei trepitja amb crueltat símbols i compassions.
*
Collage d’OX

RÈQUIEM PEL LLIBRE (CATALÀ)

*

Mont-ral, 15-9-10
*
Ahir em van donar la mala notícia que la històrica i important distribuïdora de llibres L’Arc de Berà ha fet fallida. I amb ella la meritòria llibreria Ona, seu del llibre en català. El concurs de creditors aplega importants editorials, grans i petites, que alhora es veuran obligades a esperar miracles o a desaparèixer del mapa. Representants dels editors van visitar el Conseller del ram qui, segons informacions prou fidedignes, s’ha desentès del cas. ¿El llibre? ¿El llibre en català? Au, va, homes i dones, a fer punyetes. No hi ha calerons, encara que sí que n’hi continua havent per a les despeses sumptuàries i electorals dels polítics.

Em respondreu que hi ha necessitats molt més urgents que escriure, editar, distribuir, vendre i llegir llibres, que és la cadena que ha de tenir en compte un escriptor quan s’hi posa. I tant, que sí: hi ha gent que passa gana i no té sostre. “Primum vivere, deinde filosofare”. Però havíem quedat que Catalunya era un poble culte. Just. Un poble culte que no llegeix, que deixa enfonsar la seva llengua i la literatura en general. Vivim en un autoengany, en una paradoxa i en una crisi que també ha tocat ara la cultura, parenta pobra que fa nosa a tothom i a qui val més, avui, cantar les absoltes.
*
Collage d’OX sobre pintura prerafaelita.

US VÉNEN DE GUST?

*
Mont-ral, 14-9-10
*
“I quan el sol se’n va a la posta...” aboquem el cistell, triem, netegem i cuinem. A la brasa o fregits, segons la classe; jo, sense all, que desgracia el gust delicat de cada espècie: s’ha de poder classificar l’aroma i assaborir-la. En truita cargolada o plana. Trinxats i cuits amb herbes fines per farcir tota classe de verdures i gratinar-les al forn amb parmesà, amb sofregit o no. Fregits amb patates a quadradets i herbes. Al forn amb beixamel i patates planes. Amb ous remenats (deliciosos, sobretot si són bolets de tinta –blanquíssims i escassos-, fredolics, mocoses o ceps). En amanida si són ceps, xampinyons o espècies molt tendres. Com un bistec que omple la paella si són lepiotes proceres. Lepiotes cargolades amb altres bolets trinxats dins i subjectes amb escuradents o un bri d’herba lligada. Amb peix si són delicats. Amb tota mena de carns i aus, a bocins o sencers si són petits; lliguen amb panses, prunes i pinyons. En sopa, que de fredolics o ceps és deliciosa. Sopa o crema, també de xampinyons. Amb pèsols o qualsevol verdura, fregits. Amb pasta de tota mena, fantàstics. Terrina en motlle, quallats amb ous i nou moscada. En vinagre si són rovellons com botonets, que en diem de la punta Bic. I els que ens quedin, nets, un bull amb aigua, sal, oli i sajolida, i a congelar en pots de vidre; quan es fan servir es fregeixen o es fan a la cassola una mica més. La conserva en sal els canvia el gust, no queden tan saborosos. Bon profit. No digueu “que aprofiti”, que és calc dels veïns.

*

Foto V. Roca

LA NOIA VERDA

*
Mont-ral, 13-9-10
*
M’agrada el 13, m’agrada el verd i m’agraden les falgueres. Tu ja no pertanys al temps, però sabies els meus gustos i per això ara t’envio aquest record. Quan jo era jove em deies “la noia verda”, perquè m’agradava anar vestida de verd, verd suau de closca d’ametlló, vellutada. Reconec que la meva mirada sovint era pensarosa, com la de l’esplèndida dona d’Alphons Maria Mucha (Txèquia, 1866-1939). Només la mirada: la fesomia no la vaig poder triar, em va venir per herència i així sóc, lluny de les belleses que admiro per contrast. Però m’estimaves, em somreies i la teva mà era càlida. Només em confiava a tu, que vas saber escoltar-me tantes hores. Dins meu, la profunditat del llac, amb les seves tenebres inexplorades. Si llavors no et vaig saber explicar aquest fons, que encara no conec prou bé, ara tu ja el saps i em continues somrient. Penso que sempre em diràs “la noia verda”, tu que has vist tantes belleses que no calia que et fixessis en mi. Tu, que convius en l'inconegut amb la preciosa dona modernista i amb tota l’esplendidesa que Mucha ens va crear per alegrar meitat i meitat de segle, has de saber que et continuo estimant, perquè l’amor, l’estètica i la poesia van guiar els nostres passos i jo sóc, encara, dins del temps.

*

Collage d'OX per a "Últimes llums".

POLS D'OR

*
Mont-ral, 12-9-10
*
Em sembla, amiga de setembre, que la teva mirada avui enyora alguna cosa que no acaba de revelar. Potser t’adones que ja som gairebé a meitats de mes i el temps et passa sense que ho vulguis; que les roses s’han tornat de llana, enfredorides; que per molta pols d’or que et maquilli, com ala de papallona el vent te la prendrà. No t’entristeixis, no ho vull. Si les clarors fugen per l’oest, si el fred cargola les fulles dels avellaners, encendrem un foc que ens salvarà del vent del nord. Hi haurà llibres i poemes, hi haurà paraules, trobaràs companyia i la calidesa de les flames i de les mans que estimen tornarà l’or a les teves ninetes.
*
Collage d’OX

EL VATICÀ EN TREVA

*

Mont-ral, 11-9-10

*
Aquest és Monsenyor Giovanni Pierluigi Malatesta, legat pontifici a Barcelona, que es dirigeix a retre homenatge al patriota Rafael Casanova el dia 11 de setembre, al nou monument alçat al pati noble del Palau Episcopal. Al programa hi consta que Monsenyor Malatesta llegirà una adhesió del Vaticà a les reivindicacions nacionals independents de Catalunya que, segons el cardenal Torras i Bages, serà cristiana o no serà. Coneixent aquestes declaracions fetes en temps retirats, per fi el Vaticà declara la treva en la seva tradicional oposició al nostre dret d’existir com a país, i recomana a totes les congregacions satèl·lits que operen al territori català, que uneixin les seves pregàries amb força i enardeixin els fidels, pecadors empedreïts, per tal d’aconseguir una sola veu: ¡Catalunya independent!

*

Collage d'OX

FINESTRA A L'INFINIT

*

Mont-ral, 10-9-10
*
Algú es pensaria que poc món es pot veure des de tan petita finestra, a 850 metres d’alçada. Però domina tota la Serra del Pou espessa de bosc i, al fons, el mar, el port amb els seus vaixells diminuts i part de la petroquímica: les fumeres indiquen la direcció del vent si és que els pagesos no la sabessin abans que ningú. Saviesa antiga.

Si cap a fora es pot veure en infinit, com se sol dir quan es fa una fotografia, finestra endins es veu l’universal. La casa és acollidora, pulcra, endreçada, de bona conversa antiga; antiga perquè els amos són morts i les habitacions són buides. S’hi havia treballat i estudiat amb profit. Jo hi havia après els noms de moltes plantes, en conversa distesa i amable. Ara l’hort s’ha perdut, els avellaners llangueixen i la finestra enyora les reflexions interiors vora la llar de foc en els vespres ametista de ponent.
*

Foto V. Roca

¡VISCA LA NÚVIA!

*
Mont-ral, 9-9-10
*
Que el món és convuls i adolorit com una dona parint ja s’ha dit des de molt antic, no ens ha d’estranyar. La comparació és bona perquè no hi ha res més dolorós que parir.

Guerres entre països, fam, inundacions, pestes, incendis, gent atrafegada que descobreix vacunes, que inventa armes noves, que socorre els altres en caravana, que convoca eleccions, que sofreix terratrèmols, que cau en crisi... Els quatre genets de l’Apocalipsi fan competicions sobre la Terra i ens aixafen. Malgrat tot, la gent es continua casant i aparellant, i les dones a parir amb aquella alegria, ¡visca la núvia!

*

Collage d'OX

BELLÍSSIMA AMIGA DE SETEMBRE

*
Mont-ral, 8-9-10
*
Amiga, ha passat la tempesta que va enfosquir alguns moments del nostre dia. Ara les clarors augustes de setembre vesteixen un cel llargament esperat. Et veig lleument inclinada, els ulls atents i els llavis a punt d’encetar un mig somriure trist. ¿Saps per què? Perquè mires el futur i, en el teu interior confortable i amable, saps que ja has transitat una bastant llarga vida i sents pietat pels que encara l’han de viure; pels que comencen, pels que lluiten, pels que s’han d’obrir pas fins arribar al punt on tu et trobes ara. Compassió pels infants que han de matinar en habitacions fredes i, febles, carregar els seus pobres ossos amb la tasca del dia, com fa notar R. M. Rilke als “Quaderns de Malte” amb frases d’empatia.

Les últimes llums et permeten veure l’extensió del camí que t’ha fet lliure. Sigues feliç, bellíssima amiga de setembre.
*
Collage d’OX per a la col·lecció “Últimes llums”.

COMENÇA EL CURS

*

Mont-ral, 7-9-10
*
Vet aquí el professor de Ciències doctor Chaplin, esperant amb ànsia a la finestra els alumnes que li correspondran aquest curs. Està avorridot de l’estiu i té ganes de començar d’una vegada. També espera que plogui, llampegui i nevi de valent, perquè li agraden les riuades, catàstrofes, inundacions, camins tallats, trens aturats i personal desesperat. És quan ell s'ho passa millor, explicant als alumnes els fenomens atmosfèrics.

*

Collage d'OX

ESPLENDOR

*
Mont-ral, 6-9-10
*
No em puc resistir a mostrar de nou l’esplèndida maduresa de l’arç blanc, que domina superb el bosc amb la seva majestat i condició de capa reial. Amb raó va dir Jesús que ni Salomó en tota la seva glòria vestia com els lliris del camp. I qui diu lliris, diu aurons, arços i grèvols en aquesta època. A la primavera ja faré les comparacions corresponents.
*
Foto V. Roca

AMORETS

*

Mont-ral, 5-9-10

*
Amb aquestes calors els amorets van despullats, perquè la veritat és que la roba fa nosa per a la feina que cal fer. No obstant, la noia que porta al braç aquest amoret sorneguer i espavilat va molt abrigadeta, i és perquè a casa seva té aire condicionat. Però, ¡ah!, ell se les busca així perquè sap que hi ha aquella lenta satisfacció de treure els vestits peça per peça. L’amor requereix temps quan la saviesa dicta els impulsos.
*
Collage d’OX

L'ALZINA I JO

*

Mont-ral. 3-9-10
*
Aquesta és la “nostra” alzina, la que ens guia des d’un un lloc concret del bosc. Alta, corpulenta, amb branques superiors rosegades per llamps i tempestes. M’hi abraço perquè m’encomani força. L’abraço per donar-n’hi jo, per dir-li que l’estimo, que m’acontenta que existeixi Espero que visqui molts anys més, que em sobrevisqui, ella, que és més a prop del cel i potser toca les estrelles.
*
Foto V. Roca

¿QUÈ ET REGALO?

*
Mont-ral, 2-9-10
*
He llegit un extens article que aconsella els millors regals per fer si et conviden, per exemple, a sopar; els que sempre et faran quedar bé i mai en ridícul. No diré quins són, perquè en això sóc molt lliure. Es desaconsella sempre portar un objecte, que en castellà solen dir “pongo” i en català ¡gràcies! (s’ha de reconèixer l’educació).

Sisplau, no em miris malament si et porto algun dels objectes que ven l’amiga Montserrat a la botiga que sembla una casa de nines. No et portaré una gran cosa, però sí aquell detall, útil o no, sempre bonic als meus ulls. Si no m’agradés no el compraria. Pensa que si te’l regalo és perquè m’he passat estones mirant, triant, pensant que a mi aquell objecte m’acompanyaria o em faria somiar, i potser a tu també. Si brillarà al sol de tarda, o si podrà contenir aquells petits tresorets que tots solem desar. Si et fa l’efecte contrari, no m’ho diguis; somriu amb indulgència i fes-ne el que vulguis: no aniré a casa teva a comprovar si l’has col·locat.
*