SERENA CONFIANÇA


SERENA  CONFIANÇA
*
24-12-17
*
Bon Nadal a tothom. Bon any nou als que saben apreciar la bondat i la practiquen. Als altres, el bon desig no els serviria de res.
Hem reflexionat, hem treballat, hem patit i tenim uns resultats. Moltíssima gent ha tret força de flaquesa i ha confiat com mai no ho havia fet. La fe mou muntanyes, diuen, i la feina també. I l’esperança, que sempre és llarga, com la mateixa paraula.
Particularment, he patit una pèrdua dura i em costa fer camí. Mal any, diria. Però hi ha tantes coses bones que no puc acabar de dir això de ‘mal any’. Vaig fent un camí molt lent perquè només tinc les paraules i les petites imatges.
Les petites imatges em salven: em poso a buscar, retallar, enganxar cartolines i m’imagino que sóc dins de ciutats impossibles amb amics que surten per les finestres.
La serena confiança petita la dóna també la Tuca, la gossa dels meus fills: la fidelitat, l’amor, la vigilància.
Vull per a tots vosaltres i pel país estimat un nou any de serena confiança.
*
1- Nadala
2- Tuca


13 comentaris:

PERQUÈ AVUI ÉS SANTA LLÚCIA...



PERQUÈ AVUI ÉS SANTA LLÚCIA...
*
13-12-17
*

Perquè avui és santa Llúcia, cada any havia recomanat als amables lectors d’aquest blog que cantessin la preciosa peça del compositor Toldrà i del poeta Sagarra, per passar una estona agradable. Però ara aconsello més que mai adreçar-nos a la santa patrona de la vista perquè és necessari:
1- Per mantenir els nostres ulls en la millor condició possible.
2- Per adreçar els nostres ulls polítics a l’opció més encertada.
3- Per no desviar els nostres ulls als monstres que bramen a les vores del camí.
4- Per admirar algunes belleses que es produeixen al voltant nostre, com persones, núvols, flors...
5- Per saber captar la felicitat en comptes de l’odi.
*
Fotos: núvol de posta davant de casa.
           Santa Llúcia a la catedral de Tarragona.
           Eucaliptus (balsàmic) i samovar (reconfortant).


15 comentaris:

DESEMBRE


DESEMBRE
*
4-12-17
*
Avui és santa Bàrbara, quan a casa – Delegació de Unión Española de Explosivos- fèiem una festada amb amics del gremi, xampany, cants a taula... I a la família no eren pas creients, però la vida ja porta aquestes contradiccions i la mort dels anys joves.
No podem tornar enrere.
Ahir, al claustre, havien podat els rosers; de les roses sols en quedava algun pètal.
El fred i la tristor m’envoltaven com un halo gèlid.
Un pètal surava a l’estanyol petit. No era cap arca de Noè. Contemplació efímera de petites belleses.
Aquest ara és el camí. I les arrels i són. Amb l’esperança.

*
14 comentaris:

YELLOW SUBMARINE / GROC ÉS EL COLOR


YELLOW SUBMARINE/
GROC ÉS EL COLOR
*
2-12-17
*
Tots nosaltres, ara, vivim en un submarí groc, per cortesia dels amics Beatles, que ens l’han deixat mentre ens amenaci de mort l’article 155.
Grocs eren els colors que ens estimàvem, com ara: “Groc és el color del blat a l’estiu/ al matí quan surt el sol/ (...) el color millor de tots”. O el groc daurat del cabell de l’estimada.
Però, ENS HAN PRES EL GROC, i ens han privat del sol. Maleïts siguin.
Mentrestant, ¿per què no anem cantant aquestes peces tan boniques?
Va, a tota veu: “TOTS VIVIM EN UN SUBMARÍ QUE ÉS GROC, SUBMARÍ QUE ÉS GROC...”
i
GROC ÉS EL COLOR DEL BLAT A L’ESTIU/ AL MATÍ QUAN SURT EL SOL... (...) EL COLOR MILLOR DE TOTS.
*
submarí: blog Penya Bogarde

Cançó colors: Donovan / Internet
9 comentaris:

CEBALLONET MEU...

CEBALLONET MEU...
*
20-11-17
*
Quina tendresa, quan vaig saber que a l’estimat president Carles Puigdemont li deien Ceballonet... ¡I justament els russos!, que semblen d’una parla més aviat abrupta. És clar que sempre han destacat molt en la lírica, però aquest diminutiu, que fa plorar i tot, estova el cor dels qui l’escolten.
Com estimo els russos, ara que ens hem agermanat tots en la ceba. Perquè nosaltres fa molts anys que sabem què és ser de la ceba. I els russos, ¿com és que també ho sabien? Quina intuïció més fina. Amb raó deien anys enrere que ells ho havien inventat tot. Es veu que sí, i que a més ho saben tot, gràcies en gran part als espies.
Però la van encertar de ple, ai, Ceballonet meu. Estem molt arrelats a la terra, sempre serem de la ceba, això no ens ho treu ningú. I els de la Meseta, Cospedal en comandament, queden com uns miserables ignorants, al costat dels catalans i dels russos, que ara estem a partir una ceba.
*

Imatge obtinguda a Internet. 
15 comentaris:

DIES DURS


DIES DURS
*
14-11-17
*
Dies durs de novembre,
d’espines i amenaces,
de presons, d’ignomínia,
d’odis i de venjances.

Encara trobo roses
als jardins estimats,
que us ofereixo, amics,
mentre anem esperant
una llum victoriosa.
*
Olga Xirinacs



18 comentaris:

PRIMERA LLUM

PRIMERA LLUM
*
6-11-17
*
Veure la primera llum és néixer a algun moment nou. Pot ser repetit, pot ser minúscul,
pot resultar grandiós, però mai no serà igual. Sempre, alguna cosa dins nostre haurà canviat, com canvia l’aigua del riu que baixa de la muntanya.
Un dia em vaig fixar en aquesta primera llum del retrat, un rectangle sense importància aparent, però que en aquell moment va ser nova.
Països enllà, sota un cel sever i una llum grisa, també s’ha produït una escletxa de claror inèdita. Una petita resplendor que, quan creixi la volta del dia, pot ser que porti esperança.
*

17 comentaris:

EL PRIMER SOL DE LA REPÚBLICA

EL PRIMER SOL DE LA REPÚBLICA
*
28-10-17
*
Aquí el teniu. Aquí la tenim. Sol o núvol, els carrers i les places prenen un aire diferent, nou, perquè també els nostres ulls es desperten a una realitat nova.
            “Un nou cel i una nova terra”, diu Joan a l’Apocalipsi (21,1). Si ens ho proposem, els que estimem la terra en podem fer un cel, tot és qüestió de voluntat.
            Sempre hi ha els que es mengen el pa de la nova terra i escupen a la taula: desagraïts i indignes. No estimen la terra on viuen. Nosaltres sí, i per això celebrem el primer sol, la primera paraula, el primer somriure d’aquesta esperada i estimada realitat que tantíssims han aconseguit amb molt d’esforç. Gràcies.
            *

14 comentaris:

DIFUNTS

DIFUNTS
*
24-10-17
*
S’acosta el dia de Difunts. Dins d’aquest univers difús que conté éssers sense figura ni resposta se’m fa molt estrany situar-hi el meu difunt enyorat: no pot ser tan lluny, no el vull saber perdut sense guia ni estrella, sense escalf ni carícia.
            Per això quan uns editors providents m’han fet arribar a les mans un llibre que no coneixia, els ho he agraït profundament: “Cinc meditacions sobre la mort. (Altrament dit sobre la vida)”. L’autor és François Cheng, nascut a Nanchang el 1929, resident a París des del 1948 i membre de l’Acadèmia Francesa. Els seus editors en català són Maite Muns Cabot i Salvador Borràs, d’Edicions l’Art de la Memòria. Cal dir que el seu catàleg és molt interessant per a qui agrada assaborir peces de paladar fi.
            Com que estic  fent un àlbum per a la meva mare, en trobar aquest poema de Cheng he pensat que el podria incloure en el collage de primera pàgina i alhora dedicar-lo al meu difunt recent. Aquesta curta lectura m’ha fet plorar i m’ha confortat alhora: memòria, observació, profunditat, vida. ¿Existeix, aquest Déu de la recordança?
            *

11 comentaris:

ADOCTRINAR

ADOCTRINAR
*
17-10-17
*
DE BEN PETITS ENS VAN ADOCTRINAR EN CASTELLÀ. CADA DIA, AL PATI, ENS FEIEN CANTAR L’HIMNE D’ESPANYA (COL·LEGI DE MONGES). ALTRES COL·LEGIS CANTAVEN EL CARA AL SOL. L’ENSENYAMENT ERA DEL TOT EN CASTELLÀ.
SI ALGÚ ENCARA NO SAP ELS SEGADORS, QUE L’APRENGUI I REPETEIXI: “ENDARRERE AQUESTA GENT / TAN UFANA I TAN SUPERBA”.
*
Portades del diari El Punt/Avui.


17 comentaris:

FINAL DE FESTA


Aquests són uns nuvis desconeguts per a mi: es feien fotos davant de casa i els vaig retratar, per això els acompanyants em miren i em demanen que els guardi una foto. És l'última núvia de setembre. Ja en vaig retratar una altra, fa anys, i ens vam arribar a conèixer de manera molt curiosa, passat molt de temps. 
Però s'acabava setembre, el de les esperances. Hi ha hagut més festes i contratemps, fins avui, dia de la gran espera. Però diumenge vaig escriure aquest poema:

*

FINAL DE FESTA

La festa ja s'acaba, els timbalers són lluny,
al pla de la Seu la tenora retruny.
A terra, pètals i estrelles de paper:
ahir es casava una parella cap al tard.
S'ha post el sol a la cara dels gegants
i els geganters es treuen la carcassa.
La Verge del Roser ja s'ha adormit
al seu cambril guarnit del carrer Merceria.
Com que els gegants no han llegit el diari,
no saben que les empreses també marxen
i  els bancs s'espolsen l'espardenya
d'aquesta mala terra que no es mereix ni un euro.
Els diables ja desen els petards i, en canvi,
creix l'amenaça contra els baluards.
No jugueu amb l'esforç d'aquest poble,
no defallíssiu ara, tan cansats com aneu,
recordeu que David va guanyar i anava a peu.
*
OX
8-10-17

16 comentaris:

GRANDESA

GRANDESA
*
4-10-17
*
Grandesa del poble català a TOTS els carrers i places de Catalunya.
No s’havia vist mai tanta plenitud.
Gràcies i felicitats per tal meravella.
Ara és l’hora, sant Jordi de les nostres esperances: CAL VÈNCER EL DRAC.
*
Obra de Mijail Nesterov-1898- Sant Petersburg

13 comentaris:

TARDORAL

TARDORAL
            *
            30-9-17
            *
            Avui el temps es fa més viu a les nostres mans. Es torna vermell, de colors intensos i rotunds, portats pel mes de setembre que s’acaba.
            Bellesa tardoral de fruites, lliris i una deliciosa aquarel·la de Ricard Ferrer, de Blanes, el pintor amb alta vocació creativa, com va ser la de Miquel Àngel. Ricard pinta frescos per temples i decora els murs amb tot el vigor i el color mediterranis.
            Això al mateix temps que floreixen els iris poderosos, els palosantos untuosos i les prunes de porpra vellutada.
            Tota aquesta energia i grandiositat al voltant nostre, ens porta a proclamar el vot sobre mars i muntanyes, sobre plans i pastures. Com diu Ventura Gassol:

            “CATALUNYA, TERRA NOSTRA
            VOLES COM UNA NAU:
            EL CEL BLAU ET FA DE SOSTRE,
            MASSA AMPLE PER SER ESCLAU. “

            Votarem, volarem, ens alliberarem.

            *
11 comentaris:

STILLEVEN

STILLEVEN
*
22-9-17
*

La tardor estimada  i enganyosa m’ha vingut a trobar en forma d’atractiva llum de moniato, que m’ha fet pensar de seguida en Nicolau Maes, un dels holandesos de l’abundosa i aconsellable “vida quieta”, stilleven”, que se’n va dir a Delft el segle XVII d’aquestes natures reposades tocades per una llum que només el nord pot donar.
El piano, ara també quiet, conté cançons tranquil·les, com el plat de terrissa on descansa un tubercle tan exquisit com el moniato, però aquest en dolços sabors que se’m desfaran a la boca mentre assaboreixo un serial on per fi apareix la pluja que aquí la natura em nega.
Color de flama de llar però ara sense altre foc que el forn, virtut, aquesta, que escampa a la casa una untuosa i sensual aroma.
Com la velleta de Maes que sopa sola a casa, amb devoció i  quietud, em menjaré sola un moniato dels dos que hi ha al plat. Serà un pas més en l’adaptació a la solitud, però compartiré la bellesa del fruit entre vosaltres.
*
Foto OX

16 comentaris:

PEL SAC

20-9-17

PEL SAC
9 comentaris:

AL VOLTANT DEL DRAMA

AL VOLTANT DEL DRAMA
*
9-9-17
*
                    1- El senyor fa una mirada  de mala hòstia que no vaticina res de bo.


                                             2- La tropa de la gavina conspira.

   3 – Contra el soroll i la càrrega, taps de suro, de cera, de silicona, de goma o de plastilina.


                 4 – Impassible la cúpula roja. L’acord impossible. Quina  creu. Cares d’estaquirot (cadascú que reconegui els seus). Santa paciència. La vigilància va de verd.

                                         5 - ¡Marededéusenyor!, diu en Higgins.

                                                                 ***


14 comentaris:

FE DE VIDA

FE DE VIDA
*
25-8-17
*
Una amiga vídua de poc em diu que plora molt, i una de les seves filles li pregunta: “¿Plores per tu o pel papa?” Ella se’n queda estranyada.
He pensat molt i la resposta és complexa.
Plorem per enyorament; per la separació després de molts anys; per compassió; per un cert instint de tenir cura d’aquell que ja no tenim a les mans.
No hauríem de plorar pels nostres difunts, perquè ells sembla que no poden ja sentir cap mal. ¿I el bé? ¿Com podem saber si senten? Raó i sentiment tenen arrels profundes.
Moltes vegades hem dit, i és comprovable, que ningú es pot pensar mort: tu sempre ets allà present. Com si penses un desert: tu ets allà pensant-lo. És impossible fer un tall mental i imaginar el no-res. Impossible físicament, que és l’única manera de pensar.
Potser per aquesta mateixa raó pensem vius els nostres difunts, malgrat saber del cert que són morts. I com a vius que els pensem, així els parlem i enyorem.
De cap manera hem de creure que plorem per compassió pròpia, ni per mantenir un estat de tristesa volguda.
*
En un cert contrasentit, estic contenta: he passat revisió (les temudes revisions) i m’han dit que estic molt bé, amb anàlisis perfectes. Per celebrar-ho he anat al banc a signar una Fe de Vida que em demanaven: aquí sóc, sí senyor.
*
Imatge cedida per l’escriptor Josep Gironès.

17 comentaris:

DIES DE DOL

DIES DE DOL
*
18-8-17
*
Els de Tarragona ja ho sabem, que la nostra costa és plena de projectes mortals. Des dels remots xalets d’Alcanar, amagats entre vegetació, passant alguns termes també propicis a l’amagatall, fins l’hotel de la Via Augusta a Tarragona, on es va prendre la decisió d’aterrar les Torres Bessones de Nova York: aquí va ser Mohamed Atta.
Ara ens toca a Catalunya. Segons veus autoritzades, la nostra és la cèl·lula terrorista més gran d’Europa, preparada per actuar. La frase és antiga i sàvia: “vigileu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.” Mateu 25:13. Atenció, doncs.
Al dol de tanta gent també hi afegeixo el meu, com un riu afluent. I la fotografia feta un dia de difunts, quan el mar també s’endolava.
*


   
                                                          
     







15 comentaris:

BE S'HA DE PIXAR EN ALGUN LLOC


BÉ S’HA DE PIXAR EN ALGUN LLOC
*
17-8-17
*
Tal com preveia, aquest primer estiu a ciutat després de fugir-ne molts anys com de la pesta, se’m presenta molt dur. No parlo de la calor, que tots hem de resistir sense poder-hi fer res. No. Parlo de l’organització de festes.
Aquest matí em trobo dos pixadors, la ventilació dels quals apunta la meva modesta finestra, que és la primera. Aquests pixadors són l’avançada del  que es prepara per tres dies de festa sencers al Passeig, al Balcó del Mediterrani: orquestres, menjars, jocs, i una gran variació d’espectacles. Bé. Però m’estimaria més sense la pudor inevitable.
De la botiga Ale-hop, en podeu veure la vela. Tenen una vaca de mida natural a l’entrada, amb una esquella que els vianants, grans i petits, fan sonar sense fre fins a l’hora de tancar, que és la 1 de la nit. Posen multes a la botiga per horari prohibit. No hi fa res: paguen i hi tornen. Visc just al damunt i l’esquellotada forada els meus timpans, sense que la petició amable de parar-ho almenys a la nit faci cap efecte. Ciutat sense llei, o amb llei i sense que ningú la respecti.
Passen dues hores de les protestes que he fet a l’Ajuntament i “¡Vejats miracle!”, que exclamava el clàssic: dos homes aparten les pixadors de manera que no ens arribi la bafarada als nassos. Ja ho veurem, perquè fa vent de llevant i tira cap a casa. Però sembla que les pregàries particulars i veïnals a l’Ajuntament han estat escoltades.
¿Voleu festa ? Sant Magí us espera a la seva capella encastada a la muralla, ple el sostre d’exvots en forma de barques i vaixells de tota mena que els pescadors hi portaven. Bon patró, sant Maginet.


   
                                                          
     







4 comentaris:

L'OFEGAT

L’OFEGAT
  *
  8-8-17
 *
Assisteixo a la recerca incansable i massiva d’un banyista perdut a mar. Un noi rus de 25 anys, diuen, que suposadament ha desaparegut a la Platja del Miracle. Són quarts de quatre de la tarda.
L’accident és lamentable però els comentaris coincideixen: “la gent espera que hi hagi bandera vermella per allunyar-se endins”. “Imprudents”. “Es necessita ser ruc”. ”Posen en greu perill la vida dels socorristes”.  Mals epitafis pel noi rus, si el troben.
Fa hores que llanxes vermelles de Socors Marítim i Creu Roja, verda i blanca de la guàrdia civil, altres més petites d’operacions subaquàtiques, i helicòpters dels bombers remenen i rebaten el mar embravit pel llevant, amb mar de fons. Ni rastre.
La gent s’ha agrupat al Balcó i a la platja, que és la més propera a la ciutat. Avui hi ha espectacle. Esperen, potser, veure hissar un cadàver amb escorrialles d’aigua. El cos l’han trobat a tres quarts de vuit del vespre en un espigó del port esportiu. La mar ja se l’enduia.
Mentrestant les gavines, dominants, impertorbables, sobrevolen l’espectacle amb sàvia majestat.
*

   
                                                          
     

15 comentaris:

LES VÍDUES VOTEN "NO"

LES VIUDES VOTEN “NO”
*
2-8-17
*
      Asseguren els del CEO que un 56,5 % de vídues rebutja la independència (DdeT-31-7-17), i que el % més important d’independentistes correspon als solters. I dels casats, doncs, ¿què en fem?
      ¿Tenen por les vídues de perdre les pensions? Com que sóc vídua molt recent, aconsello a la resta que s’ho prengui de la manera més amable i escolti La Vídua Alegre, de Franz Lehár, a veure si se’ls encomana aquella vitalitat i canvien de parer.



      Tot seguit, el CEO ofereix el perfil de l’independentista i de l’altre. Ja estem retratats, doncs, i els catalans sembla que en sortim ben parats, afedelisto.



      Per al final deixo  la fotografia de l’higròmetre de casa. La humitat ha arribat al 100, fet que no havia vist mai, o que no recordo. Xops d’aigua, vivim en un medi líquid, cosa que ens fa la vida ben desagradable i el passeig gairebé impossible. Enyoro els estius de cada any a Mont-ral. Amb Vicenç he perdut la meitat de la meva vida. Mont-ral també.
                                                                  *
     
                                                          
     





16 comentaris:

"¡ SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA!"

“¡SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA!”
*
25-7-17
*
 “¡Santiago y cierra España!”,
exclamen els castellans
per allà on claven la banya.
“¿Es que España estaba abierta?”,
li pregunta Sancho Panza
al seu mentor don Quixot.
“¡Santiago Matamoros!”,
tornen a dir els castellans
adreçant-se als seus germans.

Nosaltres som més polits,
al sant d’avui li diem:
“Jaume, pataume, cul de cirera,
totes les noies et van al darrera”.
“Jaume, pataume, cresta de gall,
¡puja’m a cavall!”

Diu que el cavall era blanc,
vull dir aquell de Santiago.
Que balli O Botafumeiro,
que per fum no ens guanyaran.
*
Lo Gayter del Balcó
*
Fumada del port, integrada en llamps, trons i tornados,
de diumenge passat dia 23, a Tarragona.
14 comentaris:

TORNAR DE MUNTANYA

TORNAR DE MUNTANYA
*
9-7-17
*


"Aquelles muntanyes que tan altes són
me priven de veure mos amors on són"*
A mi també me'n priven, comte.
Sóc a la Vall dels gegants que de petita somiava:
la neu, els llamps, l'escalada.
Sec als seus peus i els miro
i no puc abastar-los; 
sé que als seus cims hi ha aquells llacs
que contenen el cel i els colors de la tarda.
Els amors d'aquell comte van morir
i els meus també, i ara no puc fer el cim
perquè l'última pedra de la vida
se'm fa pesada i no la passaria.
Però, Montardo, Comoloformo*, Bessiberris,
si veieu l'altra banda de la Vall,
crideu els meus amors i els del comte també.
Mentrestant, aquest vent que puja la Noguera
m'eixuga les llàgrimes, les que són i les que eren.
______________________________________
* Gaston Febus, comte de Foix, s. XIV
* Foto panoràmica des de sant Quirc, a Boí/Taüll
* Comoloformo: 3.033 m.         
__________________________________



Des d’un pedrís a tocar de la font, he dibuixat. ¨És la capella del Rosari (sic) sobre la Garona, a Tredòs.



Dels prats en plena i aromàtica floració, el pom que no pot faltar.
_____________________







15 comentaris:

A REVEURE

21-6-17
    *

Marxo, no pas per gaire temps. M'agradarà que les flors dels prats eixuguin les meves llàgrimes.
Us desitjo bones vacances a tots els que en feu, i sinó, un estiu plàcid i còmode.
                                                  Olga
                                                     *
                              Imatge: Ofèlia, de Jonhn William Waterhouse

21 comentaris:

L'OU

L'OU
*
18-6-17

                                                      Mireu quin ou
                                                      que balla sol,
                                                      tothom somriu
                                                      i un raig el mou.


                                                    ¿I tu què vols?,
                                                     diu la tortuga:
                                                     vull un retrat
                                                     de cap a cua.


                                                       ¡Quines cireres!
                                                       L'àngel no es mou,
                                                       que si baixés
                                                       cauria l'ou.
                                                                *
                                                   Lo Gayter del Balcó           
                                                                *
                                      L’ou com balla a la catedral de Tarragona




13 comentaris:

DOBLEGA ALLÒ QUE ÉS RÍGID

DOBLEGA ALLÒ QUE ÉS RÍGID
*
11-6-17
*
Durant els bells dies de Pentecosta, canto amb íntima satisfacció l’himne “Veni Sancte Spiritus” (no confondre amb “Veni creator Spiritus”). Em van regalar un antic cantoral francès, gruixut i de notació quadrada típica del primer gregorià i m’agrada repassar-lo. Segueix l’escola de Solesmes. Poques coses hi ha més potents que escoltar un cant conventual sota imponents voltes de pedra, que no se sap si deturen el cant o es deixen traspassar cap al seu destí.
            A diferència d’altres himnes, les peticions i constatacions d’aquest  són lluny de l’ensucrament beat de molts cants religiosos. És curt, concentrat i efectiu.
            En la política tossuda dels nostres dies, trobem una rigidesa que ens causa estupefacció. Uns en diuen plasma, però seria massa tou. Rigidesa d’acer, de cervell encarcarat, enquilosat, devorador de tota raó. En el cant, i en tots el que el canten, es demana ‘doblegar allò que és rígid’.
            Ara que tenim pregunta i dia m’ha quedat el descans de viure fora del dubte i em sento alliberada. Hi ha seguretat. Hi ha una voluntat conjunta que doblegarà aquella rigidesa que ens ofega. I canto, confiant que la veu pugui traspassar la pedra.
 *

  Solesmes. Internet
16 comentaris:

DE GAIS I D'ARQUEBISBES

DE GAIS I D’ARQUEBISBES
*
31-5-17
*
Santa Tecla la Vella (ss.XII/XIII) és una preciosa capella medieval que presideix el jardí de l’antic fossar de la catedral, i forma part del recinte catedralici. Conté  la sepultura dels Urrea, entre altres.
            Pere (originalment Pero, nom de procedència aragonesa) Ximénez d’Urrea i de Bardaixí (¿?-1489) va ser un arquebisbe de Tarragona, famós per la seva vida agitada i batalladora, pels fills que tenia i perquè feia el cors pels mars de la Mediterrània, sufragat per l’Església. Ve a tomb perquè l’amic escriptor Josep Gironès publica avui un article titulat “Corsaris, cacics i altres amics” (D. de T.) i m’hi ha fet pensar.
            En una de les entrades referides a Pere d’Urrea es pot llegir, en vermell, Pere d’Urea. Potser a l’home el mortificava l’àcid úric, i d’aquí el caràcter. També en una pàgina referida a la capella esmentada, es llegeix Santa Tecla la Bella. Fantàstic, que una Vella sigui Bella, mèrit doblat.
            El 2000 vaig escriure un llibre, “L’home que mossegava les dones” (Columna), i les mossegava a la catedral. Hi surt la capella esmentada, on alguns esquelets de gent notable es desentumeixen els ossos i surten a beure una copeta del xartrès que desen en un armariet. Vet aquí uns fragments del llibre: “De la sepultura de l’arquebisbe, primer va aparèixer una mà ossuda, descarnada. Després una cama eixuta i tot seguit l’esquelet sencer sense cap. Quan va ser fora, la mà va buscar el cap dins del sarcòfag i se’l va col·locar amb moviments ràpids, com qui es posa la dentadura en llevar-se.” “-Amadeu- l’arquebisbe llegí en veu alta-. Amadeu és enterrat al jardí, aquí davant, a terra. El podríem convidar a conversar amb nosaltres, però no goso./ - ¿Era el vostre... amic i amat?- demanava el cavaller Raïmat, amb interès. / -El jove més tendre i amorós que heu vist mai. / Les roses d’aquest món són per collir-les, per això les ofereix la natura i que sigui sempre amb alegria (...)”
            Estem en temps de bisbes contragais, sí, els podríem aplicar aquest adjectiu. No solament a Solsona, sinó aquí, on  un 23-1-12 va ser dit pel nostre titular: “Els gais no són adequats per a la societat”. En tot cas, tals dignataris un dia seran ossos amargats, i des d’aquesta perspectiva  ben segur que enyoraran les roses, però no seran a temps de collir-les.
*
Fotografia presa d’Internet.

  
18 comentaris:

ROSES VERMELLES

ROSES VERMELLES
*
22-5-17
*
També a vosaltres, atentíssims i estimats blogaires, que tantes paraules amables i de bona companyia m’heu volgut escriure als comentaris, dedico aquest poema que he escrit per als veïns i amics de Mont-ral, que van portar les roses vermelles.
*
ROSES VERMELLES
*
Agraïment de les famílies Roca-Xirinacs; Peris-Roca; Roca-Gibert; Borràs-Roca; Xirinacs Díaz i Vergés-Xirinacs als veïns i amics de Mont-ral pel magnífic centre de flors que han volgut dedicar a la memòria de Vicenç Roca, que tant va estimar aquest poble.
*
Llargs i feliços dies de joventut i maduresa
entre muntanyes, valls, masies i aquest poble
van teixir d’amistat les nostres vides
i les vides dels fills que creixien: ara els néts i els besnéts.
Vida dels camps que brostaven i granaven,
sol i pedres, aixades i tractors, caminets dels boscos.
Avellaners, pomeres i algun hort, la boira,
les guineus i els senglars, les fonts,
els grèvols, les alzines, pins i roures,
àligues i corbs, pastorelles i merles.

De tots aquests amors n’heu fet una amistat
que ara, estimats veïns que ens retrobem de nou,
heu volgut que es tornessin roses roges
en ofrena a Vicenç, el Roca, com li deien,
que ha mort amb el cor acariciant la terra
per la qual va treballar des de tants anys
i que ara dorm amb ell al seu jardí de Sajolida.

Gràcies, amics que el coroneu de roses,
les vostres mans han estat piadoses;
gràcies per aquesta darrera companyia.
Quan sentiu un alè refrescant en la duresa
de l’estiu més ardent, o el cansament us venci,
serà ell que us somriu, serà el Vicenç.
*
Olga Xirinacs
21-5-17

Conversa amb el pastor al bosc de Mont-ral.
18 comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)