NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

 

             NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

            Tot va començar  el 2007.

            L’escriptora



estava contenta. La seva ciutat li dedicava un petit i interessant col·legi que portaria el seu nom. Era a la part més alta de la ciutat, coneguda com muntanyeta de l’Oliva i s’aprofitava una antiga casa modernista, coneguda com Mas de Mallol, amb la seva torre, entre bosquets de pins.

            Les joves mestres n’estaven entusiasmades: ensenyarien segons els nous sistemes avançats. Tenien hort i hi van plantar hortalisses i flors i alguns avis ajudaven. Els alumnes cantaven, aprenien, celebraven festes, avançaven estudis fins al punt gloriós d’obtenir dos premis Baldiri Reixac, dos d’Escola Verda, un Sambori, un de l’Abacus... Eren a tocar del cel. Quina sort, la ciutat, de tenir aquesta escola.

            Quan l’escriptora va fer 75 anys, els va voler celebrar entre els petits i els mestres d’aquell col·legi de contes que duia el seu nom. Dalt de la torre de la casa hi vivia un fantasma que obria les finestres i aprenia les cançons dels infants.

            Aquell dia d’aniversari, l’escriptora va comprar un gran pastís fet de llaminadures enganxades, per poder-lo repartir bé. Va demanar que els nens li retallessin una corona de cartró, com se sol fer en aquests casos. La té a casa seva sobre una caseta de nines.

            Al jardí, sota bona ombra, es van aplegar tots, els professors de música van fer cantar els nens i la festa va ser el millor aniversari que havia celebrat l’escriptora.

            El infants aprenien, les verdures creixien, el fantasma de la torre estava content, quan... HORROR !!! La consellera d’Ensenyament va dir que el col·legi es tancava perquè... cal saber per què, si en política tot és arbitrari? A l’Ajuntament de la ciutat li devia importar un rave, hi va venir bé i el jove col·legi va ser tancat el juny del 2012. Entre altres coses van dir (recordo haver-ho llegit) que “era un col·legi de rojos”.

            Mestres, pares i avis, entusiastes del col·legi, van protestar llargament i organitzar diverses accions de reivindicatives. Tot va ser en va. La ciutat havia perdut un tresor d’humanitat irrepetible.

            L’octubre del 2021, l’escriptora s’assabenta pel diari local que a una part de l’antic col·legi tancat hi havia hagut una llar d’infants que es deia “El jardí de l’Olga”. Ara, un escola annexa es queda l’espai i desapareix aquest “Jardí de l’Olga”. El nom de l’escriptora s’esborra del tot. Ni un bocinet de jardí, li queda. El seu esperit s’enlaira cap a la torre, a fer companyia al fantasma.

                                      ===============================