*
Avui és dia de Difunts. Quan jo anava a col·legi cada capellà tenia permís per celebrar tres misses, perquè es tractava de treure com més ànimes del purgatori millor. Sonaven les campanes lúgubres. Ara l’afany de cada dia ha esborrat aquelles ombres.
Però no ha eliminat el fet que els difunts envegen els vius i se’ls volen emportar de totes passades. D’això en donen fe les danses macabres, molt esteses des de l’Edat Mitjana. Processons d’esquelets o cadàvers momificats amb la pell encara no consumida surten de les sepultures per empaitar gent de totes edats i condicions. L’alegria que tenen la demostren amb danses i instruments musicals que toquen amb l’horrorosa certesa de la victòria. Somriuen les calaveres esdentegades i s’emporten els vius amb corones, gales i fortunes. Aquí no hi ha resistència possible.
L’antic cementiri del convent dels Dominics de Berna contenia unes precioses – i precises- pintures de la Dansa Macabra que Niklaus Manuel Deutsch va pintar el 1515. Abans que el cementiri fos destruït el 1660, Albrecht Kauw les va reproduir fidelment el 1649. Són un prodigi de color i d’expressió, de riquesa i desolació pel coneixement que la Mort sempre guanya.
*
*
*
Fragment de Dansa Macabra de Niklaus Manuel Deutsch. FMR nº 9-2005.
8 comentaris:
Imagino que la dansa de la mort de Verges hi deu tenir alguna relació. Encara hi ha residus en la nostra cultura d'allò que abans era "de tota la vida" i ja fa uns anys que no fem, com els misteris, les passions i la dansa de la mort. A la zona nord de la península sobreviuen millor aquests antics costums.
La mort física guanya, qui ho dubta. Però la mort espiritual és una altra cosa. És la segona mort de la qual parla Francesc d'Assís, aquell bon minyó a qui segur que no va atrapar.
Pilar, el teu blog no es pot obrir...
Les calaveres desdentegades em recorden les amenaces del capellà, quan érem infants. Ell assegurava que, si dèiem mentides, ens caurien totes les dents i, ja morts, en farien sortir a buscar-les de nit, això sí, amb un ciri encès clavat al cul.
D’aleshores, tic totes les dents guardades en un tot de vidre lligat amb un cadenat.
ai uix, ai uix... quina por em feien a mi totes aquestes coses!
Olga, un dia t'he de preguntar una cosa que em té fascinada i atemorida. És sobre una obra teva. Ho faré en privat i si em dones permís, en parlaré al blog.
D'acord?
uixxxxxxxx paraula de comprovació limbo!!!!
Arare, maca, tens tot el permís de preguntar, serà un plaer.
Això dels llimbs, encara que ha desaparegut, es va fent servir per dir que estàs a la lluna de València, per exemple...
Però, ¿eh que ens agrada una mica de por? Seria tot molt avorrit, sinó.
Molt bé, Olga... però no trobo el teu email...
potser no et ve de gust que es llegeixi per aquí, o potser ´s que jo no el trobo.
Prefereixo fer la pregunta (o les preguntes) en privat i després parlar del tema al blog.
et deixo el meu: mmontsem@gmail.com
Gràcies!!!
Quasi totes les tradicions tant de culte als morts com natalicis i Setmana Santa, han estat una intel·ligent barreja de cultures romanes, germàniques amb el to dels cristians. Tard o d'hora el que és autentic sobreviu.
M'ha encatat aquest apunt i la il·lustració. Gràcies per mantenir aquest bloc.
Publica un comentari a l'entrada