8 – 8 – 20
*
TRISTESA
*
He estat cinc
dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.
A Viladrau hi havia estat molts anys
enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les
portes dels cotxes.
Més endavant vam ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que
Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància
i bellesa, frescor i plenitud.
Ara... per força tinc present com un
mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la
vellesa.
L’edifici on hem estat, modernista de
transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb
les estances de l’època, detalls notables, tracte exquisit i menjar excel·lent. Però...
jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat.
La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada
el personal el pujava.
Ens van dir que el fundador de la
casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients,
amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer
amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em
va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima.
Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que
s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.
Al poble hi ha altres cases
modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a
escriure el poema que poso a continuació:
JARDINS TRISTOS
PER A NOIES TRISTES
El nom encara
es veu
al marc de la finestra en pedra.
Vidres tancats, polsosos.
Parets lleument
escrostonades
1853
La noia trista ja no hi és;
les camises i les tovalloles
eren brodades per les monges.
Família benefactora,
fabricants enriquits,
nits de Liceu i torrons per als
pobres.
La noia llegia,
ulls enfondits i pell groga;
sense força a les mans
deixava anar el llibre
sobre la vànova brodada.
Feia lliscar els ulls
pels vidres de colors,
ara blaus, ara grocs, ara vermells
de sang,
cap al jardí de sota, ben retallat
d’hortènsies,
boixos i troanes, amb el gran
meliner,
l’auró amb el gronxador, encara,
de quan ella jugava, de nena.
Un brollador de pedra,
peixos japonesos, paraigüets.
Els ulls se li
apagaven
i es perdien als núvols indolents.
Ella també es perdia.
I van tancar la casa.
=============================
