FELICITACIÓ I
CONTE
*
24-12-14
*
Amb aquesta
felicitació virtual desitjo a tothom unes bones festes de Nadal i molta salut
per afrontar el 2015, any de tantes esperances i grans realitats.
Aquest conte, NO
ÉS EL MATEIX, me l’ha publicat avui el
Diari de Tarragona en el seu extens extraordinari de Nadal. Per una vegada,
escric en aquest post un text més llarg del que és el meu costum. Però com deia
una parenta, les coses s’han de compartir. El director del Diari em va demanar
un conte de Nadal que parlés de Tarragona. Jo no volia escriure un conte
convencional. Aquí el teniu.
NO ÉS EL MATEIX
-Conte de Nadal-
El regidor Nicolau Santana tornava còmodament de Zestoa
a Tarragona en el tren Alvia la vigília de Nadal. Visita privada no a càrrec
del consistori. Quan pensava en la desastrosa Estació del Camp, sempre trobava
estranys els controls de seguretat que es requerien i passaven, perquè en canvi
no n’hi havia cap a les estacions de tornada que, com ja tothom sap, poden
facilitar el pas a nius de terroristes, cèl·lules de jiyadistes i núvols de
narcotraficants. Com que el país ja era desballestat per tradició, no calia
fatigar-se amb rucades de política absurda i ho deixà córrer. Es volia adormir
provant de fer la digestió d’alls i pebrots de les marmites i embotits amb què
l’havien atipat els amics de la societat a què pertanyia. Ara a les societats
ja hi deixaven entrar dones. No era el mateix, no era el mateix.
El cap li ballava una mica
quan, perquè li vingués la son, va començar a escriure una llista d’equívocs
titulada “No és el mateix”. Per exemple, no és el mateix ‘un sopar amb all que
un sopar amb ball’. O ‘sense vetes i cent cebetes’. O, en castellà, ‘un barco chino que un bar cochino’. Els de
la societat l’havien proveït d’una petaca de patxaran per anar fent glopets.
Alhora que s’adormia, allò li provocava una inspiració beatífica. Suficient per
acceptar seguir la missa del gall a la catedral quan arribés, entre els polítics
que es deixaven veure en els primers seients reservats.
Per això, entretingut com
estava, no es va adonar del canvi de ruta i de velocitat del tren fins que
l’interventor va comunicar al passatge que, a causa d’una avaria, es desviaven
per reparar la màquina en un baixador-taller que tenien prop de Tudela. Que
ningú s’amoïnés, perquè en nit com aquella ADIF oferia autocars, sopar i
allotjament gratuïts en un esplèndid hotel de Tarragona amb vistes al mar. Si
es volia continuar viatge, els autocars portarien tothom a destinació.
Hi va haver un anar i venir frenètic
de passatgers, reclamacions i amenaces, plors de criatures, crits pels mòbils,
megafonia esquerdada, insults i protesta clamorosa fins que l’Alvia es va aturar
als tallers poc més avall de Tudela. Del tren avariat es va veure baixar una lenta
processó d’equipatges i munts de gent embolicada i fosca amb l’alè sobre els
caps com un núvol en la nit glaçada. Semblaven presoners de guerra a través de
l’estepa.
El rector de Santa Tecla la
Vella, viatger que s’havia adormit amb l’última carta pastoral entre les mans,
remugava que allò semblava el desori del gran
empadronament manat per August feia dos mil anys, quan la gent
enfarfegada anava cap als seus pobles d’origen i precisament una nit com
aquella, amb totes les fondes atapeïdes, va néixer Jesús. A ell, al rector,
l’esperaven a la catedral per concelebrar: l’arquebisbe, les autoritats locals,
llums, orgue solemne, l’encens, els recitatius, els fidels que sempre cantaven
arrossegant les paraules. En fi, aquella òpera barroca que es representava cada
any, i que per això mateix, repetida en el temps, feia sentir la gent amb la
fortalesa pròpia de les columnes de pedra i marbre. Gairebé eterna. Aquest
Nadal s’ho perdria. O el perdrien a ell, pensava un punt envanit.
Col·locats per fi als autocars
tots els passatgers que anaven al Camp de Tarragona, se n’hi van afegir d’altres,
que van optar per apuntar-se al sopar i allotjament oferts per ADIF, encara que
es desviessin de casa o es perdessin la missa del gall. Una avaria ferroviària sense
prendre mal era bona excusa i aquesta prometia un alegre sopar i dormir en un
ambient nou. “¿La missa del gall? Ja us la diré jo, no patiu. Primer, arribem”,
continuava el rector de Santa Tecla la Vella tremolant de fred.
Per fi els passatgers del
territori i voltants ja eren tots instal·lats als salons de l’hotel Imperial
Tarraco i és quan va començar a despuntar l’esperança col·lectiva: “potser ens
ho passarem bé i tot”, s’animaven els uns als altres. Els que eren de Tarragona
i voltants es van guardar prou de dir a les famílies que havien arribat. Ja no
es volien perdre la festa. Els nens callaven i alguns ja dormien a les
habitacions. L’endemà seria un altre dia i cada ovella al seu corral, com està
manat.
Entre tant de tràfec, el
regidor Nicolau Santana es va espavilar del tot i s’anava fent càrrec de la nova
situació. Buscava amb els ulls algú per conversar i seure a taula i llavors va
veure la regidora de l’oposició, Helena de Tomàs, que vagava desorientada. “¿No
has volgut tornar a casa, ¿eh?”, la va abordar amb un somriure de conill. “Com
tu mateix, home; secret per secret.” Helena mig amagava la cara entre els
cabells rossos. “¿Podré seure al teu costat per sopar?”, insinuava Nicolau.
“Segons de què parlis”. “Callaré, ho prometo”. “Tampoc és això, home”.
En aquell moment el mestre de
sala anunciava missa del gall al saló dels Rotary’s, lloc protegit per la
proximitat dels sants màrtirs de l’amfiteatre romà, sota mateix del Balcó del
Mediterrani. Nicolau Santana va iniciar el gest d’anar al saló, que ja coneixia
prou, però Helena de Tomàs no hi va voler entrar. Oposició pura. Nicolau va
somriure i triar la devoció més antiga: complaure els déus. Helena també tenia
la seva devoció acceptada: esperar la tornada de l’home. No és el mateix que el
descans del guerrer, que té altres connotacions masclistes.
El mar resplendia de plena
lluna; alguns viatgers nostàlgics el contemplaven des dels balcons de l’hotel.
Als carrers, silenci perquè els ciutadans eren o a missa del gall o a sopar. A
la catedral tocaven carillons i campanetes quan figurava que Jesús naixia.
Corals populars, orquestra i cor procuraven que la nit fos més tendra, i totes
les marededéus amb nen de la catedral somreien, agraïdes a qui els endolcia
tants segles de pedra i fred.
Nicolau Santana es va treure
dissimuladament la moleskine de la butxaca i va anotar, continuant la seva
llista: “ no és el mateix un Alvia amb avaria que una àvia al mig de la via”.
“L’he de perfeccionar”, es va dir somrient de nou, llavors ja amb els ulls mig
aclucats. I es va adormir com un beneit (1) a la còmoda butaca de la sala
Rotary’s, mentre el rector de Santa Tecla la Vella recitava l’evangelista Lluc:
“... i de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava
Déu cantant: ‘Glòria a Déu a dalt del cel, i la seva pau als homes que ell
estima.’”(2)
*****
OLGA XIRINACS
Desembre 14
*
(1) No és el mateix un beneit que un
beneït. Un beneit és, entre altres adjectius, un estúpid, babau, etc. Un beneït
és una persona o cosa consagrada. Així, no seria el mateix aigua beneita (
poca-solta, etc. ) que aigua beneïda (que fa efecte benèfic). En llenguatge
popular se sent dir aigua beneita molt sovint, però no sé si n’hi ha en algun
lloc.
(2) Bíblia catalana. Traducció
interconfessional. 1993
========================================================================
Felicitació: collage d'OX.
Cartell: Companyia Orient Express, del meu arxiu. La il·lustració que surt a Diari no s'adiu amb el tema.