LLEGIR A LA CUINA

LLEGIR A LA CUINA

*
5-5-13
*

Al forn es couen una plata de carxofes ben aixafades, amb sal i oli pel damunt; i una plata  de galtes de porc ben molsudes, amb ceba, patata, vi negre, sal, bon oli d’oliva i aquell puntet de curri que passo per sobre a moltes de les coses que cuino: alegra i no pica.

            La nostra cuina té bona finestra al mar. En aquest moment contemplo el robust ‘Letizia Effe’, de bandera italiana i que transporta productes químics. De nit fa una claror esplèndida, palau flotant aturat davant de casa. Ahir va arribar un vaixell verd tan petitet com un saltamartí i que fa pensar la cançó infantil: “Era una vez un barco chiquitito...”, però aquest sí que navega. No li veig el nom. Els onze vaixells que hi havia aturats ja els han anat enllestint; n’arribaran d’altres.

            L’amic blogaire Salvador Macip va suposar que jo devia tenir biblioteca a la cuina. Doncs sí, i gràcies a ell ho explico. El llibre d’honor és “La teca”, d’Ignasi Doménech, herència de la iaia. El llibre és tan vellet, groc i atrotinat que el suposo una primera edició; no porta data. M'enfilo a l’escala i veig un magnífic volum de la 62 en tapa dura, resultat de la col·laboració entre cuiners, dibuixants i escriptors. A mi em va correspondre Francesc Todó, al restaurant L’Àspic, d’Amposta, dirigit per Antoni Bru. Todó em va prometre dibuixar-me uns bolets, però no els he vist mai. Coses de la vida. “El gourmet vegetariano” és un volum molt útil i ben editat. Les “Tartas Tatin” són la meva flaca, i em queden boníssimes. Hi ha una enciclopèdia dels bolets en tres volums que és una joia. “Cocina verde”, gruixut i practicable. I aquell volum que tots devíem tenir, de Glòria Baliu... ¿el recordeu? Valenta i esforçada és “La cuina d’una dona del terròs”, de Josep Gironès. Cuina moderna de Sen, Vinyoli, Arguiñano... I tants d’altres que no esmento. Afegeixo que sobre la rentadora hi ha dues caixes blaves pintades per mi, que contenen receptes retallades de publicacions diverses. I alguns exemplars venerables de “Cocina y hogar”, tan entranyables com els trobàvem, tant com intentàvem aplicar allò après... ¡Marededéusenyor! que deia en Higgins. ¿Com pot ser una història llarga de tants anys?

            Repassada ara per a  aquest post, la biblioteca de la cuina em fa venir tristesa i nostàlgia, lligada com està al cor més íntim i càlid de la casa: dels primers afanys a les últimes renúncies.

            *