L'ESPIADIMONIS




L'ESPIADIMONIS
*
31-1-19
*

L’art modernista de finals de segle XIX va tenir un símbol: l’espiadimonis, la libèl·lula, l’estiracabells, el cavallet del diable. Alat, acolorit, transparent, vel·leïtós, company de les dones d’aigua, de les papallones i de les orenetes. El van adoptar els orfebres, els pintors i dibuixants, els vidriers, els arquitectes, els músics i els poetes.      
   La libèl·lula voreja els estanys on les nimfes s’emmirallen, i reposa en un jonc per aparellar-se i perquè el sol es reflecteixi al cos amb qualitats metàl·liques. El brunzit és el so que li escau, el senyal de la màquina de guerra que s’acosta. Li agrada alçar la verda caputxa dels elfs, que tenen mal caràcter i els amenacen amb el puny enlaire.
    La societat modernista va mostrar una imaginació potent, de bella natura desfermada. Va ser desplaçada per la fredor incòmoda dels cubs rígids, que no oferien el refugi ni la llibertat de la gràcia ornamental.
***
Olga Xirinacs- Fragment de llibre inèdit.
*
1 - Gravat de P. Golonikoff.
2 - Ornaments.
3 - Fragment de portada del llibre "Fortuny", de Josep Yxart.



CONVERSES

CONVERSES    
*
8-1-19
*     
 “¿Per què em deixes penjat a la clau? S’han acabat les festes, ja em pots desar, que a la capsa hi dormo millor. Per cert, aquest Nadal no he sentit gens de xivarri...”
          Això em diu l’àngelet vigilant de la vitrina, jo que l’havia guarnit amb la seva cinta de seda blava i tot.
          Té raó, no ha sentit xivarri. A casa no hi ha hagut gaires converses, ni hem fet música, com altres Nadals. Hi ha massa silenci, ara, a casa: les parets i jo. La meva mare ens ensenyava nadales alegres i ens feia un pessebre amb aigua corrent i tot.
          Jo també faig el pessebre, amb aquelles figures de quan era noia. De tant en tant els passo la mà per sobre, acaronant-les. Alguns familiars han deixat de fer el pessebre a casa seva; “¿per a què?”, diuen. Jo no el faig pas per als altres, el pessebre: el munto per a mi, sobre l’arca antiga, en homenatge a unes persones que potser ni són verges ni tenien àngels pel voltant ni havien vist mai un rei. Però vull creure que hi va haver un fet a partir del qual va canviar la vida de molta gent.
          Que més endavant molta d’aquesta gent s’ha muntat un estil de vida que oblida aquelles primeres ensenyances i les tergiversa, també. Però la humil doneta amb el seu nen m’ha fet molta companyia, i jo a ella. Enraonàvem llargues hores, quan he estat malalta al llit. Per això la vull posar entre el seu home, pastorets, caganers i animalons.
          “Ja has escrit prou, ara despenja’m”, rondina l’angelet de la vitrina. Són sis, repartits per la casa. Per no sentir-los més, ara els desaré. 
                                                       ***