LLUNA D'AVUI

*

La lluna venia, la lluna rodava, /
la lluna d’avui serà lluna blava:/
la lluna fa el ple, segona vegada./
Desembre lunar, desembre s’acaba,/
un any que se’n va i un altre fa entrada:/
la vida també comença manyaga,/
però quan es fon no hi ha retornada./
La lluna, que ho veu, fa trista la cara./

*

*

*

Blue moon. Petit collage d'OX.

EL REI DAVID

*

Com que ahir va ser sant David, rei de la meva devoció i músic -aquell que es va inventar “Las mañanitas”, ¿recordeu?-, us presento aquest àngel que l’acompanya sempre, perquè el rei no es perd ni una festa. Allà on hi ha gresca, ja el teniu ell i arpa cantant i fent ballar.

Ara David, segon rei d'Israel, passa uns dies en una casa de Betlem, no pas a la cova ni a l’hostal, sinó amb un antic amic seu, Jonatan, que té casa a diverses ciutats de l’Orient Mitjà. Perquè com és ben sabut, David és gai i Jonatan un dels homes que se l’estima més, segons expliquen els llibres sagrats. De reis en corren molts, pel poble, en aquests dies d'hivern.

De lloc a Betlem no n’hi va haver per a Josep i Maria, però quan Jonatan va saber el naixement del nen i les precàries condicions de la cova, va córrer al portal amb David i de seguida els va convidar a casa seva amb el nadó. David li va compondre al petit una non-non i l’àngel ajudava Maria, que era una mare novella i atabalada. Es quedaren uns dies a casa de Jonatan mentre Maria descansava i Josep feia els tràmits d’empadronament. Allà no els va faltar bon menjar i una exhibició de salms ballats i cantats que era la delícia dels exèrcits celestials flotants. Josep va aprendre a ballar, també, i tots quatre homes feien un goig que enamorava.

*

*

*

Nadaleta-collage d'OX.

NADALETA AMB CUA

*
La nena escriu la carta, /
el nen salta viralta, /
la galta, /
el mico se la mira, /
el rei sembla que arriba, /
Palmira; /
el porc està ben gras /
i l’ós li va al ‘detràs’ (1). /
tras, tras. /

Ja corren els camells /
que porten els farcells, /
Saumells, /
farcells plens de joguines, /
¡i s’han deixat les nines!, /
pamplines. /

Amunt cap als balcons, /
ompliu els sabatons, /
¡ ... ons ! /

El rei m’ha saludat /
i jo l’he retratat, /
carat. /
*
(1) Català occidental. Per exemple: “El detràs de la Puríssima”, nom de carrer a una important ciutat del sud.
*
Lo Gayter del Balcó.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS - 3

*

Cada vegada que el cavall Bernat sorprèn el llamàntol Ostixec llegint a la millor butaca de la casa, l’estira per una mordassa, el rebat per terra, li fa caure els llibres i el deixa baldat.

El cavall Bernat considera que tantes comoditats no són pròpies per a una bestiota amb closca com aquesta, que pot foradar la tapisseria del moble.

Nosaltres pensem que és gelosia perquè Bernat no troba sofàs ni butaques a la seva mida i ha de jeure a la palla. A més, quan Bernat ens ha demanat un llibre, arriba al final i se’l menja; hi té tirada, perquè Bernat és descendent del cavall que tenia Joan Evangelista a l’illa de Patmos, quan aquell delicat minyó es va menjar el manuscrit que li va donar l’àngel.

El llamàntol Ostixec sap que no té l’empenta suficient per heure-se-les amb el cavall Bernat, però com que amb les fortes mordasses procura mossegar-li els morros tan delicats, el cavall s’hi mira una mica abans d’atacar. De totes maneres li hem hagut de penjar un picarol per advertir Ostixec de la presència de Bernat quan estira el coll per la finestra oberta.

*

*

*

Collage d'OX.

AFEGIT

*
Ens va recomanar l'autor del pessebre blogaire que indiquéssim quina era la nostra figura. Són l'angelet d'aletes blanques i coroneta que volta per l'esquerra, dalt de la cova.
Perdó per l'oblit, Mon.

EL PESSEBRE DE LA GARROFA

*

No he fet mai "Els Pastorets", però ara, per allò de tornar-se com canalla, m'he afegit a tota una colla d'actors a petició i amb la direcció de LA GARROFA DE MONT-ROIG.

Per tal de col·laborar a la difusió d'obra tan magna com la que ha fet l'amic, intento passar les imatges aquí, en el benentès que com que no he passat mai un youtube ni similar, pot ser que no es vegi res. En aquest cas, algú m'ensenyarà a fer-ho millor.

LES PETITES MEMÒRIES

*

Com que s’acaben els dies de l’any s’han d’aprofitar.
Aprofitada està la safata on exposem les felicitacions de Nadal en paper. Fins dalt. Ens agrada la petita frase ritual, o la carta que dóna notícies de parents i amics que intenten explicar tot un any de vida: ens els fa presents, hi pensem, ens concentrem al moment de llegir la carta, fem memòria per a nosaltres i per als fills: “¿sabeu? són aquells que... “ o bé: “fixa’t ja si s’han fet grans aquests nens...” o “ aquests han canviat de casa; recordeu que són fills de...” i així es va teixint tota una trama familiar que convindria tenir present, encara que és cosa impossible.

George Steiner afirma que som escriptors perquè volem ser immortals (res de nou, això ja ho sabem). I continua dient que moltíssima gent, a Londres, només tindrà la memòria i immortalitat que li donaran figurar a la guia de telèfons, perquè el Museu Britànic les guarda totes (¡).

Llegim, llegim, ara que encara podem escriure.

*

*

*

Nadaleta-collage d'OX

¿ PER QUÈ PUJO ?

*

¿Per què pujo, carrers humits amunt vencent la meva inclinació al descans en aquesta hora? M’ho pregunto mentre brillen els adorns pels carrers buits, camí de la catedral. Mitja nitE

Obeeixo causes distintes: 1- El costum, però això no bastaria perquè els costums canvien. 2- Una educació heretada que va ser molt satisfactòria i profunda en l’aspecte religiós, malgrat les dissidències actuals a què m’ha portat l’evolució personal. 3- La voluntat. La voluntat de continuar, perquè continuant construeixo i em construeixo. 4- El gust d’escoltar la proclamació de la pau. Vull sentir la pau dins de mi i encomanar-la als altres. La pau i l’estimació van ser el missatge que ara es repeteix i es celebra, encara que, pel que veiem després de més de dos mil anys, el consell va caure en terra erma.

*

*

*

El meu pessebre, a l'arca del rebedor.

VISCA

ÀNGELA

*

L’àngela de Nadal va baixar amb l’estrella indicativa de l’establia. Molta gent es va alegrar que fos una àngela, perquè volia dir que algunes coses canviaven a les altes esferes inamovibles. Tothom sap que els àngels no tenen sexe, però ve a ser com alçar la faldilla a un escocès.

Molta gent es va alegrar, dic, menys algunes feministes irreductibles, que s’haurien estimat més veure el mascle alat i ben musculat tradicional. Si començaven a baixar àngeles, els motius de protesta se’ls acabarien i, en no poder atacar ningú, se’ls rovellarien les armes.

*

*

*

Nadaleta-collage d'OX

CAVALL BLANC

*

Somiava un cavall des de petita. No m’agradaven les nines sinó els cavalls. No hi he pujat mai però encara penso en una passejada plàcida i m’agrada veure’ls. Blancs en desfilades, rossos i poderosos al Pirineu, dòcils i forts a pagès.

Jo seria la princesa petiteta, dins d’un cistellet i, ¿on aniríem, tatanet? Potser, tu tan blanc i jo mirant-te amb els ulls de la nena que guardo dins, ¿seràs l’àngel que m’esperarà al final de la meva vida per portar-me als nous paisatges?

*

*

*

De AUTOBIOGRAFIA EN COLLAGES, d'OX.

HIVERN

*

Entra l’hivern –ell sap que m’agrada i que l’espero- i ens troba fent una partideta de Scrabble. “Salut, hivern”, li dic mirant vidres enllà on només brillen els fanals. En aquest inici de Rambla i Passeig, l’emblemàtic Balcó del Mediterrani, no tenim lluminàries de Nadal, que comencen bastant més avall. En canvi hi la les llumetes dels vaixells esperant fora port, que ens fan companyia a la nit. ¿Què deuen pensar els mariners, tan lluny de casa?, em pregunto sovint, mentre l’àngel de la neu protegeix els ésser desvalguts.

Entra l’hivern al vespre i truca el saxo soprano Xavier Pié, que em ve a portar el llibre i Cd “LLUNA BLAVA” (Arola), editat amb poemes de Francesc Valls i fotografies lunars de Richard White. Ens intercanviem llibres i dedicatòries. Escoltem la música i la poesia. La música del saxo ja és del color de la lluna blava. Els poemes, Francesc els recita com si fos sol en aquest món lunar. En diuen lluna blava de la lluna plena que es pot veure una segona vegada en un mes, fenomen que passa de tant en tant, i aquest desembre tindrem la sort de contemplar: lluna blava, la segona, el 31. No és blava, però ho podria ser.

Entra l’hivern i al moment just, mentre escoltem el Cd, em pugen la felicitació del col·legi que porta el meu nom, l’Escola Olga Xirinacs; han fet un bonic desplegable i un lligat de llapis per pintar la vida. ¡Quantes vides petites, quants somriures, quants jocs contra la tristesa!

Gairebé alhora, entra un missatger amb el llibre d’un artista amic; el missatger és un jove molt trempat que quan ve sempre s’exclama de tants llibres com veu. Diu, rient, que avui és mal dia per repartir: plou. S’acomiada i en un rampell es treu el casc per fer-me dos petons i desitjar-me bon Nadal.

Cal dir que quan entra l’hivern em proposo haver enviat les meves prop de 80 felicitacions fetes a mà totes diferents, però que no ho aconsegueixo mai: me’n falten poquetes, però no he pogut esquivar l’hivern, que m’ha enxampat amb la llàntia encesa, la de vidre gruixut, nòrdic, que simula una llar de foc amb la flameta oscil·lant darrere.

Benvingut, hivern, la casa està preparada. Tenim moltes felicitats petites, les que fan la vida amable. Gràcies. Ho comparteixo amb els lectors de manera virtual, però si voleu venir, ja sabeu que sempre trobareu un cafè a punt. Bon hivern per a tothom.

*

*

*

Reproducció de dibuix victorià.

UN POBRE ESCRIPTOR...

*

UN POBRE ESCRIPTOR
amb música de “La filadora” (Un pobre pagès...)
*
Un pobre escriptor/
se’n va a l’establia/
i es posa les mans/
allà on no caldria. / - Tral·laral·la-la-là...
.
No té drets d’autor/
perquè és un poeta,/
no du pantalons,/
calçons ni bragueta. – Tral·laral·la-la-là...
.
Els ous al cistell, /
el cul en picada /
el vi al garrafot, /
la rima pelada - Tral·laral·la-la là...
.
Favor que em fareu, /
ai bon Jesuset, /
que em pugui lligar /
un mandarinet, / - Tral·laral·la-la-là...
.
d’aquells ben “trajats” /
que fan la Fireta (*) /
amb les subvencions /
de la “Cultureta”. / Tral·laral·la-la-là...
*
(*) Fireta de Frankfurt, s’entén.
*
*
Lo Gayter del Balcó
*

Collage d'OX.

NADALA

*

Aquest poema meu del 1981 va ser musicat per Miquel Barbarà, amb una partitura més extensa, per a l'Orquestra i el Cor de la catedral, que ell dirigeix. Algunes vegades l'interpreten durant el concert previ a la Missa del Gall. El resultat és preciós, entre les altes i vetustes arcades i els retaules policromats que han recollit i recullen les veus de tants segles.

*

*

*

Document imprès per Gogistes Tarragonins.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS

*

Quan Beethoven componia l’Heroica, el 1802, no us penseu pas que ho feia per cap motiu històric, com se sol explicar. Ho feia perquè li van regalar una llamàntol i aquest se li va aferrar al cap rinxolat, de tal manera que no se’l podia arrencar d’allà sense fer perillar la cabellera abundosa. Havia de treballar esclavitzat, és a dir, heroicament.

Si Beethoven es va quedar sord, no us penseu que era per degeneració auditiva, com la gent sol creure. Era perquè les mordasses del llamàntol li tapaven les orelles per complet.

Tres reis orientals que passaven pel seu carrer, a Heiligenstadt, camí de Catalunya, en sentir aquells acords espaterrants i gloriosos es van acostar a espiar per la finestra, que és el que solen fer els reis orientals quan van d’incògnit per les ciutats. Almenys els de Les Mil i una Nits ho expliquen així. De nit sempre, com han d’anar els reis. Admirats del que veien, van convenir entre ells que els alemanys eren bojos, i que per això aquell home devia ser a la ciutat balneari a curar-se. Quan uns anys més endavant, en un concert a la kaima del Negre, van poder escoltar l’Heroica, tots tres alhora van exclamar, rient: “¡És la de l’alemany del llamàntol!”. Per això aquesta peça porta el subtítol – la del llamàntol-, però els partidaris de Beethoven, que no en coneixien ni en coneixen l’origen, s’entesten a negar-ho.

*

*

*

Coillage d'OX.

ORELLES DE TORERO

*

No hi ha més sord que qui no vol escoltar.

*

*

*

Collage d'OX.

VETLLADORES

*

Llum de companyia. Llum tènue per a les nits inquietes. Llum carícia i consol que embelleix la vetlla i acoloreix els somnis. Llum de petites i delicades esperances. Llum que fa ballar les ombres lleugeres i aparèixer personatges en siluetes que dansen amb ritmes oscil·lants. Blau de mar, vermell reial, blanc brillant. Llum delicada que custodia el diàleg entre tu i el silenci.

*

*

Col·lecció de Pere Vergés i Cèlia Xirinacs, antiquaris.

*

Foto OX.

EL FORASTER

*
El llamàntol el va portar a casa un pescador veí amb una galleda. “Teniu, per Nadal, i bon profit”. El llamàntol va recórrer la cuina, el passadís, els banys, i ja el vèiem que s’anava fent gros. Estàvem espantats i ningú gosava tocar-lo però el seguíem. Va observar tots els llibres de la casa i allò ja ens feia estrany per a una bestiassa com aquella, que havia pres dimensions gegantines. Llavors en va agafar un amb les mordasses i tot passant fulls es va ajeure al sofà. Llegia. Quan intentàvem mirar aquells ulls amenaçadors i implacables, ens deia: “No vull morir fins que hagi llegit tots els llibres”. Com que en tenim més de deu mil, hem hagut de comprar un altre sofà.

*

*

*

Collage OX.

EUCALIPTUS

*

Una bona amiga m’ha portat l’esplèndid ram d’eucaliptus que em regala cada any per aquest temps: perfuma tota la casa i el poso al rebedor, al peu de l’arca de núvia on faig el pessebre. Aquell pessebre de figures d’argila que vaig modelar quan era noia. Hi tinc llibres oberts en faristols, i el ram d’eucaliptus descansa sobre un samovar que vaig portar de Rússia. Les càpsules vermelles i aromàtiques sobre el record del país fred.

“Jo et consolaré” és el significat de l’eucaliptus, potser per les seves propietats guaridores. Em consola el ram per l’amistat que significa, i el pessebre, que són quatre figures i un be, em retorna als anys tendres. Avui dedico les figures del pessebre a una altra amiga que abans d’ahir ens recomanava, en una resposta al post del dia, que ens féssim mirar el ‘pecat’ d’agradar-nos les estampes i saber cosir, i afegia: “¡quin horror!”.

Cal parlar, amb admiració i no amb horror, de la vida privada. Jesús la va observar durant 30 anys dels només 33 que en va viure. ¡30 dedicats a la casa, a l’ofici, a la vida de rutines agradables i també esforçades! Ell hi va donar valor i dignitat vivint-los, però mai n’ha parlat ningú, d’aquests 30 anys. Jo ho faig i recordo, amb Bing Crosby, els meravellosos anys d’infantesa, adolescència i joventut quan escric les meves postals, poso les meves figures i rebo el ram de l’amiga.

*

*

*

Foto OX

CATALANS O NO

*

Una enquesta realitzada fa uns anys a Tarragona i publicada pel Diari de Tarragona i una altra de més recent publicada per l’Avui, sobre els sentiment de la població en relació amb el país, ens donen amb poca diferència els mateixos resultats:

“Tan sols l’onze per cents dels tarragonins se senten únicament catalans”. Després ve un estrany 16,5 que se sent més català que espanyol. Un ample 38 per cent pensa que és tan espanyol com català, seguint d’un 10 % de tarragonins més espanyols que catalans i acabant amb un respectable 20,8 que se sent únicament espanyol.

Pensem que és una enquesta de “sentiment de pertinença”, més real o si ho voleu més visceral i per tant sincera que, per exemple, una enquesta d’intenció de vot. Ningú n’ha de fer res del que votem i, per tant, pot resultar falsa en un percentatge elevat. Aquesta no.

Em fa la impressió que si l’enquesta es fes avui, o resultaria igual o guanyaria l’última franja.
*
*

*

Foto V. Roca

SANTA LLÚCIA

*

PERQUÈ AVUI ÉS SANTA LLÚCIA

Música de Josep M. de Sagarra
Lletra d’Eduard Toldrà


" Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

*

Us convido a cantar la preciosa cançó de Santa Llúcia abans que s'acabi el dia. Existeix a youtube cantada per Emili Vendrell (em penso).

*

*

*

Estampa-composició d'OX.

EL CONCERT - 2

*

El primer violí comença el Contrapunt IV de l’Art de la Fuga; el segueixen el segon violí, la viola, el violoncel. Clavicordi i flauta callen. Una veu segueix l’altra. S’enllacen, formen una polifonia amb la mateixa frase musical que pren d’aquesta manera dimensions creixents i precises.

L’Art de la Fuga i l’Ofrena Musical són composicions totalment cerebrals, sense cap concessió a la divagació ni al sentimentalisme. Exigeixen una atenció matemàtica i una admiració concentrada. A intèrprets i a oients.

No cal que ens ho asseguri Steiner: el nostre pensament sempre és caòtic. Es produeix en forma coral, desordenat, i divaga en totes direccions. El poeta s’esforça a extreure’n un fil coherent i aconsegueix escriure una línia. La condició forçosa de l’escriptura, la mecànica, farà que tot seguit n’escrigui una altra i, així, fins a completar una composició, curta o llarga. L’escriptor es troba molt més limitat que el músic, perquè no pot resultar polifònic. Tècnicament polifònic. La veu es dirà de línia en línia, de cap manera la podrà escoltar com una fuga. Tot això independent dels sentiments que poesia i música puguin suggerir un cop interpretat el seu conjunt. La grandesa de la música consisteix a fer parlar un univers de veus alhora i en harmonia. La del poeta, a contenir i concentrar aquest univers amb mitjans infinitament més limitats.

*

*

*

El jove J. S. Bach

EL CONCERT - 1

*

Les dues noies acaricien violí i viola amb la barbeta i la galta, rosades, amoroses, pell sobre vernís, fregament vibràtil, ondulant, mà temperada i ferma.
L’home del clavicordi, mefistofèlic, prim com una de les cordes a la que s’hagués afegit bigoti i barba a penes perfilats, fa córrer els dits torrencialment, provant d’encabir el màxim de música al temps assenyalat
El xicot de la flauta traverso és morè, de cabell frondós, i besa la flauta, besa i besa, la insufla fins que el so escampa la passió per l’escenari.
La noia del violoncel l’abraça i el polsa com l’amant que formulés la pregunta eterna. En la pausa, l’agafa per la cintura com en una dansa immòbil.
L’home del contrabaix s’hi repenja a la recerca d’empar i protecció en la fortalesa instrumental tot demostrant, però, el seu domini. Dos mascles.
I per fi el violí primer, que reparteix consignes silencioses, afinacions allargades com laments. La seva edat ja li fa contenir una experiència vital que s’encomana amb força a la peça i als oients.

*

*

*

Programa.

AIXI ENS TRACTEN (NO A TOTS)

Amics lectors: he demanat a Columna si tenien la versió Word de la meva novel·la del 1999, LA TARDA A VENÈCIA, que va tenir molt bones crítiques. Hi havia excel·lents persones disposades a intentar una traducció a l'italià, ja que reproduïa en ficció el dietari de la pintora veneciana del XVIII Rosalba Carriera, molt celebrada a la seva època. L'Editorial no l'havia passada ni al castellà, com se sol fer ara i amb llibres de menys entitat (perdó, però és així). I jo en conservo disquet quadrat que, potser a la llarga, es podria desxifrar.

Avui he tingut la resposta que, no cal dir-ho, m'ha entristit una mica:

*

Benvolguda
em sap greu però no tenim en format word el seu llibre. Ho he demanat a l'empresa de fotocomposició que el va fer i no guarden material de tants anys.
Em sap greu però no tenim manera de localitzar-ho.

Montserrat Molons
COLUMNA, PLANETA, DESTINO, SALSA BOOKS, GRUP 62

*

La meva resposta:

"També a mi em sap greu, benvolguda. Llàstima de llibre, tan interessant i bell com és, que l'Editorial no s'hi prengués l'interès que li pertocava. Així anem en aquest país que, en comptes de potenciar els seus escriptors els esborra del mapa.

Gràcies per la gestió.

Ben cordialment,

Olga Xirinacs"

*

Ara, com que la meva és cultura de peatge, si vull resultats m'hauré de gratar la butxaca doblement (desxifrar i traduir), com ja vaig haver de fer amb la versió anglesa de AL MEU CAP UNA LLOSA. S'imposen les comparacions, però com que fan mal, les procuro esborrar com puc. A l'inrevés del que passa amb la literatura anglesa, aquí quan envellim ens foten a la brossa. I és quan necessitaríem alguna carícia literària.

*

*

*

Collage OX.

*

Com que demà al matí no hi seré, ja val aquest post.

XAMPANY

*

Les fines borbolletes que acompanyen i distingeixen el bon xampany, formen una delicada figura que eleva els pensaments a les regions celestials i predisposa a la contemplació de meravelles.

A tots els que brindeu ocasionalment o begueu habitualment xampany, us desitjo aquesta petita felicitat: alceu la copa, acluqueu un moment els ulls i somrieu a l’exquisida elegància de la vida.

*

*

*

Collage OX.

FICUS I GARROFA

*

Aquest és el nostre portal, Rambla Nova, 1, per servir-los. Tenim un ficus portentós, admiració de propis i forasters, i una roca que ens aguanta la casa. Estem fonamentats sobre pedra, com demana l’evangeli. Som forts.

Demano permís al bloguer Mon, de “La garrofa de Mont-roig”, per imitar el lema que em fa molta gràcia, i que presideix el seu blog sempre interessant. Jo, només avui, ho adapto al ficus i escric: “Aquí som, sota el ficus, mirant com trempa”. Perquè es nota bé que trempa, ¿eh? No com la garrofa, que penja...

*

*

*

Fotos OX.

MAR

*

“La vida de la major part dels homes és un camí mort que no porta enlloc. Però n’hi ha d’altres que saben, des de la infantesa, que van cap a un mar desconegut. Des del principi, el vent amarg els sorprèn, i el gust de la sal arriba als seus llavis fins que, franquejada l’última duna, aquesta passió infinita els bufeteja amb arena i escuma. Només els resta precipitar-se a l’abisme o tornar sobre els seus propis passos.”

La citació és de François Mauriac al llibre “Els camins del mar”. Aquest gran escriptor arriba al fons de la consciència i té el do d’expressar amb brevetat incisiva la immediatesa del drama humà. El volum el vaig rescatar del fons d’un prestatge endreçant els llibres. Tinc molta obra de Mauriac, però aquesta feia molts anys que era a l’ombra, i de seguida vaig pensar que el fragment m’hauria anat com anell al dit per encapçalar el meu llibre “El Balcón de los suicidas” (Òmicron).

*

*

*

Foto V. Roca

ÀNGEL DE LA CASA (el més gran)

*

Aquest és el bust que la família em va fer esculpir quan jo tenia 11 anys. Va ser fet per Baldrich, de Valls. Com que m’havia d’estar quieta mentre posava, aquells dies llegia “El Coyote”.

Tenim l’escultura al rebedor, en un pedestal, i la vesteixo segons les èpoques de l’any. Aquests adorns corresponen a Nadal d’enguany. ¿Quedo bé?
*

*

*

Foto OX

INFERN

*

Ja fa temps que aquest infern a la Terra el mantenen i sostenen a la “capital del Reino”. Han arribat al rècord d’aconseguir el títol gloriós de supermercat més gran de la droga a Europa, i això als afores de Madrid mateix. Quin goig per als pobres diables. Es tracta, com bé sabeu perquè la tele no es cansa de mostrar-la, de la “Cañada Real”, on viuen i conviuen famílies i poblats de miserables i on es mouen quantitats de diners de sang. Cada dia es reben 12.000 visitants toxicòmans, alguns dels quals ja no s’hi mouen, instal·lats en tendes de campanya. Morts en vida, entre fogueres, les siluetes nocturnes són la figuració que ens solem fer de l’infern. “Hablábamos con uno que estaba metido en su tienda, dos dias que hablábamos con él... y estaba muerto”, explicaven uns usuaris als periodistes. Habitual.

Centenars d’infants sense assistència elemental malviuen per allà, entre les escombraries, on no arriba la mà justiciera dels fariseus, vull dir dels galdosos jutges estrella que té la capital. Comentaven els periodistes que fins i tot els gossos dormen en tamborets per por que les rates els mosseguin. L’últim dia que he vist el reportatge es referien al subpoblat de Valdemingómez, a la “Cañada”. Droga i tota mena de delictes conformen aquest infern de les tenebres. Allà, entre altres ocupacions, els cotxes de gamma alta són desmuntats i enviats per peces a Romania majorment. Els 12.000 consumidors diaris tenen diners per comprar. Delinqüents miserables, desgraciats, deixats de la mà de Déu, si Déu té mans.

Amb els diners que ens prenen també a Madrid, ¿no hi podrien fer alguna cosa?

*

*

*

Dibuix d'O. X.

EXPLOSIUS

*

La nena espera la festa: avui, quatre de desembre, és santa Bàrbara. La casa s’omple d’expectació i des de dies abans es preparen bons menjars a la cuina. Hi ha olor de rostit, s’encarreguen dolços. A la nena li agrada que els pares hagin d’escriure una nota demanant festa a classe per raons familiars; això la fa sentir especial, i per a l’infant que és, tot brilla, tot pren una dimensió il·lusionada més ampla i alta que les vint-i-quatre hores que té el dia.

Arribaran els forasters, els grans parlaran i riuran, li portaran contes, tindran bones postres i després l’avi, el pare i l’amic de l’avi cantaran cançons a taula, i ella serà l’única nena. S’acabarà la tarda, marxaran i la festa haurà perdut tot el color i la forma, com el paper rebregat d’un bombó. Però la nena ja estarà cansada i s’adormirà mentre els grans encara enraonen, desparen taula i desen copes. Han celebrat santa Bàrbara, patrona dels explosius, de tota aquella paperassa que es tramita al despatx de la delegació, que és al pis del costat de casa. Casa de la dinamita, en diu la gent. On arriben els caçadors de les terres de l’Ebre i porten algun ànec de coll irisat, per l’avi. L’any que ve tornaran a celebrar la festa, llavors a Barcelona, on viu l’amic químic que cantava a taula amb l’avi i el pare. Quatre de desembre.

Encara ho recordo, engrandit per la nostàlgia.

*

*

*

Estampa de la col·lecció d'O.X.

AMBIENTS

*

AMBIENTS

A l’escriptor li interessen els programes que ofereixen successos comentats i aporten un bocí de vida de la gent anònima. A la televisió se li obre la porta de la casa coberta per la neu en pobles de muntanya; ensenya la llar de foc on s’escalfen els jaiets i la cuina que encara funciona amb carbó al nord de la península; la casa mostra el seu rebost ben proveït dels productes del porc que han mort per sant Martí, mentre l’embotit s’eixuga a les golfes o es va fumant lentament. Els habitants, senzills, riuen contents: ja por arribar l’hivern, que ells estan còmodes.

L’escriptor ha pogut veure la casa, sent les remors, “nota” es olors, el silenci i la neta tensió exterior del poble nevat i aïllat. Si no fos per la televisió, l’escriptor no tindria accés als ambients reals que després incorporarà als seus relats, suplint amb bon ofici allò que no descobreix la càmera.
*
*
*
Hivernal. Dibuix d'O.X.

PER QUÈ?

Benvolguts lectors, avui trasllado aquí l'article del bon escriptor i amic Lluís Llort: OSTRACISME, PER QUÈ?, aparegut a l'avui de dissabte passat, dia 30 de novembre.
*
MIRADOR
*
OSTRACISME, PER QUÈ?
*
Lluís Llort
*

Hi ha tantes coses que no comprenc dels mecanismes que regeixen el món, que potser no superaré mai l'estadi d'aprenent. Com és que hi ha autors que cauen en l'oblit (o poc hi falta) després d'haver estat dalt de tot? Entenc que èxits aclaparadors amb una primera novel·la no mantinguin el mateix nivell de vendes amb la segona, com ha passat amb Ruiz Zafón, Boyne, Gironell... Però què passa quan no és cosa d'una obra, sinó d'un recorregut avalat amb guardons com ara (agafo aire): el Sant Jordi, el Pla, els Jocs Florals de Barcelona, el Riba, el Llull, el Sant Joan, el Ciutat de Palma, el Crítica Serra d'Or, etcètera? Els premis menteixen, l'autor ha perdut el do o és cosa de les modes?
Olga Xirinacs ha guanyat aquests premis citats, ha publicat 14 poemaris (l'últim fa pocs mesos, Óssa Major, que reuneix 32 anys de poemes, editat per Omicron en un volum de més de 1.000 pàgines), 14 novel·les, 3 llibres de relats i 16 d'infantil i juvenil, entre d'altres.
Meteora acaba de publicar la nova obra de Xirinacs, la novel·la L'agonia de Severià Vargas, en què l'autora tarragonina ens passeja pels set mars a través del que un vell mariner, que fa vida d'eremita, narra a un jove antropòleg. És un text joiosament arriscat, un monòleg de verb mimat, adjectiu meditat i trama canviant.
Els autors guanyen mestria amb el pas d'anys, experiències i lectures. Com és que, en alguns casos, quan els hauríem de valorar més, és quan més els ignorem? No és mala cosa que noves tendències ventilin l'ambient, com si fos l'aire resclosit d'una habitació tancada, però quan obrim les finestres, vigilem que no s'escapi volant tot el que tenim.

¡ DESEMBRE !

*

Ara ve Nadal,
Nadal de l’Estatut,
i el capità Haddock
ens fa tururut.
*
Tintin, que va de bo,
Tintin, cop de bastó,
que aquells de l’altra banda,
ens fan botifarró.
*
Que caigui algun bitllet,
Milú ja es posa dret,
li donarem els ossos
del pobre Estatutet.
*

*

*

NOVEMBRE, ADÉU

*

Com que avui se’ns mor novembre, exposo aquest crani trobat al bosc dissabte passat.

Vam fer una curta i tardana sortida rovellonera i, com era d’esperar aquest mes de les ànimes, una calavera en pena cridava auxili des de terra. A cert camins que sabem, les ànimes de pedra demanen una atenció que sovint els prestem, i per això ens estan agraïdes. Molses ben esponjoses, sotabosc humit, ombrívol, verd de boix, de teix i d’alzina, de galzeran i grèvol de baies brillants, olorós de fusta molla i cobert de fulles grogues d’auró, moixera i freixe, el bosc es prepara per recloure’s en ell mateix per l’hivern que s’acosta. Dins del bosc no hi fa vent, però sents el mestral a les capçades altes com es bat contra els murs verticals dels Motllats i la Mussara, i com prova d’abatre encara més les masies enrunades. Adéu al fred, dic, tornant cap a casa, on la calavera compartirà el sol de la meva finestra.
*

*

*

Foto dedicada a Jesús Tibau si la creu aprofitable per a les seves Cares del Món.

PIRATES I LLENGÜES

*

El diari Avui de dissabte era una joia. M’explico. Dos indispensables fonaments de la nostra cultura són la Bíblia i la Mitologia. Doncs bé, a la secció “Diàleg”, Joan Francesc Mira, un dels nostres millors escriptors, parlava dels pirates des del marc de la Història i esmentava Homer amb cites de l’Odissea.

Al seu article, el sempre inspirat Jaume Reixach proposava una feliç comparació dels dotze editorials de la concòrdia amb les dotze llegües de foc de Pentecosta, que van permetre a pobles de parla distinta entendre’s uns amb altres en la seva pròpia llengua. Fantàstic.

Tenim una base ferma, bons mestres i moltes coses per aprendre. Però no és sobrer encomanar-se a santa Rita de Càssia, advocada dels impossibles. Primer perquè ens entenguem entre nosaltres mateixos; després perquè el veí ens entengui i, finalment, perquè els pirates (no aquells, sinó els altres) ens tornin el patrimoni.

*

*

Estampa col·lecció O.X.

OSSOS

*

¿ Us heu adonat del que passa amb el vostre cos quan l’esquelet surt a donar un tomb? Els nostres els tenim ben ensinistrats i saben que han de tornar a casa abans que ens despertem, i sense fer soroll amb els ossos.

*

*

*

Dibuix de El Persas per un conte a l'Avui.

VIATGE IMMÒBIL

*

Ahir al vespre, Teresa Costa-Gramunt i jo llegíem poemes i proses al Museu del Tren de Vilanova i la Geltrú. Ens acompanyava el grup musical de l’Escola Freqüències.

Els elements del viatge eren allà, immòbils, reals, disposats a moure’s així que toquessin les 12 de la nit; llavors els engranatges es posarien en marxa, prendria vida el venedor de bitllets a la seva garita, els viatgers s’alçarien dels solemnes bancs de fusta on hi havia gravat el M Z A (Madrid-Zaragoza-Alicante) que tan bé coneixíem, i un renou de veus i màquines torbaria la pau del Museu adormit.

Teresa amb uns magnífics poemes sobre Praga. Jo amb les petites observacions del llibre “Trens”. ¿On, millor que allà, podia ser acollit?

EXERCICIS MENTALS

*

Ampliant el tema d’ahir, proposo altres exercicis per mantenir el cervell ocupat en ocasions de quietud forçosa a causa d’actes socials. Per exemple, comptar les flors, triangles, estrelles, etc. del rosó de la Catedral, des de dins i il·luminat. Comptar els detalls d’ornaments de fusta d’una sala noble decorada. O els forats en una paret de pedra romana, si l’acte és en recinte arqueològic. Porto comptats i recomptats els claus grans de les bigues amples del teatre Metropol: són 240. Ara bé, potser el cas que ha rendit més, i no pas perquè m’avorria sinó tot el contrari, perquè m’estimulava i no em puc estar sense fer res, va ser l’audició de l’Oratori de Nadal, de J. S. Bach, en solemne sessió a la catedral. Vaig escriure al quadern sense parar, febrosament. Fora plovia, era de nit i la bella música em feia moure la mà. El resultat va ser un “Oratori d’Hivern”, del quan us passo un fragment:

***

2. LA MEVA OMBRA

La meva ombra, /
per efecte dels focus, es retalla /
sobre columnes sòlides, altes, gastades a la base /
pel frec de molts de segles: mans i roba. /
Toco la pedra i no és freda; /
l’hivern no arriba mai del tot, aquí, /
casa meva de sempre. /
Aquí em van batejar, en una banyera romana /
amb lleonets als peus, solemne; /
no sé per què, no en parlo, /
i resulta curiós i potser estrany, això, /
perquè m’ha imprès caràcter, i m’ho noto./

No era hivern, era maig, i es preparava guerra: /
va esclatar al juliol, jo encara tendra /
portava l’aigua al front, /
l’aigua del bany romà d’algun magnat. /
**
Ben aviat la guerra va fer de nou la sang a les escales, /
els hiverns van ser durs, molt més que el marbre. /
Però aquí dins, verges i àngels /
no mudaven el gest, indiferents, amb la mirada fixa. /
**
Potser de sempre era glaçada, /
i som nosaltres, ara, /
que provem inútilment d’acolorir /
els ulls brillants de Magdalena, /
del bell Joan Evangelista /
o la pedra vermella del Santíssim, /
clàssica i noble, portada de Vespella. /
**
Ara canten brevíssim un coral que aquí no qualla: /
“Si el món és ple de gebre...” * /
que remou les entranyes /
si és que el fred de l’hivern s’hi aposentava. /
¿Quina premonició, quina intenció, /
Johann Sebastian, van fer que unissis fred i sang, /
Naixement i Passió, en aquests passatges? /
¿Cal dir moltes vegades allò extrem /
perquè els cors sense fons vessin memòria? /
____

* (Weinachtsoratorium, no. 5 )
*

*

*

Façana de la catedral de Tarragona.

DESCOMPOSICIÓ DE LA GENERALITAT

*

Tigreta renal / tigeta arneu / gen titalera / gitaneta lera / tall renegrit / enteli agrat / argent ateli / argentilat / latinegaret / genera-li tat / riet granetal / titalera gen / gen literat / renegat lati / trileta ginera / raret genital / relat genial / gira’l, neteta / targeta lenin / ainet reglat / negre atilat / regirant-te’l / tinent galera / trentena àgil / triangeleta / gelatintera / regirant-te-la / té alegrieta / gelatinar-te / tieta negra / intergaleta / té alegrieta / al·lerginteta / regenitar-la / regala tenint / lenin regaltat / tita general ...

¡Buf...! Que continuï un altre. Aquest, fet a partir d’un cartell de fons, és un dels exercicis aconsellats per realitzar en actes avorridots i pesats. En diré més.

*

Nota: hi pot haver errors, dispensin.

*

*

*

Fallereta plorant la descomposició de la Generalitat. Collage d'O.X.

ELLS TAMBÉ HI EREN...

*

Per aquests nobles i vetustos passadissos han desfilat els esquelets de dos joves, l’un visitant i l’altre enterrat als jardins dels claustre; una nit de concert i pluja es van fer amics, recordant el “Col·loqui sentimental” de Verlaine: confidències d’enamorats a l’ombra lunar del teix. Els ha fet ressuscitar la veu ben dramatitzada i convincent de Dolors Juanpere, a qui es va encarregar la lectura dels meus textos de misteri per a la Ruta Literària.

Jaume Rius, el personatge que habita des de temps immemorial els soterranis de la ciutat Alta, es troba amb Sírius, l’home que mossegava les dones a la catedral, amagat rere les figures. Per això van posar reixes a la notable sepultura del Patriarca-Arquebisbe Joan d’Aragó, mort el 1334 i fill de Jaume II. Descansa en preciosa figura jacent, somriu a l’eternitat que el seu bell rostre contempla, i encomana serenitat a qui el mira. Sírius i Jaume Rius també eren presents a l’evocació de les seves figures, però no es van deixar veure.

*

*

*

Fotos V. Roca

MATINAL

*

A mig matí baixo fins a l’escala Reial, amb força calor. M’assec al costat del canó que apunta al pont de mercaderies i contemplo la proa del Polarissym, de Georgetown, vermell. Penso quan de noia anava amb la capsa de pintar al moll i intentava captar a l’oli els colors que l’aigua feia brandar en fragments continus i brillants: vermell, blanc, blau, i jo pinzellada amunt, pinzellada avall, buscant una paradoxal fixació del moviment.

De tornada, per l’ombra dels carrers de Mar i Reial, desemboco a la Plaça dels Infants. No sé quin Infants, si els de la guerra de Catalunya contra Castella el segle XIII o els de la guerra de la Independència el XIX, cap dels meus llibres sobre els carrers de Tarragona ho aclareix. Al davant de l’abandonat i noble edifici de la “Chartreuse”, antigament lloc d’oració cartoixana i destil·leria generosa i venerada, veig un solitari carro de supermercat amb un condó usat i una llauna de cocacola buida dins. Em pregunto si devia ser incòmode follar al carro, si aquest va ser el cas a l’empara de les palmeres densament habitades pels estornells. Si aquesta era l’opció, els pobres amants (ve de la crònica de Pratolini), devien quedar coberts del pinyols d’oliva arbequina que aquests ocells defequen contínuament durant la nit, de tal manera que s’ha d’anar amb compte de no rodar amb els peus quan trepitges els pinyolets.

Més detalls vaig observar, però ja és sabut que el pas d’un dia pot portar a escriure novel·les senceres i de gruix, i ara no és moment.
*

*

*

Apunt d'O.X.

CECÍLIA

*

Avui els músics celebrem la nostra patrona, santa Cecília. El nostre esperit canta, les mans van més lleugeres pels teclats, escoltem els sons del dia: l’aigua al brollador, les palmeres amb vent de llevant, el parrupar de coloms i tórtores i el grallar de les gavines sobre la remor del mar.

El dramatisme de Cecília morta, pintada pel marsellès Étienne Gautier (1843-1908), ens fa pensar que la cara alçada de la noia escolta una música que li arriba d’algun eco universal que només ella sola pot sentir.

En realitat, és Cecília viva pintada pel florentí Carlo Dolci (1616-1686) qui fa ressonar eternament la música que cadascú s’estima. Tot músic pensa que més enllà del cos la mort li reservarà les mans o la veu per interpretar les seves peces preferides en els immensos escenaris estel·lars. Als difunts Giovanni Pierluigi da Palestrina, Johann Sebastian Bach, la saga dels Strauss, Jean Sibelius, Elvis Presley, John Lennon, i Michael Jackson la mort no els haurà tallat pas el seu fil musical ni apagat la llum que encara ens il·lumina. Des d’allà on el temps no existeix, Cecília noia ens demana que escoltem música, que fem música. Així és i així serà.
*

*

*

Postals col·lecció O.X.

DISSABTE - BREUS

*

Dissabte és dia de llibertat (condicional).
*
El mercat de verdures de la Part Alta, entre ruïnes familiars del Fòrum romà, és un alegre anar i venir de gent confiada: taronges, porros, pomes, pebrots, olives, patates, ous; bars d’esmorzars alegres. Dalt de tot, vigilant, el balcó del poeta.
*
Festa antiga de la Presentació de Maria al temple. Recordo les càndides processons del pati del col·legi fins la capella, portant una imatge de la Verge nena pintada de blau i rosa, i nosaltres que l’acompanyàvem cantant.
*
Avui, a diversos llocs de la Part Alta –quina fascinació té aquesta ciutat enlairada- es farà una ruta de lectura Olga Xirinacs, organitzada per Magí Sunyer dins la Tardor Literària. Dolors Juanpere llegirà textos meus des de llocs on no calgui caminar molt però des d’on es vegin els escenaris dels contes de misteri.
*
“Dissabte”. Interessant novela de Ian McEwan.
*

*

*

Collage d'O. X.

ROVELLONS

*

A propòsit dels rovellons fotografiats ahir en aquest blog, demanaria a l'amic i gentil lector Francesc Mompó que em digues a quin poble dels rovellons en diuen pebrassos, com ell afirma. I si creu que el que hi ha a la foto, 'lactarius deliciosus' i 'lactarius sanguifluus', són pebrassos.

Si en els nostres 45 anys d'experiència buscant bolets confonguéssim pebrassos amb rovellons, que se'ns emporti el diable. Tenen un temps diferent d'aparició, de forma, de característiques organolèptiques, i els vaig descriure ben descrits. Ara bé, insisteixo, m'agradaria saber el nom d'aquest poble, i si la seva gent menja gat per llebre. Moltes gràcies.

*

*

*

Aquesta panera me la van regalar a la TV del Principado de Asturias perquè sabien que jo collia bolets. Els vaig enviar la fotografia per compartir els rovellons, almenys virtualment.

MIGRANYA (2)

*
Insistent, insidiosa, aguda, la migranya perfora el meu son punxant el cap en vertical. Penses: passarà. No passa, creix. A quarts de cinc de la matinada em llevo per anar a la cuina. Els pilots lluminosos fan una mitja claror espectral que atrau els esperits; vermell, blau, taronja intermitent. Trec el cassó de l’armari i m’escalfo llet d’avena. Aconsellen prendre’s el remei en calent perquè l’efecte és més ràpid. La metgessa em va receptar un antiinflamatori homeopàtic, i he de pensar que ella vol el meu bé. Me’l prenc en comptes de l’altre, l’habitual. Torno al llit on intento relaxar-me respirant pel ventre i cantant-me alguna non-non. La migranya potser no mata, però tota la vida la comparteixes amb el dolor. De tarda ja havia pres calmants. Finalment m’adormo. No en vull dir “la nit d’una escriptora”, però sovint les nits són així. I no em queixo, perquè ja hi estic molt feta i perquè seria ingrata, sabent com pateix altra gent. Només en dono fe.
*
*
*
Punt de llibre d'O.X.

BOLETS

*

Aquest any no hem pogut anar a Mont-ral a collir bolets. Enyorada, copio fragments del meu dietari "Música de cambra" (Destino-exhaurit).

*

*

"Aquí és quan el bosc comença a ensenyar l'orella: sorprès en el seu descans i abaltit de son, el rovelló encara mig descargolat no ha tingut temps de fugir cap a les feines del dia. Gras i exuberant, llum de la terra, és un xic sorrut, fa els seus tractes amb poques paraules i demostra un alt concepte d'ell mateix. Imposa les seves condicions i es fa respectar; no sempre cedeix de bon grat, ja el coneixem prou.

(...)

" Ara entrem al radi d'acció de les mocoses o llenegues, tímides i escorredisses, que somriuen de biaix i ploren quan les collim. Saben que són les millors però s'estan de dir-ho. Prèviament a la collida recorrem l'herba amb un suau pessigolleig lleument eròtic, perquè per sospesar-les passem amb tendresa tota la mà en una dolça corba. No hi trobem cucs perquè són unes santes, feineres i matinadores. Són elles que preguen silencioses als racons profunds de la gran capella. El vent les molesta i s'apleguen discretes i flonges.

"Algunes llémenes s'ofereixen blanques i molsudes, un xic matusseres, amb les arracades penjant i els enagos desfilats de les vores. Si les puc trobar ben grasses no s'escapen de confegir un plat rialler i contundent.

(...)

" S'engega la processó de fredolics que tornen d'escola o de la City amb els barrets de reglament, de feltre polit i raspallat. Es donen la mà i conversen educats i amables. Els agrada la pluja i s'arreceren a les pedres. De vegades organitzen manifestacions pacífiques i passen pel mig dels camins.

"Els pebrassos són rústics, afeccionats al tuti, a la manilla i a les misses negres. Formen cercles atapeïts i les nits de lluna convoquen esperits a la clariana del bosc, entre escorces, a les grans places carboneres, protegits per un clos de pi esclarissat, boix, estepa, bruc, alzina i l'heura que reflecteix els estels a la terra."

" Tots asseguts, desafien les mirades malignes i l'evolució dels follets en corredisses nocturnes. Són blancs de lluna i el sol els crema; per això procuren que la terra no els descolgui del tot. Quan són vells puden a orina de boc i poden ser emissaris de totes les malifetes que els vulguin carregar.

" Per endolcir les marjades apareix la bromosa, gris de mareperla, nacrada i molsuda, que somriu a la tarda, quan totes les falgeres han mort d'enyorament i es rovellen ja del tot inservibles.

"Una infinitat de joguines s'escampen d'una caixa abocada sense soroll i rodolen per sota les potes de tots els mobles del bosc: peuets de rata, moixernó, carlets, pollancrons i cama-secs. Tot corre amb les glans, les móres, els nius desgavellats i les plomes perdudes que el fred arracona als mals endreços (...)

*

*

*

Foto O.X.

VEUS DE DONES

*

La Tardor Literària de Tarragona aplega “Jornada Literatura i Dones”, “Jornades Literàries – Escriptores Tarragonines -“ i “Recuperem la paraula (lectura d’una obra de dona)”. La fitxa tècnica d’organitzadors, conferenciants i patrocinadors és llarga, es pot trobar fàcilment a Internet i no és l’objecte d’aquesta reflexió. L’objecte és: ¿per què veus de dones? Vaig ser gentilment convidada a inaugurar les Jornades Literàries, però no per respondre aquest interrogant, perquè el tema mereixeria un estudi sociològic extens, i tampoc era el cas.

Sempre he pensat i sostinc (com Pereira) que la literatura de dones no s’ha de diferenciar de la literatura general dona-home. Sí que s’hi pot diferenciar en un punt: literatura feminista, és a dir, informativa o combativa o documental o totes tres coses alhora. És un gènere. Pel que fa a la resta: poesia, novel·la, teatre, narrativa, i concretament als nostres Països Catalans, hi veig, hi vull veure, una proporció semblant que fa de tot plegat una Gran Literatura.

La literatura universal ha donat des de molt temps enrera premis Nobel a dones, i només em referiria a la sueca Selma Lagerlöf, la primera a obtenir-lo el llunyà 1909, justament ara en fa el centenari. Memòria a ella, doncs. El cinema ha donat pel·lícules memorables basades en literatura de dones: “Allò que el vent s’endugué” (1936), de Margaret Mitchell. “Rebeca” i “Els ocells”, de Daphne du Maurier, com a exemples prou coneguts. Ens arriben traduïdes obres importants d’autores d’arreu del món. ¿Existeix el motiu per a destacar la veu de la dona?

Aquí entre nosaltres també s’han portat al cinema obres de dones. També hi ha directores de cinema conegudes fora. Però... diria que el motiu rau en la competència. Per ser conegudes fora, hem de ser traduïdes, i aquí comença a fallar el sistema. Ja ho crec, que tenim autores traduïdes. Però llegia a la premsa que els nostres editors, en l’edició d’enguany a Frankfurt s’estaven relativament quiets a l’estand mentre altres compraven i venien a bon ritme. Primer problema: no ens tradueixen, i això ja justifica que algú organitzi amb molt bon sentit jornades per donar veu a les dones. Els proposats per Nobel al nostre país són o eren tots mascles. Cap veu de dona. Els mandarins literaris que ens donen el pa i la sal o el perdó als suplements literaris solen ser homes, jutges amb sentències sense discussió ni apel·lació possible. Món mascle.

I, per acabar, una observació de Ian McEwans a “Dissabte”: “(...) quan Hughes i més tard Motion van ser preferits com a poetes llorejats i, per damunt de tot, quan va ser Heaney qui va guanyar el Nobel. Ara entén (el protagonista) que els poetes eminents, com els grans especialistes, viuen en un món vigilant i gelós en el qual les reputacions es protegeixen amb punt d’honor, i l’ànsia d’estatus pot fer caure un home molt avall. Els poetes, o almenys aquest poeta, són tan prosaics com la resta.”

Un món mascle, com gairebé totes les cúpules. I per això les dones han de fer sentir la veu.
*
No anava d’això la meva conferència. No n’he copiat fragments, però sí la cita de McEwan.
*

*

Pintura "Cap al tard", d'O.X.

VENTURES I DESVENTURES

*

Truquen a la porta. Com una aparició, es presenta Joan Torrell amb un gran ram de flors i un cistell de palosantos del seu jardí. Somriu. L’home que baixa de La Torre de Fontaubella, que porta als ulls blaus tota la netedat del paisatge i la fortalesa de la Mola de Colldejou, ha agafat el tren a Falset i ara és aquí. Des de l’estació d’autobusos ha pujat tota la Rambla guarnit com un personatge virgilià, bucòlic. Virgilià empeltat de gnom familiar, per tants anys com ha viscut a Londres.

Esmorzem, xerrem, fotografio les flors i les fruites i li ensenyo el procés que seguiran fins sortir al blog de demà –avui-. “Ara les flors que em regalen són eternes”, li dic. Joan Torrell, de Reus, és un bon pianista que, a més d’oferir concerts, ha tocat als millors hotels entre Londres i Dubai. Aventurer, amb casa a La Torre, declara amb orgull que ha recuperat els millors clavells d’olor. En efecte, ara casa meva fa olor de clavells. I de magnífiques roses granat Chrysler Imperial. Joan toca un arranjament propi al piano i marxa cap al seu regne assolellat, on floreixen també les herbes d’olor que ha portat al cistell. Un bé de Déu.

*

*

*

Nota 1- Avui la connexió a Internet del meu ordinador s'ha negat a funcionar fins ara, com una mula vella i tossuda.

*

Nota 2- Alguns ja sabeu què és, però jo no ho sabia: el disc dur extern, la meva salvació, el magatzem de les meves obres de dibuix pacientment escanejades, de les meves novel·les, de fotos curioses i tot l'etcètera que vulgueu, es va "morir". No, no tenia còpies perquè em vaig pensar que aquell disc era la meva assegurança. A la botiga em van renyar per no haver-ho previst. Un bon tècnic, amic, m'ha salvat el contingut. No em vaig arribar a pensar mai que ho hagués perdut tot, perquè no em cabia al cap i hauria sofert un col·lapse. Ara ja estic avisada: a pagar i tot més o menys se soluciona.