EL BALL

EL BALL

Riuen les cireres al voltant de l’ou.

L’ou, per més que balli, sempre balla sol.

*

29-5-16

*

La primavera vessa de belleses i afectes al meu voltant. No tinc paraules, ara mateix –potser més endavant les enfilaré- per agrair com cal aquests mesos d’intensitat. Els meus arxius s’omplen de fotografies i de preciosos lipdubs de totes les escoles i instituts, treballats amb tendresa i elegància.

            Avui l’ou com balla pujava lleuger al claustre de la catedral i les roses florien amb exuberància. No hem tingut pluges de maig, cosa que m’ha decebut, perquè sempre espero una mica d’aigua que amoroseixi aquest clima tan eixut i calorós que patim.

            A les escales de la catedral trobo l’home que parla xiulant amb la gola, com un autòmat. Li demano que em faci alguna frase, i me la diu gentilment. “Des dels 11 anys que faig això”, m’explica. Fa molts anys que el veia passar amb una moto fent el seu xiulet, que ningú sabia d’on havia sortit. Ens donem la mà.

            A les escales del Balcó hi ha el noi de la guitarra, anglès que parla català. “¿I el teu company?”, li pregunto: “es va suïcidar fa pocs mesos. Al tren. Va dir el maquinista que l’havia vist sortir a la via a les quatre de la nit, braços en creu.”

            Em ve a trobar amb la seva rialla Nelson, el bomboller, i li pregunto pels rastes amb el gos que bombollejaven fa mesos. “Es van veure embolicats en l’assassinat d’una noia amiga nostra que vivia en un campament al camí del Nàstic...”

            Són el meu exèrcit d’irregulars, com tenia Holmes al seu carrer. L’ou balla en senyal de vida. Però la mort jove s’arrapa a les ombres, i aquest és el ball de viure i morir.

            *

AQUESTA PRIMAVERA

AQUESTA PRIMAVERA

*

21-5-16

*

Aquesta primavera ha estat una de les millors de la meva vida. Ho dic tot i ser jo una jaia de vuitanta anys, amb el cos molt diferent del de les primaveres joves. Això del cos té molta importància, i un dels motius és que costa trobar talles boniques i a mida i deixes a l’armari vestits impossibles. Oh, coqueteria immortal, que encara ens conserves l’espurna de la vitalitat.

            La persona, ara ja estimada i inoblidable de la psicooncòloga, escoltava les meves pegues: “ és que potser no tornaré a escriure”; “és que potser ja no escriuré més com abans...” . Ella em mirava, ferma: “doncs si no escrius millor, escriu pitjor; si no escrius del dret, escriu de l’inrevés; i si no, escriu rient-te de tu mateixa.”

            I ara he trobat un filet que podria (no, ella no vol que  digui ‘podria’ sinó ‘puc’), dic que estiro per començar unes proses que em penso que m’agradaran. De fet ja he començat, però aquesta primavera, ¡quina primavera!, tan plena i alegre com no hauria somiat, m’ha fet fer una pausa per respondre com cal a tots aquells que m’estimen, i m’he convençut que són molts. ¡ Mil flors i mil gràcies!

            *         

ANIVERSARI

ANIVERSARI

*

11-5-16

*

(...)

“Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig,

a les sis de la tarda. Les finestres

miraven a ponent. Tot m’esperava.

La casa encara hi és, de cara a mar,

i la façana és blanca.

Hi he tornat i s’havien perdut

aquells que un dia m’esperaven.

Els jardins i les flors ja no hi són,

però tinc les paraules.”

*

“La pluja sobre els palaus”. Edicions Proa.

*

L’aniversari d’avui és tan especial que he necessitat un llibre per explicar-lo: “La crisi dels 80”. Un petit llibre editat bellament per Meteora, que presentem el dia 18 a la Universitat de Tarragona.

            Jo anava escrivint i feinejant tranquil·lament quan em trobo la xifra 80 al meu davant. ¿80? Quin vertigen. Si eren tan lluny que jo no hi havia d’arribar mai... El llibre el vaig escriure l’estiu passat, abans de la malaltia que em va fer pensar que realment els 80 feien una paret al meu davant difícil de penetrar. O un corrent impossible de creuar. I que ja res no seria igual si arribava a l’altra vora.

            Però la ciutat es va prendre els meus 80 com un esdeveniment a celebrar de tota manera: homenatges, lectures, representacions, amb tota la comarca i els seus col·legis implicats, que eren i són multituds d’infants, adolescents, mestres, escriptors, funcionaris municipals, actors, músics, esbart, en unes demostracions que repassaré un dia i un altre: vídeos, fotografies, àlbums que m’ompliran el que em queda de vida. Energia pura.

            Quin aniversari, aquest: em menjaré amb plaer els números de xocolata negra. Bufaré espelmes. Brindarem. Cantarem. Perquè com diem a la terra: qui canta els seus mals espanta. I desitjaré que tothom tingui salut i força per vèncer els dies adversos i saber trobar les petites felicitats que ens ronden.

            *

1 - Bust meu de pedra als 11 anys, que adorno segons les circumstàncies.

2 - La de la portada és Judy Garland al Mag d'Oz.

3 - Plafó a la Rambla.

4 - Banderoles a la Rambla.

MORITOS

MORITOS

*

8-5-16

*

La meva mare solia cantar-la amb bona veu i entonació. Jo la toco amb estil d’havanera, no tan militarista i més cadenciosa. Del meu entorn no la sabia ningú. Vaig preguntar a entesos de Reus, d’on era Prim, i tampoc no la sabien. Fins que un dia, en una visita a l’Escola General Prim, de Reus, hi havia allà un equip de gravació que la va enregistrar, i així almenys sé que no es perdrà per tothom, perquè a banda d’històrica és molt airosa:

“Yo no puedo ver los moritos, úrria matraca, con espingarda,

que matan los españoles, úrria matraca tras de una zarza.

Yo no puedo ver los moritos, úrria matraca que gastan jaique,

los zapatos en chinela, úrria matraca y la pierna al aire.

General, a vencer, el imperio del rey marroquí,

vive Dios, vive Dios, que en España no falta el valor,

que en España no falta el valor,

¡viva Prim, viva Prim, general español!

Una morita decía que la España era cobarde,

y un moro le respondía, ¡anda y díselo a tu padre!

General, a vencer, ... (repetir).

*

Efígie del general Prim.

Casa Navàs, notable edifici modernista de Reus

Castillejos ( a veure i algú endevina on és, a banda de saber que va ser una batalla)

VERD ESPERANÇA

VERD ESPERANÇA

*

1-5-16

*

 A UN OLMO SECO   (fragment)

                                 Antonio Machado

(...)

“Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.”

*

Jo no sé si espero cap miracle de la primavera. Potser ja és miracle llevar-me cada dia amb el mar que em conté. Potser és miracle poder escriure aquestes paraules. Potser és casualitat i no miracle haver trobat aquest arbre a la carretera, amb el que sembla la figura escapçada d’una dona: d’això en dic art natural.

            Sí que potser és miracle que el cor esperi, i aconseguir que no es cansi. I desitjar veure de nou els arbres que estimo: l’alzina que abraço cada estiu; el teix que necessita més de dos braços per voltar-lo, de tan ample.

            Es poden fer moltes coses amb un arbre: les que diu Machado i més. Un bressol, per exemple, com volia Juana de Ibarbourou, “Mi cuna fue un árbol...”, i que tendre enyorar els dies de bressol. I els bells i vells poemes.

            *

            Al carrer veiem arbres terriblement esporgats, gairebé fins a la mort. I sí, Machado, tens raó: més avall, potser al final de la soca, un rebrot verd ens porta l’esperança, i no sé si el miracle.

*